POL SUD 1911-2011
Del 25 d'octubre del 2011 al 15 de gener del 2012
Find us on Facebook
DOS HOMES, UN OBJECTIU
18 desembre 2011
28
DIA 49: MALA SORT.... ¿?¿?
Recuperant Energia

Hores de marxa: 9h45' - Acumulades Totals: 297h15
Km./Dia: 25 - Acumulats Totals: 681,5Km. Falten fins Pol Sud: 474,7Km.
Dies avançant: 34 (30 Sol) - Dies aturat: 15 (0 Sol) - Total Dies: 49

Jornada molt agradable: durant mig dia tot era pujada o neu tova, pujada o neu tova, pujada o neu tova... i durant l'altre mig dia, totes dues coses a la vegada: pujada i neu tova, pujada i neu tova, pujada i neu tova... i així 9h45.

He acabat rendit, i he agafat dos baixons brutals durant l'etapa. He pogut anar tirant i defensar com a mínim uns dignes 25 Km. a base d'anar-me prenent productes energètics Power Bar. Sort que són i estan tant bons, i sort que en porto forces, doncs amb gaires dies com avui, esgotaria la reserva ràpidament.

Ja sé que des d'on esteu si mireu els darrers 5 graus de la terra fins el Pol Sud, ho veieu tot baixada. Ja sé i agraeixo que molts m'animaven al passar el 50% de la travessa, dient que ara tot faria baixada fins el final. I ja sé que totes les informacions em deien que seria més fàcil a partir del grau 85. Però el fet és que estic tenint un principi de la segona meitat molt més complicat del què esperava.

Keep going...
-----------------------------------------------------

Avui faig una reflexió inspirada en un text publicat al Blog de l'Andreu Mateu quan estava fent la travessa de l'oceà atlàntic en solitari:

Mirant-ho bé, aquesta expedició ha estat gafada des de l'inici. La mala sort ens o m'ha acompanyat des del primer dia: 4 mesos abans de sortir el patrocinador principal que ja ens havia pràcticament confirmat, se'ns va tirar enrere. Varem tenir molts problemes per obtenir algun material clau que no va arribar fins gairebé el darrer dia. A l'arribar a Xile ens varen confiscar el 70% de l'embotit que ens havien donat. El material que venia en cargo es va endarrerir 10 dies i, segons l'explicació oficial, fou perquè venia de Santiago de Xile a Punta Arenas en camió, i un volcà dels Andes va entrar en erupció i el va retenir. L'avió que ens havia de portar de Punta Arenas a l'Antàrtida es va endarrerir 8 dies pel mal temps. Varem estar 13 dies a la tenda per una tempesta horrorosa i 2 per evacuar al Carles. Em vaig quedar sense company al Km.30 dels 1.145 que n'havia de fer. El terreny ha estat terrible durant la primera part de la travessa, i el trineu em pesa molt perquè he assumit el material comú que tenia previst amb el Carles i que no hagués agafat si preveia anar sol. Ara mateix estic patint molt més del què esperava per anar del grau 85 al 86, quan tothom em deia que seria molt més fàcil. I un munt de detalls més que fan concloure que realment hem tingut molt mala sort; que pot ser això no tocava o, com a mínim, no tocava de fer-ho aquest any; que fins i tot un es pregunta quin sentit té tot plegat; que pringar tant i esforçar-se tant quan a un tot li va a la contra, només desgasta i aporta molt poques satisfaccions; que estar tot sol en un lloc tant incòmode i repetint una rutina absolutament monòtona és un desastre; i que en definitiva, poques coses positives hi veig ara mateix a aquest projecte. Si, realment hem/he estat de molt mala sort.

Però compte... la realitat també es pot veure d'una altre manera.

Soc un afortunat d'estar fent aquesta expedició en un dels llocs més purs, remots i especials de la terra. He tingut la sort d'anar superant el munt d'obstacles que se m'han anat presentant, com acostuma a ser habitual en un projecte ambiciós: varem trobar dos patrocinadors molt entusiasmats (Factor Energia i Damm) en el projecte quan ens va caure el que teníem quasi confirmat, i varem poder tancar el pressupost. Ens varem passar de llestos a la duana i ens varen enganxar el 70% de l'embotit, però per sort portava el 30% en una altra bossa, no el van veure i el varem salvar. El cargo es va endarrerir 10 dies des de la data prevista d'arribada a Punta Arenas, i hagués estat un desastre si no haguéssim tingut la immensa fortuna de que també es va endarrerir el vol antàrtic, i així ens va donar temps a poder tenir tot el material per la travessa. Estic al 60% del recorregut, tot i haver passat per un bloqueig a la tenda de 15 dies per mal temps i per l'evacuació del Carles. Que el meu company hagués de plegar va ser un contratemps importantíssim, tant per ell que quedava molt decebut, com per mi per haver de decidir continuar sol; però he tingut la fortuna de saber-me adaptar perfectament a la meva nova condició d'expedicionari en solitari, i he descobert que és com si tota la vida aventurera que porto, m'hagués preparat de sobres per afrontar-ho. A més, per a mi aquest canvi tan sobtat, també ha estat una oportunitat, doncs com a persona atreta pels grans reptes, sempre m'hauria vingut de gust fer una cosa tant interessant tot sol, però per la meva responsabilitat familiar, segurament mai m'ho hagués plantejat. Porto més pes al trineu per no haver previst quin material necessitava per a fer la travessa tot sol, però també tinc l'avantatge de que dormo en una tenda súper ample, i a l'acabar l'etapa estic tan còmode que descanso perfectament i em recupero molt bé per l'endemà. El terreny ha estat i continua essent molt dur, i això és el que em fa veure el mèrit i el valor d'aquesta aventura. En definitiva, que he tingut i estic tenint de moment molt bona sort en tot plegat, i me'n adono que estic fent un projecte que serà el més o dels més especials de la meva vida. La incomoditat, la solitud, el patiment i la duresa del projecte en general, em suposen una experiència realment intensa de la que n'aprendré moltíssim i em servirà tant pel record, com per aplicar a moltes vessants de la meva vida. Si, realment he estat molt afortunat.

Suposo que ja us podeu imaginar quina de les dues és la meva visió sobre aquesta expedició, veritat?

A la vida normalment no és tant important el què ens passa, sinó el que en pensem sobre el què ens passa.

A més, respecte a la bona o la mala sort, no tant sols és una qüestió de percepció, sinó també d'actitud, doncs nosaltres en som en grandíssima part responsables d'atreure o no atreure la "Bona Sort", que és molt diferent al pur "Atzar". Al respecte, jo soc un gran fan del llibre escrit per Àlex Rovira i Fernando Trias de Bes amb el títol "La Bona Sort", del qual només us en esmento una frase molt potent que diu més o menys així: "Qui no s'ocupa de les oportunitats i les circumstàncies, depèn sempre de l'atzar. I qui es dedica a buscar, crear i aprofitar oportunitats, i a treballar sobre les circumstàncies, no li preocupa mai l'atzar".

 

DEDICO EL DIA A:

Andreu Mateu. Amic personal que ha fet un munt d'aventures i és un tipus radical, anti-conformista, que sempre vol pensar les coses des d'un altre prisma a l'estàndard, i que sempre lluita per tirar endavant projectes molt especials.

De tots els seus reptes, pot ser el més destacat fou fer la travessa de l'oceà atlàntic remant en solitari i sense assistència que va fer entre novembre de 2006 i gener de 2007. Jo el vaig estar seguint a diari pel seu blog, que em va fer enriquir, divertir i fer aprendre moltíssim. Un blog gestionat com ho va fer ell, és com llegir un llibre fresc i de qualitat, fet dia a dia a partir d'una experiència i unes reflexions viscudes en el mateix moment de forma molt especial. Espero que aquest blog meu vagi també una mica en aquesta línia.

El fet és que ara que estic jo tot sol en un oceà, encara que de gel en aquesta ocasió, me'n adono de quan important per mi va ser seguir a l'Andreu en la seva bogeria atlàntica. Molts moments crítics que estic passant, m'han fet venir al cap algun dels comentaris que anava fent ell quan estava tot sol perdut al mig del mar.

Andreu: Com que sé que segueixes aquesta web i segur que veuràs aquest text, pensa que tot això només t'ho dic per fer-te la pilota i que em convidis a un sopar quan torni, eh? En realitat sí que m'inspires, doncs quan estic molt pringat durant aquesta dura travessa, penso que si el carcamal del Mateu va poder superar tres mesos remant per l'atlàntic, a veure si jo no seré capaç de patejar per aquesta terra durant dos mesos!!!

Una abraçada Andreu... ens veiem aviat per a comentar la jugada (i les futures jugades, és clar).

Comentaris
jaume Pifarré
21 desembre 2011
10:07 H
Salut Carles,
Moltes gracies per el teu detall i gran fair Play!!

Anim i bon rumb cap al Pol Sud

Staff PowerBar Spain
juan pablo montejo
20 desembre 2011
23:26 H
Hola querido Albert
Eres un monstruo! Sigue adelante!
Me acuerdo cuando estabas de vuelta en el campo base del Everest y con lágrimas en los ojos, abrazándome me decías "Los conozco a todos, aunque no los conozco en persona, me sé sus nombres".
Los Lobuches estábamos esperando a nuestros compañeros que venían con un miembro más de en la gran familia de la expedición, con un hermano Español que hizo posible que nosotros pudiéramos lograr algo que este país necesitaba tanto.
Gracias a tí logramos entender que muchas veces no son cosas del azar las que nos ponen en el camino grandes personas como tú.Para mí son bendiciones de Dios, hermano.
Acuérdate las palabras de Nelson que al perder su pierna en un accidente nos decía: "Nos son los golpes y las caídas las que hacen fracasar a un hombre, sino la falta de vluntad para levantarse y seguir adelante" y Nelson estuvo en la cumbre del Everest contigo campeón!
Desde una cálida región de Colombia llamada Girardot, al lado de una piscina, viendo pájaros de colores, te mando todo este calor tropical para que llene de amor y valentía tu corazón y que no importa como salgan las cosas, yo ya me siento inmensamene orgulloso de ti, amigo.
Un fuerte abrazo desde Colombia.
Juan Pablo Montejo
federico ginesta
19 desembre 2011
21:33 H
hola Albert. la teva familia de Puigcerdá cada dia mira amb molt interés les teves noticies per veure el que fots per aqui baix, ets molt i molt i molt valent.
Aquest Nadal brindarem per tu i desitjem que arrivis a la teva meta ben aviat.
Sempre estás el nostre pensement , una abraçada
familia Ginesta
El guardià del bosc dels tions
19 desembre 2011
19:55 H
Amic albert, ahir va ser el dia que sortien els tions. Mira per aqui baix a veure si en veus algún i el pots recollir, millor que no sigui el teu pq segueix pesant més que el teu trineu. Et vam trobar a faltar (va sobrar molt menjar).

Una abraçada molt fora i molts anims.
Xavier Menduiña
19 desembre 2011
17:47 H
Ets un crack Albert!! Fantàstica reflexió i inmens el paralelisme amb l'Andreu.
1
2
...
6
»
Participa! Escriu el teu comentari
Nom*:
E-mail:
Escriu el text de la imatge*:
Comentari*:
* Camps obligatoris
POL SUD 1911-2011 Powered by: www.albertbosch.info