POL SUD 1911-2011
Del 25 d'octubre del 2011 al 15 de gener del 2012
Find us on Facebook
DOS HOMES, UN OBJECTIU
01 febrer 2012
5
GRAN RESULTAT DE COMUNICACIÓ
Albert + Trineu

Aviat farà un mes que he tornat de l'Antàrtida, i ara que tinc una mica més de calma i perspectiva, penso que és un bon moment per agrair a tots els mitjans de comunicació el tractament que ha rebut la nostra expedició.

He quedat realment sorprès del gran reso que ha tingut a tot nivell. Des dels mitjans més importants de Catalunya i la resta de l'estat espanyol, fins el seguiment de la web del projecte. De fet, va ser espectacular el seguiment de les cròniques diàries publicades puntualment en aquesta web durant tots els dies de la travessa, i que va rebre 48.000 visites úniques al llarg de la travessa.

Jo no entenc pas aquestes activitats com una competició entre persones o regions, i m'interessen ben poc els records, doncs el que més valoro són les experiències i aprenentatges obtinguts; però quan un fa aventures o esports extrems on no hi ha un jurat, un cronòmetre o una unitat de mesura i control exhaustiva (com si passa en els esports purs de competició), és sempre important que tots els conceptes relacionats estiguin molt clars. Per això, i resumint molt com a conclusió de tot el que ja ha quedat prou explicat en aquesta web durant moltes setmanes, els punts clau de la meva expedició, són els següents:

- La meva expedició NO és en SOLITARI. Com es pot comprovar a la pròpia pàgina web del projecte (http://www.polsud1911-2011.com/), i a totes les notes de premsa que hem enviat als mitjans, el nostre repte estava plantejat i es va iniciar entre dues persones. De fet, fins i tot l'eslògan el definia com "Dos homes i un objectiu". El què va passar és que després de 19 dies i 30 Km. recorreguts, restant uns 1.120Km. pel final, el meu company Carles va tenir una lesió al peu, i va abandonar, afrontant jo en solitari la resta de la travessa. Per tant, no es pot considerar de cap manera una expedició en solitari, doncs només ho hagués estat si des de l'inici fins el final ho hagués fet tot sol. Encara que si que n'estic molt orgullós i ha estat molt important per a mi, poder adaptar-me a la solitud sense haver-ho previst i quan encara faltava un 98% del recorregut.

- Si que he fet tota l'expedició sense rebre absolutament cap subministrament per part d'alguna assistència externa. Des del mar fins el Pol Sud vaig portar tot el material al trineu, arrossegant més de 134 Kg. a l'inici.

- No vaig utilitzar cap tipus d'energia externa. Evidentment cap element motoritzat, i tampoc cap tipus de vela o ‘kite', que sense desmerèixer gens aquesta modalitat, suposa una manera totalment diferent d'afrontar aquestes expedicions, doncs si anant només amb les pròpies forces podem fer entre uns 20 i 35 Km. al dia aproximadament, amb una vela es pot arribar a avançar en un dia més d'un centenar de quilòmetres amb bones condicions de vent.

- Evidentment varem activar una evacuació o assistència d'emergència degut a l'abandonament del meu company Carles, quan havíem recorregut tot just un 2% del trajecte, i una avioneta de la Base antàrtica de Union Glacier el va venir a recollir el dia 17 de novembre.

- Ha estat la primera expedició catalana que ha creuat l'Antàrtida des del mar fins el Pol Sud, sortint dos components (Carles Gel i jo) el dia 30/10/2011, i arribant-hi jo en solitari el dia 4/1/2012.

- El Pol Sud és un bon exemple de que el més important no és on s'arriba, sinó com s'hi arriba; doncs hi ha moltes maneres d'anar fins allà, que varien moltíssim en les seva dificultat i complexitat. Es pot viatjar al Pol Sud amb avió directament, o fent només un petit tram de la travessa, o des de la costa, o creuant de costa a costa passant pel Pol. Hi ha un lloc web de referència (http://www.explorersweb.com/), que estableix les bases i les estadístiques de les diferents expedicions, per tal de tenir uns criteris i un control de tot plegat. Estableix, per exemple, què és una "Expedició o viatge polar complert" que es considera només si es fa com a mínim des del mar i sempre superant els 10 graus de latitud, i ho diferència d'una "Expedició o viatge polar parcial" quan es fa des d'un punt intermedi.

A partir d'aquí, aprofito per recordar les expedicions de l'estat espanyol complertes que hi ha hagut fins ara:

- ANY 1994: Expedició organitzada pel programa "Al Filo de lo Imposible", i formada per Francisco Soria, Francisco Gan, Pedro Expósito, Benito Molina i José Carlos Tamayo. Varen sortir el dia 3/12/1994 de la Bahia d'Hercules, arribant al Pol Sur el 24/1/1995, havent rebut assistència de subministrament.

- ANY 2002: Expedició formada per Guillermo Bañales y Ángel Navas, sortint de la Bahía d'Hercules el dia 11/11/2002 i arribant al Pol Sud el 2/1/2003 havent rebut assistència de subministrament.

- ANY 2008: La gallega Chus Lago aconsegueix ser la primera (i única fins ara) expedició en SOLITARI de tot l'estat espanyol en completar la travessa antàrtica. Surt de la Bahía d'Hercules el dia 12/11/2008 i arriba al Pol Sud el dia 8/1/2009, havent rebut una assistència de subministrament. Jo que vaig tenir l'oportunitat d'experimentar durant 1.120Km. la solitud extrema quan el meu company va abandonar, puc valorar millor que ningú l'enorme valor de la seva gesta, i la fortalesa física i mental que va tenir aquesta dona per assolir aquest repte històric.

- ANY 2011: Hem estat 3 expedicions espanyoles fent el Pol Sud. Encara no han sortit publicades les nostres estadístiques, així que només anomeno sense exposar els detalls a les altres dues expedicions: Una formada pel "Basque Team", integrat per Juan Vallejo, Alberto Irruñategui i Mikel Zabalza, afrontada sense assistència i utilitzant veles o ‘kites' de tracció. Una segona formada per Ramón Larramendi, Ignacio Oficialdegui, Javier Selva, Juan Pablo Albar i Juanma Viu, també afrontada sense assistència, i utilitzant un catamarà estirat per dues grans veles. I en tercer lloc hi ha hagut la nostra expedició.

Per acabar, vull fer també un esment especial d'una expedició que es va fer el gener de l'any 2009, anomenada "Polo Sur Sin Límites", i formada per integrants amb diferents graus de discapacitació, de la que en formaven part els catalans Xavier Valbuena i Eric Villalón. Aquesta  fita no surt a les estadístiques d'Explorersweb perquè només va estar una travessa o viatge parcial, realitzada des de la latitud 88º 40', i recorrent 150 Km. fins el Pol Sud; però no per això deixa de ser una gesta meritòria, especialment tenint en compte les circumstàncies dels components del grup. Ells van ser la primera expedició mundial en arribar al Pol Sud, de persones amb discapacitat, actuant amb un elevat esperit de superació, tot demostrant que les discapacitats no són mai barreres suficients per a no poder perseguir els somnis i els projectes de cadascú.

Comentaris
Lucia y el sexo
02 març 2012
15:45 H
Amiga Lucia,
te recomiendo enormemente que te leas el blog de la expedición de principio a fin, de lo contrario tu odio, envidia o lo que sea hacia esta expedición, hacen que quedes en evidencia sólamente con lo escribes... Programas cómo Sálvame, la Noria u otros parecidos serán un perfecto escaparate para tus puntos de vista, dónde seguro hallarás la audiencia que buscas. Aquí sobran...
Comienzas hablando de " su hazaña ", no he visto en ningún momento que el trate su expedición cómo tal... Siempre la ha tratado con la humildad que le caracteriza, el respeto, y los buenos modales.
Tus postulados políticos sobre Cataluña, España, etc... te ponen de nuevo en evidencia...ya que de nuevo, aqui no tienen cabida ni interesan a nadie. Si te fijas un poco, tienes sus posts en inglés, castellano y catalán.
La envidia, la ignorancia, la cultura del pelotazo, la desinformación, siguen siendo desgraciadamente las grandes lacrasde gran parte de la sociedad actual.
En serio, miratelo bien.


Lucia y su tía
02 març 2012
13:14 H
Lucia menudo rollo para justificar que eres catalanofóbica no? Por cierto dos cosas, la primera es Albert no Alberto, eso aquí y en la China mal te pese y segundo ya que no te parece una hazaña lo que ha hecho Albert, me encantaría seguir leyendo tus comentarios intentando algo similar y no desde tu cobarde anonimato al calor de tu casa u oficina, si quieres dar lecciones hazlo dando ejemplo no llenándote la boca gratuitamente.
Lucia
28 febrer 2012
21:40 H
Alberto Bosch está muy orgulloso de su hazaña en los sentidos equivocados y leyendo lo que escribe y cómo enfatiza y qué recuento meticuloso hace de con quién fue, quién recibió asistencia, quién no, elaborando demasiados detalles, punto menos que juzgando las demás expediciones pero preludiando que 'yo no entiendo estas actividades como una competición entre personas o regiones', listando sólo las características en las que él sale bien parado, tengo que colegir que no parece haber cumplido su objetivo de hacer un viaje interior que le inspirara más allá de decir 'yo estuve allí'. El tonillo de agresión pasiva, mencionando el eterno asunto catalán, la triste manía de muchos catalanes, poniendo Cataluña en mayúsculas pero escatimándolas a estado español, todo expresado en el tono formal de quien quiere dignificarse y haber ganado estimación o el concurso que dice no comprender, todo ello me priva de la inspiración y el sentido de maravilla que me ha llenado cuando he leido los sencillos relatos de Amundsen, quien hace 100 años quitaba hierro a su hazaña a cada ocasión que tenía, lo que es simplemente honesto ya que lo que él aprendió de quienes vivían en el Polo todo el año, le permitió 'darse un paseo', como decía él; tampoco jamás, que se sepa, elaboró una lista de las expediciones que le siguieron (ya que no le precedió ninguna). Digamos también que tanta fanfarria por no haber recibido asistencia es pura y simplemente mentira: el hecho de recoger al compañero herido de Alberto usando medios modernos es en realidad una asistencia indiscutible ya que de otro modo hubiera habido que permanecer en el punto del accidente, consumir provisiones quizás como para no poder atacar el Polo, esperar a que Carles se curara y abandonar tras haber completado 20 Km). He aprendido leyendo esta desafortunada reseña que la hazaña no es gran cosa si no se hace por las razones correctas, y la notoriedad se me ha antojado siempre la más incorrecta de las motivaciones. El primer agradecimiento de este post es para los medios de comunicación, cosa que me parece fuera de lugar y un pésimo uso de la plataforma de esta web, pero bueno, poderoso caballero. No me cabe duda de que él cree en sus motivaciones pero parece que en el Polo Sur sólo te encuentras a tí mismo y Alberto no ha sido una excepción. Quiero terminar situando todo esto en un marco de referencia de verdaderas hazañas como las que protagonizaron peronas de profunda humanidad, asi mismo solas y contra adversidades peores como Marie Curie o Einstein (escojo a dos científicos): el material profesional y personal de estas personas sí es inspirador: su fantástica penetración en las causas que mueven el universo, su comprensión de sí mismos, su desprecio por conceptos como nacionalidad o raza (en particular Einstein, quien vivió la locura del odio nazi y tuvo innumerables motivos para agriarse al ver cómo se conducían las personas a su alrededor, quien -como genio- debió experimentar una soledad que no ha tenido que soportar casi ningún ser humano), su hondura y -lo que da medida de su grandeza- su humildad a prueba de los más grandes honores y mentiras que se han podido recibir, su determinación para servir a la verdad y no alimentar, burda o sutilmente, el odio entre personas. También he encontrado inspiración y vértigo allá donde he mirado si he visto una razón trascendente. El mundo es un lugar hermoso y lleno de maravilla donde otros han abierto caminos difíciles olvidándose de sí mismos y de conceptos mezquinos. El viaje de Alberto es inspirador pero el recuento que hace no.
David
08 febrer 2012
11:52 H
Mi enhorabuena, hace escasas horas que tuve constancia de tu aventura (ya ves, a veces nos enteramos de las cosas más tarde de lo que quisiéramos, ojalá hubiera podido seguirte el blog día a día) y mereces todo mi respeto. Me pongo en tu piel y siento a la vez envidia y miedo ya que aunque por una parte tiene que ser una experiencia inolvidable, es tremendamente exigente y uno no sabe si estaría a la altura hasta que se lanza y lo intenta

De verdad, mi sentida enhorabuena y mi pequeña dosis de envidia sana, gracias por compartir tu experiencia con todos
Francesc Comellas
02 febrer 2012
11:00 H
Sense entrar en cap tipus de polèmica, penso que queda ben clar i català, quines han estat les circumstancies de cada expedició i en quin lloc esta cadascú, molt aclaridor i oportú aquest comunicat per callar algunes veus deiscordants que han sortit aquests dies, algunes força fora de to.

Salut
1
Participa! Escriu el teu comentari
Nom*:
E-mail:
Escriu el text de la imatge*:
Comentari*:
* Camps obligatoris
POL SUD 1911-2011 Powered by: www.albertbosch.info