Patrocinadors
factor energia
Saunier Duval
Patrocinadors Tècnics
Grifone
Suunto
PowerBar
Blog
Facebook
Twitter
Menéame
digg
del.icio.us
Technorati
Yahoo! My Web
ICE ULTRA (Lapònia Sueca) Febrer 2014 (Foto: Martin Paldan)
ICE ULTRA: LA CURSA I ELS APRENENTATGES
22 febrer 2014

Dimecres a un quart d'una de la matinada arribava a la meta de Jokkmokk (Lapònia Sueca) després de més de 16 hores d'etapa, culminant la cursa extrema ICE ULTRA BEYOND ULTIMATE, de 230Km. (215 al final) en 4 etapes.

En aquells moments un té el cos triturat, però es sent més fort que Superman, i acumula tanta felicitat i emocions que tarda menys d'un minut en oblidar el patiment i els mals moments acumulats durant les quatre jornades. Sembla que arribar al final ho justifiqui tot, al poder celebrar que ja en tens una altre al sarró; però per a mi, i cada vegada més, tot i que m'agrada molt assolir l'objectiu final, el més important és haver gaudit, après i viscut intensament durant tot el recorregut.

Dijous dia 13 aterrava a Lulea, l'aeroport situat més al nord de Suècia, quedant ja bocabadat del fet de que tot estigués absolutament cobert de neu: El mateix aeroport, els carrers i carreteres, els llacs, els boscos... estàvem a Lapònia.

El divendres 14 ens trobàvem amb tota la colla de corredors i staff de l'organització a l'aeroport per ser traslladats en autocar fins a Jokkmokk, uns 200Km. més al nord, i ja a les portes del Parc Nacional de Sarek, on es faria tota la cursa.

Dissabte 15 al matí comencem amb un Briefing de l'organització, la revisió mèdica i de material obligatori, i ens preparem per prendre la sortida definitivament.

A les 12h comencem la cursa, com sempre, plens d'il·lusió, ganes i nervis per tot el que ens hauria de passar durant les properes quatre etapes. Tenim els primers 46Km. al davant, i comencem tots corrent a ritme suau, però als pocs quilòmetres ja descobrim una neu massa tova per poder anar amb les bambes, i ens veiem obligats a calçar-nos les raquetes, que ja no deixarem fins el final.

Aquest dia és magnífic per totes les emocions noves que rebem, però també ens engalta diversos cops de puny a la cara perquè la Lapònia ens mostra quant dura serà aquesta prova.  Els quilòmetres tarden i costen molt de passar, el terra és molt més tou del què pensàvem, l'exigència física i energètica és impressionant, la nit ens arriba aviat i anem veient que les reserves de força mental seran clau per poder superar cada una de les etapes.

Jo havia utilitzat raquetes en múltiples ocasions, però només per estones concretes o per aproximacions, i mai per fer recorreguts tant llargs i exigents.  Tot i així, malgrat noto que vaig molt forçat tant pel tipus de trepitjada com pel sistema de subjecció del model escollit (gran cagada!), em trobo tant bé físicament que sempre estic entre el quart i el setè de l'etapa.  Des del principi hi ha el britànic Ed Catmur que es destaca de forma aclaparadora i acaba treient-li una hora a l'etapa al segon classificat, el català i company meu d'equip, Xavi Marina.  Aquests dos ja no deixaran aquestes posicions fins el final de la prova.  Finalment, i patint molt més del que hagués pensat mai per poder fer els 46 quilòmetres, acabo l'etapa en 8 hores, entrant el cinquè... o sigui, imagineu-vos la pallissa que va ser pels que venien molt més enrera.

Els Sami (de la tribu "Sami", cuidadors de rens i dels boscos de Lapònia) que ens acompanyaven, ens deien que havíem ensopegat una setmana amb un temps fantàstic, doncs sempre estàvem entre -5 i -15ºC, quan prevèiem entre -10 i -30ºC; i això feia molt agradable la temperatura, però per contra, la neu estava més tova i no parava de nevar.

El diumenge 16 havíem de començar a les 8h, però una intensa nevada trastoca tots els plans de l'organització, i es veuen obligats a modificar la ruta per ser massa perillós un pas de muntanyes que tenien previst inicialment.  Prenem la sortida a les 12h45 quan aconsegueixen fer el puzzle de la nova ruta, i això fa que, malgrat retallar 12Km. dels 50 previstos, la nit torni a ser la nostra companya durant la majoria d'hores de la jornada.  Ja prenem directament la sortida amb les raquetes, i només ens les podem treure en els darrers 8 quilòmetres, que transcorren per una carretera solitària i gelada, que ens permet gaudir una mica del què sabem fer: córrer amb bambes!

Al ser la segona etapa, tenir una mica la mesura presa, i tenir 8km. menys que la primera, no la noto tant dura i m'ho passo realment bé. Recordo amb molta il·lusió cada pas pel mig dels boscos farcits d'arbres coberts de neu, cada creuament dels molts llacs gelats que trobàvem al camí, cada rebuda dels controls de l'organització, cada conversa o salutació amb algun dels altres participants... Un dia genial, amb un patiment molt moderat, i on un es sent sobradament preparat per poder afrontar la resta de la cursa. Al final, gairebé 7 hores, entrant a meta novament el 5è, conjuntament amb l'Ignasi Prat, que seria finalment el 3er. de la prova.

El dilluns 17 va començar tot molt bé, però es va anar torçant el tema fins a convertir-se en un calvari extrem. Comencem també amb endarreriment, i deixant l'etapa en 46Km. contra els 44 previstos, i constatant de nou que organitzar una prova així en aquestes latituds és una tasca realment complexa i atrevida.  Aquí mana la incertesa i tant l'organització com els corredors han d'estar preparats per anar-se adaptant constantment a les circumstàncies que es van presentant en cada moment.

Jo em trobo tant bé físicament que surto disparat amb el que ja penso que és el meu grupet natural, entre la 4ª i la 6ª posició.  Em noto fort, confiat i amb moltes ganes d'apretar.  Fins i tot em situo alguna estona en 3ª posició.  Però l'eufòria estava a punt d'acabar-se perquè es veu que la Lapònia em tenia alguna sorpresa preparada i molt ben embolicada.  Travessant un dels molts llacs gelats del dia, i passant una zona on el gel estava barrejat amb aigua líquida, em despisto i em poso amb els peus a l'aigua, quedant empapat.  Aquest fet m'activa el mal que deuria portar acumulat als peus de tant forçar amb les raquetes de neu, i em comencen a sortir de cop unes butllofes immenses a les plantes dels peus, que fan que arribar al final d'etapa sigui tot un suplici.  Des de poc més de la meitat de l'etapa, ja no puc córrer més i entro a meta el 8è, però amb tant de mal als peus que penso que em serà pràcticament impossible de reparar-los i poder afrontar els 90Km. previstos per la darrera etapa.  Ara em queda mirar de recuperar-me al màxim, em rebento les butllofes, estant tota la nit amb els peus a l'aire perquè s'assequin al màxim.

Al matí del dimarts 18, li demano a un dels metges de l'organització que em faci algun invent per poder córrer, i s'esmerça al màxim per embolicar-los i així evitar que la carn viva de les plantes dels peus s'infecti o em faci un mal tant insuportable que m'obligui a parar. 

A les 8h prenc la sortida.  Tinc 90Km. pel davant, i a cada pas que faig veig les estrelles, tot i ser de dia i estar el cel ben tapat.  Tinc clar que el dia se'm farà llarg, molt llarg.  Fins el control 2 dels 10 que hi haurà a l'etapa, situat a 18Km., ho passo tant i tant malament, que realment veig impossible que pugui arribar.  De fet, ja gairebé no li veig sentit a continuar, doncs ho estic passant fatal, gairebé em marejo a estones i, a diferència de moltes situacions similars anteriors, ara no trobo la motivació necessària per continuar lluitant.  Penso seriosament en l'abandonament.  No vull continuar patint tant, només per acabar una prova que sembla que ja no m'aporta res, i que al cap i a la fi, només és una més de les moltes que he fet i que, espero, faré en els propers anys.  En el control 2 m'emplaço a arribar fins el 3, prendre'm allà una sopa Meritene ben calenta per refer-me, i en tot cas, decidir llavors si em retiro o no.

Amb ràbia, molt de mal als peus i gairebé sense energia, arribo al control 3 (Km. 28), em prenc la sopa i, de cop, descobreixo que tinc una motivació molt important per intentar continuar: entrenar!  Però no em refereixo aquí a entrenar físicament, que això ho puc fer de moltes altres maneres, sinó precisament, a entrenar psicològicament.  Doncs aquestes situacions, quan estàs gairebé al límit, són les que realment et curteixen, les que fan que et coneguis bé tu mateix, i les que et preparen per poder superar moments apuradíssims en altres situacions on t'hi pots estar jugant molt més que acabar o no acabar una cursa determinada.  D'aquesta manera, i amb aquesta nova motivació, decideixo continuar, apretant molt les dents per aguantar el mal insuportable que ja ha sobrepassat les plantes dels peus per arribar als turmells (ja que trepitjo tant malament que les fixacions de les raquetes em fan molt mal a tot arreu), i arribo fins el control 4, i després al 5... ja estic a meitat d'etapa.

Aquí entro a la mini tenda del control, descanso, em preparo un puré de patates calent que porto a la motxilla, i prenc una gran decisió: "N'estic fins els collons de les raquetes i no les penso portar més".  Des de l'inici de la prova només he fet 15 dels 175Km. sense raquetes, i aquestes m'han provocat un mal als peus tant fort que ara prefereixo evitar-lo encara que m'enfonsi més a la neu.  D'aquesta manera, enganxo ja definitivament, les raquetes a la motxilla, i surto amb moltes ganes, ja sí, convençut de poder acabar l'etapa i la cursa sigui com sigui.  Tinc la sort de que al reprendre la marxa, coincideixo amb un danès, Allan Leed, amb qui decidim anar junts la resta del camí, marcant un ritme intens cada un de forma alternant.

Els peus se'm calenten, noto molt menys dolor sense les raquetes, i avancem control a control un 20% més ràpid del què havia fet a la primera meitat de la jornada.  I encara que sembli de bojos dir això, puc afirmar que m'ho començo a passar de conya.  Gaudeixo tant com la segona etapa en la que tot em va anar bé.  Torno a apreciar, ara de nit, i amb més de 12 hores acumulades a les cames en el dia, la bellesa de creuar aquella immensitat de natura pura i única, flotar en els llacs gelats, fluir en uns  boscos inacabables sempre pintats de blanc, sentir el silenci, copsar l'autenticitat d'una zona tant especial i poc coneguda del nostre vell continent.  Estic content perquè he superat un moment crític, perquè acabaré el repte, perquè l'estic gaudint, perquè hauré après molt, perquè córrer o caminar en total llibertat i consciència del propi cos i de l'entorn és una sensació magnífica, perquè fer-ho en un lloc tant fantàstic no té preu, perquè em sento viu, perquè una vegada més, constato que sempre s'han de saber lluitar els mals moments per poder assolir els millors moments a la vida.

A les 00h15 del dimecres 19 entro a meta de la mà de l'Allan, i fonent-me en una intensa abraçada amb el Wes, el director de cursa, i la Louise, una de les assistents del grup de metges que més m'ha cuidat els peus i els ànims durant la prova.  Ho he aconseguit.  A nivell esportiu no ha anat tant bé com esperava després de la primera etapa, doncs baixo fins el 10è. lloc a la classificació final, entre els 17 que aconsegueixen completar la prova, després d'haver-hi força abandonaments.  Però penso que ha estat el millor que em podia passar.  Jo venia sobre tot per començar a preparar el que ha de ser el meu proper gran projecte, el Pol Nord (travessa integral de l'àrtic des de Canadà), i que les coses no m'hagin anat bé haurà estat el millor entrenament possible.  D'aquesta ICE ULTRA, en trec uns aprenentatges que segur que em seran útils per molts projectes futurs d'aventura o de qualsevol àmbit en el futur:

-       No hi ha repte petit.  Encara que haguem fet coses molt més difícils, qualsevol projecte pot complicar-se i sempre hem d'estar alerta.

-       Per poder superar els moments crítics, necessitem tenir els "motius" molt sòlids, doncs sinó ens costarà trobar la "motivació" necessària.  Jo no havia treballat massa bé aquest aspecte perquè era un projecte teòricament menor per mi, i gairebé abandono per aquest motiu.

-       S'ha de tenir ben treballat tot el que depèn de tu. Llavors les circumstàncies poden complicar-se molt però part de la nostra confiança vindrà de que sabem que hem fet els deures.  Jo aquí no havia entrenat bé el tema de les raquetes i no havia triat bé el model, pensant que seria un tema menor... o sigui, no havia fet prou bé els deures.

-       No som els mateixos en cada projecte.  Sempre tenim una base pròpia que és estable, però hi ha molts aspectes, sobre tot els relacionats amb la part psicològica, que varia molt en nosaltres mateixos en el temps.  En cada repte i en cada nova circumstància, varien les nostres pors, les nostres motivacions, els nostres problemes, la nostra energia interior, el nostre compromís, etc.  Siguem-ne sempre conscients i treballem-ho.

-       Sapiguem demanar ajuda.  De vegades ens ho volem solucionar tot sols, i hem de saber comptar amb els altres en alguns moments complexos.  Per mi va ser providencial poder comptar amb la companyia de l'Allan durant la segona part de la darrera etapa.

-       Si una cosa no funciona, no ens resignem i provem coses diferents.  Perquè vaig tardar tant a enviar les raquetes a prendre pel sac?  Em feien un mal insuportable i tot em va canviar quan vaig provar d'anar sense.  De vegades assumim situacions molt negatives com a normals i no intentem de fer cap canvi al respecte.

-       Estimem sempre el nostre entorn amb compromís (no només per a gaudir-ne).  Era una lliçó de vida veure com els Sami que ens acompanyaven estaven orgullosos dels seus boscos, dels seus rens, i de poder viure'n d'ells i per ells; estant en total comunió amb la natura, sense renunciar a moltes de les comoditats i facilitats del món modern, però sempre amb equilibri i respectant tant el seu modus de vida i tradicions, com l'entorn natural en el que viuen.  Ah... i una dada: Tots els membres de la tribu Sami viuen el 90% del seu temps al bosc, allà al cul del món, però parlen un anglès impecable (aprenguem-ne també d'això!)

M'imagino que molt poquets haureu arribat fins aquí, empassant-vos tot aquest rotllo.  Ho sento si m'he allargat massa, però és que encara podria escriure com 20 pàgines més.  Tinc el problema de que penso que tot el què fem, absolutament tot, i sobre tot si són coses una miqueta més intenses, ens poden aportar tantes reflexions, que la part esportiva o purament executiva és la menys important, i no pararia d'escriure per compartir-ho amb tots vosaltres.  Però tallo aquí, i us puc ben assegurar, que a dins encara tinc moltíssimes més reflexions que, no per egoisme, sinó per no ser pesat, ja em quedo només per a mi, i per poder-les anar acumulant a l'espera d'utilitzar-les més endavant en algun llibre, alguna conferència o, sobre tot, en la gestió extrema d'alguna aventura.

Gràcies als que llegiu aquest text.

Gràcies a Beyond Ultimate per organitzar un esdeveniment tant autèntic i especial.

Gràcies als metges, staff i els Sami per tota la feina feta.

Gràcies a la vida per regalar-me aquests moments.

ICE ULTRA - Sortida etapa 2 (Foto Martin Paldan)
ICE ULTRA - Sortida d'etapa (Foto: Martin Paldan)
ICE ULTRA - Final de cursa (Foto: Martin Paldan)
ICE ULTRA - Inici etapa 3 (Foto: Martin Paldan)
ICE ULTRA - Corrent una mica de veritat (Foto: Martin Paldan)
ICE ULTRA - Vista general de la cursa (Foto: Martin Paldan)
ICE ULTRA - A la nit en un control (Foto: Martin Paldan)
ICE ULTRA - Una cursa màgica (Foto: Martin Paldan)
ICE ULTRA - Pas a pas (Foto: Martin Paldan)
ICE ULTRA - Jokkmokk, el nostre objectiu (Foto: Martin Paldan)
ICE ULTRA - Puresa (Foto: Martin Paldan)
ICE ULTRA - Lapònia, Natura pura (Foto: Martin Paldan)
Comentaris
Michele
03 març 2014
13:25 H
Nice reading, especially the "Lessons learned" section. It is indeed always fantastic to see how people, no matter if individuals, teams or whole organizations, can grow, improve and innovate through adventure-based experience.
Víctor
01 març 2014
22:34 H
Felicitats Albert! Per acabar la cursa, amb els peus fets calderilla i, sobretot, canviar el xip mental per superar aquest "petit-gran" projecte! Sempre ens fas gaudir a tots explicant les teves aventures!
Mònica S.
01 març 2014
22:02 H
2013.
Vinnie Colaiuta, one of the best drummers in the world, actually dropped a snare beat during a gig in Chile, put another way: he made a mistake!

2014.
Albert Bosch, one of the best adventurers in the world, had problems with his showshoes during a race in Lapland, surprisingly: he made a mistake!

These two facts come as often, if not less frequently than a solar eclipse. We are all glad we could witness them, proving that super-heroes are also human! ;-)
Cleo
26 febrer 2014
16:14 H
impresionante, felicidades!
gracias por tu tiempo en describir todo esto de una forma tan amena y didáctica. A falta de las 20 páginas extras espero verte en alguna conferencia o entrenando para saber más de toda esta aventura.
Te deseo lo mejor.
toti
26 febrer 2014
14:30 H
uauuu Albert bonissim!! tot el que expliques es font d´inspiracio per aquells que et seguim, gracies per compartir els teus aprenentages i ensenyar-nos a com podem millorar i enfrontar-nos als reptes personals. Una lliçó per tots aquells que estimem la vida i volem seguir creixent!!!! Enhorabona i felicitats!!!!
1
2
...
4
»
Participa! Escriu el teu comentari
Nom*:
E-mail:
Escriu el text de la imatge*:
Comentari*:
* Camps obligatoris
Últimes entrades
Entrades per dates
2014
setembre
agost
juliol
juny
maig
abril
març
febrer
gener
2013
desembre
novembre
octubre
setembre
agost
juliol
juny
maig
abril
març
febrer
gener
2012
desembre
novembre
octubre
setembre
agost
juliol
juny
maig
abril
març
febrer
gener
2011
setembre
agost
juliol
juny
maig
abril
març
febrer
gener
2010
desembre
novembre
octubre
setembre
agost
juliol