Com costa això, caramba!! Avui he tornat a fer 8h30 de marxa, em trobava bé d'energia, i fins i tot he patit menys que ahir. Però la decepció final ha estat que només he fet 14,5Km., i ahir en vaig fer 15Km. en 7h30.

Però el problema que més em preocupa ara mateix, és que tinc els dos talons força tocats per algunes butllofes que m'han sortit des de ja fa tres dies. La part del taló del darrera és la que més pateix aquí, doncs estic constantment fent força en pujada, estirant molt de pes, i el fregament entre el taló i la bota és brutal.

Fa tres dies que vaig trampejant, però ja em fan força mal. I el fet és que, per diferents motius logístics que prefereixo ara no analitzar per no emprenyar-me, no tinc ni esparadrap ni betadine per curar les butllofes. Per això veureu a la foto, que vaig embolicat amb cinta americana. Un nyap surrealista en una situació com aquesta. Però un ha de fer el què pot, i m'intentaré apanyar com pugui per anar tirant. Si al final es recuperen, Bingo. I si van a pitjor i es fa ferida important, Pringada. Entre tant, a aguantar el dolor, especialment al posar-me les botes i fer els primers 500metres. Ara per ara el mal és encara suportable, però estic a l'expectativa de com va evolucionant aquest tema.

DEDICO LA JORNADA A:

La meva dona. Pot ser no faria falta, perquè ja li dedico a ella una gran part dels meus pensaments cada dia. Però tot i que no m'agrada parlar de sentiments tant propers a la web, per tal de no fer massa pornografia sentimental, sí que tenia ganes de dedicar-li oficialment un dels dies.

Fa uns mesos llegia un article d'un conegut ‘Coach' d'aquests que van de gurus, que deia que una parella t'ha de servir bàsicament per ajudar-te a créixer. Jo penso que una parella suposa moltes més coses tant o més importants, però si que és cert que tenir una parella que no et bloquegi, que t'ajudi a evolucionar, que et permeti o et faci créixer, és molt important a la vida.

Amb la Maria, a banda de moltes virtuts i de tot el que ens uneix dins la  parella, li he de reconèixer que té molt de valor, amb tres nens a casa, d'aguantar, motivar-me, esperar-me, donar-me confiança, esperonar-me i entendre'm, quan estic en embolics d'aquest abast.

Si tot va bé (que voldrà dir que estic a la fase final de l'expedició), no passaré els Nadals a casa, i pot ser tampoc el Cap d'Any i els Reis. Evidentment és un gran sacrifici pels dos, però entenem que els grans projectes requereixen compromís, afrontar imprevistos, i perseverar fins i tot en temes tant delicats com el no ser-hi durant unes festes clau. Però n'estic segur que encara que no físicament, estarem molt units durant aquells dies tant familiars, encara que ella estigui a casa, i jo tot sol dins d'una tenda groga al mig de l'immensitat antàrtica.

Com em vas dir un dia mentre estava a l'Amazònia corrent la ‘Jungle Marathon': "No hay distancia que sea lejos, nuestro amor será leyenda".