Hores de marxa: 10h' - Acumulades Totals: 336h15
Km./Dia: 27,1 - Acumulats Totals: 785,3Km. Falten fins Pol Sud: 370,9Km.
Dies avançant: 38 (34 Sol) - Dies aturat: 15 (0 Sol) - Total Dies: 53
Posició: S 86º 47,226' - W 081º 52,980'

A risc de que ja em preneu per boig total, us explico l'etapa d'avui tal com l'he viscuda i sentida. Pot sonar una mica estrany, però us asseguro que més o menys ha estat així, encara que en la narrativa li posi una mica de salsa per arrodonir-la...

M'he llevat a les 6h clavades com cada dia, que com que tinc gana i llevar-se vol dir menjar, ara no em demoro ni un minut. Com cada dia, feia fred, i s'escoltava el vent picant contra la tenda. També com cada dia, abans de començar a fondre neu, he fet un pis a l'ampolla, i al tirar-lo al forat de l'avancer, he mirat a fora per veure quin temps feia.

La temperatura era de -27ºC, el vent intens, encara que no extrem, i no es veia absolutament res de res. Un panorama pèssim per posar-se en marxa.

He vist clar que pot ser avui seria el dia de descans que em tocaria, doncs feia prou mal temps com per fer-ho sense cap remordiment de perdre un dia útil per fer una bona etapa. He començat a esmorzar tot acabant-ho de decidir. Però de sobte, sense jo ni provocar-ho ni voler-ho, una ‘força' m'ha fet anar continuant seguint la rutina habitual de cada dia com si hagués de posar-me en ruta. Jo he anat fent ben tranquil, amb un posat seriós i neutral, doncs m'he trobat en dues posicions pròpies sobreposades que anaven fent elles soles. La una que tenia previst quedar-se a descansar, i l'altre que estava ja en pla de marxa.

Al cap d'una estona m'he trobat recollint la tenda i muntant totes les coses al trineu. Quan tot estava ja llest, m'he hagut de refer del fred, perquè estava mig congelat.

De cop i volta, ja estava avançant a un ritme prou bo. La ‘força' anava tirant endavant per una pujada suau que s'intuïa però no es veia, i jo he anat entrant en calor i trobant-me, fins i tot, a gust. Durant tot el dia no s'ha vist més enllà de la punta dels esquís. Era gairebé impossible de distingir ni el relleu de la neu fins que no te'l trobaves a sota els peus. Jo només m'ocupava de mirar el rumb i el terra per no perdre l'equilibri i no marejar-me pel fet d'estar més de 9 hores fixant-se en el metre i mig que tenia al davant. A part d'això, jo no feia res, doncs la ‘força' s'ocupava de fer-me avançar. Pensava que hi podia confiar, doncs segur que era una ‘força' bona, com la dels Jedi, i no pas com la dels Sith, doncs en un lloc tant blanc i lluminós com aquest, és impossible que hi hagi un ‘canto fosc de la força', veritat?

M'ha passat el dia volant. He arribat a les 10 hores, molt menys cansat que ahir i abans d'ahir. I m'he posat a muntar la tenda i entrar-hi tot el material de nou.

Resultat: Com cada dia estic ara mateix a dins del sac escrivint la crònica de la jornada. I gràcies a la ‘força' em trobo 27 valuosos quilòmetres més endavant i 100 metres de desnivell més amunt, que si hagués passat el que havia decidit la part més acomodatícia de la ment...
Pot ser l'equip de Race Tracker haurà de comprovar si realment m'he mogut o no, doncs potser el què ha passat és que realment m'he quedat a descansar a la tenda, i he dormit tant que he somiat que avui, malgrat unes condicions climatològiques nefastes, avançava com un campió!!!

La ment és una eina molt potent, però l'hem de marcar i estimular constantment, doncs també pot ser molt traïdora. Si ella pot, sempre tria el camí més fàcil, còmode, segur i conservador... però sovint és més productiu, interessant i útil, buscar, trobar i deixar-se portar per la ‘força'.

... i això només passa a l'Antàrtida?

Bona nit... i que la ‘força' us acompanyi...!

DEDICO EL DIA A:

Nelson Cardona. La nostra amistat va néixer al Camp Base de l'Everest, es va consolidar a dalt del cim del món, i durarà ja per sempre.

El Nelson és un clar exemple de persona que sempre ha buscat, trobat i s'ha deixat guiar per la ‘força'...

D'origen molt humil i infància/joventut molt complicada, aconseguí amb el temps ser un escalador de referència a Colòmbia. L'any 2007, entrenant per una expedició a l'Everest, va tenir un accident fatal que el va deixar molt mal parat i, especialment, el va convertir en un invàlid per la pràctica de l'esport, al quedar-li la cama dreta absolutament bloquejada de genoll en avall.

La ‘força' el va portar a no resignar-se davant les circumstàncies, i un any i mig després, es va fer amputar voluntàriament la cama dreta per sota del genoll, i així aspirar a ser, de nou, un esportista i un escalador.

L'any 2010 formàvem part de la mateixa expedició per escalar el cim de l'Everest, i el dia 15 de maig m'abraçava amb el Nelson a dalt del punt més alt de la terra.

El 99% de les ments haguessin intentat enfocar la seva vida cap una altre direcció davant la situació en què es trobava el Nelson després de totes les dures i llargues reparacions posteriors a l'accident. Però ell va confiar en la seva ‘força' i torna a ser un alpinista i un esportista, com el què ell volia ser a la vida.

Piqui: Te quiero mucho, y siempre te agradeceré que me regalases una pequeña dosis de tu ‘fuerza' mientras escalábamos juntos la madre de las montañas.