Hores de marxa: 9h30' - Acumulades Totals: 210h45
Km./Dia: 26,1 - Acumulats Totals: 433,7Km. Falten fins Pol Sud: 711,5Km.
Dies avançant: 25 (21 Sol) - Dies aturat: 15 (0 Sol) - Total Dies: 40

Podria estar molt content perquè he superat per primera vegada els 26Km. en un dia, però he acabat la jornada força tocat... tant mental com físicament.

Mentalment perquè les 4 primeres hores del matí han estat molt i molt rodadores, amb un terra com mai havia trobat: molt pla, dur i amb facilitat per trobar la traçada cap el rumb correcte. Allà he agafat un molt bon ritme i m'he començat a entusiasmar de que, per fi, m'havia apropat a un terreny millor. Però l'Antàrtida deu voler que sempre li tinguem respecte, i tot just després de fer una paradeta una mica més extensa a beure i menjar, i ja fins el final d'etapa, ha començat a complicar-se moltíssim la superfície. Semblava que fes trial. He bolcat el trineu 3 vegades, he hagut de rectificar la traçada constantment, m'he quedat encallat sovint, i en definitiva, m'ha costat un munt avançar. Els 26Km. d'avui han sortit de la tirada de les primeres 4 hores, doncs si hagués estat tot com a la segona meitat, no hagués ni arribat als 25. I això m'ha donat mal rotllo perquè m'he començat a fer la pel•lícula de que fins el Pol Sud aniria trobant alternança de bons trams amb d'altres terribles... i això vol dir més esforç, menys quilòmetres i més dies.

I de físic perquè si bé les butllofes sembla que estan força controlades de moment, fa un parell de dies que una de les tires de cinta americana que porto al peu per protegir-les, em va fent una ferideta a la part de dalt del peu (a l'empenya). He anat tunejant aquesta cinta, doncs és un tema que necessito per poder tirar sense que em facin mal les butllofes. Però avui a mitja jornada m'ha començat a fer molt de mal, i he arribat al final amb una bona ferida molt inflada en aquesta part del peu. Em fa un mal força important. De moment ho he netejat una mica, he tret del tot la cinta americana per intentar un invent de fer-la passar per un altre lloc, i ara deixaré airejar i descansar el peu durant la nit... i demà al matí, hi posarem un pedaç del què sigui a la ferida i si o si, a continuar, tot esperant que amb els dies vagi aguantant i no empitjori.

--------------------------------------------------------------------------------

Us explico breument com m'organitzo pel tema d'orientació.

Amb el mapa poca cosa es pot fer, doncs ni hi ha mapes de bona qualitat de l'Antàrtida, ni hi ha gairebé referències geològiques per poder-hi treballar. El més important és el GPS.

Tinc una ruta ja preparada al GPS, que té en compte tant les zones d'esquerdes principals que es detecten als mapes, com evitar desnivells molt pronunciats propers a les zones de muntanyes, com les referències d'altres expedicions que han seguit la mateixa ruta.

Així doncs, l'orientació bàsica és força fàcil, perquè només he d'anar enllaçant els punts GPS que ja tinc programats, i que estan a unes distàncies que varien entre els 12Km. fins els 40Km. El problema és que no sempre es pot anar en línia recta cap el punt que toca, doncs el terreny ho impedeix. Per això s'ha d'anar controlant el rumb tota l'estona. I per anar controlant constantment el rumb, utilitzo una brúixola, perquè és més ràpid de mirar que el GPS, que només indica la direcció quan s'està en moviment, i, a més, així estalvio piles del GPS.

D'aquesta manera, normalment porto el GPS apagat a dins la jaqueta, per evitar que les piles se'm consumeixin molt ràpidament. Penseu que qualsevol cosa que porti bateria (càmeres, gps, etc...) que estigués penjat al pit per la part de fora, acabaria les bateries amb poquíssima estona per culpa del fred intens que fa. Per això només trec el GPS de tant en tant per a comprovar el rumb correcte i els quilòmetres que porto, i vaig avançant guiant-me per la brúixola.

Per avançar amb la brúixola, marco també un rumb fix, i llavors agafo alguna referència visual mínima que pugui percebre en la direcció que he d'anar (des d'un pilot de neu més visible, un grup de sastruguis, alguna taca més negre, o fins i tot un núvol...), i vaig avançant per trams. El problema aquí és quan no hi ha visibilitat o no trobes cap referència clara. Llavors o bé has d'anar tota l'estona amb la brúixola a la mà, o has de fer invents com el que ja us vaig comentar el dia de la visibilitat zero, o algun altre com el que us explicaré demà.

El mapa, de fet, només l'utilitzo al vespre per assenyalar el punt on estic, i veure com vaig avançant per la ruta establerta.

DEDICO EL DIA A:

Strategycomm en general i a la Sandra Garcia en concret, que fa ja molts anys que m'ajuden en els meus temes de comunicació, i en aquest cas concret, per aquest projecte, porten tot el tema de mitjans.

Evidentment, si un pretén que els patrocinadors confiïn en ell per un projecte, llavors ha de fer el màxim esforç perquè hi hagi un retorn d'imatges que els hi justifiqui la seva inversió. I de tot això, apart del contingut que es vagi generant en funció de com evolucioni el projecte, se'n ocupen els d'Strategycomm amb la Sandra com abanderada.

Només espero donar-te molta feina durant molts dies, així voldrà dir que vaig continuant. Gràcies per tot.