Patrocinadors
acciona
Patrocinadors Tècnics
Grifone
Suunto
PowerBar
Altra Running
Blog
Facebook
Twitter
Menéame
digg
del.icio.us
Technorati
Yahoo! My Web
Arribant al Monestir de Stravronikita
ATHOS: QUAN CÓRRER POT SER QUELCOM QUASI SAGRAT
21 novembre 2016

Poques vegades he pogut viure una experiència tant complerta a través de l'esport del córrer: l'esforç, els paisatges o el companyerisme són sensacions habituals i molt plaents d'aquesta activitat; però sumar-hi la oportunitat de descobrir un dels territoris més desconeguts i autèntics d'Europa, i empapar-se d'una cultura, uns monuments i una espiritualitat viva, ancestral i molt poc comú a la nostra societat, han convertit aquesta travessa a la Península del Mont Athos en un esdeveniment sublim, gairebé, i mai millor dit, sagrat.

Als països de l'Est, a Grècia, Turquia i força països del mitjà orient, on la religió ortodoxa és molt present, es coneix molt bé el Mt.Athos i la seva sacralitat; però es coneix poc Lourdes, el Camí de Sant Jaume, o altres símbols cabdals de la religió dominant a les nostres terres. I aquí ens passa al contrari: siguem o no religiosos, tenim molt clars els llocs clau de la religió catòlica, però la immensa majoria de la gent no té ni idea de que a la mateixa Unió Europea, hi ha un territori de 335Km2 (aproximadament la meitat que la illa de Menorca), on només hi viuen monjos, no hi poden entrar les dones i es regeixen per unes normes autònomes gens comuns a la resta d'Europa o, fins i tot, al propi tractat de Schengen (de lliure circulació de persones).

El nostre grup d'Adventure Running, en aquesta ocasió composat per 6 companys (Carles Portavella, Quim Tribó, Jordi Vila, Jose Arimany, Albert Gaspa i un servidor), entenem que córrer dona per molt més que fer una mica de salut al costat de casa, o participar en curses totalment organitzades; i de forma combinada amb aquestes modalitats, es poden viure altres dimensions molt més enriquidores i experimentals. Per això estem enganxats a fer travesses on l'esport del córrer és el mitjà de transport, i no el fi en sí mateix, perquè l'objectiu és poder viatjar autònoms, lleugers, en contacte total amb la natura mitjançant l'activitat més bàsica de l'home (anar a peu), alhora que podem descobrir indrets molt especials de la nostra geografia. Sota aquesta fórmula, amb uns o d'altres amics, ja he fet força viatges de running no competitiu, tant en entorns propers (Pirineus, Ports de Beseit, Cabrera/Tavertet, Muntanyes de Prades, Pics d'Europa), com en altres països (Travessa d'Anglaterra, Tour del Mont Blanc, Lapònia Sueca).

Quan vàrem tenir coneixement d'aquest indret tant especial, de seguida ens vàrem posar en marxa per organitzar-hi el nostre següent objectiu.

Vàrem fer una sol·licitud per poder accedir a la Península com a "No Ortodoxes", doncs al només accedir-s'hi per mar, només deixen desembarcar a qui ha estat acceptat/convidat per la comunitat de monjos, i això màxim pot ser per 100 peregrins ortodoxes i 10 no ortodoxes al dia. Una vegada ens van notificar l'acceptació i ens van assignar unes dates i informar dels requisits bàsics per poder-hi estar un màxim de 3 nits/4dies, el nostre petit però il·lusionant projecte, es va posar en marxa.

A part de les típiques necessitats de preparació i material de qualsevol altre travessa autònoma corrent, aquí havíem de tenir en compte algunes peculiaritats més concretes:

Normes de vestuari: no podíem córrer amb pantaló curt perquè tota la península es considera sagrada i requereix un respecte i dignitat en el vestir. De fet, per estar als monestirs, els pantalons han de ser amples, i això ens obligava a canviar-nos les malles de córrer una vegada hi fèiem vida.  Tampoc es pot anar amb els peus nus en cas de portar xancles, dins o fora del monestir. I tampoc es pot anar per dins dels passadissos dels dormitoris sense una vestimenta complerta i ensenyant alguna part del cos més enllà dels braços o la cara. Com que les habitacions acostumaven a ser compartides, aquesta era una norma molt exigent per les nostres costums que no tenen mai en compte com un es lleva del llit per anar al lavabo a fer pis, o com es prepara per anar a la dutxa. A la primera distracció ens va caure una bona bronca per aquest motiu, i ja mai més se'ns va acudir de moure'ns lleugers de roba fins a la dutxa o servei. Amb tot plegat, tot i anar adaptats a la normativa de vestuari d'Athos, s'ha de dir que amb els nostres modelets de "running" fèiem una bona patxoca, i al passar per qualsevol lloc amb monjos o peregrins presents, "cantàvem com una almeja"... estàvem en un lloc molt exòtic per nosaltres, però la nota exòtica d'allà, per ells, érem nosaltres i les nostres pintes.

No calen diners: viure als monestirs és totalment gratis. Només s'ha de reservar, i a partir d'allà, una vegada s'entra a la Península, els diners ja no es necessiten per res. No hi ha bars, no hi ha restaurants, no hi ha botigues, i no hi ha res que convidi al consum més enllà d'alguns records religiosos en algun monestir. Em sembla que és molt difícil fer un viatge més barat. Deixant a banda el vol Low Cost d'anar fins a Tesalònica i el transport fins al port de sortida a Oraunopoli, no hi ha cap més despesa.

Horaris estrictes: aquí no val organitzar la nostra ruta segons ens interessi i llavors anar al restaurant quan ens vagi bé. Als monestirs donen només dos àpats al dia; un al matí per esmorzar/dinar, i un a la tarda per dinar/sopar. Quan un arriba al recinte on ha de passar la nit, és molt ben rebut per un monjo que normalment parla anglès, i després d'omplir el llibre de visites i gaudir del seu oferiment de benvinguda consistent en un vas d'aigua, unes llaminadures seves artesanes i un vas d'aigua ardent també fabricada per ells, és informat de la normativa específica del monestir, i dels horaris d'àpats i serveis. La paraula "servei" és molt important, doncs equival a dir "servei religiós" en totes les seves formes, o "missa" o "pregària", i és, al cap i a la fi, el més important que es va a fer allà, i el sentit de tot plegat pels aproximadament 1.400 monjos que habiten Athos.

El primer dia ens vàrem quedar de pasta de moniato, doncs vàrem córrer molt per arribar a les 15h, l'hora del "servei", pensant que es tractava del menjar, i després de la rebuda, ens van dir que a les 15h començava el "servei de missa", d'unes dues hores, al qual ens hi esperàvem, i després passaríem tots a menjar, per continuar amb un altre servei d'aproximadament una altre hora, seguit d'un temps de lleure o descans i conversa, que portaria a tancar les portes del monestir a les 18h30. Llavors tots a dormir, i a les 4h30 del matí, començava de nou un altre "servei", al que també hi hauríem d'assistir, però que entenien que com a "no ortodoxes" hi podíem anar una mica més tard, i no es mostrarien estrictes. Després del servei del matí, cap a les 9h30 (això son 5 hores de resar, eh!!!) passaríem tots a menjar una altre vegada, i llavors podríem continuar camí.

El primer que vàrem tenir que negociar és el tema del "servei" i menjar del matí, doncs ens era impossible sortir del monestir tant tard si volíem recórrer la ruta que teníem prevista. Per sort, els monjos sempre eren comprensibles amb el nostre requeriment, tot i que no entenien que no aprofitéssim les pregàries i rutina d'un lloc sagrat com aquell. Ells no canviarien res per nosaltres, i sortíem al matí del monestir cap a les 6 o 7 del matí, per començar la nostra ruta, i llavors parar a esmorzar en algun lloc ben inspirador al cap d'unes dues hores. Per si de cas, ja havíem previst portar un fogonet i menjar liofilitzat.

Així doncs, pel matí fèiem el nostre pla, i per la tarda sempre seguíem la vida del monestir. Arribar, canviar-nos i netejar-nos una mica, i anar cap el "servei" religiós, que al menys per mi, i com a persona zero religiosa, era sempre una estona molt especial, plena d'energia, de bon rotllo, d'estar connectat amb un mateix i amb ritual que es feia igual en el mateix indret, amb els mateixos mobles i la mateixa decoració, des de molts segles enrere. Per sort no hi havia wifi ni res, i la desconnexió ens permetia gaudir més del temps i passar més hores connectats amb una altre dimensió que no eren pas les xarxes socials, els correus electrònics, o els missatges de telèfon, sinó amb la fe d'aquells religiosos i els peregrins, l'espiritualitat extrema, la nul·la presència de cap tipus o estil de vida habitual a la nostra societat, i una autenticitat màgica i molt difícil d'explicar. Una vegada acabava la cerimònia, sortien primer tots els monjos, seguits de tots els peregrins entre els que ens hi trobàvem nosaltres, i passàvem a un gran saló que sempre estava davant de la porta de l'església, on ja hi havia preparades les taules amb el menjar.

Per mi l'hora de menjar era el moment més brutal del dia, doncs un se'n adonava que realment no era un turista o un espectador d'un monument determinat, sinó que era protagonista d'una experiència real, que vivia aquell lloc, i l'utilitzava fent el mateix que els seus habitants, i pel què havia estat originalment pensat. Una gran sala amb les parets plenes de frescos policromats de l'estil ortodox més carregat, amb unes grans taules de pedra, marbre o fusta segons cada monestir, on seiem en grups de vuit o 10 persones. Els monjos estaven més al fons, i els peregrins a les taules de continuació.  Tot el menjar, sempre vegetarià, ja estava preparat al arribar, i constava sempre d'un plat principal (arròs, cigrons, bledes...) i un acompanyament (albergínies farcides, patates, puré...), amb una peça de fruita de postres, i acompanyat amb vi i aigua per beure.  Havíem de menjar en silenci absolut, doncs sempre hi havia un monjo al centre que es passava tota l'estona llegint escriptures. La veritat és que no podies encantar-te massa si realment tenies gana i volies acabar-t'ho tot, doncs tot anava molt ràpid i de seguida es tornaven a posar drets per donar gràcies als aliments rebuts i anar pitant de nou cap a l'església a tornar a resar.

Una cosa que sorprèn molt al principi és la prohibició total de l'accés de les dones a la Península. Des de fa mil anys, quan es van començar a construir monestirs a Athos, es va considerar que l'absència de dones era la millor mesura per a assegurar el compliment del vot de castedat dels monjos. Només hi ha tres infraccions documentades a aquesta norma (Unes refugiades de la guerra civil i dues dones disfressades d'home), i fa poques dècades es va regular el tema de forma molt més estricte, amb una possible pena de fins a 12 mesos de presó en cas d'incompliment.  Fins i tot està prohibit que hi hagin dones al mar, a menys de 500 metres de la costa. Però la cosa no s'atura aquí; doncs tampoc hi poden haver femelles de cap altre espècie animal, per evitar temptacions per aquells senyors amb les escenes d'aparellament. Al principi a un se li fa estrany estar només envoltat d'homes, però de seguida t'adaptes a la seva normalitat, sempre que no intentis entrar en debats ètics sobre si és o no normal que en ple segle XXI i en plena Unió Europea, la meitat de la població tingui vetat l'accés a un  territori. El que està clar és que això forma part de la personalitat i l'autenticitat d'aquest lloc, i que un ho ha d'acceptar així, encara que sigui per evitar emportar-se ideologies, prejudicis o valors propis a un lloc on la millor manera de gaudir-lo i deixar-se impactar, és estar el més obert i buit de ment possible.

A Athos funcionen com una veritable "Regió Monàstica Autònoma", i no deixa de ser un mèrit que aquests monjos hagin estat capaços de negociar i fer respectar el seu estatus amb l'imperi bizantí, otomà, els zars russos, els prínceps serbis, els nazis, l'estat grec, la Unió Europea i, fins i tot, el tractat de l'espai Schengen. La jurisdicció espiritual cau dins del Patriarca Ecumènic de Constantinopla, encara que van una mica per lliure, i més d'una vegada han estat enfrontats o molt tensionats entre ells. Es governen mitjançant la Comunitat Sagrada (Iera Koinotita), que consisteix en 20 monjos representants dels 20 monestirs, que a la vegada són de diferents nacionalitats: grecs, russos, búlgars, romanesos, serbis i georgians.

A la Península hi ha 20 monestirs principals, però també hi ha moltíssimes altres construccions entre esglésies o residències separades, que constitueixen altres comunitats de monjos anomenades Sketae. Karyes actua com a capital administrativa, amb molts edificis dispersos, i és on resideix el governador que representa l'estat grec.

Transitar per aquest territori corrent dona el màxim sentit al nostre esport, doncs un té l'oportunitat de recórrer molta distància en un dia, gaudint d'una natura molt especial, amb muntanyes i boscos que arriben a platges paradisíaques del Mediterrani (sense habitants, sense cases, sense turisme), i anant ensopegant amb aquests monestirs majestuosos i plens de vida espiritual, que deixen impactada a qualsevol persona mínimament sensible. És difícil trobar tantes construccions antigues d'aquesta bellesa, en aquest estat de conservació, que estiguin actualment en ple funcionament pel mateix motiu que foren concebudes fa uns mil anys, i que tinguin aquesta autenticitat tant acusada.

Per cert, i per deixar-ho clar... també vàrem córrer, eh! Que aquest era el motiu inicial del projecte, ho recordeu? Vam fer 4 etapes amb un total de 105Km i 5.000 metres de desnivell positiu:

- Etapa 1: 20Km, 4h30' i 1.100m. La primera cosa del matí és anar a la oficina de la comunitat athonita al poble de Ouranoupoli, per recollir el permís o visat  (diamonitrion) per entrar a Athos.  Després un viatge de 40 minuts en un petit vaixell per desembarcar al petit port del monestir de Xenofontis. Des d'allà vam anar cap el nord-est seguint la línia de la costa fins el monestir d'Aranás, llavors vam creuar la península pel centre, trobant el super monestir de Zografou, arribant de nou a la costa nord i visitant el monestir de Vatopediou, i començant a baixar la costa cap el sud-est per dormir al monestir de Pantokratoros. Una ruta 90% per petits senders i 10% per pista.

- Etapa 2: 30Km, 6h30 i 900m+. Sortíem de Pantokratoros a les 7h vam fer un dels trams més bonics de la travessa, tot per un sender planet al costat del mar, fins el fabulós monestir de Stavronikita, que amb les primeres llums del dia ens oferia una imatge tremendament càlida i inspiradora. Llavors la resta de l'etapa va ser de pista, passant pel monestir d'Iviron i arribant a dormir al de Magistis Lavras.

- Etapa 3: 35Km, 8h30 i 2.200m+. Sense dubtes, l'etapa reina. 100% senders complicats, preciosos i amb molt de desnivell. Vàrem pujar al Mt.Athos, la muntanya sagrada, que està a 2.050 metres, i surt en picat des de nivell del mar. Allà hi vàrem trobar alguns monjos i peregrins que anaven o venien del cim, i al·lucinaven al veure'ns avançar a un ritme molt esportiu pujant i corrent a la baixada... quan al vespre li explicàvem al "Pater" del monestir el recorregut que havíem fet, ni s'ho creia... pensaven que érem corredors professionals (gran regal pel nostre ego), doncs per allà hi veuen ben pocs frikis com nosaltres fent aquest tipus d'activitat. Al baixar de la muntanya, vam trobar el monestir de Santa Anna, penjat en un tram de costa molt escarpat i d'una bellesa sublim. Semblava que ens haguéssim colat en una pel·lícula medieval, ens crèiem els protagonistes d'El Nom de la Rosa, uns autèntics peregrins en un altre temps de la història, però amb equipament i tecnologia de running del màxim nivell. Vam continuar per uns senders molt durs arran de mar dibuixats enmig dels penya segats, que no paraven de pujar i baixar amb violència, però ens regalaven unes vistes inoblidables d'un litoral totalment verge, només interromput per uns enormes i preciosos monestirs/castells. Encara en vàrem trobar dos més (Nea Skiti y Angiou Pavlov) abans d'arribar a dormir a Angiou Dionysiou.

- Etapa 4: 20Km, 3h i 800m+. Vam sortir a les 5h30 de la matinada perquè necessitàvem estar al port de Dafni a les 9h com a màxim per poder agafar el vaixell de tornada a Ouranoupoli i no perdre l'avió de tornada. Era més difícil del què pensàvem i ens vam estressar una mica per no arribar tard. Pel camí vam trobar-nos el monestir de  Osiuu Grigoriou, i encara vam tenir temps de visitar el que és possiblement el més espectacular d'Athos, que podeu veure a la majoria de fotos en qualsevol cerca per internet: Simonos Petras.

No van sortir etapes extremadament dures, però que ningú s'enganyi, doncs el terreny era un autèntic trenca cames, amb camins durs pels canvis constants de desnivell i pel terreny complicat de molts trams. No va ser una travessa extrema a nivell físic, però gens fàcil, a la vegada que, com preteníem, poc estressant, perquè volíem tenir temps de visitar i gaudir totes les joies que aniríem trobant per la ruta, i poder conviure amb els monjos. Al cap i a la fi, si ens entra el cuquet  de barallar-nos amb el cronòmetre, cada setmana tenim un pilot de curses al costat de casa per poder deixar anar l'adrenalina.

Pot ser hauria d'haver explicat més la part esportiva, però davant una singularitat així, la part de córrer m'ha semblat la menys important, i realment, com deia al principi d'aquesta crònica, només ha estat una manera de moure'ns que ens encanta, que ens ha suposat esforç i que ens ha fet gaudir molt. Però córrer ho podem fer a molts llocs, en canvi córrer pel món Athos, esdevé una activitat quasi sagrada si mirem els 360º d'aquesta travessa.

 

PER QUI TINGUI GANES DE LLEGIR MÉS (REFLEXIÓ TEMA RELIGIÓS):

Per respecte als valors, els símbols i el compromís que representa la vida monàstica a la comunitat de la península d'Athos que hem visitat, sentia la necessitat d'afegir un comentari molt personal sobre el fet religiós, que allà es viu a totes hores i en tots els llocs; perquè no vull que el meu pas per un lloc tant significatiu quedi només en la superficialitat d'algú que visita i consumeix un lloc concret per llavors explicar al seu blog i a les xarxes socials una aventureta més i unes quantes fotos molt boniques.

Hi ha milers de milions de persones al nostre planeta que viuen el fet religiós com una cosa molt important a les seves vides; i hi ha desenes de milers de persones que dediquen a la religió tota la seva vida. Els monjos d'Athos en són un bon exemple, i els hi vull mostrar tot el meu respecte i admiració, per tenir el coratge de dedicar la vida a allò en que realment creuen. Doncs al món també hi ha milers de milions de persones que no creuen ni en res superior, ni en cap propòsit realment important per les seves vides; o que pot ser creuen en alguna cosa (religiosa o no), i desitjarien experimentar-la o sentir-la, però mai han tingut el mínim coratge necessari per lluitar per ella; i es dediquen a anar passant la seva existència com un pur tràmit més o menys plaent, sense buscar un sentit més profund i transcendent a la vida.

Podria semblar que aquesta crònica o aquest annex està escrit per algú molt religiós, però res més lluny de la realitat, doncs encara que no m'agrada massa definir-me així, estic més proper a ser algú totalment ateu que d'un agnòstic o creient en qualsevol religió. Llavors algú podria pensar com és que una persona sense creences religioses pot gaudir i apreciar tant la bellesa, els ritus i l'energia d'un lloc tant especial i sagrat pels ortodoxes. La meva resposta és simple: a part de la meva passió per la natura, m'entusiasmen les experiències humanes autèntiques que, amb gran dificultat i només de tant en tant, un arriba a trobar donant voltes pel món. A més, em considero una persona molt espiritual, i amb això entenc la necessitat de connectar amb alguna cosa superior a un mateix, que et porti més enllà del teu ego i et connecti amb els demés; i això es pot trobar a la natura, a la meditació, a la religió, en el voluntariat o en qualsevol altre format que sigui vàlid per cada persona.

L'espiritualitat no l'entenc com una religió, sinó com una cerca interior per connectar més enllà d'un mateix i aconseguir un creixement personal en comunió amb un propòsit enllaçat amb els demés o amb la natura. He conegut gent molt religiosa i gens espiritual, i gent molt espiritual i gens religiosa; són dos conceptes que poden o no anar junts.

Per sort he viatjat molt i he tingut la fortuna d'observar i experimentar molts ritus de diferents religions: budistes, hinduistes, catòliques, protestants, ortodoxes, islamistes, jueves, zoroastranes, xamàniques o diferents ritus animistes de tribus molt aïllades. Gràcies a això, i tot i ser només la meva personal opinió, cada vegada he après a respectar més als creients, sempre que no intentin forçar o fer-se creure culpables o imposar res als que no pensen com ells, només pel fet de que creuen que ells tenen la religió veritable.  I he arribat a la clara conclusió de que totes les religions, al final, es basen en qüestions socials, culturals, emotives i psicològiques. Sota el meu punt de vista, la fe no té massa a veure amb la figura d'un creador tot poderós, sinó que respon més a un aprenentatge cultural transmès en una societat, comunitat o família concreta. No he trobat mai a ningú d'una zona aïllada, amb una determinada religió, i que no hagi tingut mai contacte amb una altre religió, que sigui d'aquesta segona religió. Ningú neix catòlic, ortodox, islàmic o budista; sinó que es fa catòlic, ortodox, islàmic o budista segons el contacte i la immersió cultural que experimenta a la seva vida. Penso que la religió està inspirada en el desconegut, en els dubtes, en la ignorància humana i en l'esperança de que hi hagi una cosa superior que ho justifiqui tot; però a la realitat, no té res de diví, i és una construcció social i cultural creada per i pels humans.

En aquest text no opino sobre l'existència o no de Deu, doncs això em requeriria encara molt més espai, per raons obvies; i em limito a aportar una opinió personal i, lògicament, subjectiva, de la meva visió del fet religiós a partir de la meva experiència viatjant pel món, i aprofitant aquesta immersió curta però intensa i inspiradora en la vida monàstica d'Athos. Les religions responen a una de les parts més complexes i sofisticades de l'estructuració de les relacions humanes, i per això mateix són tant apassionants i, a la vegada, tant potencialment útils o conflictives. Reitero el meu respecte cap a tot tipus de religió que sigui sincera, autèntica i no imposi res forçat als demés; i també reitero el meu interès en anar viatjant i coneixen el més interessant de les societats humanes, doncs quan estic voltant pel món, us juro que per mi no són les botigues de moda d'una determinada ciutat, o un parc d'atraccions artificial. Al final, el més interessant del món està en la pròpia naturalesa, i en el més profund de les relacions humanes... i allà al costadet, gairebé sempre en algun lloc hi ha algun ritus religiós especial que val la pena observar o experimentar amb tots els sentits ben oberts.

Perdoneu el rotllo, però els que hagueu arribat fins aquí, penseu que heu trigat moltíssim menys temps que el que dediquen els monjos i peregrins ortodoxes d'Athos a realitzar qualsevol dels seus "serveis" religiosos diaris. Potser al final tot es redueix a això... Quina importància li donem al temps? A què volem dedicar el nostre temps? A què volem dedicar el temps de vida que tenim? No serà això lo veritablement sagrat?

 

Arribant al Monestir de Iviron
Monastir de Stavronikita
Pujant al Mt.Athos
Baixant corrent del Mt.Athos
Monestir de PantoKratoros
Resant al Mt.Athos
Monestir de Iviron
Menjador de Pantokratoros
Arrivant al Monestir de Simonis Petras
Vista de Simonis Petras
Arreglant el món a Pantokratoros
Monjo al Monestir de Vatopediu
Monjo treballant al monestir de Zografou
Habitació al monestir de Magistis Lavras
Comentaris
Rafael Galán
29 novembre 2016
10:54 H
Hola amic, he disfrutat molt de la teva crònica de l'aventura, primera part, però on realment he connectat es en la teva reflexió sobre el fet religiós, segona part, la maduresa de apreciar mes enllà del que veiem i consumim es el que de veritat fa bones les teves cròniques. En aquest mes de 20 anys d'evolució compartida hem vist passar el món per davant nostre d'un altra forma, fen-lo mes humà i estimant a la natura com el que es un fet natural que transforma les nostres vides. Força i endavant que tot això ni de lluny s'ha acabat.
Pablo
23 novembre 2016
12:25 H
Albert, qué buenas sensaciones transmites con todo lo que cuentas. Gracias además por dar TU opinión personal sobre las cosas; se agradece. Se nota que exprimes las experiencias al máximo y eso es buenísimo. Muchas felicidades!
Pablo
23 novembre 2016
12:25 H
Albert, qué buenas sensaciones transmites con todo lo que cuentas. Gracias además por dar TU opinión personal sobre las cosas; se agradece. Se nota que exprimes las experiencias al máximo y eso es buenísimo. Muchas felicidades!
Françoise
22 novembre 2016
19:15 H
muchas gracias por compartir esta extraordinaria aventura.
JOSI
21 novembre 2016
22:19 H
Creo que el valor de la autenticidad es el pilar de los valores del SXXI de los que tu Albert eres un ejemplo.
Ha de ser muy emocionante estar compartiendo con los monjes de Athos. Una energía potente
1
Participa! Escriu el teu comentari
Nom*:
E-mail:
Escriu el text de la imatge*:
Comentari*:
* Camps obligatoris
Últimes entrades
Entrades per dates
2016
2015
2014
novembre
setembre
agost
juliol
juny
maig
abril
març
febrer
gener
2013
desembre
novembre
octubre
setembre
agost
juliol
juny
maig
abril
març
febrer
gener
2012
desembre
novembre
octubre
setembre
agost
juliol
juny
maig
abril
març
febrer
gener
2011
setembre
agost
juliol
juny
maig
abril
març
febrer
gener
2010
desembre
novembre
octubre
setembre
agost
juliol