Hores de marxa: 10h - Acumulades Totals: 395h45'
Km./Dia: 25,4 - Acumulats Totals: 935,6Km. Falten fins Pol Sud: 220,6Km.
Dies avançant: 44 (40 Sol) - Dies aturat: 15 (0 Sol) - Total Dies: 59
Posició: S 88º 06,029' - W 082º 07,480'

Avui la cosa ja ha millorat una miqueta. Durant les 5 primeres hores de marxa era tot més o menys com els darrers dos dies, però a la que he sobrepassat la latitud 88º 02', el terreny ha començat a canviar ràpidament: menys pendent, gairebé han desaparegut els sastruguis, i neu força dura. No és que sigui un camí de roses, doncs encara és força irregular, però pinta molt millor.

La veritat és que s'agraeix una millora així, doncs justament avui celebrava el 40è. dia tot sol de travessa. Als que seguiu el Blog des del principi, recordareu que quan vaig començar l'etapa en solitari, em vaig plantejar 10 cicles de 4 dies, per centrar-me sempre només en acabar el cicle corresponent i no obsessionar-me amb tot el què quedava. Sabia que si completava aquests 10 grups de 4, segurament no hauria arribat al destí final, però estaria molt a prop i en condicions de creure'm realment que podia aconseguir-ho.

Doncs bé... resulta que perseverant, les coses arriben. Ja he acabat aquest objectiu que jo anava seguint durant cada cicle, però ni ho comentava a la web per no atabalar, i estic a 7 o 8 dies de poder arribar, finalment, al Pol Sud. No és que estigui res fet ni assegurat, doncs encara queda molta feina i poden passar moltes coses, però certament penso que ara ja ho tinc molt ben enfocat. A aquestes alçades, hauria de passar alguna cosa grossa perquè no podés rematar la feina.

40 dies sol. 40 dies sense veure ni una cosa (a banda del què jo porto), ni un animal, ni una persona, ni un altre paisatge que la neu i el cel. Avui durant l'etapa he estat intentant trobar un sol dia de la meva vida on no hagués vist de prop o de lluny a alguna persona, i no n'he sabut recordar cap. I ara en porto 40 sense creuar-me amb cap ésser viu. Us ho imagineu? Veig fins i tot difícil que se'm torni a produir mai més una situació similar. Us emplaço a cada un de vosaltres a pensar si mai heu estat tot un dia sense veure a cap persona. Aposto a que ben pocs el trobaran.

------------------------------------------------------------

GESTIÓ DE LES ESCOMBRARIES

A la foto d'avui veieu el trineu només amb la primera capa de material carregat. I podeu observar que més de la meitat de la base són bosses d'escombraries (totes les que van fins a les garrafes de combustible que es veuen).

Són totes les deixalles que he produït durant la travessa. No pesen massa, però fan força volum, i les he de comprimir al màxim perquè no empipin.

Quan un fa una activitat qualsevol al medi natural, ha de procurar sempre deixar el més mínim impacte possible. I el què hem de fer sempre és no embrutar-lo ni deixar-hi deixalles de cap mena.

Aquí a l'Antàrtida l'acord entre les expedicions és que es recull tot tant sigui artificial (plàstics, papers, etc...), com natural (restes de menjar, etc...). Només es pot tirar el pis i els líquids sobrants (de cuinar, de rentar-se les dents, etc...) fent un foradet al costat de la tenda i tapant-ho bé després. I fins el grau 89 de latitud, també es pot deixar la caca, enterrant-la mínimament amb la neu. Entre el 89 i el 90 hem de fer-la en unes bosses ben resistents que ja portem, i portar-la de nou a la base. Això és perquè totes les expedicions integrals com la meva, o de només el darrer grau (que són les més nombroses), conflueixen en el darrer grau, i d'aquesta manera es manté sempre net. Ja em vaig trobar en aquesta situació fa dos anys quan vaig venir a escalar el Mt.Vinson (la muntanya més alta de l'Antàrtida), doncs tot i no ser una muntanya gens massificada per la llunyania, tothom qui hi va utilitza aproximadament la mateixa ruta, i si es deixessin les ‘cosetes' pel camí, seria una porqueria, doncs aquí tot es guarda molt de temps ben congelat.

Aquí no hi ha cap control sobre res, no hi ha pas ràngers o guardes o policia; i tot es fa per compromís, educació i respecte al lloc tan pur que estem gaudint. Seria facilíssim fer un forat amb la pala i enterrar cada dia la brossa. Es tapa i mai ningú se'n adonaria. Això és massa gran, no hi passa ningú, i es va cobrint constantment de gel i neu. Per això té més valor i un es sent més orgullós de saber que està respectant un lloc perquè així ho té assumit, que no pas per imposició o per control.

Al cap i a la fi, passa com tot a la vida. Per molt que pensem en bones conductes i intencions, i per molt que en parlem, el què compta al final són les accions que realitzem... es vegin o no es vegin. Si algú roba, encara que no l'enxampin, és un lladre. Si algú estafa, encara que ningú no se'n adoni, és un estafador. Si algú menteix, encara que ningú ho percebi, és un mentider. I per això, si algú embruta o deixa porqueria en un lloc de la natura, encara que ningú ho vegi, el què és també està clar: un porc!

DEDICO LA JORNADA:

A tots aquells que sabent que ser perfecte sempre és impossible, fan tots els esforços al seu abast per mantenir neta la natura o qualsevol entorn. A tots els que entenen que no sempre es pot reciclar al 100%, però si que procuren sempre fer el màxim al respecte. I a tots els que incorporen dins la seva evolució personal un factor constant de millora cap a la utilització i el gaudir dels recursos naturals, amb tot el respecte, precaució i sostenibilitat.

Ah... i a un sector molt concret i, malauradament, molt minoritari dins del col·lectiu dels fumadors: Aquells que una vegada han acabat la cigarreta, no llencen la burilla al terra (encara que sigui del carrer), ni per la finestra del cotxe, ni l'enterren a la sorra de la platja.

Recordeu que som el què fem...