POL SUD 1911-2011
Del 25 d'octubre del 2011 al 15 de gener del 2012
Find us on Facebook
DOS HOMES, UN OBJECTIU
POL SUD 1911-2011

La nostra intenció és mirar d'arribar el 14 de desembre de 2011 al pol sud, i commemorar una de les grans gestes de la historia de les expedicions humanes.

Perquè aquesta data?

A les tres de la tarda del 14 de desembre de 1911, el silenci absolut de l'extrem meridional de l'eix terrestre va trencar-se per primera vegada pel so de veus humanes. A on l'home mai havia posat la seva planta, Roald Amundsen i els seus quatre companys noruecs es felicitaven mútuament. Eren els primers en arribar al Pol Sud.

Constituïa un dels grans assoliments a la història de les exploracions. De totes formes, un altre fet va marcar aquesta fita amb certa controvèrsia: El britànic Robert Falcon Scott, capità de la Royal Navy, va arribar al Pol Sud tant sols un mes després que l'Amundsen, però ni ell ni els demés membres de l'expedició van aconseguir sobreviure al viatge de tornada. Els cadàvers d'Scott i els seus quatre companys varen trobar-se el 12 de novembre de 1912. Un conjunt de calamitats i una pitjor planificació del viatge van fer que Scott fracassés on l'Amundsen va assolir l'èxit sense massa dificultats.

L'Scott va arribar a l'Antàrtida amb el balener escocès Terra Nova al gener de 1911. Aquell mateix mes hi va arribar l'Amundsen a bord del Fram, a la Badia de les Balenes (Unes 60 milles més a prop del Pol Sud que la base d'Scott, a Mc. Murdo). Scott considerava de vital importància per ell i pel seu país el ser el primer en arribar al Pol Sud, i no li va agradar gens la presència i intencions d'Amundsen, doncs ho considerava deslleial al no haver fet públic el seu objectiu amb més antelació. Realment Amundsen havia anunciat que preparava una expedició al Pol Nord encara verge, però al ser assolit aquest per l'americà Robert Edwin Peary tot just abans de sortir, va canviar de plans, i sense anunciar-ho, va anar cap a la conquesta del Pol Sud, encara mai trepitjat per l'home.

Quan el 14 de desembre de 1911, els noruecs van assolir els 90º de latitud sud, hi varen passar tres dies abans de tornar cap al seu campament base, al qual hi van arribar el 25 de gener. Van tardar 97 dies en anar i tornar.

Scott va arribar al Pol el 18 de gener de 1912, i va trobar-hi una tenda amb una bandera noruega, i una carta que deia:

"Estimat Capità Scott: Com segurament serà vostè el primer en arribar aquí després de nosaltres, li demanaria amablement de fer arribar aquesta carta al Rei Haakon VII. Si vostè vol utilitzar qualsevol dels articles abandonats a la tenda, no deixi de fer-ho. També el trineu deixat a fora li pot ser d'utilitat. Amb salutacions cordials, li desitjo una tornada segura. Salutacions cordials, Roald Amundsen."

Una enorme diferència estratègica entre les dues expedicions va fer que Scott fracassés dramàticament i Amundsen assolís l'Èxit. Amundsen va utilitzar per transportar-se, quatre trineus i gossos de rassa groenlandesa, liderats per la femella Etah. Tots els gossos estaven perfectament ensinistrats, en plena forma física, i l'Amundsen i els seus homes els controlaven a la perfecció. Amundsen va sacrificar a dues terceres parts d'aquests animals abans d'arribar al Pol, quan la càrrega ja era menor i no els necessitaven, per reservar la seva carn pel viatge de tornada. D'aquesta forma disminuïa el pes de l'aliment dels gossos i garantia l'alimentació dels gossos supervivents. Evidentment, va marcar molt bé l'àrea on va deixar els gossos morts, per assegurar-se de que els trobaria a la tornada.

En canvi, Scott es resistia a fer servir aquests animal, doncs detestava la idea de sacrificar alguns dels gossos per alimentar als demés. Per aquest motiu, va fer recular els gossos quan la situació empitjorava. Portava 3 trineus amb motor que aviat es van avariar, i 17 ponis que carregaven sacs pesats amb avena per la seva alimentació, que els feien enfonsar a la neu, i al transpirar per tot el cos, la seva pell es congelava. Scott va haver d'ordenar el seu sacrifici, i tampoc va preveure bé la seva localització a la tornada per si es quedaven sense queviures. Sense animals que l'ajudessin, l'expedició va haver de continuar a peu carregant amb tot l'equip.

L'expedició d'Amundsen tenia, a més, millor equipament, roba més potent i millors aliments. Aquests consistien en una ració diària de 380 grams de galetes, 350 grams de pemmican (un menjar concentrat, consistent en una massa de carn polvoritzada, baies i grasses), 40 grams de xocolata i 60 grams de llet en pols. Scott també portava gran quantitat de pemmican, però no tant ric en grassa com la del seu rival, i a més, l'esforç d'arrossegar els trineus els hi requeria la ingesta de 5.000 calories diàries; cosa que els va fer acabar molt abans amb el menjar.

Amundsen havia après tècniques de supervivència dels indígenes dels climes àrtics, doncs portava moltes expedicions a la seva esquena, cosa que no havia fet Scott. Aquest darrer va seguir bàsicament les indicacions i consells dels seus predecessors a l'Àrtic i des seus superiors a la Royal Navy, els quals no van voler o no van saber aprendre massa dels esquimals inuit en els seus anteriors viatges.

El primer membre de l'expedició d'Scott que va morir va ser Evans, que s'havia ferit en una caiguda. Poc després va morir Oates, que havia perdut la mobilitat d'un peu per congelació, la qual cosa va obligar als seus companys a portar-lo a coll. Oates va demanar als seus companys que l'abandonessin, però ells es van negar rotundament. Comprenent que era una càrrega pels demés, va abandonar la tenda en mig d'una terrible tempesta de vent a -43ºC, pronunciant la cèlebre frase que el va convertir en heroi nacional: "Només surto una estoneta". Mai va tornar. Aquell dia complia 32 anys. Els altres tres membres  mai van trobar el lloc on havien deixat els ponis sacrificats, per poder utilitzar la seva carn com aliment, i van morir a la seva tenda mentre dormien. Scott havia estat l'últim en morir.

Mentre Amundsen va realitzar una expedició eficaç i sense grans contratemps, Scott i els seus homes van fracassar per no tenir una bona planificació del viatge: La inanició, l'esgotament físic, el fred extrem i l'escorbut (per falta de vitamines), van provocar la mort de tota l'expedició.

Amundsen Foto cedida per Wikimedia Commons
Cedida per la Biblioteca Nacional Noruega
Cedida per Wikimedia Commons
Cedida pel Scott Polar Research Institute
Cedida pel Scott Polar Research Institute
Foto cedida per Wikimedia Commons
POL SUD 1911-2011 Powered by: www.albertbosch.info