El proper dimecres dia 5 de juny a les 19h, faré una conferència molt especial sobre la gran aventura del teu/nostre futur.

En uns moments de canvis radicals i accelerats, de màxima incertesa i d'horitzons complexos, en els que, qui més qui menys, s'està adaptant, transformant o reinventant, el concepte "Aventura" encaixa perfectament com a actitud bàsica per avançar cap els nous espais físics, socials, professionals o mentals que, necessàriament, haurem de descobrir en el futur.

Com a persona a qui li agraden els nous reptes, m'he proposat compartir amb els assistents una estona, on el lideratge del propi projecte vital serà l'eix central des del que intentarem visualitzar com volem que sigui el nostre futur, per determinar què ens fa falta, què ens sobra, quina actitud requerim i d'on treurem l'energia per poder-nos-hi encaminar.

I tot això ho farem en un marc immillorable: L'antiga fàbrica de cerveses ESTRELLA DAMM.  Un espai únic a la ciutat de Barcelona, on també podrem també compartir una cervesseta al acabar l'acte.

La entrada serà gratuïta, però serà imprescindible la reserva i confirmació prèvia.

Això ho organitzem conjuntament amb Ediciones B i amb el suport de Estrella Damm; però encara no s'ha començat a publicitar, i m'han autoritzat a avançar-me per poder-ho compartir amb els meus seguidors de la WEB i les Xarxes socials, per donar-los hi un temps de preferència perquè puguin fer anticipadament la seva reserva.  A partir del dilluns dia 27 de maig, si encara queden places lliures, la convocatòria quedarà oberta al públic general.

Per reservar la vostra plaça: Envieu nom i cognom amb adreça de mail (i nom i càrrec de l'empresa, si és el cas) a info@albertbosch.info

Per veure-la CLICKEU AQUÍ

Si algú vol veure la conferència que vaig fer dins del marc de la iniciativa "Barcelona Inspira Consciencia", aquí us deixo el link.

Veureu que al ser una pàgina externa a la nostre us heu de registrar primer per tal de poder veure el vídeo.

Podeu escoltar l'entrevista que em varen fer al programa de "La Tribu" de Catalunya Ràdio on parlem del llibre "Viure per sentir-se viu" i de moltes altres coses amb molt d'humor, doncs els membres del programa són de lo més ‘catxondo' que es pot trobar a la radio.

Aquest dimecres dia 8 de maig a les 19h30 podeu participar en directe en una conferència on-line que faig dins del marc de la iniciativa "Barcelona Inspira Consciencia", com a part del programa "REINVENTA'T - Creativitat Personal en temps de crisi"

El tema escollit per aquesta xerrada virtual és "L'AVENTURA DE VIURE". I a partir d'aquest concepte reflexionaré sobre el fet de que la vida és el nostre projecte més important, però no podem controlar-lo en la seva totalitat. Però si el simplifiquem, veiem que està composat per tots els projectes que anem realitzant pel camí. I aquests projectes sí que els podem i hem de controlar, assumint la nostra responsabilitat per a liderar-los, sigui per avançar, renunciar o rectificar.

La presentació anirà a càrrec de Mònica Fusté, experta en superació personal i coaching per l'èxit, i autora dels llibres "El mejor año de tu vida" i "Despierta - ¿Vives o Sobrevives?"

Per seguir-ho en directe a les 19h30 del dimecres dia 8 de maig, aneu a la web www.barcelonainspiraconsciencia.com o CLICKEU AQUÍ (Conferència en castellà)

Nota: També es podrà escoltar en diferit a la mateixa web amb posterioritat a l'acte, però en directe es pot participar directament en el debat.

Aquí us deixo l'entrevista que em va fer la Xantal Llavina pel programa "Directe 4.0" de Radio Nacional de España,  en la que vaig presentar el meu llibre "Viure per sentir-se viu - 2.304.400 Passes fins a la fi del món".

A la mateixa es fa una gran reflexió sobre l'expedició del Pol Sud, indicant els aprenentatges i reflexions extrets d'aquesta aventura, i en definitiva, tots els valors clau que faig servir gairebé a diari a la vida. 

Per escoltar-la CLICKEU AQUÍ (La meva part comença a partir del minut 14:15)

Aquí podeu escoltar l'entrevista que em varen fer a Radio Nacional de España pel programa "Nòmades a l'Antàrtida".

Aquesta és la segona edició d'aquest programa que emeten per parlar de l'Antàrtida, dels exploradors pioners i dels aventurers dels nostres dies.  

Si voleu saber una mica més sobre l'anomenat sisè continent, i tornar a reviure una mica la meva aventura, us recomano aquest programa.

Per escoltar-lo CLICKEU AQUÍ (La meva part comença a partir del minut 26:48)

Aquest proper dimarts es celebra la festa més popular, culte i viscuda de Catalunya... us convido a tots a que ens trobem en un dels punts de signatura de llibres on estaré durant del dia de Sant Jordi.

Només existeixen tres catalans que hagin completat el projecte "7 Cims", que consisteix en pujar les muntanyes més altes de cada continent: Mc.Kinley (Nord Amèrica), Aconcagua (Sud Amèrica), Elbrus (Europa), Kilimanjaro (Àfrica), Mt.Vinson (Antàrtida), Piràmide de Carstensz (Oceania) i Everest (Asia).

I el darrer dilluns dia 15 va ser la primera vegada que es van reunir tots tres, en motiu de la presentació del llibre del darrer en completar-los, titulat "Els meus set Cims".

Aquesta és la primera foto que es fan junts els tres: El Josep Antoni Pujante, el pioner absolut del projecte, que el va acabar l'any 1995. Jo mateix que vaig ser el segon i culminant-lo l'any 2010. I el Joan Clofent que ha estat el tercer, havent-lo acabat el 2012.

A mi em coneixeu bé els que seguiu aquesta WEB, i els altres dos personatges són realment peculiars:

Josep Antoni Pujante és metge i escalador, i ha dedicat la seva vida amb passió a les dues coses.  Es va dedicar a la muntanya i l'aventura després d'haver patit durant la infància una cardiopatia i diverses malalties greus que l'allunyaven molt de la pràctica esportiva normal.  Però va fer un gran procés de superació, i ha arribat a ser un dels escaladors de referència a l'estat espanyol, havent escalat un munt de cims molt interessants per tot el món i escrit més de 20 llibres.

En Joan Clofent era muntanyenc de tota la vida, i al ser diagnosticat d'un càncer de bufeta amb molt mal pronòstic, va trobar en el repte dels 7 Cims el seu propòsit vital fonamental per a superar la seva malaltia. Inexplicablement per part dels metges, al acabar el projecte, té el càncer aturat i el consideren "Curat".  També s'ha convertit en l'espanyol de més edat que ha fet el cim de l'Everest, amb 66 anys.  Tot això ho explica al llibre "Els meus set Cims"

Per mi és un honor i una immensa satisfacció compartir aquest gran projecte alpinístic amb aquestes dues persones.  I entre els tres esperem que aviat puguem ser molts els catalans que hagin aconseguit fer els "7 Cims" del  món, i amb això aprendre a estimar una mica més encara les muntanyes i el planeta en general.

Els factors clau de l'actitud emprenedora reflexionats a partir de les meves aventures.

Participo al programa "AULA EMPRENEDORA", que està dirigit a joves i nous emprenedors, parlant, en aquesta ocasió, d'alguns aspectes clau per a ser emprenedor o intra-emprenedor, fent un paral·lelisme amb els projectes d'aventura.

Podeu veure l'entrevista CLICKANT AQUÍ (La meva part comença a partir del minut 8:30)

Degut al nou Llibre que he tret fa uns mesos, torno a tenir un altre presentació, aquesta vegada a l'FNAC  de l'Illa Diagonal (Av. Diagonal 543 - Barcelona)el proper dimecres, 17 d'Abril a les 19H.

Així que una vegada més per tots aquells que no hagin pogut venir a les darreres presentacions o bé vulguin repetir, esteu tots convidats! Adjunt trobareu la invitació pertinent.

Per si us voleu fer una idea del bon moment que podeu passar, podeu veure un link a una entrevista que em varen fer la Televisió del Ripollès, durant la meva presentació del Llibre a Sant Joan de les Abadesses dissabte passat. La veritat que aquesta va tenir un gran èxit de públic, al igual que la que es va fer a la Casa del Llibre de Barcelona, i crec que vaig aconseguir que la gent visqués un bon moment i se sentís molt "viva".

Per veure l'entrevista CLICKEU AQUÍ

No acostumo a fer un POST o enviar una NEWS LETTER sobre un mateix tema diverses vegades, però també és cert que no acostumo a treure un llibre nou cada any... per tant, permeteu-me que faci un recordatori a tots aquells que hi puguin estar interessats, sobre la presentació del llibre "VIURE PER SENTIR-SE VIU" que farem aquest dijous dia 4 d'abril a les 19h a "La Casa del Llibre" (Rambla de Catalunya, 37 de Barcelona), i també el dissabte dia 6 d'abril a les 19h al Palau de l'Abadia de Sant Joan de les Abadesses.

A tots els que vingueu, a part d'estar-vos molt agraïts, us garanteixo dues coses:

1) Que no m'enrotllaré gaire (Serà un gran repte, però estic convençut que ho puc aconseguir).

2) Que us sentireu molt vius durant una bona estona, perquè més que una presentació, "Viureu" una experiència especial.

A tots els que vulgueu i pugueu, fins dijous a la capital, o fins dissabte al meu poble natal...

Podeu veure l'entrevista CLICKANT AQUÍ

Aquí podeu escoltar l'entrevista que m'han fet al programa "VIA LLIURE " sobre el concepte "La Sort del Fracàs".

La primera entrevista que em fan exclusivament dedicada a parlar dels meus fracassos...  un ha d'estar orgullós dels seus fracassos i les seves derrotes, perquè aquests formen part ineludible de la seva trajectòria vital, especialment si realment volen fer o viure coses intenses i una mica interessants.

Des que vaig conèixer aquesta secció del programa, dirigit per la Marta Caila i Albert Riba, he afegit a la BIO de la meva web el meu "Currículum Fracassional" doncs me'n vaig adonar que només parlar dels èxits era falsejar la realitat.

Per escoltar el programa, CLICKEU AQUÍ

M'encantaria que us animéssiu a acompanyar-me en aquest moment tant especial, que suposa tancar el cercle de l'aventura del Pol Sud, plasmant tots els aprenentatges i pensaments en un llibre que pretén ser més un viatge interior i una reflexió sobre saber liderar-se en els projectes vitals, que no pas una explicació esportiva de l'aventura.

Prometo als que vingueu que viurem junts una experiència especial, amb la companyia de dues persones expertes en la gestió del verb "Viure" per poder-se sentir i poder-nos fer sentir molt "Vius".

Are you ready?

Ens hem unit tres autors i conferenciants per crear "SpeakTacular ", un nou concepte en el món de les conferències, que presentem aquest dijous dia 21 de març a Barcelona.

SpeakTacular és el resultat de la hibridació de tres móns:  el món del management empresarial, el món de la música i el món de l'aventura; els tres sorprenentment connectats, molt complementaris i tremendament enriquidors entre sí. I tot això amanit amb una bona dosi d'escenografia, humor i creativitat, en un format totalment innovador on els personatges no ho són, perquè són 100% autèntics. Al damunt de l'escenari reflexionem tots els conceptes des del coneixement que ens aporta la experiència real viscuda intensament en cadascun dels nostres entorns; amb l'objectiu d'oferir una conferència memorable en un format valent i sorprenent, capaç de transmetre reflexions i conceptes de la major actualitat, tals com innovació, adaptació al canvi, reinvenció, lideratge, pensament divergent, treball en equip i moltes més, però de manera que involucri als assistents i els faci reflexionar en profunditat.

SpeakTacular som:

• Albert Bosch en el paper d'Albert Bosch: emprenedor i aventurer
• Joan Plans en el paper de Joan Plans: psicòleg, formador i expert en selecció de personal
• Salva López en el paper de Salva López: assessor d'organitzacions, emprenedor i músic multiinstrumentista

... i tot fet sota la direcció escènica de Daniel Anglès, que aquesta vegada s'arrisca fora del món de la direcció del teatre (Mamma Mía, La Bella i la Bèstia, Hair...), per reinventar el món de les conferències juntament amb el trio fundador d'SpeakTacular.

Si algú està interessat en assistir, pot enviar-nos un mail a l'adreça montse@albertbosch.info, i li confirmarem si disposem de places lliures per l'esdeveniment.

21 de març - 10h: Dono una conferència oberta a tothom a les VII JORNADES ECONÒMIQUES a Pineda de Mar.

Amb només set edicions, aquestes Jornades Econòmiques han adquirit un gran prestigi, i han acollit conferenciants de molt alt nivell. Per mi és un honor formar part del programa d'aquest any, compartint cartell amb ponents de tant prestigi com són Emilio Duró, Pau Garcia-Milà o Raimon Samsó.

Jo parlaré d'Emprenedoria, de Lideratge i de gestió de projectes en els moments tant "Interessants" (per dir-ho d'alguna manera) que estem vivint actualment.

L'acte es farà a l'Auditori del Centre Innova. Carrer Torres Quevedo,16 de Pineda de Mar.

La conferència és gratuïta prèvia inscripció en AQUEST LINK

M'han atorgat un guardó molt especial: El Premi al Viatge de l'Any de la "Sociedad Geográfica Española", que se m'entregarà durant la gala anual de la prestigiosa organització que es celebra a Madrid el dimarts dia 12 de març al vespre.

Aquests premis gaudeixen d'un gran prestigi i repercussió social, i volen reconèixer el paper que desenvolupen els viatgers, investigadors, empreses i institucions en l'ampliació i divulgació dels coneixements geogràfics, i als projectes viatgers que serveixen a la investigació, la ciència, el periodisme, l'art i la cultura. Aquesta serà la seva XV edició, i s'han convertit en la gran cita anual de l'estat del món de l'exploració, els viatges, l'aventura i la investigació geogràfica.

En les aventures o expedicions no hi ha podis, ni medalles o rankings de guanyadors o perdedors. Aquí més que superar als demés, volem superar-nos a nosaltres mateixos, a la vegada que intentem anar coneixent millor el nostre planeta a partir dels nostres reptes, par tal de gaudir, d'evolucionar com a persones i de divulgar els aprenentatges i valors rebuts de les diferents experiències. Per això té tant de valor per a mi que una institució tan especial com la Societat Geogràfica Espanyola, de la qual també en sóc membre, m'atorgui aquesta distinció.

Enguany també han resultat premiats en diferents modalitats, noms tant importants de l'àmbit de l'aventura, l'exploració o els viatges com són: Borge Ousland (Explorador i un dels meus ídols absoluts), Enric Sala (Biòleg marí i primer espanyol resident de la National Geographic Society), Salvador Rivas (Botànic i Alpinista), Acciona (Empresa líder en promoció d'Energies Renovables) i Gerardo Olivares (Documentalista y viajero).

Rebre el premi serà un honor absolut, i compartir la gala amb gent tant especial i apassionada per "Viure" i "Conèixer" el nostre delicat i estimat planeta, un plaer absolut.

La Gala serà presentada per la periodista Ely del Valle, i es podrà seguir en directe per Streaming a través de la web de la SGE

Si voleu escoltar l'entrevista, CLICKEU AQUÍ.

Els joves són els que tenen l'apassionant i complexa responsabilitat de crear el futur.  El de cada un d'ells i el del món en el que vivim.

Una de les maneres d'aprofitar al màxim tots els aprenentatges que he anat acumulant en la gestió dels meus reptes aventurers i emprenedors, és poder ajudar a transmetre als més joves unes actituds de lideratge respecte a les seves vides i els seus projectes vitals.

Sempre he estat relacionat amb moviments i iniciatives que promovien les activitats, l'esport o l'emprenedoria entre els joves, però ara faig un pas més i m'he ajuntat amb la Núria Andreu, Coach especialitzada en el lideratge per a empreses i per a joves, en el desenvolupament d'un programa molt potent enfocat a nois i noies d'entre 18 i 25 anys, que són edats clau en la gestió, decisió i enfocament d'aspectes clau a les seves vides.

El YOUNG LEADERSHIP PROGRAM - FACING THE FUTURE és un programa de 4 dies de duració que ajudarà als joves participants a ser conscients d'on són, a marcar-se objectius personals i professionals, i a posar-se en acció per aconseguir-ho.

La propera edició es farà del 19 al 22 d'abril.

Podeu consultar més informació a la web específica del programa: www.leadershipprogram.es, y/o venir a la sessió de presentació que farem el dimarts 19 de març a les 19h al CLUB GILD INTERNATIONAL, del Passatge Permanyer, 5 de Barcelona.

Tots els/les joves que tingueu entre 18 i 25 anys, i tots els pares amb fills en aquesta franja d'edat esteu convidats a aquesta sessió informativa del dia 19 de març (Es prega confirmació al telèfon 93.414.54.48, 608.79.95.67, o al mail info@leadershipprogram.es)

Una bona oportunitat de participar en un programa únic que ajudarà a desenvolupar les "actituds" necessàries per potenciar al màxim les "aptituds" apreses en la formació acadèmica habitual.

Aquest dimarts dia 5 de març a les 18h, la Fundació Catalana  per a l'Esport i la consultora Ribé Salat , presenten un projecte per a la gestió eficient dels clubs esportius .

Aquest projecte permetrà canviar la gestió econòmica i administrativa de molts clubs i entitats esportives que, en el marc actual, viuen moments complicats a causa de la davallada d'ingressos provocada per la crisis econòmica i la retallada de les subvencions.

Dins d'aquest acte jo faré una conferència sota el títol "Gestió dels Objectius", on reflexionaré, a partir de les meves experiències emprenedores i aventureres, els factors clau per gestionar i liderar projectes.

Tots els que participeu d'alguna manera en la gestió i organització de Clubs o entitats esportives de Catalunya, esteu convidats a aquest acte, que es farà a les 18h al Museu i Centre d'Estudis de l'Esport Dr.Melcior Colet (Museu Dr.Colet), del Carrer Buenos Aires 56 de Barcelona.

Aquí teniu el Book-Tràiler del meu nou llibre "Viure per sentir-se viu - 2.304.400 passes fins a la fi del món", inspirat en l'expedició al Pol Sud. 

Aquesta setmana surt a la venda el meu nou llibre titulat "VIURE PER SENTIR-SE VIU", amb el sots títol "2.304.400 passes fins a la fi del món".

Està editat per EDICIONES B tant en català com en castellà, i es farà la presentació oficial el dijous dia 4 d'abril a la "Casa del Llibre" de la Rambla de Catalunya de Barcelona (Per suposat hi esteu tots més que convidats). 

El llibre recorre la historia de la meva expedició al Pol Sud, però no amb la finalitat de explicar els detalls de la part esportiva, sinó per extreure'n les reflexions i aprenentatges que un repte extrem ens pot aportar de cara a gestionar els nostres projectes vitals, siguin de l'àmbit que siguin, tant nivell personal, com professional, esportiu, social, cultural, etc.

De vegades va molt bé mirar-se la vida des de l'extrem, tant sigui per un fet volgut i positiu, com per una situació negativa i sobrevinguda. Això permet anar al nucli i l'essència de la nostra existència, deslliurant-nos de moltes coses supèrflues que ens contaminen en el dia a dia, i fer una reflexió serena sobre els factors clau que afecten a la gestió dels nostres objectius.

Al llibre "Viure per sentir-se viu" hi trobareu histories i anècdotes sobre una aventura singular, però també un viatge interior i extrem que, llegit en clau de filosofia personal, us permetrà arribar a la part més inexplorada de vosaltres mateixos, i fer una apassionant reflexió sobre el propi lideratge i la nostra possibilitat de realitzar accions extraordinàries encara que siguem, la gran majoria, persones amb talents normals.

La vida és un gran projecte, el més important per a nosaltres, però és tant llarg, complex i imprevisible, que encara que el puguem o vulguem visualitzar, sempre queda fora del nostre control total. Però si la pensem i gestionem amb una mirada més concreta i simplificada, veiem que està composada per la suma de tots els projectes que anem fent durant el nostre camí per aquest món. I cadascun d'aquests projectes sí que és responsabilitat nostre. Som els líders de cada projecte que escollim realitzar, i hem d'afrontar-los amb la màxima consciència per poder decidir si perseverem, si lluitem al màxim, si gaudim en cada pas; o si és al contrari, no ens sentim feliços en aquest camí i hem de renunciar o rectificar. 

La vida en general i els grans objectius s'enfoquen a partir de grans idees o potents estratègies, però llavors es juguen en el dia a dia, en cada pas. Per això, us dedico aquest compendi de pensaments acumulats durant les 2.304.400 passes recorregudes per arribar al Pol Sud. Perquè no n'hi ha prou amb existir, i la vida s'ha de viure per sentir-nos plenament vius.

Entrevista a la contra del Diari d'Andorra en motiu de la meva conferència de demà, 21 de febrer, sobre Actituds clau de lideratge en la gestió de projectes.

Podeu veure l'entrevista CLICKANT AQUÍ

Aquest dijous dia 21 imparteixo una conferència oberta a Andorra la Vella a les 19h, organitzada per l'Espai "Diari d'Andorra - Deloitte ".

En aquest esdeveniment parlaré sobre les actituds clau de lideratge i la gestió d'objectius extretes a partir de l'experiència de l'expedició al Pol Sud realitzada entre el 30 d'octubre de 2011 i el 4 de gener de 2012.

L'assistència és gratuïta prèvia inscripció al mail mktand@deloitte.com o trucant al telèfon +376 00 380

Aquí podeu escotar el programa de "L'Ofici de viure" de Catalunya Ràdio, on reflexionem la importància de la solitud a la nostra vida. En els moments en què estem sols hem de saber connectar amb el nostre interior, amb el sentit del nostre moment present i de la nostra vida.

Normalment fugim del fet d'estar sols, i hauríem de saber viure més i millor els moments de soledad que trobem a la nostra vida bé perquè ens hagi sobrevingut, bé perquè l'haguem escollit.

Un honor per a mi haver pogut compartir aquests conceptes amb "savis" com el Gaspar Hernàndez i la Míriam Subirana en un programa sobre creixement personal i psicologia positiva de tant prestigi.

Per escoltar-lo: CLICKEU AQUÍ

¿Quina és la formació necessària per posar en marxa una idea de negoci?

No hi ha formació específica per a ser emprenedor.  Estudiar és important, però no és el que marcarà la diferència.  Adquirir coneixements és fonamental perquè aporta les millors eines de que tothom pot disposar per afrontar els seus projectes.  Però la clau estarà sempre en l'experiència, l'actitud, la intuïció, el compromís i la presa de les decisions correctes en cada moment.

Participo al programa "AULA EMPRENEDORA", que està dirigit a joves i nous emprenedors, parlant, en aquesta ocasió, de la formació dels emprenedors.

Podeu veure la meva reflexió en aquest programa CLICKANT AQUÍ (La meva part comença a partir del minut 6:03)

El proper dijous dia 31 de gener a les 18h30, dono una conferència al Tecnocampus de Mataró, titulada "Passió per Emprendre", dins de la jornada d'innovació i emprenedoria del programa d'alt rendiment de base tecnològica o innovadora.

Quan es reuneix talent, joventut, ganes d'innovar, actitud emprenedora i compromís de lideratge, el resultat sempre és molt potent i genera una energia molt especial per tots els participants i, a la vegada, molt profitosa per a tota la societat.

Em fa especial il·lusió participar en aquest acte, i prometo donar-ho tot aquell dia. Ara només falta que els que s'identifiquin amb alguns, diversos o tots els factors comentats, us animeu a venir-hi, i ho feu amb les mateixes ganes.

Al cap i a la fi, el cervell és com un paracaigudes... només funciona quan està obert! 

Entrada gratuïta prèvia inscripció a: comunicacio@tecnocampus.cat

Més informació: www.tecnocampus.cat

El vídeo de la meva intervenció al TEDxAndorralavella del mes passat, on vaig reflexionar sobre lliçons d'actitud i conducta humana apreses de tres persones que, malgrat viure amb limitacions importants, han assolit grans fites que he tingut la immensa fortuna de poder-les compartir d'una manera o altre.

TED és una organització mundial sense ànim de lucre dedicada a la difusió de tot tipus d'idees valuoses que valguin la pena ser difoses. S'ha convertit en un referent mundial de conferències curtes, potents i molt inspiradores. Els TEDx són esdeveniments independents organitzats localment sota la filosofía i normativa establerta per TED.

Per veure la meva xerrada: CLICKA AQUÍ

Llegint La Contra de La Vanguardia d'avui (10/1/2013) , m'he espantat una mica i he recordat els freqüents errors informatius que s'han produït en general, i més concretament en moltes noticies sobre esport, alpinisme, exploracions o reptes diversos; per noticies difoses per les xarxes socials sense contrastar i mogudes a una velocitat estratosfèrica.

Twitter, Facebook, Google, etc... ens aporten una gestió de la informació brutal y una llibertat teòrica sense precedents, però, com bé diu Evgeny Morozov en l'entrevista esmentada, també faciliten l'autoritarisme, la censura, la propaganda i el control.  I jo hi afegiria que també possibiliten difondre falsetats o incorreccions quan una font d'opinió és seguida per molta gent i és percebuda com a creïble sense ser contrastada per cap altre controlador o filtrador fiable.

Avui parlàvem amb un amic sobre el 5è aniversari de la mort d'un dels alpinistes i exploradors més impressionants de la nostra història recent, i se'ns ha acudit de recordar-ho pel Twitter, però actualitzant el fet i posant la noticia com a actual.  La sorpresa ha estat que molt pocs han qüestionat la informació i una gran majoria de gent ha donat la noticia per bona, l'ha difós ràpidament, i s'ha estès a una velocitat increïble.  Pot ser ens hem passat al voler fer una conya/homenatge a un mite de l'aventura, i tot i que volíem allargar-ho fins el mig dia, hem preferit aclarir-ho al cap d'una hora.

Però la conclusió de tot això, és que si ja no ens hauríem de creure sempre tot el què diuen els mitjans tradicionals i, teòricament, contrastats; encara hauríem de qüestionar-nos més les informacions que venen de fonts absolutament individuals i gens filtrades per cap tipus de protocol.

La llibertat és una de les grans conquestes de l'evolució de la civilització, i les xarxes socials son una mostra de l'alt grau de llibertat del que gaudim actualment a la nostra societat.  Però com sempre passa, la llibertat és molt maca, però també és un actiu molt i molt difícil de gestionar.

Aprofitem per a agrair i, en part, també disculpar-nos amb tots aquells als qui haguem creat algun tipus de confusió amb la informació de la mort del Hillary.  Sigui com sigui, gràcies per seguir-nos, i de veritat que el nostre (o meu) compromís és sempre ser el màxim acurat en la informació transmesa o generada per les nostres pròpies activitats.

Avui fa 5 anys que va morir Sir.Edmund Hillary, i el més cert del què he Twittejat avui és que l'admiro moltíssim com a persona que amb una vida viscuda intensament i amb sentit.

Fa exactament un any, a les 14h50 del dia 4 de gener de 2012, estava abraçat a la bola que indica el punt exacte del Pol Sud geogràfic de la terra. Després de 67 dies d'expedició dels quals 48 havia estat totalment sol per recórrer un 98% del trajecte, vaig aconseguir arribar al punt més austral del nostre planeta després d'haver creuat integralment l'Antàrtida des de la costa utilitzant només la meva pròpia energia i sense rebre cap tipus de subministrament exterior.

Recordar aquell moment és i serà sempre especial a la meva vida. Però avui, al celebrar el primer aniversari vull dedicar una vegada més aquella fita a tota la gent que em va ajudar a aconseguir-ho: El meu equip de treball de 7 persones treballant durant gairebé un any i mig per a fer-ho possible entre tots. La meva família que em va donar suport en tot moment. Els meus patrocinadors que van arriscar molts diners en el projecte. Els mitjans de comunicació que sempre em van mostrar el seu suport. Tots els seguidors que m'enviaven energia constantment. I, com no, el meu company Carles que no va poder continuar per una sèrie de problemes físics tot just a la part inicial del trajecte.

Ha estat un any de celebracions, conferències, reconeixements, reflexions, aprenentatges i moltes sensacions que a tots els implicats ens hauran enriquit d'una manera o altre. Ara ja tinc acabat un llibre que sortirà el mes de març i que recull tant la part essencial d'aquesta aventura com tots els aprenentatges i reflexions que se'n poden extreure i que poden ser d'utilitat a tothom per a somiar i realitzar molts projectes a la seva vida per aconseguir allò tant màgic que és passar  de parlar i somiar la vida a viure-la!

Continuem somiant i treballant per fer realitat altres projectes, doncs al cap i a la fi, la vida és això, no?  Empalmar tota una sèrie de projectes que al final són els que acabaran composant el nostre gran projecte vital.

A tothom qui em segueixi d'una manera o altre i pensi que, al cap d'avall, la vida és una magnífica aventura que segur que val la pena de viure-la intensament, els hi brindo aquest primer aniversari.

A punt d'iniciar un nou any és costum fer una mica de balanç sobre l'exercici anterior i proposar-se moltes bones intencions pel curs que està a punt de començar.

Tant n'és de potent aquest canvi de cicle que, el més habitual, per mica de positiva que sigui qualsevol persona, és que s'arribi a estar força animat pel què ha de venir, donat que totes les nostres bones intencions per l'any entrant arriben a fer-nos creure que tot serà possible i que, aquest any sí, aconseguirem la majoria dels nostres objectius.

A tothom li desitjo que sigui així, però sense ànims de voler ser negatiu, sinó més aviat realista, em permeto reflexionar que el més important no serà el què pensem ni el que programem, sinó en el què realment "Fem".  Pensar és importantíssim, però és gratis.  Planificar és fonamental però al cap i a la fi és rectificable o postergable.  Per això el que compta de veritat és l'acció; que és la que de veritat ens aportarà un resultat determinat sobre allò que realment teníem intenció de fer.

Així doncs, per aquest 2013 no us desitjo pas que es facin realitat els vostres somnis, sinó que us desitjo que feu vosaltres realitat els vostres projectes; portant algun dels vostres somnis a la categoria de projecte, i duent el projecte a l'acció efectiva.

I per acompanyar aquest desig, exposo els 12 conceptes que treballaré aquest any, dedicant un mes a cada un d'ells a través de diferents vies: POSTS, Articles, comentaris a les xarxes i alguna acció concreta que em serveixi a mi per posar en acció total els meus projectes, i també com exemple o reflexió per qui ho vulgui seguir.  Aquests factors que tractaré mensualment aquest 2013 són:

1)     VIURE EN LA INCERTESA.  ADAPTACIÓ I CANVI

2)     GESTIONAR EL RISC

3)     EQUILIBRI ENTRE RISC I FRACÀS 

4)     LA SOLITUD COM FACTOR EXPANSIU I D'AUTOCONFIANÇA

5)     GRADUAR L'AMBICIÓ I ELS LÍMITS

6)     CERCAR LA BONA SORT

7)     EL PODER DE LA MENT

8)     L'ACTITUD POSITIVA

9)     DESENVOLUPAMENT I TRANSFORMACIÓ PERSONAL

10)  ENFOCAMENT A L'OBJECTIU

11)  LIDERATGE CONSCIENT

12)  SER FELIÇ PER LIDERAR I LIDERAR-SE

A tothom li desitjo un bon 2013, esperant que puguem compartir un munt d'experiències i aprenentatges.

L'any passat vaig passar el Nadal tot sol perdut al mig de l'Antàrtida. De tota aquesta aventura en va sortir un documental realitzat pel director Joan Riedweg, que es titula "2.304.400 PASSES"; i aquest Nadal jo i tots vosaltres podrem veure'l per la tele.

La pel.lícula/documental es passarà el dia de Nadal al canal de TV3 "ESPORTS 3" a les 21h30 i a la 1h de la matinada.

Tots ben calentonets (jo també aquest any), podrem veure i viure l'experiència extrema de solitud de creuar l'Antàrtida des de la costa fins el Pol Sud.

Amb aquesta coincidència, aprofito per a desitjar-vos a tots els que em seguiu d'una manera o altre, unes bones festes i un any 2013 ple d'aventures vitals en l'àmbit que sigui (Esportiu, professional, social, personal, etc...).  El més interessant del futur és que desconeixem totalment com serà; i aquest és el factor clau per l'esperit d'aventura que en major o menor mesura hauria de formar part de tots nosaltres: Apassionar-nos en avançar cap a zones que ens són desconegudes i que ens deparen un munt de sorpreses... negatives de vegades, però també plenes d'oportunitats molt sovint... Feliç Aventura 2013!

Els editors de l'aplicació APP (Llibre enriquit "Esperit d'Aventura") proposen una oferta especial per aquestes festes, a un preu de 5,99€.

Un bon regal  per aquestes dates, que permet descobrir tant el contingut del llibre, com tots els documents de vídeos i fotos relacionats.  Amb testimonis directes de personatges tant coneguts com el Nani Roma, l'Anna Corbella, el Didac Lee o el Xavi Berneda, sobre cada un dels factors clau de lideratge, emprenedoria i aventura que es tracten.

Per veure la presentació i més informació, CLICKA AQUÍ

H2Optima és un projecte emprenedor en el que hi participo, i del que me'n sento especialment orgullós.

Vaig entrar en aquesta empresa quan estaven el·laborant el primer prototip de potabilitzadora autònoma i transportable d'aigua salada, salina o contaminada, fent un grupet d'inversors privats que creien que amb els seus diners podien perseguir l'objectiu d'obtenir uns beneficis, a la vegada que participar en una iniciativa que aportés prosperitat social i mediambiental.

Ara l'empresa ja ha fet les seves primeres vendes, totes a l'estranger, a països tant diversos com Haití, Malasia o Indonesia; i sembla que, encara amb molts riscos i obstacles pel davant, el projecte està molt ben enfocat.

Dic que me'n sento especialment orgullós perquè formant part del conjunt de socis d'H2Optima ajudo a impulsar la tecnologia i l'ocupació del meu país, a la vegada que el producte serveix per cobrir unes necessitats socials essencials (accés a aigua potable en llocs remots, subdesenvolupats o en situació d'emergència), i ho fa d'una manera totalment ecològica, només utilitzant energies renovables (en aquest cas, plaques fotovoltaiques).

Un exemple molt clar és la recent venda d'una potabilitzadora d'aigua contaminada a una ONG alemanya per instal·lar-la en un orfenat d'Haití.

Si vols veure un reportatge emès fa poquet a TV3, CLICKA AQUÍ

El proper dimarts dia 27 a les 19h30 dono una conferència de lideratge i gestió d'objectius a l'escola de negocis E.S.A.D.E.

Em fa il·lusió aquesta xerrada, perquè jo vaig estudiar aquí la meva carrera Universitària. En aquell moment ja destacava per la meva activitat dual, i compaginava els estudis amb una feina durant els matins (els tres darrers anys de carrera), i la competició amb moto d'Enduro i de Velocitat. Vaig sortir-me'n força dignament de la carrera, però salvant molts exàmens al setembre, i amb notes no massa brillants... però és que llavors ja no volia renunciar a viure les diferents vessants que em mostrava la vida, i preferia fer moltes curses i aventuretes diverses, que no pas ser un "empollón" únicament especialista en estudiar i treure notes excel·lents... Aquest tarannà m'ha acompanyat gairebé sempre, i així m'ha anat: "Aprendiz de todo, y maestro de nada"

És una conferència oberta a tothom, prèvia inscripció a través del següent LINK: CONFERÈNCIA ESADE

Es farà a l'edifici ESADE-FORUM de l'Av.Pedralbes, 60-62 de Barcelona.

La Mediterranean Week of Economic Leaders és un dels esdeveniments econòmics més importants a la regió mediterrània, que agrupa homes i dones de negoci, representants d'agències multilaterals i institucions internacionals, i ofereix una plataforma única per pensar i intercanviar experiències. L'objectiu final és consolidar i defensar la integració i col·laboració euro-mediterrània pel desenvolupament futur de la regió.

Alguns d'aquests actes són tancats i d'altres oberts.  Els detallo per si algú està interessat en assistir-hi:

- Dilluns 19 - 20h: Presentació i Col·loqui Peli/Documental "2.304.400 Passes" al Teatre Ateneu d'Igualada (Entrada lliure i gratuïta )

- Dimarts 20 - 18h: Conferència "Pasión por el Objetivo" a l'Hotel Montanya de Seva (Barcelona)  (Acte privat per l'empresa GIRBAU )

- Dijous 22 - 12h: Conferència "Passió per l'Objectiu" al CAR de St.Cugat (Barcelona) (Acte per invitació de la Diputació de Barcelona, adreçat bàsicament a Empreses del sector turístic)

-  Dijous 22 - 14h: Conferència "The Adventure of a prosperous Future" a la Llotja de Mar de Barcelona, englobada en la "VI MEDITERRANEAN WEEK OF ECONOMIC LEADERS " (Acte per reserva via web o invitació de l'organització)

- Divendres 23 - 11h: Conferència "2.304.400 Passes a l'Antàrtida" a Figueres. Acte enfocat a escolars d'entre 12 i 18 anys, dins el marc de la "Mostra de Muntanya i Aventura de Figueres "

- Divendres 23 - 18h30: Presentació Pel·lícula-Documental "2.304.400 Passes" al Festival de Cinema de Muntanya de Torelló (Entrada per reserva a través de la WEB)

- Divendres 23 - 21h00: Presentació i Col·loqui Peli/Documental "2.304.400 Passes" a l'espai "La Cate" de Figueres (Girona), en motiu de la "Mostra de Muntanya i Aventura " (Entrada lliure)

- Dissabte 24 - 10h: Conferència "Liderazgo en momentos críticos" a l'Hotel Plaza de Barcelona, en el marc del "4rt. Congrés de MicroONGS " (Entrada per invitació de l'organització)

- Dimarts 27 - 19h30: Presentació i Col·loqui Peli/Documental "2.304.400 Passes" a l'escola de negocis ESADE de Barcelona (Entrada per inscripció prèvia via WEB )

Per fortuna vaig fent xerrades i participant en actes on intento divulgar actituds i conceptes reflexionats i apresos a partir de les meves experiències intenses viscudes per tot el món, però en els propers 10 dies se m'ha acumulat la feina i acabaré amb ressaca de tant voltar i tant parlar.  Espero que coincidim en alguna de les sessions, i que us pugui aportar alguna cosa interessant.

A part de viure l'experiència amb tots els espectadors assistents, l'objectiu d'aquest acte és fer un col·loqui posterior al passi, per poder reflexionar sobre els aprenentatges que es poden extreure d'una experiència així pel què fa a les actituds de lideratge i de gestió de projectes

Gràcies al patrocini específic per aquesta sessió de les empreses "Grup Carles", "BUFF", "Junyent" i "Banc Sabadell", l'acte serà gratuït i d'entrada lliure.

Més info: CLICKAR AQUÍ

En la mateixa setmana també es podrà veure el documental al "Festival de Cinema de Muntanya" de Torelló (Divendres 23 a les 18h30), i a la "Mostra de Muntanya i Aventura" de Figueres (Divendres 23 a les 21h00).

Per veure l'article CLICKA AQUÍ

Del 15 de Novembre a l'1 de desembre es celebra a Figueres la "Mostra de Muntanya i Aventura", amb un cartell de pel·lícules, actes i invitats de primer nivell mundial.

Enguany soc una de les persones invitades, conjuntament amb la Silvia Vidal i el Carlos Soria.

La meva participació consistirà en una conferència i el passi de la pel·lícula de l'Expedició "Pol Sud 1911-2011" titulada "2.304.400 Passes". Això serà el divendres dia 23 de novembre a les 21h.

Més informació:  www.lamostra.cat

Vídeo promocional: CLICKA AQUÍ

Aquesta revista va rebre el prestigiós premi LAUS al millor mitjà de comunicació On-Line 2012, i destaca pel seu disseny i originalitat en els continguts i en la presentació.  Em va agradar molt que al final em van regalar una bossa que portava la inscripció "Luxe SÍ, Estupidesa NO"... en sintonia amb els valors que volen transmetre a partir d'aquesta artèria comercial i cultural del cor de la ciutat de Barcelona.

Per veure la vídeo-entrevista: CLICKA AQUÍ

Aquí teniu el vídeo del programa de "Para Todos La 2" de TVE del dimecres dia 24 d'Octubre on parlem dels conceptes "Èxit i Fracàs" amb el filòsof Francesc Torralba i el psicòleg especialista en esport Pep Marí.

El proper dijous dia 25 participo com a ponent a la '4ª.Jornada Emprenedoria' que es fa a l'Auditori de Sant Cugat, organitzada per ESADE CREÀPOLIS i la Cambra de Terrassa.

Amb una assistència prevista d'entre 600 i 800 persones, aquest és un dels principals esdeveniments d'emprenedoria que es fan al nostre país, i a on tinc l'honor de ser un dels conferenciants principals.

L'entrada és lliure i gratuïta, però requereix inscripció prèvia a la web www.jornadaemprenedoria.com

M'han fet moltes entrevistes, però n'hi ha algunes que destaquen per la seva intensitat i per recollir alguns conceptes que intento reflexionar i divulgar sobre actituds de lideratge o autolideratge. Al cap i a la fi, el més important de les aventures que anem fent no són ni les fotos, ni els reptes assolits, ni la part esportiva, sinó els aprenentatges que ens aporten i que, en el meu cas, intento compartir amb tothom.

Ja és oficial: El Festival de Cinema de Muntanya de Torelló ha seleccionat el nostre documental "2.304.400 Passes" per la secció competitiva del certamen d'aquest any.

De les 119 pel·lícules presentades, se'n han triat 31 per la fase final, que es projectaran durant el festival que es celebra entre els dies 16 i 25 de novembre. I la nostra es passarà el divendres dia 23 a les 19h.

Aquesta és una gran notícia pel nostre projecte, donat que aquest festival és un dels més importants del món en la seva especialitat, i només haver estat seleccionat, aporta al documental un segell de qualitat i un posicionament que no ens haguéssim ni imaginat al principi de la nostra aventura.

Encara que tenim molt clar que la qualitat de les imatges no són per competir amb un film del National Geographic, donat que les gravava jo sol en unes condicions realment extremes, si que veiem que la feina feta pel Joan Riedweg (Director/Productor de la pel·lícula), ha estat molt bona i ha aconseguit transmetre el que hi ha més enllà de la part purament esportiva o física de l'aventura. Aquí hi veureu molts sentiments, esforç, solitud, èpica, humor i, sobre tot, amor.

Agraïm als membres del jurat del Festival que hagin apostat per aquest documental, i ara a veure com el rep el públic, la crítica i els jutges de la fase final.

Sigui com sigui, el que està clar és que si un treballa molt i ho fa amb il.lusió, de vegades fins i tot arriben els fruits.

Un mini vídeo que em van gravar per introduir la conferència titulada "Com liderar un projecte ", que vaig donar a la darrera edició del EXPOMANAGEMENT celebrat a Madrid el passat mes de maig.

La majoria de conferències professionals que faig s'enfoquen al lideratge de projectes, d'organitzacions/equips, o a l'autolideratge; de vegades tractant el tema de forma genèrica, o d'altres concretant més sobre alguns dels aspectes de l'actitud necessària per a liderar en situacions crítiques, en processos de canvi, en entorns de risc, en gestió d'equips, en l'enfocament a resultats, etcètera.

He de dir que estic molt content de com vaig evolucionant com a ponent, doncs noto que els conceptes que reflexiono, provinents de la meva experiència real viscuda intensament tant en l'àmbit professional com en les aventures extremes, són intensos, creïbles, enriquidors, i arriben molt bé a l'audiència.

Per visualitzar aquest mini vídeo: CLICKEU AQUÍ

Aquest dissabte dia 6 a les 19h30 dono una conferència a la 11ª Fira del LLibre de Muntanya de Collsacabra, de l'Expedició "Pol Sud 1911-2011" que em va portar a fer la travessa integral de l'Antàrtida des de la costa fins el Pol Sud geogràfic, sense rebre assistència exterior i en un 98% en solitari.

La xerrada és gratuïta i podeu trobar més informació sobre ella i sobre el munt d'activitats organitzades al voltant de la fira CLICKANT AQUÍ

La presentació als cinemes comercials del documental "2.304.400 passes" de l'expedició al Pol Sud ha estat un gran èxit.

El darrer dijous dia 20 de setembre es va fer el primer passi comercial patrocinat d'aquesta pel·lícula, i es van quedar 40 persones al carrer donat que tenia assignada una sala de 100 places.

El següent dijous dia 27, la direcció dels cinemes Girona de Barcelona va passar-la a la sala més gran que té un aforament de 300 persones, i pràcticament es va omplir del tot.

Aquest proper dijous dia 4 d'octubre es mantindrà a la sala gran i es preveu que l'assistència serà també molt bona.

Aquests tres passis han estat patrocinats per "Caixa d'Enginyers", i el públic no havia de pagar entrada, cosa que sí s'haurà de fer més enllà del dia 4.

Cada sessió ha comptat amb la meva presència i la del Joan Riedweg, director i productor de la pel·lícula; i ens ha permès de mantenir un breu col·loqui amb el públic assistent.

Desconeixem del tot el potencial de difusió que podrem donar-li al documental, però la realitat és que estem molt animats perquè les reaccions del públic han estat sempre molt bones i creiem que s'ha aconseguit transmetre molt bé la part humana que hi ha al darrera d'un repte d'aquestes característiques.

A tots els que us vingui de gust de veure-ho, esteu convidats aquest dijous a les 20h als Cinemes Girona de Barcelona (C/Girona, 175 - BCN)

Acabem de posar en marxa una nova aventura.  Una aventura intensa, apassionant, expansiva i enriquidora en tots els sentits.  I una aventura que volem compartir amb tots vosaltres.  T'apuntes?

Aquest no és però un projecte esportiu, sinó que es tracta d'una aventura humana i musical molt potent, que va néixer a partir de la vinculació amb la Camila Vargas amb motiu de l'expedició al cim de l'Everest l'any 2010.

La Camila, que artísticament ha triat el nom de CHANCE (Oportunitat), té una energia immensa i un talent musical brutal.  I és un gran exemple de superació i de persona que persegueix els seus somnis malgrat haver tingut unes circumstancies molt complicades a la seva vida.

Diferents problemes físics que l'han acompanyat tota la vida l'han portat a haver estat trasplantada dues vegades de pulmó. Però tot i tenir una capacitat pulmonar reduïda, la seva passió per la música l'ha portat a ser una excel·lent autora i cantant.

Després de treure la primera cançó titulada "Ho puc aconseguir ", ara ens hem proposat de fer un disc sencer acompanyat d'un videoclip molt potent.  I aquesta és l'aventura que volem compartir amb vosaltres.

Aquí us proposem un projecte "Emprenedor" en molts sentits.  No volem aportacions desinteressades.  Volem socis que creguin que val la pena invertir una mica en un projecte on segur que en traurem uns rèdits importants a nivell d'energia i felicitat, i que possiblement també ens pot portar a recuperar els diners i, perquè no, fins i tot a guanyar-ne pocs o molts.

L'aportació mínima està establerta en 100€, però cadascú pot escollir el seu nivell d'inversió.  Podeu veure tota la informació del projecte a la web específica que hem preparat: www.chance-music.net

Prometem energia positiva i molta feina per poder fer que el projecte de la CHANCE sigui tot un èxit.  No sabem on arribarem, però si que sabem que només per llençar-nos a fer-lo ja hem assolit una part important de l'èxit.

¿Comparteixes aquesta aventura amb nosaltres?

Tots junts "Ho podem aconseguir"

Pots escoltar la cançó "Lo puedo conseguir" CLICKANT AQUÍ

Dono tot el meu suport i participaré activament a la "Setmana Europea de la Custòdia del Territori: Connecta't amb la Natura ", en el marc del projecte europeu LANDLIFE.

A través de les meves activitats d'aventura tinc un contacte directe, vivencial, i gairebé carnal amb la natura dels fantàstics però sovint delicats i amenaçats indrets que vaig visitant arreu del món.  Això m'ha portat a sentir un amor molt intens cap a la natura, a voler-la respectar molt i a comprometre'm a fons amb aquest objectiu.  Intento que totes les accions personals, professionals i esportives a la meva vida, connectin amb aquest propòsit.

Per això aplaudeixo la iniciativa de LANDLIFE i de la Xarxa de Custòdia del Territòri que és qui se'n ocupa a Catalunya, i que ve fent una tasca intensa i molt valuosa des de fa molts anys.

Mireu la seva web i animeu-vos a participar de les activitats, i sobre tot del plaer de retrobar-se amb els petits plaers que proporciona el contacte amb la natura i els valor que això suposa pel nostre món.

Jo vull viure connectat amb la natura perquè vull viure connectat a la vida i perquè vull estimar el món i treballar pel futur de tots, més enllà del meu propi interès particular.

Connecta't...

Avui he corregut una de les millors curses del calendari de muntanya: la "TAGA EVO 2040 ", XI Copa Catalana de Curses de Muntanya.

Es celebrava al meu poble, Sant Joan de les Abadesses, i constava d'un recorregut preciós que combinava tant alta muntanya, com senders de bosc, creuaments de prats, i pistes forestals, que permetien gaudir a més d'unes vistes espectaculars en un dia solejat i pot ser, fins i tot, massa calurós.

En total hem fet 27km. totalitzant 1.940 metres de desnivell possitiu.

Hagués estat una jornada magnífica si no m‘hagués trobat fatal a nivell energètic.  Feia molt de temps que no patia tant en una prova, i he estat a punt d'abandonar perquè el meu cos no volia més canya a partir del primer terç de cursa.  A tranques i barranques he anat tirant i al final, encara he entrat dins de la primera meitat dels corredors, en el lloc 225 d'uns 500 participants.

És d'aquells dies en que un ha de concentrar-se per pensar si realment ha gaudit o no.  Al final la conclusió és que no la he gaudit durant la prova, però ara tinc una sensació de gran plaer per haver-la disputat i, sobre tot, per haver-la acabat malgrat anar petat.

I excuses a part, el més important és adonar-se'n de que no anava ben preparat i que aquestes matxacades no es poden fer si un no està realment a punt.

Els passis seran sempre a les 20h durant aquests tres dijous, i comptaran amb la meva presència i la del Joan Riedweg (Director i realitzador del film).

Aquest és un passi comercial, però està patrocinat per la Caixa d'Enginyers, i així els assistents no hauran de pagar entrada.

Puc reservar entrades per un nombre determinat de persones per cada sessió. Així que els que estigueu interessats a tenir el vostre lloc reservat prèviament, podeu enviar un correu a la Montse a l'adreça mbertran@invergroup.com, i ella us dirà si encara té o no places de reserva prèvia disponibles. A part d'això, es pot anar directament al cinema a l'hora indicada.

Podeu escoltar el Pod Cast del darrer capítol de la secció "Esperit d'Aventura" dins del programa "La Posta" de COM Radio, en el que he participat durant tots els dimecres d'aquest estiu, i que hem acomiadat parlant precisament de les primeres exploracions polars en general, i de la meva darrera expedició, que em va portar a creuar l'Antàrtida des de la costa fins el Pol Sud geogràfic.

A qui li pugui interessar, i a través dels diferents Posts penjats en aquesta mateixa web podeu escoltar tots els programes de l'estiu.  Sigui com sigui, ens acomiadem de tots els oients, agraint-los-hi la seva fidelitat i esperant que ho hagin gaudit.  Espero que ens anem seguint en el futur per aquesta mateixa emissora en properes ocasions, o a través d'altres vies.

Per escoltar el programa:  CLICKEU AQUÍ   Per anar directe a la secció d'Esperit d'Aventura, avanceu fins el minut 17:42

Podeu escoltar el Pod Cast del programa del dimecres passat de "La Posta" de COM Radio, en el que participo portant la secció d' "Esperit d'Aventura" cada dimecres d'estiu.  En aquesta ocasió parlem de la comunicació de les Aventures.

Gestionar bé la comunicació de qualsevol aventura sempre ha estat important.  En aquest programa analitzem com s'enfoca en general i com han evolucionat les comunicacions dins del món de l'aventura.

Per escoltar el programa:  CLICKEU AQUÍ   Per anar directe a la secció d'Esperit d'Aventura, avanceu fins el minut 23:00

Ja podeu escoltar el Pod Cast del programa del dimecres passat de "La Posta" de COM Radio, en el que participo portant la secció d' "Esperit d'Aventura" cada dimecres d'estiu.  En aquesta ocasió parlem d'Aventures per fer a prop de casa.

Per viure experiències interessants a la natura no fa pas falta anar-se'n a l'altre banda de món.  Ben a prop de casa nostra hi ha aventures molt interessants a fer, una miqueta més enllà de les curses o activitats 100% organitzades.

Per escoltar el programa:  CLICKEU AQUÍ   Per anar directe a la secció d'Esperit d'Aventura, avanceu fins el minut 16:00

Ja podeu escoltar el Pod Cast del programa del dimecres passat de "La Posta" de COM Radio, en el que participo portant la secció d' "Esperit d'Aventura" cada dimecres d'estiu.  En aquesta ocasió parlem d'Aventures Catalanes.

Aventures destacades realitzades per catalans.  Parlem de la primera expedició catalana a l'Everest; de l'Anna Corbella que va estar la primera dona catalana i espanyola en fer la volta al món a vela sense escales; la travessa d'Àfrica de l'Oriol Regàs amb una Montesa Impala; el primer intent de travessa integral fins el Pol Nord del Nil Bohigas; el creuament dels 7 principals deserts del món en bicicleta per part del Sergio Fernández; etcètera...

Per escoltar el programa:  CLICKEU AQUÍ   Per anar directe a la secció d'Esperit d'Aventura, avanceu fins el minut 3:50

Ja s'ha presentat la nova edició de la "Biblia de l'Outdoor ", que és la publicació més complerta sobre tota la oferta de material disponible que es pugui necessitar en qualsevol activitat feta a l'aire lliure.

Aquesta "Guia" de material està publicada per la revista especialitzada "Outdoor Actual ", i en aquesta ocasió he tingut l'agradable honor de fer jo el pròleg de la mateixa.

Es pot trobar als principals quioscs o a la majoria de botigues de muntanya.  També la podeu consultar per internet CLICKANT AQUÍ .

Evidentment dins l'amplíssima oferta i informació que hi podeu trobar, hi haurà també els productes de les principals marques tècniques que em patrocinen a mi:  POWERBAR , GRIFONE i SUUNTO .

Ja podeu escoltar el Pod Cast del programa del dimecres passat de "La Posta" de COM Radio, en el que participo portant la secció d' "Esperit d'Aventura" cada dimecres d'estiu.  En aquesta ocasió parlem d'Aventures Sense Límits... Aventures realitzades per persones amb discapacitat; encara que quan els coneixem, veiem que seria més correcte de dir "Persones amb ‘MÉS Capacitat".

Per escoltar el programa:  CLICKEU AQUÍ   Per anar directe a la secció d'Esperit d'Aventura, avanceu fins el minut 19:35

Aquest diumenge es va publicar al diari "La Vanguardia" una entrevista/article meu escrit per la periodista Mar Galtés.

Realment m'ha agradat molt el contingut i enfocament d'aquest article. Sempre passa que a un li sembla que hi falten cosetes o que d'altres es podrien haver ajustat més, però en general, és impressionant la capacitat de síntesi i de captació de tot el contingut que m'envolta, que demostra aquí la Mar Galtés.

Em preocupava que no donés massa imatge d'empresari d'èxit (doncs malauradament tampoc és la realitat), o d'empresari cutre (que espero que tampoc sigui el cas). Però està molt equilibrat tot plegat, m'agrada molt com han enfocat l'equilibri entre el meu món aventurer i l'emprenedor, i em fa especialment feliç com s'ha tractat el tema dels valors i el compromís, cosa que sempre que puc, intento transmetre a través de la meva comunicació.

Per veure l'article complert:  CLICKEU AQUÍ

Ja podeu escoltar el programa del dimecres passat de "L'Oracle" de Catalunya Ràdio, on parlem del Valor de l'Esforç entre jo mateix i el filòsof Francesc Torralba. Tot molt ben dirigit i coordinat per Xavier Grasset, el conductor del programa.

Per escoltar el programa:  CLICKEU AQUÍ

En aquesta ocasió parlem d'Aventures de Pel·lícula.

Per escoltar el programa: CLICKEU AQUÍ.  I per anar directament a la secció "Esperit d'Aventura", avanceu fins el minut 22:10

Qui ha dit que la joventut d'avui en dia no és potent?

Com ha passat sempre, de joves n'hi ha de bons i de no tant bons. El què passa és que el moment és especialment complex per la societat en general i per ells en concret, i no tenen gens fàcil de desenvolupar totes les seves capacitats.

Jo m'atreviria a dir que de jovent bo n'hi ha un munt. De jovent ben format n'hi ha més que en cap moment de la història de la humanitat. I de jovent amb una actitud pro activa també n'abunda, molt més del què es nota, es veu o s'escolta.

Recentment he pogut participar com a ponent en dos actes molt potents organitzats per dues entitats diferents de joves amb capacitats o actitud de lideratge: L'AIJEC (Associació de Joves Empresaris de Catalunya), i la JCI (Jove Cambra Internacional) .

Amb l'AIJEC hi estic posat des de fa uns vint anys, i n'he estat soci, membre de la junta directiva durant 18 anys, i ara en presideixo l'AIJEC PLUS (Secció sènior per socis de més de 41 anys). El darrer dilluns van fer l'acte anual del Premi Jove Empresari de Catalunya, en un acte innovador, intens, original i ple de referents en el món empresarial (Jove i Sènior).

Amb la JCI hi he col·laborat sovint en els darrers temps, i estic impressionat de la capacitat de treball, del talent i de les ganes d'activar projectes de futur que tenen aquesta gent. Fa dos divendres van fer el Forum Joves Emprenedors al Vendrell. Un acte de formació, networking i gestió del lideratge que durava tot el cap de setmana.

Quan veus gent jove motivada per tirar endavant projectes propis i altres en l'àmbit associatiu, capaç de destinar un munt d'hores i energia a tasques enfocades a preparar el seu futur i el de la societat en general, a dedicar un cap de setmana de juliol a formar-se i enriquir-se voluntàriament molt més enllà de l'educació acadèmica, un constata que si hi ha una llum al final del túnel, aquesta és la que emeten aquest emprenedors vitals apassionats i compromesos amb el què fan.

M'encanta estar molt en contacte amb aquesta gent, perquè aprenc un munt de coses, perquè veig que tot té sentit, perquè noto que ens en sortirem tot i estar passant moments molt durs, i perquè descobreixo que molts d'ells no estan centrats en les dificultats de les circumstàncies actuals sinó en les oportunitats del futur. Ells ja funcionen amb els nous paràmetres del segle XXI, i no estan ancorats en les vares de mesurar de finals del segle passat. No els hi és gens fàcil, però ja tenen clar com se'n han de sortir.

Fins i tot en els moment més nefastos de la historia de la humanitat hi ha hagut espai per la creativitat, la innovació i l'emprenedoria. I si algú representa avui en dia aquest espai, són els joves proactius, els joves líders i els joves emprenedors.

Estem vivint un moment únic de la historia, on per primera vegada els joves tenen gairebé més coses a ensenyar-los als grans, que no pas al revés. El canvi, les noves tecnologies, els nous valors, les noves maneres de relacionar-se tant en la vida social com en la vida professional. Tot fa que sigui un moment on els joves emprenedors tinguin moltíssim a dir-hi i a fer.

Diuen que tant s'aprèn dels èxits o els encerts, com dels fracassos o les errades; i que, fins i tot, ensenyen més els segons que els primers. Per això, els joves seran els que aprendran de totes les pífies monumentals que han (o hem) fet els més grans en els darrers temps, i ens encaminaran cap un nou paradigma on la creació de riquesa i benestar anirà directament lligada a uns valors de prosperitat tant econòmica, com social i mediambiental.

És molt important el futur dels joves, perquè també és el futur dels sèniors i de tota la societat.

A l'AIJEC, a la JCI, i a tots els joves actius que he anat coneixent darrerament, gràcies per aportar-me tanta energia, per ensenyar-me tantes coses, i per fer-me reafirmar en que malgrat les dificultats, el futur que ens espera serà apassionant.

Per escoltar el programa: CLICKEU AQUÍ.  I per anar directament a la secció "Esperit d'Aventura", avanceu fins el minut 15:00

Aquest programa dirigit per Elisabeth Solsona, s'emetrà cada dia de 20 a 22h, i jo faré la meva secció d'aventura tots els dimecres a partir del proper dia 18. Seran uns 15-20 minuts en que comentarem diferents temes relacionats amb l'aventura, d'una manera molt amena, fresca i estiuenca, i entrevistant a gent molt interessant relacionada amb aquest entorn.

Tocarem temes tant curiosos com les Aventures més cares del món, les Aventures de Pel·lícula, les Aventures protagonitzades per discapacitats, els Aventurers catalans, les Aventures a prop de casa o la comunicació de les Aventures.

Serà la primera vegada que en comptes de ser jo l'entrevistat, actuaré com a conductor i entrevistador. Un bon repte i una interessant aventura que us convido a escoltar a COM RADIO a partir del proper dimecres i durant tot l'estiu.

Viure és arriscat, i viure intensament, de vegades ho és una mica més.

Els que estimem les muntanyes i no en tenim prou en veure-les de lluny, sinó que hi volem tenir un contacte proper, quasi carnal, a través de les múltiples opcions que ens aporten, per poder-les gaudir i conèixer millor a través de l'experiència, sabem que de vegades són perilloses i que la incertesa forma part essencial de la seva natura. Sabem que en algunes ocasions l'activitat a la muntanya comporta uns riscos seriosos. Però estem disposats a assumir-los perquè l'objectiu, el sentit de tot plegat i la felicitat que ens aporten, paguen la pena.

Malauradament tots els que ens movem en aquest entorn, hem perdut algun amic pel camí.  Suposo que forma part del joc, i suposo que hauríem d'estar preparats per assumir-ho. Però sempre, i sobre tot quan és algú molt proper com l'Esteve, a un li suposa un xoc, un trasvals i una consternació absoluta.  Afortunadament no estem mai acostumats a aquestes desgràcies, i afortunadament no estarem mai preparats per acceptar-les.

Ahir vaig plorar molt quan vaig assabentar-me de la mort de l'amic apassionat, divertit i entranyable que va perdre la vida als Alps francesos. I plorant el recordava i feia honor a la seva passió pels cims, a la seva seriositat en afrontar cada sortida, a la seva experiència i serenitat en planificar totes les activitats.

Morir és fotut, però molt més trist seria no haver viscut. L'Esteve ha tingut mala sort en aquesta ocasió, però els seus 38 anys de vida han estat viscuts amb intensitat i autenticitat, fent sempre allò que més li agradava al poder estar sempre en contacte amb les muntanyes.  N'estic segur que si ens podés enviar un missatge, ens diria que ha estat molt feliç, que li agradaria que hagués durat més, però que tot plegat ha tingut sentit i que no se'n penedeix de res.

Esteve: Que et vagi bé l'escalada que ara et toca fer. Aquí pensarem molt en tu, i el millor tribut que et podem fer és no deixar de sentir amor cap a la muntanya i ganes d'endinsar-nos-hi sempre que podem.

Anna: Rep tot el nostre suport. Saps que estem tots amb tu.  Molts ànims i molta força!

M'acabo d'iniciar com a nou "Ambassador" de la marca SUUNTO. Aquesta és denominació que ells utilitzen pels esportistes que representen a la seva marca, i que farà que pugui posar a prova la tecnologia dels seus dispositius de canell a les meves aventures, sometent-los als rigors dels llocs més extrems del planeta on vagi fent algun dels meus reptes.

L'aparell que formarà part essencial del meu equipament serà el model AMBIT, amb GPS incorporat, moltíssimes funcions molt importants per les meves activitats, i un disseny molt atractiu i còmode per tot tipus d'usos.

Fundada en 1936, Suunto es líder en disseny i fabricació d'instruments esportius de precisió i solucions per submarinisme i esports a l'aire lliure. Els productes Suunto guien i motiven els esportistes professionals i entusiastes que valoren el disseny, l'exactitud i la fiabilitat. Suunto té la seva seu central a Vantaa (Finlandia), compta amb més de 500 treballadors a tot el món, i els seus productes es venen a més de 100 països.

L'acte comptarà amb la presència de la protagonista de la gesta (Anna Corbella), del pilot de raids Marc Coma, i jo mateix, que participarem en un col·loqui posterior al passi de la pel·lícula. Tot plegat estarà presentat i coordinat per Antoni Gassó (Coseller Delegat de GAES), i per Ovidio Peñalver (Soci d'ISAVIA).

Només veure la pel·lícula ja serà molt interessant, però segur que participar dels comentaris i les reflexions posteriors serà del tot enriquidor pels assistents.

Per més informació i inscripcions:  CLICKEU AQUÍ

Del 26 al 30 de Juny es celebra el PICURT : La 6ª Mostra de Cinema de Muntanya,  entre els pobles de la Seu d'Urgell i Artedó (Lleida).

Enguany hi participo presentant la pel·lícula documental "2.304.400 Passes", de la recent expedició "Pol Sud 1911-2011", que em va portar a creuar l'Antàrtida des de la costa fins el Pol Sud geogràfic, sense rebre assistència i en un 98% en solitari

Aquest documental, realitzat i dirigit per Joan Riedweg, es podrà veure el dijous dia 28 a les 19h a la Seu D'Urgell, dins de la vesprada Grifone. Però durant 5 dies es poden veure magnífiques produccions en aquesta mostra especialment dedicada a les activitats Out Door.

Més info:  CLICKEU AQUÍ

Hem tancat un acord de patrocini amb la marca POWERBAR , que m'aportaran energia com a mínim fins el 2014.

Jo sóc molt curós amb tot el què sigui menjar o prendrem suplements de qualsevol tipus, i no m'agrada empassar-me res que no sigui de la màxima qualitat, sense que n'estigui segur que només m'aportarà coses positives pel meu rendiment i la meva salut. Massa sovint en el món de l'esport hi ha qui no es posa cap mena de límit ètic ni de salut en aquest aspecte, i acaba ignorant o obviant tot el que es posen al cos.

Fa molt de temps que sóc consumidor de productes energètics POWERBAR, i col·laborar ara amb ells directament és tot un honor que em permet, a més, de disposar dels millors productes per la pràctica esportiva a un nivell exigent.

Els productes POWERBAR aporten un sortit molt variat, potent i amb gustos molt bons, que estan a més, avalats per l'altíssima qualitat de la marca propietària: NESTLÉ .

I si sempre n'he estat usuari i fan d'aquests productes, després de que hagin format part essencial del meu èxit a la travessa de l'Antàrtida, s'han convertit en un company indispensable de totes les meves aventures.

A tot l'equip de POWERBAR: Gràcies per confiar amb mi, felicitats pels vostres productes, i espero compartir moltes aventures amb vosaltres en el futur.

Dura 54 minuts, però val la pena, perquè els periodistes Quim Valls, Silvia Velando i Manu Ramirez han sapigut treure molt suc d'aquesta conversa, tocant transversalment molts dels temes que fomen part de la meva filosofia de vida tant en l'àmbit professional, com personal o d'aventura.

Per escoltar-la:  CLICKEU AQUÍ

El BIZ Barcelona és el principal saló de foment de l'emprenedoria que es fa a Europa, i es celebra a la Fira de Barcelona durant el dimecres dia 13 i el dijous dia 14 de Juny.

Per tots els que tinguin alguna idea potent, per tots els que vulguin iniciar el seu projecte empresarial, per tots els que vulguin cercar capital i/o contactes pel creixement, i a tots qui estiguin interessats d'alguna manera en emprendre projectes propis en l'àmbit que sigui, aquí hi tenen una cita inel·ludible que segur que no els decebrà.

Per més info: CLICKEU AQUÍ

Hem signat un contracte amb "Edicions B" per un nou llibre que sortirà a principis de 2013.

Aquest llibre repassarà l'aventura del Pol Sud, amb clau de reflexió sobre els aprenentatges i la filosofia que una experiència així aporta per a la realització de qualsevol tipus de projecte a la vida.

Ara he començat a escriure'l, per entregar-lo a la editorial a principis de Novembre. Encara no sé com es titularà, però vindrà a ser una cosa així com "Més enllà del Pol", o "L'altre Pol Sud"...  sempre per remarcar que el més important d'aquestes vivències no és tant la part esportiva o dels esdeveniments en sí mateixos, sinó la part del viatge interior o de creixement personal i de lliçons vitals que ens aporten aquestes experiències tant intenses i extremes.

"Edicions B" han apostat a fons per aquest projecte, fent-me total confiança i comprometent-se a posar-hi molts mitjans en el llançament del resultat final. Des d'aquí els hi vull agrair el seu suport, estant-ne del tot segur que serem uns bons companys de viatge en aquesta aventura literària.

En el programa donen un tractament especialment extens a la nostra recent expedició "Pol Sud 1911-2011", que ens va portar a creuar l'Antàrtida des de la costa fins el Pol Sud, amb total autosuficiencia, i que vaig completar finalment en un 98% en solitari.

Podeu veure el reportatge CLICKANT AQUÍ

El diumenge 27 a les 18h a Seva parlaré del "Lideratge Sostenible". Cada un de nosaltres té una capacitat important de lideratge al nivell que sigui: A la vida personal, professional, empresarial, social, etc. I com a líders que tots som a la nostra parcel·la vital, hem de ser conscients de que les nostres accions comporten reaccions. I si enfoquem una acció sostenible i respectuosa amb el medi ambient, col·laborarem entre tots a que tinguem un planeta millor per les futures generacions. Els grans polítics, les grans corporacions i les grans idees, són importants. Però la nostra acció individual també és clau, i hem de ser-ne conscients i comprometre'ns.

A banda d'aquesta conferència, aquesta setmana també participo en els següents esdeveniments:

- Dilluns 21 - 19h: IV  PREMI FACTOR HUMA MERCÈ SALA, sota el lema "Som part de la solució".  Acte realitzat a l'Auditori del CaixaFòrum de Barcelona, i conduit pel periodista Manel Fuentes.

- Dimecres 23 - 12h: EXPOMANAGEMENT.  Un dels esdeveniments de lideratge més potents que es fan a Europa. S'organitza al Palau de Congresos del Campo de las Naciones de Madrid.

- Dijous 24 - 21h: Associació AMPA de Vic. Sobre com es pot aplicar l'Esperit d'Aventura i la gestió de grans projectes a l'educació i la inculcació de valors cap els nens.

- Dissabte 26 - 12h: Convenció Nacional de la "CAIXA D'ENGINYERS". Un plaer participar en un acte d'una entitat bancària petita, seriosa, moderada, súper sanejada i excel·lentment gestionada. Auditòri d'ESADE de Barcelona.

- Diumenge 27 - 18h: Fira SEVA SOSTENIBLE. Ja comentada abans, i més informació al cartell adjunt.

TINC UNA IDEA:  Per veure'l, CLICKAR AQUÍ

Va ser una sorpresa que situessin el meu nom entre els possibles candidats. I he d'admetre que em va fer molta il·lusió que em classifiquessin entre els 10 primers. Seria absurd que negués la satisfacció amb què he rebut tots els suports durant aquests dies. I si, abans que comencés tot això, m'haguessin dit que acabaria en el cinquè lloc, no m'ho hauria cregut!

Per tant, no és moment per a lamentar res, sinó tot el contrari. És el moment de la gratitud cap a tothom que m'ha votat. Cap a la gent d'El Periódico i els companys amb qui he compartit la candidatura, entre ells, gent que es dedica a salvar vides.

Per a mi, ha estat un honor. Una gran experiència i, sens dubte, un èxit dels que cauen quan no te'ls esperes. Si tots els fracassos fossin com aquest, benvinguts fracassos!

El dimecres 16 es presenta a l'antiga fàbrica de cerveses Estrella Damm de Barcelona, en un acte per premsa, patrocinadors i col·laboradors del projecte. I el divendres dia 18 a les 20h a Vic, en un acte obert, on esteu tots súper convidats.

La presentació a Vic serà a les 8 de la tarda a l'auditori "Marià Vila d'Abadal" del recinte del Sucre, i està organitzada per la Unió Excursionista de Vic.

Els que hi pugueu anar, veureu un documental que destaca la versió més humana i intimista d'aquesta aventura. No és una pel·lícula massa centrada en la part esportiva, degut a les evidents limitacions per gravar en aquelles condicions tant extremes i anant sol durant la majoria del trajecte. Per això el prestigiós director i realitzador Joan Riedweg, responsable de la pel·lícula, ha volgut posar l'atenció en captar els sentiments i les emocions de l'expedició, des d'una òptica molt natural i veritable.

Està previst que aquesta pel·lícula-documental es passi comercialment als cinemes ‘Girona' de Barcelona en una data encara per determinar. També participarà en alguns festivals de cinema de muntanya com el PICURT de la Seu d'Urgell (Juny 2012 - www.picurt.org/), o el de Figueres en el mes de novembre. En principi, també es podrà veure més endavant per TV3, TVE i altres possibles canals de Televisió.

A veure doncs si us animeu a venir a Vic el divendres, i així podem compartir personalment aquesta presentació amb la companyia del Joan Riedweg, director i realitzador del documental.

Era la primera cursa d'alta muntanya que feia des que he tornat de l'Antàrtida, i ja noto que començo a estar força recuperat a nivell físic, i a punt per tornar a rendir més o menys al nivell meu habitual.

Avui m'ho he passat de conya en una prova relativament curta (22,7Km), però que no era cap tonteria (2.740 metres de desnivell acumulat), que transcorria en un 75% per corriols de muntanya, amb un total contacte amb l'esplèndida natura dels boscos i els paisatges de la comarca del Ripollès.

He acabat bé físicament, amb un temps de 2h45'30", i la posició 67 dels 150 corredors que hi havia.

Un bon diumenge, un bon entrenament, i una bona manera de treure la "carbonilla" de la maquinària.

Per més info: CLICKAR AQUÍ

De fet, tinc una setmana farcida de conferències de diferents tipus:

- Dijous dia 3 - 8h30: Convenció mundial de HEWLETT PACKARD, a l'Hotel Arts de Barcelona. (Conferència Privada).

- Dijous dia 3 - 21h: Acte AIJEC+ (Associació Joves Empresaris de Catalunya) (Conferència per invitació)

- Divendres dia 4 - 21h: Convenció ROTARY INTERNATIONAL al Club de Polo de Barcelona (Conferència Privada)

- Dissabte dia 5 - 12h45: XVII Jornada Econòmica del Consell Comarcal del Solsonès, a Solsona. (Conferència Oberta) Més info: CLICKAR AQUÍ

- Dilluns dia 7 - 12h: Universitat de Vic (Conferència Oberta)

Us convido a llegir l'article i aprofito per agrair que els companys de l'Econòmic m'hagin confiat, amb aquesta tribuna, l'oportunitat d'expressar-me en una publicació dedicada al món econòmic català.

LES NORMES DEL JOC

Qui emprèn, se la juga. Tot projecte comporta sempre un marge d'incertesa. Però els inversors que conserven el seny avaluen les possibilitats de sortir-se'n abans d'arriscar els seus diners. Un anàlisi principalment basat en el terreny i les normes del joc.  Uns paràmetres que també serveixen per valorar les possibilitats de culminar una aventura com l'escalada al cim de l'Everest o arribar al Pol Sud des de la costa de l'Antàrtida. Es pot girar un temporal que t'obligui a estar tancat dins la tenda; et pots lesionar; se't pot estripar un dels guans... Hi ha molts imponderables, però les temperatures mai passaran de gèlides a tropicals. Si fos així, ningú s'arriscaria a emprendre l'aventura. L'esperit quedaria amputat. 

I així és com han quedat les aspiracions dels empresaris del sector de les energies renovables i eficients incloses en el Règim Especial. Un àmbit que crea llocs de treball qualificats i és una aposta de futur i sostenibilitat. Ho és, però deixarà de ser-ho. D'aquí a uns mesos es veurà com queda l'escenari després del revés del Consell de Ministres, que ha suspès tot el marc tarifari que regulava les diverses tecnologies. Una decisió inesperada i indefinida que posa el sector en escac.

Els emprenedors estan acostumats a gestionar incertesa, però necessiten un context amb ànim de modernitat, que aspiri a formar part del club dels millors. Seguretat jurídica i coherència. Sense aquestes condicions, el que queda amputat és la creació de llocs de treball, riquesa i lideratge d'un sector amb valor afegit, llarg recorregut i destí inevitable.

Em vaig fer empresari als 26 anys amb ganes de tenir un projecte professional propi, expansiu, enriquidor i amb beneficis socials. Una carrera amb alguns èxits i força fracassos, però amb convicció. He donat la mateixa importància als resultats econòmics i a la consecució d'objectius mediambientals. Fa 8 anys que vaig derivar cap al sector de l'energia eficient i renovable. Això m'ha permès fer negoci i treure'n alhora rèdits mediambientals. Una inversió de temps, diners i illusions per crear un projecte empresarial sòlid, no especulador, que potenciï la I+D, que permeti captar talent i dinamitzar l'economia del nostre país. Catalunya és líder en la installació de plaques solars a tot l'Estat a través d'una àmplia xarxa de petites i mitjanes empreses. Però les tornes han canviat. Portats pels resultats a curt termini, el nou executiu de l'Estat ha deixat els empresaris del sector tirats a la cuneta. Ha canviat les normes del joc. És, en definitiva, com si el clima del Pol Sud hagués passat de gèlid a tropical.

L'Estat demanava inversions en una energia més neta i menys dependent del petroli i dels mercats exteriors, que són inestables i complexos. A canvi, oferia un marc legal que garantia un mínim de seguretat per generar beneficis socials i empresarials. Ara, ha menyspreat l'esforç, ha traït als que van confiar en aquesta proposta, ha anullat l'aposta per una economia de futur basada en el talent, el desenvolupament tecnològic i el respecte al medi ambient.

Es tracta, per tant, d'unes mesures basades en el curtíssim termini i d'una claudicació en front dels lobbys de les grans energètiques. Dels que ens volen convèncer que la solució és cremar més carbó, més petroli, o més urani.

El sector de les renovables i l'eficiència energètica s'ha d'adaptar a cops al canvi de les normes del joc. En canvi, l'Estat i la Generalitat es mostren disposats a empassar-se les lleis actuals, per emmotllar-se a les exigències d'un complex monumental i de mal gust com l'Eurovegas que promou una economia antiga i buida de valors de tota mena i que, a més a més, posaria en perill l'aqüífer del Delta del Llobregat i ens hipotecaria la imatge de Barcelona i de Catalunya per moltes dècades. Potser els emprenedors i el talent local hauran d'obrir joc fora d'aquí, si és que no hi ha lloc pels projectes amb sentit. Tot plegat, una qüestió de normes i joc. 

http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/528651-les-normes-del-joc.html

Aquesta selecció funciona per votació popular, i no puc menys que agrair a tothom qui m'ha anat votant, pel reconeixement i suport que m'estan donant amb aquesta participació.

Per un costat em fa molta il·lusió el fet de fer un paper digne en aquesta convocatòria, on hi ha gent de molt prestigi tant entre els candidats seleccionats com entre els premiats de les edicions anteriors.Però per altre banda em fa una mica de tall el trobar-me enmig de gent tant valuosa, que pot ser es mereixen el premi molt més que jo.

Suposo que si algun mèrit tinc en tot això, és el fet de representar a tot un col·lectiu de gent que sense haver estat tocada per un talent especial a la vida, està disposada a lluitar i esforçar-se molt per intentar seguir el seu camí i realitzar les seves il·lusions. Perquè la gent normal també podem fer coses especials.

Diumenge El Periódico va publicar una entrevista a pàgina complerta, que em van fer fa uns dies a rel d'haver entrat en el grupet de finalistes. La podeu llegir en el següent LINK: "Tenia molt fred, hi havia risc, patia, però era feliç"

A partir d'ara els candidats amb menys vots s'aniran eliminant, per quedar-ne només 3 de cara a la gran final que es determinarà en una gala a celebrar el proper dia 22 de maig. Podeu votar al candidat que vulgueu a la web: http://www.cataladelany.cat/

Evidentment una part d'aquesta tasca l'enfoco de forma totalment professional, cobrant uns honoraris adequats segons les possibilitats del client i els preus habituals de mercat. Però una altra part la faig de forma totalment altruista, per poder compartir amb determinats col·lectius els meus aprenentatges extrets de les intenses experiències viscudes tant en el món de l'aventura com de l'emprenedoria.

Quan és un tema professional, si tinc agenda, acudeixo on em cridin sempre que ens posem d'acord amb el preu. I quan és un tema de col·laboració pura, intento centrar-me en temes d'Universitats o de joves, i d'emprenedoria. M'agradaria arribar a molts més col·lectius, però m'he d'auto limitar perquè és impossible poder estar a tot arreu on em sol·liciten, doncs acabaria no tenint temps ni per treballar, ni per la família, ni per entrenar...

Aquest dijous mateix em coincideixen dos conferències d'aquest tipus, impartides com a col·laboració, que em fan especial il·lusió:

Una és pel matí al "Centre Penitenciari de Joves" de la Roca del Vallès, on parlaré dels aprenentatges del Pol Sud com experiència vital, davant d'un col·lectiu amb unes circumstàncies molt complexes en tots els aspectes.

L'altre és per la tarda (20h) al Centre d'Integració Tecnològica de Vic -VIT-. Parlarem sobre l'Actitud d'Emprendre. És oberta a tothom prèvia inscripció a: http://www.ticketday.cat/

7 companys de la Marathon des Sables 2011 ens hem reunit per a retrobar-nos i celebrar a la nostra manera el primer aniversari d'una experiència que ens va omplir i unir moltíssim: Jordi Mercader, Carles Portabella, Quim Tribó, Jordi Vila, Jose Arimany i Xavier Garcia.

Massa sovint la gent que vol fer muntanya, acostuma a enfocar al Nord, i llocs com els Ports de Beseit passen més desapercebuts. Per això ho aconsello insistentment, doncs és una zona espectacular, amb una increïble varietat de paisatges, barrancs, boscos, amb vistes tancades i obertes que van des de muntanya pura fins el mar i el delta de l'Ebre. Un luxe pels sentits en tots els aspectes. A més, aquesta ruta concreta, està molt ben assenyalada i és molt fàcil de seguir, a la vegada que s'ha dissenyat per recórrer els llocs més especials del parc natural, a través de petits senders abans que grans pistes forestals.

Aquesta volta circular s'aconsella de fer en 5 etapes d'unes 6-8 hores de marxa a ritme de trekking, trobant sempre allotjament en refugis, cases de turisme rural o Hotels. Les etapes habituals són: Refugi de Monte Caro, Paüls, Arnes,  Beseit i Refugi de Font Ferrera. Nosaltres ho hem fet com excursió-entrenament d'ultra marató, i ens ho hem cruspit en 2 dies intensos.

He fet un munt de rutes per tot Catalunya i Espanya, i us puc assegurar que aquesta és una de les millors. Si voleu més informació, podeu consultar la web de la ruta: http://www.estelsdelsud.com/

D'aquesta manera podré disposar de l'excel·lent material d'aquesta marca, i col·laborar amb ells tant en el seu desenvolupament com en la seva promoció. Els membres del "Grifone Team", alpinistes, escaladors, corredors i esquiadors de muntanya, són persones que, per davant de tot, creuen en la marca, la porten en les situacions més extremes, i participen en el disseny per a millorar-la, simplificar-la i fer-la més útil.

GRIFONE és una marca nacional de gran prestigi, molt especialitzada en roba d'alpinisme i esports de muntanya d'alt nivell, que dissenya i fabrica amb passió els seus productes des de fa 30 anys amb una filosofia i uns valors que comparteixo totalment: Fer sentir als seus usuaris més persones, més responsables amb el medi ambient, més autèntics i, en definitiva, més lliures per naturalesa.

Estic molt il·lusionat en aquesta nova etapa com a home GRIFONE, tant per la qualitat dels seus productes i la seva filosofia de treball, com per tractar-se d'una marca de 'Casa'.

Evidentment estic encantat de que hi hagi gent que s'hagi recordat de mi per aquesta convocatòria, i hagi dedicat el seu temps per a proposar-me i/o votar-me. Però he de dir que m'aclapara una mica estar al costat de persones a les que admiro moltíssim i que, honestament parlant, penso que tenen mèrits molt superiors als meus per ésser escollits com a catalans de l'any.

De veritat que m'impressiona molt tant sols sortir al costat de personatges com són: El comunicador Joaquim Maria Puyal, el grup de rock Sopa de Cabra (a qui escolto sovint i als qui portava a l'ipod durant la travessa al Pol Sud), la pilot Laia Sanz, el grup musical dels Catarres, l'escultor Jaume Plensa, el jugador de Basket Marc Gasol, la regatista Anna Corbella, el dissenyador Javier Mariscal, o la presidenta l'Òmnium Cultural Muriel Casals.

A tots ells els hi desitjo moltíssima sort, doncs per mi només haver estat anomenat ja ha estat tot un èxit, i sortir al seu costat, tot un orgull.

Si voleu participar a la votació donant suport a qualsevol dels candidats o proposant-ne de nous, ho podeu fer a la web http://www.cataladelany.cat/

En el mateix esdeveniment es van guardonar tots els esportistes de la FECC destacats el 2011: Els alpinistes que han assolit algun cim de 8.000 mentres, els que han realitzat algun projecte d'alt nivell, i els campions de les diferents disciplines regulades per l'entitat.

La Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) és l'òrgan que agrupa les entitats excursionistes de Catalunya, i que treballa per oferir serveis a aquestes entitats i per extensió a tots els practicants de les disciplines esportives lligades a l'excursionisme, alpinisme, competicions de muntanya, i als seus aspectes culturals. És una de les organitzacions d'excursionisme, escalada i alpinisme més potents del món, aglutinant un col·lectiu molt gran i amb xifres impressionants: 394 Clubs i Entitats Excursionistes a Catalunya. 70.000 membres dels clubs excursionistes. 35.000 persones amb llicència federativa. 23 refugis de muntanya. 9.000Km. de senders senyalitzats.

Per mi sempre ha estat un orgull formar part de la FEEC al ser membre de la Unió Excursionista de Sant Joan de les Abadesses, i ha estat un honor rebre aquest reconeixement.

Tot i que jo no sóc gaire ‘futbolero' en general, em va fer molta il·lusió de participar en aquest acte, doncs concretament el concepte de "La Masia" és un gran exemple tant dins del món esportiu, com en general per a tota la societat. Invertir avui en formació, valors i cultura de l'esforç, per nois que han d'aportar molt en el futur, és el que hauria de fer sempre qualsevol entitat, empresa, institució i govern.

Compartir una bona estona i aportar els meus conceptes sobre actitud i lideratge a un col·lectiu de joves tant especials, va ser una gran experiència.

Treballar amb aquest grup és quelcom molt interessant, doncs si bé a La Masia tots tenen un mateix objectiu, que és assolir el màxim nivell possible dins de cada esport; els nens i nois que hi ha, parteixen de situacions totalment diferents. Diverses situacions socio-econòmiques, i cultures i orígens geogràfics radicalment variats. Aproximadament 1/3 dels joves són catalans, 1/3 de la resta de l'estat espanyol, i un altre terç de la resta del món, totalitzant fins a 15 països diferents.  Imagineu-vos la riquesa cultural i d'experiències que es viu aquí, però imagineu-vos també la dificultat de gestionar un grup tan heterogeni i amb talents tan potents.

Hauré de guardar bé la foto de grup que em varen fer, doncs amb tota seguretat alguns dels nois que hi surten seran ídols de masses d'aquí a pocs anys. 

Aquest divendres s'organitza a Lleida una jornada amb el títol de "La força de l'emprenedoria Lleidatana". Jo hi participo impartint una conferència amb el títol "L'Aventura d'Emprendre".

Dins dels actes, es commemorarà el primer centenari de la fundació de les centrals hidroelèctriques de "La Canadenca" i "Energia Elèctrica de Catalunya" que, juntament amb d'altres installacions d'aquest tipus, varen marcar els inicis del desenvolupament industrial a Catalunya.

La jornada i les conferències són obertes al públic. Més info: CLICKAR AQUÍ.

La versió APP per iPad és espectacular i no té res a veure amb un llibre normal o electrònic.  És un concepte absolutament innovador que expandeix moltíssim els continguts del llibre, i que es presenten tant en format escrit, com de fotos o vídeos.

El disseny fet per l'editorial digital d'APPs ‘Enhancing Ebooks' (que uneix els conceptes de lectura, media i xarxes socials) és boníssim:  Atractiu, complert i molt fàcil de gestionar.  En total conté més de 4 hores de vídeos amb entrevistes sobre els conceptes tractats al llibre realitzades al propi autor i a alguns aventurers o esportistes extrems com són el Nani Roma (Primer guanyador espanyol del Dakar), Anna Corbella (Primera dona espanyola en completar la volta al món a vela sense escales a la BWR), o el Ferran Latorre (Alpinista que està perseguint els 14 cims de més de 8.000m. del món); i també a alguns emprenedors de referència com són el Paco Martín (CEO de MRW), Xavier Berneda (Soci i Dtor. de marketing de MUNICH), o en Didac Lee (Emprenedor destacat en el món d'internet).

El projecte és molt emprenedor en sí mateix, i suposa una innovació important en el sector dels continguts en general i dels llibres en concret.

A tots els que tingueu gantes de llegir els relats i visualitzar els continguts multimèdia, i a tots els que sigueu inquiets i curiosos per conèixer nous formats en el món de la comunicació, us aconsello intensament que compreu aquesta aplicació APP.

Més info (Vídeo de Promo i compra):  CLICKEU AQUÍ

Ha estat genial... el nou recorregut de bicicleta que volta per Ripoll, Vallfogona (coll de Canes) i coll de Santigosa, és preciós i divertidíssim pels que ens agrada pedalar mirant bons paisatges, i oblidant-nos del drafting (anar tots en piló enganxats). I la combinació del tram duríssim de bicicleta, amb el de la carrera a peu que era un veritable trenca cames, han fet que aquesta prova fos maquíssima, però molt selectiva i realment dura.

Jo he fet el paper de la trista figura, doncs fins i tot he tingut rampes importants. He constatat que encara em falta molt per tenir una forma física òptima després de la fase de recuperació post Antàrtida. Però el nostre equip ha obtingut un resultat magnífic. El Club Triatló Sant Joan Abadesses (CTSJA) ha guanyat totes les categories:

- Primer absolut categoria masculina: Aleix Fàbregues (CTSJA)

- Primera absoluta categoria femenina: Alba Xandri (CTSA)

- Equip guanyador absolut: CTSJA

L'acte serà a les 12h30 del dijous dia 15 de març al Museu i Centre d'Estudis de l'Esport Dr. Melcior Colet (c/Buenos Aires 56-58) de Barcelona, i comptarà amb la presència de nombrosos corredors d'elit de l'Ultra Running, estant presidit pel Secretari d'Esports de la Generalitat de Catalunya, i presentat per Víctor Patsy (periodista de TV3).

Us convidem a conèixer de primera mà una cursa molt aventurera que es realitza a prop de casa i que recorre un dels paratges més fantàstics de Catalunya.

La SGE (Sociedad Geográfica Española) reuneix a les 19h a l'auditori de la Fundació Ramón Areces de Madrid (C/Vitrubio núm.5), a 3 dels seus membres, protagonistes d'excepció de tres expedicions de nivell internacional.

En Ramon Larramendi és l'explorador polar de referència a Espanya, i aquest any ha recorregut 3500 Km. en una travessa Non Stop a bord del Catamarà Polar 2011, pel continent antàrtic fins arribar al Pol Sud geogràfic, en total autonomia durant 35 dies en les condicions més extremes.

En Diego Cortijo, que ha fet unes fotos d'una tribu no contactada a l'Amazones que han fet la volta al món:  Va aconseguir imatges d'una tribu no contactada, els "mashco piro", a l'Amazones peruà, en una expedició per a documentar runes i petroglifos poc coneguts.

La conferència és d'accés lliure.

Dimarts, 13 de març de 2012. 19:00 h.

Saló d'Actes. Fundació Ramón Areces. C/Vitruvio 5. Madrid.

Més informació: CLICKAR AQUÍ

L'esdeveniment es va fer a l'antiga fàbrica DAMM del carrer Rosselló de Barcelona, amb la presència del Sr.Enric Crous, Director general de l'empresa.

Comptar amb DAMM com a patrocinador ha estat per a nosaltres un suport molt important, a l'hora que un orgull pel fet de poder treballar per a promocionar una marca molt emblemàtica a la nostra terra, i que col·labora a promocionar molts esports i organitzacions culturals d'arreu del territori.

Apart de mostrar de nou el meu agraïment cap a l'empresa per la seva confiança en nosaltres, em fa especialment feliç de veure que n'estan del tot satisfets del resultat obtingut, i que ja ens han manifestat que volen estar amb nosaltres a la propera aventura.

La millor satisfacció que hom pot tenir després de fer un projecte tant exigent i arriscat, és veure que aquest ha tingut sentit tant per un mateix, com per tota la gent, institucions i empreses que hi ha col·laborat d'una manera o altre.

L'entrada és lliure, però es requereix confirmació. Es pot fer la inscripció a través del lloc web del CECOT: CLICKAR AQUÍ.

És un plaer poder compartir experiències i aprenentatges extrets de les aventures viscudes amb extrema intensitat, i que poden ser útils per les persones o les empreses d'aquí.

Quan té un veritable valor la paraula ‘Lideratge', no és en els moments que tot va perfectament, sinó quan la situació és crítica i complexa, com passa en els moments actuals.  De tot això i de moltes anècdotes interessants, és el que parlarem a Terrassa el proper dimecres.

El Cicle de Muntanya de Berga és un referent a Catalunya en el seu àmbit, i proposa moltes activitats i conferències durant tota una setmana, reunint escaladors, viatgers, aventurers i esportistes de muntanya en general, molt reconeguts.

Més informació a: www.ciclemuntanya.cat

Serà a les 19h30 a la sala de conferències de l'Institut d'Estudis Nord-Americans, a la Via Augusta núm. 123 de Barcelona.

L'entrada és gratuïta i oberta a tothom.

Coincideix que aquesta setmana també dono una conferència oberta a tothom (Lliure i gratuïta), a la Fundació Universitària del Bages, a Manresa, sota el títol "L'Aventura de Viure".  No es tracta en aquest cas de parlar sobre el Pol Sud, sinó sobre les actituds emprenedores vitals (Personals, Professionals i Empresarials), com a forma d'encarar la nostra vida.  Aquesta serà a la FUB de Manresa el dimecres dia 29 a les 19h.

És una de les millors entrevistes que m'han fet.  Complerta, global, i que recull molt bé les motivacions i els aprenentatges de tot el què faig.

Hi ha algunes frases potents que ha destacat el periodista, i de les que me'n sento especialment satisfet ara que les veig escrites. En reprodueixo 3 com exemple:

"El que ens fa vells no és l'edat, sinó les responsabilitats"

"Si en els negocis només vols guanyar diners, munta un puticlub... segurament en faràs molts, però no aportaràs res a la societat"

"Liderar és creure en el futur, i jo vull ser líder de la meva vida"

PER VEURE ENTREVISTA SENCERA: CLICKAR AQUÍ

Mira que m'han passat coses curioses a la vida, però com aquesta cap!!

Molt poques vegades, per no dir cap, he quedat primer absolut en alguna competició. I resulta que una vegada que guanyo un primer premi, no sóc jo mateix, sinó que és un doble disfressat de mi. Té conya la cosa!

Lluís: Felicitats per currar-t'ho tant, i agraït que t'inspiressis en mi per a la rua del carnestoltes del nostre poble.

Un dels que més actius va estar seguint-me i deixant missatges molt emotius, catxondos i realment de qualitat fou el Josep LLuis Garcia (Pepe Luis pels amics).

Ell em va dir que havia posat l'ordinador amb una foto meva a la taula familiar el dia de Nadal, i ara m'ho confirma amb la foto que encapçala aquesta crònica. Ahir em va enviar un mail dient el següent: "Arrel d'escriure tant al teu blog i veure que hi havia una resposta positiva en vers els meus posts (sense mi estaves perdut xaval, qui vols que s'interessi per un paio que estira un trineu tot sol per l'immensitat de l'Antàrtida? Dels 48.000 usuaris del teu web, 1000 per tu i 47000 per mi...), m'he llençat a escriure al meu blog (que fins ara era de música bàsicament)."

L'adreça és: http://iamtipet.blogspot.com/2012/02/fets-reals-histories-ficticies-final.html , i us animo a seguir-lo perquè el Josep LLuis escriu molt bé, amb un humor fi i intelligent que no té desperdici.

Per tant, serveixi aquest text per agraïr-li a ell personalment, en representació de tots els que em van deixar centenars de missatges de suport durant l'aventura al continent gelat.  Que content estic que algú s'hagi animat a fer un blog a partir d'haver experimentat el plaer d'escriure a la web del Pol Sud 1911-2011...!

Poder compartir una bona estona amb el Jordi Cardoner (Vice president del Barça) i el Carles Folguera (Director de La Masia), va ser realment especial, doncs els dos transmeten passió per la seva feina, pel seu club i per fer un projecte eficient i ple de valors.

Jo no sóc gens futbolero en general. Evidentment prefereixo que guanyi el Barça perquè és el club més representatiu de Catalunya, però no hi estic gens apassionat. De fet, puc afirmar que en els darrers 20 anys, només dec haver vist un partit sencer, i fou el darrer ‘Barça-Real Madrid' de la Copa del Rei, perquè em varen convidar a la llotja. No és que tingui cap problema amb el futbol, però passa que sóc molt mal espectador en general, no és un dels meus esports favorits, i a més, no acabo d'encaixar amb aquest concepte de quasi religió on s'ha instal·lat la manera d'entendre aquest espectacle per una gran majoria de gent.

Però per una altre banda, he de reconèixer que el F.C.Barcelona té uns valors molt potents que el diferencien de molt d'altres clubs de la seva categoria.  No toca pas ara esmentar-los tots aquí, però si vull dir que, de tots ells, el concepte de ‘La Masia' és el que més m'agrada.  És un exemple per a tots, que una entitat o una junta directiva, esmerci avui tants d'esforços per a preparar el futur, i per a potenciar les noves generacions.  Treballar per obtenir uns fruits que no recollirà el mateix que els ha sembrat és un valor molt escàs a la nostra societat actual, i que es demostra altament rendible a tots els nivells en el cas de la cantera del Barça.

Per aquests motius em fa una especial il·lusió de fer una conferència per aquest col·lectiu de joves amb talent que estan molt compromesos amb la seva passió, i s'esforcen ja des de petits per un objectiu amb molta disciplina, ambició, treball i renuncies de tot tipus. Alguns arribaran a assolir el seu objectiu final de ser una figura del seu esport, i d'altres es quedaran en el camí; però tots hauran compartit uns valors i un treball que els hi serviran ja durant tota la seva vida.

A partir d'aquí, el següent pas és poder conceptualitzar aquestes conclusions i compartir-les amb els demés a través de conferències, articles, llibres o aquesta mateixa WEB.

L'exercici de comunicar o divulgar és una part que m'estimula especialment de tot aquest tema, i que cada vegada treballo més seriosament i amb major passió.

Donar conferències m'encanta i em permet compartir en directe tant els conceptes que treballo, com les experiències i la meva pròpia energia.

Escriure s'està convertint per a mi en una autèntica passió/objectiu. Col·laboro puntualment amb algunes publicacions fent articles d'opinió o temàtics; i el 2010 vaig treure el llibre "Esperit d'Aventura - Els 7 reptes de l'emprenedor", d'Empresa Activa, on faig un paral·lelisme entre les figures de l'emprenedor i l'aventurer.

A finals de febrer surt la versió per APP d'aquest llibre, però en un format de llibre expandit (Enhanced e-book), que permet complementar-lo amb vídeos d'entrevistes a aventurers esportius i aventurers emprenedors, i altres continguts molt atractius i interessants.

Ara mateix estic parlant amb dues editorials per a tancar un projecte d'un nou llibre que sortirà a finals d'aquest any o principis de 2013.

I el blog/web del projecte del Pol Sud (http://www.polsud1911-2011.com/) va estar seguit per un total de 48.000 persones diferents.

En definitiva, puc afirmar que les aventures  em fan gaudir i aprendre molt per elles mateixes, i a la vegada m'han permès avançar en una nova vessant molt interessant i intensa a través de la divulgació de tot el que m'aporten.

He quedat realment sorprès del gran reso que ha tingut a tot nivell. Des dels mitjans més importants de Catalunya i la resta de l'estat espanyol, fins el seguiment de la web del projecte. De fet, va ser espectacular el seguiment de les cròniques diàries publicades puntualment en aquesta web durant tots els dies de la travessa, i que va rebre 48.000 visites úniques al llarg de la travessa.

Jo no entenc pas aquestes activitats com una competició entre persones o regions, i m'interessen ben poc els records, doncs el que més valoro són les experiències i aprenentatges obtinguts; però quan un fa aventures o esports extrems on no hi ha un jurat, un cronòmetre o una unitat de mesura i control exhaustiva (com si passa en els esports purs de competició), és sempre important que tots els conceptes relacionats estiguin molt clars. Per això, i resumint molt com a conclusió de tot el que ja ha quedat prou explicat en aquesta web durant moltes setmanes, els punts clau de la meva expedició, són els següents:

- La meva expedició NO és en SOLITARI. Com es pot comprovar a la pròpia pàgina web del projecte (http://www.polsud1911-2011.com/), i a totes les notes de premsa que hem enviat als mitjans, el nostre repte estava plantejat i es va iniciar entre dues persones. De fet, fins i tot l'eslògan el definia com "Dos homes i un objectiu". El què va passar és que després de 19 dies i 30 Km. recorreguts, restant uns 1.120Km. pel final, el meu company Carles va tenir una lesió al peu, i va abandonar, afrontant jo en solitari la resta de la travessa. Per tant, no es pot considerar de cap manera una expedició en solitari, doncs només ho hagués estat si des de l'inici fins el final ho hagués fet tot sol. Encara que si que n'estic molt orgullós i ha estat molt important per a mi, poder adaptar-me a la solitud sense haver-ho previst i quan encara faltava un 98% del recorregut.

- Si que he fet tota l'expedició sense rebre absolutament cap subministrament per part d'alguna assistència externa. Des del mar fins el Pol Sud vaig portar tot el material al trineu, arrossegant més de 134 Kg. a l'inici.

- No vaig utilitzar cap tipus d'energia externa. Evidentment cap element motoritzat, i tampoc cap tipus de vela o ‘kite', que sense desmerèixer gens aquesta modalitat, suposa una manera totalment diferent d'afrontar aquestes expedicions, doncs si anant només amb les pròpies forces podem fer entre uns 20 i 35 Km. al dia aproximadament, amb una vela es pot arribar a avançar en un dia més d'un centenar de quilòmetres amb bones condicions de vent.

- Evidentment varem activar una evacuació o assistència d'emergència degut a l'abandonament del meu company Carles, quan havíem recorregut tot just un 2% del trajecte, i una avioneta de la Base antàrtica de Union Glacier el va venir a recollir el dia 17 de novembre.

- Ha estat la primera expedició catalana que ha creuat l'Antàrtida des del mar fins el Pol Sud, sortint dos components (Carles Gel i jo) el dia 30/10/2011, i arribant-hi jo en solitari el dia 4/1/2012.

- El Pol Sud és un bon exemple de que el més important no és on s'arriba, sinó com s'hi arriba; doncs hi ha moltes maneres d'anar fins allà, que varien moltíssim en les seva dificultat i complexitat. Es pot viatjar al Pol Sud amb avió directament, o fent només un petit tram de la travessa, o des de la costa, o creuant de costa a costa passant pel Pol. Hi ha un lloc web de referència (http://www.explorersweb.com/), que estableix les bases i les estadístiques de les diferents expedicions, per tal de tenir uns criteris i un control de tot plegat. Estableix, per exemple, què és una "Expedició o viatge polar complert" que es considera només si es fa com a mínim des del mar i sempre superant els 10 graus de latitud, i ho diferència d'una "Expedició o viatge polar parcial" quan es fa des d'un punt intermedi.

A partir d'aquí, aprofito per recordar les expedicions de l'estat espanyol complertes que hi ha hagut fins ara:

- ANY 1994: Expedició organitzada pel programa "Al Filo de lo Imposible", i formada per Francisco Soria, Francisco Gan, Pedro Expósito, Benito Molina i José Carlos Tamayo. Varen sortir el dia 3/12/1994 de la Bahia d'Hercules, arribant al Pol Sur el 24/1/1995, havent rebut assistència de subministrament.

- ANY 2002: Expedició formada per Guillermo Bañales y Ángel Navas, sortint de la Bahía d'Hercules el dia 11/11/2002 i arribant al Pol Sud el 2/1/2003 havent rebut assistència de subministrament.

- ANY 2008: La gallega Chus Lago aconsegueix ser la primera (i única fins ara) expedició en SOLITARI de tot l'estat espanyol en completar la travessa antàrtica. Surt de la Bahía d'Hercules el dia 12/11/2008 i arriba al Pol Sud el dia 8/1/2009, havent rebut una assistència de subministrament. Jo que vaig tenir l'oportunitat d'experimentar durant 1.120Km. la solitud extrema quan el meu company va abandonar, puc valorar millor que ningú l'enorme valor de la seva gesta, i la fortalesa física i mental que va tenir aquesta dona per assolir aquest repte històric.

- ANY 2011: Hem estat 3 expedicions espanyoles fent el Pol Sud. Encara no han sortit publicades les nostres estadístiques, així que només anomeno sense exposar els detalls a les altres dues expedicions: Una formada pel "Basque Team", integrat per Juan Vallejo, Alberto Irruñategui i Mikel Zabalza, afrontada sense assistència i utilitzant veles o ‘kites' de tracció. Una segona formada per Ramón Larramendi, Ignacio Oficialdegui, Javier Selva, Juan Pablo Albar i Juanma Viu, també afrontada sense assistència, i utilitzant un catamarà estirat per dues grans veles. I en tercer lloc hi ha hagut la nostra expedició.

Per acabar, vull fer també un esment especial d'una expedició que es va fer el gener de l'any 2009, anomenada "Polo Sur Sin Límites", i formada per integrants amb diferents graus de discapacitació, de la que en formaven part els catalans Xavier Valbuena i Eric Villalón. Aquesta  fita no surt a les estadístiques d'Explorersweb perquè només va estar una travessa o viatge parcial, realitzada des de la latitud 88º 40', i recorrent 150 Km. fins el Pol Sud; però no per això deixa de ser una gesta meritòria, especialment tenint en compte les circumstàncies dels components del grup. Ells van ser la primera expedició mundial en arribar al Pol Sud, de persones amb discapacitat, actuant amb un elevat esperit de superació, tot demostrant que les discapacitats no són mai barreres suficients per a no poder perseguir els somnis i els projectes de cadascú.

Era la segona vegada que em convocaven a aquest esdeveniment tant important dins el panorama de l'esport català. I la primera fou per la mateixa gesta, pel motiu d'haver estat el primer equip a la història que acabava el ralli Dakar conduint un cotxe només amb les mans, doncs l'any 2000 el Pep Busquets va ser el primer discapacitat en aconseguir aquesta fita, essent jo el seu copilot.

És un reconeixement que m'omple d'orgull, especialment perquè la resta de premiats eren per un costat més joves, i per l'altre esportistes amb molt talent en una disciplina determinada. I això demostra que si bé el talent esportiu és important, el treball, l'esforç, la planificació, la perseverança i tenir els conceptes clars, també poden fer-nos destacar en l'entorn de l'esport en general i dels projectes ambiciosos i aventurers en concret.

Això no vol dir que no hi hagin més noticies relacionades, però al derivar ja cap a un tema més personal meu que no pas del projecte en global, i al enllaçar amb altres coses que no hi tenen una relació directe, es podrà seguir tot plegat a la meva web personal: www.albertbosch.info

Així doncs, a tots els que vulgueu seguir-me a mi i als temes que tracto sempre relacionats amb l'aventura de viure en general, bé sigui a nivell personal, esportiu o professional, us convido a connectar-vos directament a la meva pàgina.

Com comentava en una de les cròniques del blog del Pol sud, i citant directament al filòsof danès Sören Kierkegaard, considero que "La vida no és un problema per a ser resolt, sinó una realitat que ha de ser experimentada". I aquesta és la filosofia que impregna tot el què faig i el que vaig comentant a la meva web.

Anem estant en contacte, que sempre hi ha nous projectes per realitzar, nous reptes per somiar i noves aventures per viure.

Estava fa molt pocs dies disposant de tot el temps que volia, essent l'únic que el gestionava i sense cap mena de pressió per part de ningú, a tenir una agenda radical, absolutament saturada, sense disposar de temps ni per llegir mails ni per respondre la majoria de trucades, i fregant aquell concepte que tenia tant aparcat a l'Antàrtida i que aquí en diem ‘Estrès'.

Una setmana intensa, interessant, però en la que he anat desbordat del tot. Però per fortuna, tot plegat ha estat per motius molt positius i perquè la fita assolida ha tingut una repercussió enorme a tots els nivells.

Durant aquesta setmana he estat unes 10 vegades a la televisió, he sortit en diversos informatius de TV tant catalanes com estatals, m'han publicat articles i entrevistes en un munt de diaris de tot Espanya, he parlat a les principals ràdios del país, he rebut tot tipus de comentaris per mail, per la web i per telèfon, etcètera. Fins i tot el President de la Generalitat de Catalunya m'ha felicitat, i em farà una recepció oficial el proper dimarts dia 17.

Un no pot estar més agraït per haver rebut tantes felicitacions i un reconeixement públic tant gran. Però el que m'ha fet més feliç, més que la quantitat de suports rebuts i de la cobertura mediàtica, és que gairebé a tots els nivells, s'han destacat més els valors, les actituds i el fruit de l'esforç realitzat, per sobre dels aspectes purament esportius o de repte de resistència de la travessa antàrtica. Vull creure que, part de l'èxit d'aquest projecte, ha estat degut a que hi ha molta gent que pensa que tenir clares unes determinades conductes i actituds a la vida és quelcom fonamental per a poder tirar endavant els nostres projectes i per poder evolucionar i millorar com a persones i com a societat. I estic orgullós de que la meva petita aportació a través d'aquesta aventura, hagi reflectit o hagi servit d'exemple en tot aquest enfocament.

La culminació amb èxit tot gran repte, es composa d'una estranya barreja d'alegria i tristor.

Alegria per haver assolit l'objectiu, per haver superat els perills, l'esforç extrem i les incomoditats. Alegria per tornar a la vida còmode, segura i envoltada de la família i els amics. Alegria per poder consolidar els aprenentatges i resultats de la feina feta. Alegria perquè un és conscient de quan important haurà estat per ell el que ha viscut.

Però també tristor per deixar enrera un entorn únic i una situació o manera de viure radicalment pura i allunyada dels hàbits de la nostra societat. Tristor perquè tota la illusió i energia posada en un projecte, ja passen només a ser records i deixen de ser motor per avançar cap a un moment i un objectiu que ara ja està assolit.

Un dels grans esforços que hem de fer sempre els humans és saber aprofitar i viure el moment present. Això no vol dir deixar de recordar amb carinyo i ganes d'aprenentatge el passat, ni deixar de planificar i treballar pel futur; però sempre estant molt presents i essent molt conscients en el moment real que estiguem vivint. Massa sovint pot passar que quan estem en un lloc (per exemple la vida normal), anhelem poder estar en un altre (per exemple fent una aventura com la de l'Antàrtida); mentre que quan estem a l'altre (passant-les canutes però vivint a fons en una aventura, per exemple), només volem tornar al lloc anterior (a casa, a la vida normal). Creieu-me que desenvolupar només aquesta habilitat hauria de ser un gran repte per a tots nosaltres.

Sigui com sigui, ahir al connectar la meva Blackberry (jo encara no sóc d'IPhone, sorry), em va donar al sensació de tornar a estar endollat a ‘Matrix'. De totes maneres, i lògicament, em fa molta illusió ja no tant sols retrobar-me amb família i amics, sinó també gaudir a fons de la meva vida habitual, esperant haver evolucionat una miqueta més com a persona i, així, veure com els dons mons o els dos espais poden conviure i fusionar-se en un mateix per, al cap i a la fi, intentar ser feliç sigui quina la situació o el moment que un estigui vivint.

Ara: Una de les coses que si que trobaré a faltar ineludiblement, és el vostre contacte i energia constant al haver estat tant de temps compartint la vivència d'aquesta aventura Antàrtica. Espero i desitjo que bé sigui a través d'aquesta Web, bé a través de qualsevol altre mitjà, puguem anar estant connectats d'alguna manera.

Entre tant, em tiraré a la ‘gula' més absoluta, i em penso inflar a menjar de tot i molt, encara que em mori de mal de panxa... He de recuperar els 15Kg. que he perdut, i de pas, realitzar una de les obsessions que tenia constantment durant les llargues hores de marxa en solitari durant la travessa:  Menjar, Menjar i Menjar!!  Aconsello a amics i relacionats que ni se'ls acudeixi convidar-me a dinar o sopar en un restaurant durant un temps, si no es volen arriscar a quedar-se arruïnats.

Hores marxa: 11h - Acumulades Totals: 480h'
Km./Dia: 34,5 - Acumulats Totals: 1.155,2Km. Falten fins Pol Sud: 0 Km.
Dies avançant: 52 (48 Sol) - Dies aturat: 15 (0 Sol) - Total Dies: 67
Posició: S 90º 00,000'

Avui a les 14h50' hora Antàrtica, he arribat al Pol Sud després de 67 dies d'expedició, dels quals 15 van estar perduts en una tenda, 4 els vaig caminar amb el Carles, i els altres 48 els he fet sol sense aturar-me ni un sol dia.

A les 17h30', amb un cert endarreriment, ha aterrat l'avioneta que venia a carregar material a la Base del Pol Sud per portar-la a Union Glacier; i a les 18h30 ens enlairàvem. M'ha donat temps de sobres per fer una bona volta pel Pol, prendre les fotos de rigor, respirar una mica aquell aire tant congelat, especial i simbòlic que hi ha allà, i poder ser-hi a sopar com un campió, i assegut en una cadira, a la base de Union Glacier. A més, ha estat una carambola magnífica, i ha valgut la pena dormir només 2 hores per atrapar aquesta avioneta, doncs la següent recollida estava prevista pel dissabte dia 7. I llavors, l'avió Ilushion que m'hagués portat a Punta Arenas, hagués volat el 12, en canvi de demà dia 5 es dona la punyetera casualitat que n'hi ha un, i si el temps no es complica, ja dormiré en un hotel a Xile... i espero arribar a Barcelona diumenge o dilluns. He anat lent com una tortuga coixa durant l'expedició, però encara batré el rècord històric de tornada des del Pol Sud a casa.

En total han estat 1.124Km. fets en solitari, i 31 amb el Carles; el que fa que això no es pugui considerar una expedició en solitari, però si en un 97,5% en solitari. De fet, em sembla que només hi ha una manera més difícil de creuar l'Antàrtida que fer-ho en solitari... i aquesta és fer-ho en solitari sense haver-ho previst així. La planificació, la mentalització i l'execució en general són totalment diferents.

Sigui com sigui, he aconseguit ser el primer català absolut que completa la travessia de l'Antàrtida des de la costa fins el Pol Sud, i el primer espanyol que ho aconsegueix en total autosuficiència (sense rebre ajuda ni subministres externs), dins de la modalitat de fer-ho amb els propis mitjans (diferent a les travesses que utilitzen veles o kites).

Mai havia fet una cosa en la que físicament estigués tant sol, però en realitat estigués tan acompanyat, ajudat i encoratjat per tanta gent. Per això dic amb majúscules que HO HEM ACONSEGUIT, i per això encapçalo la crònica amb una foto al Pol Sud abraçant-me amb tots vosaltres.

Ho hem aconseguit amb tota la meva família, amb la meva dona Maria, el centre de la meva vida, al capdavant; i el suport bàsic dels meus fills, la meva Mare, els meus germans. Família tota: Moltíssimes gràcies.

Ho hem aconseguit amb tot l'equip del projecte que ha estat treballant més d'un any perquè avui es podés arribar a completar aquesta fita, arribant al Pol Sud. A tot l'equip: Moltíssimes gràcies.

Ho hem aconseguit amb el Carles, amb qui varem planificar el repte, i amb qui el varem iniciar junts, tot i que uns problemes inesperats el van obligar a abandonar després de 19 dies i 31 Km. recorreguts. Carles: Moltíssimes gràcies, i és una veritable llàstima que no haguem estat junts avui abraçant-nos al Pol Sud.

Ho hem aconseguit amb tots els seguidors de la WEB, que han donat un sentit especial a aquest projecte, i que a través dels seus missatges m'han injectat constantment una energia increïble. A tots els que heu seguit la WEB: Moltíssimes gràcies. Com em vaig comprometre, contestaré personalment a tothom qui m'hagi deixat algun missatge, encara que, per motius obvis, em demori una mica. I també emplaçar-vos a seguir encara uns dies aquesta web, doncs encara hi ha moltes coses a comentar sobre aquest repte. També em podeu seguir sempre a través de la meva web www.albertbosch.info, que actualitzo com a mínim un parell de vegades per setmana, sempre tractant temes de l'Aventura de viure en general, i més concretament en l'àmbit dels reptes esportius, emprenedors i de la vida intensa.

Ho hem aconseguit amb tots els patrocinadors que han confiat en aquest projecte i ens han donat el seu suport econòmic o tècnic fonamental per poder-lo fer realitat. A tots els patrocinadors: Moltíssimes gràcies.

Acabo amb una frase de Marcel Proust que he tingut molt present durant els darrers Km. de l'expedició, quan ja tenia el Pol Sud a la vista: "El veritable acte del descobriment no consisteix a sortir a buscar noves terres, sinó a aprendre a veure la vella terra amb nous ulls". Si en aquesta aventura, a part del propi gaudi personal, d'haver compartit tot el projecte amb molta gent, d'haver navegat per la part més interna del meu ésser, i d'haver aprés o desenvolupat molts conceptes, tant sols em quedés una mica més de comprensió, amor i respecte cap el nostre planeta terra, ja donaria el repte per molt satisfactori.

Fins molt aviat amb els que ens veiem properament en persona, i fins molt aviat també a tots els que m'aneu seguint per mail o per la web.

Quan tinguem més informació, la publicarem.

Avui ha fet un temps fantàstic: Sol, poc fred (entre -8 i -17ºC), i zero vent. Quan he sortit de la tenda he decidit que l'estratègia d'avui era anar a fons. Intentaria donar el màxim durant 11 hores de marxa, dins de les meves possibilitats, que ja són prou escasses perquè vaig al límit d'energia. Llavors, si en aquest temps aconseguia fer més de 30Km., demà aniria fins el Pol sud d'una tirada. Si feia entre 27 i 30, m'ho pensaria. I si feia menys de 27, ho faria en dos dies. Per sort, aquesta vegada el resultat ha estat del tot satisfactori, i he assolit els 32Km. Estic triturat, però m'ha animat moltíssim, i ara espero que demà em pugui moure i completar els 35,5 Km. que em falten fins el Pol.

Estimant una mitjana de 2 passos per metre, dec haver fet fins ara uns 2.240.000 passos des que vaig sortir de la costa... i encara me'n falten per arribar al Pol uns 71.000. Així que, tot i que els patiré un a un, també els vull gaudir al màxim. I cada un dels passos que faci demà, aniran per tots vosaltres, els que m'heu estat seguint, animant i omplint d'energia a través de la pàgina Web. Trepitjaré amb força, il·lusió i emoció a cada pas... i si us hi fixeu bé, i us concentreu molt, ho notareu...

Avui no m'enrotllo més perquè tinc problemes de bateria i, a més tinc pressa, doncs vull matinar molt per intentar estar aviat al Pol Sud, doncs es dona la casualitat que hi ha una avioneta que vola a les 17h cap a la Base de Union Glacier, i si no l'agafés, el següent vol ja és el dia 7. No sé si tinc o no possibilitats certes d'atrapar-la, però per fer-ho més emocionant encara, intentaré arribar-hi a temps...

De totes maneres, sigui a l'hora que sigui, agafant aquesta avioneta o no, el que tinc clar és que si no em dóna un ‘patatús' molt fort, després de 67 dies des de l'inici, 52 de caminar en total, i 48 de fer-ho sol, demà serà un gran dia perquè per fi, assoliré l'objectiu final.

Espero que el proper comunicat ja sigui amb la foto del Pol Sud.

Una vegada més, gràcies a tots per compartir aquesta aventura amb mi, i haver-me donat tanta força durant tota l'expedició.

DEDICO EL DIA A:

POWER BAR. No és per voler-ne fer propaganda, que també, sinó perquè estic entusiasmat amb aquests productes. Ja fa temps que els utilitzo, però aquesta vegada han estat clau durant tota la travessa, però molt especialment en aquesta darrera part. Anant tant just d'energia com vaig, i amb les pallisses que em clavo diàriament després de 47 dies sense parar, n'estic segur que han suposat un factor fonamental en el meu rendiment i possibilitats de mantenir-me actiu.

Dono les gràcies a POWER BAR per haver confiat en mi, i els felicito per fer uns productes tant bons a nivell de qualitat i prestacions, així com també a nivell de sabor.

En un dia de molt fred (entre -20 i -28ºC), però sense pràcticament vent, i amb molt bona visibilitat, es podia fer una bona etapa; però la veritat és que vaig força lent. Ja ho deia ahir que entre que el terra fa una pujadeta suau però constant, i que va combinant superfície dura i estones de neu nova portada pel vent, no es pot lliscar amb els esquís, i s'ha d'anar fent força a cada pas.

Només he fet 25,6Km., però atenció... en 11h. Ja que mentalment no puc aconseguir més potència per tenir més velocitat, doncs el cos no em respon perquè va al límit d'energia, com a mínim si que puc controlar la resistència, i a menys ritme, més hores per poder aconseguir recórrer la distància mínima que necessito per poder intentar arribar dimecres al Pol.

De fet, estic una mica confós; doncs si miro els Km. que em falten segons el GPS (67,6), veig molt difícil de fer-los en dos dies al ritme que estic anant. Però si miro els graus que he recorregut els dos darrers dies, i on em trobo, que és justament a la meitat del paral·lel 89 al 90, sí que ho veig possible. Per tant, esperaré a l'etapa de demà (dia 3), i segons m'hagi anat i com ho vegi, decidiré si arribar al Pol Sud en dues etapes més tranquil·les, o fer-ho el dia 4 tot d'una atacada, arribi a l'hora que arribi.
-------------------------------------

PER QUÈ FAIG AQUESTES COSES?

Segur que molta gent es deu preguntar per què em dedico a fer aquestes aventures... Pot ser hi ha persones que no ho entenen, d'altres que es pensen que ja ho saben, i algunes que, com sempre, els importen els fets i tant els fa els perquès. Però fa dies que penso que, ara que estic arribant al final, i a risc de que us sembli un rotllo insuportable, val la pena que us comenti per què ho faig això.

En activitats extremes d'aquest tipus, sempre es parla de superació, de tenacitat, de perseverança, d'ambició, de gestió de moments crítics, de decisions clau, etc... però aquests elements no els venen pas a la botiga, ni penso que siguin un talent que ve de sèrie amb les persones, ni és exclusiu d'un determinat tipus de gent. Tots aquests factors estan a la disposició de tothom, però depenen bàsicament d'un altre element clau que és el que els activa a tots: La motivació.

I la motivació significa "Motiu per l'acció". Per això, si un té els motius ben clars, pot emprendre les accions amb molt de convenciment i confiança, perquè sabrà que comptarà, gairebé sempre, amb els factor clau que comentàvem abans quan facin falta. I els motius els trobem responent a la pregunta de ‘Per què' ho volem fer o ho necessitem fer; quant important serà per nosaltres, quant trascendent serà per la nostra vida... Pels grans projectes, tant o més importants que el "Què" (Objectiu, projecte...), o el "Com", és el "Perquè".

Disculpeu la immodèstia, però he de dir que jo treballo molt aquest tema. Li dono molta importància. No tindria sentit per a mi fer aquests reptes sense tenir clar el per què els faig. És un tema tant clau per a mi, que penso que en podria escriure un llibre sencer dels ‘perquès' del què faig, o de la importància de saber, en general, ‘per què' fem les coses. De fet, quan dono conferències sobre temes de superació, motivació, gestió d'objectius, gestió de moments crítics, etc... sempre faig referència a la importància del ‘perquè'.

Així doncs, intento resumir quins són els meus ‘perquès' per aquesta i les altres aventures que vaig fent des de ja fa un temps:

Primer de tot dir els 3 motius més generals que tothom defineix o pensa a l'hora de respondre al perquè d'un projecte així, doncs NO m'hi identifico massa:

1) Per divertir-se... perquè la vida s'ha de viure a tope! No ho considero una raó massa potent, i més pensant que per divertir-se hi ha maneres molt més fàcils, assequibles, segures i properes, que no pas complicant-se amb aquests projectes.

2) Perquè és un somni que vull fer realitat. Amb perdó... això em sembla encara menys potent que el punt d'abans. Fins i tot em sona una mica cursi. Els somnis són somnis, i com diu sempre un bon amic meu (Rafael Galán), quan portes els somnis a la realitat, aquests es tornen vulnerables. M'agrada més parlar d'il·lusió, de ganes de fer un projecte, etc... Jo mai havia somiat en creuar l'Antàrtida, ni en pujar a l'Everest, ni en fer els ‘Set Cims" del món, ni córrer ultra maratons... són part de la pròpia evolució d'un mateix, que va coneixent projectes interessants i els incorpora al seu moment o al seu pla d'acció. Per tant, tampoc és un ‘perquè' vàlid per a mi.

3) Per tenir repercussió pública. Evidentment tots tenim el nostre Ego, i pot ser els que fem projectes tant potents o visibles, encara més. Però fer això perquè es vol aconseguir notorietat és un motiu que es desmunta molt fàcilment a la primera gran dificultat, o situació crítica o arriscada, o davant d'un esforç extrem. El que es posa en aquest projectes només per la foto, dura ben poc, i ho he vist en moltíssimes ocasions. És sempre un ‘perquè' massa superficial i poc valuós per reptes de gran envergadura. Això no treu que tenir una repercussió o reconeixement públic o mediàtic, no sigui positiu, doncs significa un retorn econòmic o d'imatge pels patrocinadors, un millor posicionament de l'esportista per d'altres projectes, i una satisfacció pel fet de que et valorin el mèrit de l'esforç. Però no pot ser mai el motiu principal... o al menys no ho és en el meu cas. La gent que em coneix bé sap que aquestes activitats m'agraden de manera autèntica, i que en faig moltes altres també molt interessants que ni se'n parla, ni són gens mediàtiques.

Ara que he repassat els que no són els meus ‘Perquès', passo a comentar quins SI ho són:

Si ho hagués de resumir en una sola frase, diria que l'aventura com a filosofia de vida és per a mi una manera d'experimentar la vida i el món de forma intensa i interessant.

I això, aplicat a les aventures com la que estic fent ara mateix, es sustenta en quatre perquès principals, dels quals després es poden anar desenvolupant molts més motius profunds, però que ho deixaré en els enunciats:

1) REPTE: M'agrada buscar reptes que em suposin una fita esportiva, una superació, em permetin conèixer les meves capacitats, descobrir els propis límits físics i mentals, etc...

2) VIURE EL MÓN: Suposa una manera de viatjar i conèixer el món i la natura de forma directe i com a actor, no com espectador. Una cosa és anar a veure un desert, fer una foto i dormir en un hotel, i l'altre és endinsar-t'hi fent un repte, enfrontant-hi, captant la seva immensitat, duresa, bellesa, etc... Una cosa és volar al Pol Sud i estar-hi 3 hores fent fotos, i l'altre creuar l'Antàrtida des de la costa... segur que coneixeré de forma molt autèntica què és, què significa, quant extrema és, quina immensitat suposa, etc.. una zona polar.

3) VIATGE INTERIOR: Així com d'altres utilitzen altres sistemes, com poden ser una religió, un sistema de meditació, etc... jo busco en aquestes experiències un camí de treball interior per créixer personalment, per evolucionar, per connectar amb la consciència, per estimar més (auto estima i amor cap els demés), per expandir el temps, per intentar transcendir l'Ego, per treballar la coherència, etc...

4) APRENDRE: Una de les parts més interessants és l'aprenentatge extret a partir de les experiències extremes que visc. S'aprèn de moltes coses, però la part que més m'agrada i m'interessa és tot el que fa referència a l'actitud i la conducta humana. Així ho estudio des de l'experiència, contrastant-ho amb la raó i la informació existent. Per a mi aquestes aventures suposen un gran banc de proves i de generació de conceptes i idees que són molt importants tant per a mi, com per a compartir-les amb els demés (Via conferències, articles, possibles llibres, web, etc...)

Aquests són doncs els meus quatre motius bàsics exposats de forma genèrica.

I us puc assegurar que ara que encara no he acabat el projecte, ja veig que la inversió en patiment, allunyament de la família, riscos, i esforços en general que estan suposant aquesta expedició, haurà servit per a complir àmpliament amb els ‘perquès' que em van portar a comprometrem a fer aquest projecte.
-------------------------------------

DEDICO EL DIA A:

A tots aquells que busquen el ‘Perquè' de les coses que fan o volen fer... perquè com deia un savi: "Qui té un perquè sempre trobarà el com".

I al Sergi López; ell ja sap perquè.

Em vaig acostant, però m'està costant un munt avançar. Per fer 26,5 Km. he hagut de fer una altre vegada 10h30, i així, com a mínim, he avançat els 15' (un quart de grau) per poder-me mantenir dins la previsió d'arribar dimecres dia 4 al Pol.

Avui feia un dia molt bo de sol i poc vent. Només s'ha tapat al final de la tarda i s'ha aixecat el vent de nou, per muntar la tenda m'he quedat congelat. Però el fet de que em costi tant fer quilòmetres ve donat, per un costat perquè tot i que la superfície és força plana i dura, està plena de zones amb neu nova portada pel vent, i això fa frenar constantment el trineu; i per altra banda perquè estic ja molt cansat, em noto molt just d'energia, i em costa fer esforços i poder tirar més ràpid.

Si miro els minuts de latitud que he fet avui i ahir, si que vaig bé per arribar el dimecres dia 4, doncs cada dia he fet una mica més de 15 minuts, i amb 15 més cada dia dels tres que tinc previstos, m'hi planto. Però si ho miro per Km. ho tinc molt just, doncs hauria de fer uns 30Km. diaris, i tal com vaig ho veig difícil si no faig una matxacada algun dia; i francament, no em trobo com per fer massa esforços extres. Prefereixo mirar-m'ho pels minuts de latitud que estic avançant, i pensar que ho faré... però no descarto haver-hi d'invertir un dia més i arribar dijous.

Ara podeu pensar que no ve d'un dia, però aquesta part final s'està fent molt dura i llarga, i si he de saltar al dia 5 no seria molt greu, però em sentarà fatal.

Però mirem la part bona: he començat l'any de forma immillorable. La primera cosa que he fet al matí després d'esmorzar és ‘desmenjar' a dins d'una bossa per primer cop en aquesta expedició. Recordeu que els que voltem per aquí agafem el compromís de fer les deposicions en bosses i portar-les a la Base, mentre estiguem al darrer grau de latitud. Doncs bé, he fet una obra d'art digne d'un gran autor, i la porto al trineu ben congelada. Demà al matí li faré un altre ninotet perquè tingui companyia, i així fins que arribi al Pol Sud.

Pensareu que no hi ha cosa més incòmode al món que haver de fer aquestes necessitats vitals encertant a dins d'una bosseta, mentre un s'està congelant pel fred i el vent, veritat? Doncs teniu tota la raó i una mica més. El què passa és que un s'ho agafa amb filosofia i mira de trobar-hi la part bona en el simbolisme que representa això, doncs vol dir que estic molt a prop del final. Quan fa 64 dies estàvem a la Base de Union Glacier i ens varen donar les bosses, vaig pensar que estaria molt content el dia que podés utilitzar-les, doncs ja hauria sobrepassat el grau 89. I això ha passat avui a les 7h45 del matí... Visca el 2012, que comença regalant-me bones notícies en forma de cagarro!!
-------------------------------------

DEDICO EL DIA A:

Avui millor que no dediqui el dia a ningú, que amb la foto que he adjuntat, encara se'm podria enfadar algú o donar peu a algun mal entès. O pot ser si podria dedicar-li als Millet, Camps, Urdangarín, i fenòmens d'aquest tipus, que aprofitant-se dels càrrecs que tenen, s'enriqueixen i fan tot tipus d'operacions fraudulentes a costa dels diners dels altres... A tots ells els hi enviaria una bossa de les que ja sabeu a casa seva com a regal de reis.

Avui etapa sense massa història. Per sort no ha fet ni excessiu fred, ni massa vent, i he pogut gaudir del darrer dia de l'any sense patir gaire. Només ha estat dureta a nivell físic, doncs encara que no fa gairebé desnivell, el poc que fa es nota, i el fet de que ha fet molt vent els dies anteriors, ha provocat constants acumulacions de neu que van frenant el trineu.

Sigui com sigui, he pogut fer 27,4 Km. i he creuat la latitud 89. Per tant, passo el cap d'any ja dins el darrer grau de l'Hemisferi sud de la terra, i molt animat per veure que ja enfoco directament cap el Pol Sud. Si no es complica massa el temps o la visibilitat, he de poder estar al Pol el dimecres a la tarda/vespre. Que fort, no? Encara hi arribaré!!

Com us vaig comentar ahir, avui he fet les campanades a la tenda a l'hora de casa, i així he pogut parlar amb la meva dona i els meus germans després per felicitar-nos l'any.

Evidentment he fet el brindis amb una Estrella, i us el dedico a tots vosaltres des d'aquest lloc tant especial, perquè tingueu un any magnífic.

Tot i que m'han convidat a diverses festes, al final he decidit no sortir de ‘juerga', i me'n vaig a dormir ben aviat, així demà em podré aixecar d'hora i anar a esquiar, que segur que essent primer dia d'any, a primera hora no hi trobo ningú a les pistes aquestes d'aquí.

He passat cap d'anys en llocs estranys a la meva vida, però mai en un tan especial com aquest, i estant jo tot sol. Si no fos perquè em sap molt greu no estar amb la família aquests dies, diria que he passat un cap d'any absolutament fenomenal, interessant, intens i inoblidable. Però tinc clar que el proper fi d'any el passo amb la meva gent, peti qui peti!

Que comenceu l'any amb bon peu... jo faré exactament el mateix que porto 44 dies seguits fent, però amb una energia i motivació renovada per veure que ja estic a la fase finalíssima del repte.
-------------------------------------

DEDICO EL DIA A:

El meu tiet Pere. Perquè ha tingut una part final d'any molt dolenta a nivell de salut, i encara està recuperant-se d'un problema força greu.

Ell és una persona vitalista, forta i poc acostumada a estar malalt, i per això se li deu haver fet encara més dur. De totes maneres, al ser també un home molt positiu i vitalista, de ben segur que superarà aviat tots els temes, i tornarà a fer una vida tant intensa i activa com sempre ha portat.

Tiet: Sé que tu també estàs creuant la teva Antàrtida particular, i les estàs passant molt canutes. Però aquest ensurt passarà aviat i en poc temps et veurem de nou a sobre la moto triturant quilòmetres com un home boig. Em sap greu que just m'ha agafat tot el teu tema durant la meva llarga absència per aquesta expedició, però aviat tornaré i et trobaré ja segur molt recuperat. I aprofito per emplaçar-te a fer junts una excursioneta en moto així que la puguis tornar a agafar (ja me'n buscaré una jo), i anem a fer un bon dinar en algun lloc que hi hagi un munt de corbes, que convido jo!! Una abraçada i molts ànims!

Avui ha estat totalment al revés de l'etapa d'ahir. He sortit de la tenda amb un fred i un vent importants, i una visibilitat molt reduïda (calculo d'uns 50 metres). M'he posat tota l'artilleria pesada anti-fred, i en marxa.

Desmuntant la tenda i preparant el trineu si que he passat molt fred als dits, doncs no puc manipular tot el material amb les súper manoples extrem d'Isard, i utilitzo uns guants menys calents (els de la foto, per cert). Llavors l'etapa s'ha dividit aproximadament en tres parts: El primer terç ha estat molt fred, ventós i sense massa visibilitat, però podia anar tirant millor que ahir, que no veia res de res, i el fred l'aguantava bé perquè anava equipat a tope. El segon terç ha estat molt agradable de temperatura tal com anava vestit, doncs el sol s'ha deixat veure una mica i la temperatura ha pujat alguns graus. I el tercer terç s'ha aclarit gairebé del tot, el sol ha escalfat força i el vent ha disminuït notablement; i llavors he arribat a tenir calor caminant tan abrigat.

Sigui com sigui, una etapa prou correcte en quant a quilòmetres, que em fa estar molt més animat que ahir, i que em fa veure clar que si no tinc un mal temps horrorós, he de poder arribar al Pol Sud en 5 dies comptant l'etapa del 31. 5 dies de compte enrera força realistes, encara que no regalats. Sempre és possible que me'n endarrereixi un altre, però estimo que no hauria de passar.

Demà, per mica de bé que vagi l'etapa, dormiré a la latitud 89º. Serà bonic poder celebrar l'entrada de l'any nou tot just al llindar del darrer paral·lel de l'Hemisferi sud del planeta, i sabent que el proper grau ja és el S90º 00,000'.... el Pol Sud.

A més, avui he superat els 1.000Km. realitzats, me'n falten ja menys de 150, i estic a 2.750 metres d'alçada, només 85 per sota del Pol.

Tot pinta bé. Els ànims estan al màxim i millorant cada dia que m'acosto a l'objectiu final. Les forces estan al límit, però vaig tirant sense problemes destacables. 5 - 4 - 3 - 2 - 1... i és possible que hagi assolit l'objectiu.
-------------------------------------

BON ANY 2012

Com que la meva crònica de demà dia 31 l'enviaré cap a les 2h aproximadament de la vostra nit, aprofito ja ara per a felicitar-vos l'entrada de l'any nou. Que tingueu un bon 2012 en tots els aspectes, i que us ho passeu molt bé a la revetlla d'aquesta nit.

Igual que em va passar per Nadal, jo passaré tot sol aquesta diada tant assenyalada. Però el fet d'estar ja enfocant el darrer grau del sud de la terra, em fa estar molt feliç i motivat, tot i estar tan allunyat de la família i els amics. Però és precisament el fet de que ara ho veig més possible que mai, que em fa veure que aquest sacrifici d'estar tan allunyat per festes, com a mínim haurà valgut la pena.

Jo celebraré l'entrada d'any a la mateixa hora de casa, que seran les 20h antàrtiques. De fet, un dels avantatges d'estar tot sol i de ser sempre de dia aquí, és que puc escollir l'horari que més em convingui. A les 12h de l'Antàrtida, jo ja he d'estar dormint per descansar per la següent etapa, i a més, així podré trucar a casa tot just després de les campanades per felicitar-nos l'entrada d'any.

Per cert: No us penseu pas que no tindré campanades, eh! Ja ho tinc tot preparat. Penjaré del sostre de la tenda la tapa de l'olla de cuinar, i amb un pal de recanvi de la tenda jo mateix picaré les campanades una a una mentre em menjo els raïms de la sort. En realitat, en comptes de raïm, utilitzaré 12 avellanes torrades; i no serà perquè no hagi buscat raïm per aquí. Porto voltant més de 1.000 Km. durant 62 dies per veure si puc comprar el punyetero raïm, però a tot arreu em diuen que no en tenen, i que la collita de raïm a l'Antàrtida no ha estat massa bona aquest any.

De totes maneres, en aquesta ocasió, allò que diuen de "Any nou, vida nova", per mi no es complirà el dia 1, sinó el dia 4 (espero), al arribar al Pol Sud. Doncs aquell dia, i després de 66 dies dormint a sobre el gel, patint fred, fent esforços físics desmesurats i vivint en la incomoditat total, em donarà la sensació de passar a una nova vida...

Bon any nou a tothom!

DEDICO EL DIA A:

Tots els que creuen que l'any vinent serà un gran any per ells, o serà un bon any, o com a mínim serà millor que el darrer. Però em refereixo a aquells que ho creuen no perquè ho desitgin, sinó perquè estan absolutament decidits a fer les accions concretes i decidides perquè així succeeixi. Que al final, el què compta no són pas els desitjos, els somnis, el pensar o el parlar. El que compte és el que fem.

Ja veig que aquest carai de terra congelada no em regalarà res de res fins al final de tot...

Avui he desmuntat la tenda i he iniciat la marxa amb un bon sol, molt poquet vent, i una temperatura agradable. Tot prometia una bona jornada amb possibilitats de fer molts quilòmetres. Però al cap d'una hora i mitja de ruta, s'ha començat a tapar molt ràpid, i en poca estona no es veia absolutament res. He començat a navegar a cegues, només servint-me del GPS i la brúixola, com alguna altre vegada; i llavors la temperatura ha començat a baixar en picat, el vent ha anat augmentant fins fer-se molt intens i carregat de neu que arrossegava.

Amb tot això, que ha durat tot el dia, ha estat una jornada horrible. Per poder mirar cap on anar quan estava totalment a cegues, havia d'aturar-me cada molt pocs metres i comprovar el rumb amb la brúixola constantment i amb el GPS de tant en quant. I amb aquestes aturades i la manipulació dels aparells, m'he quedat congelat del tot varies vegades. Diversos cops he hagut de fer exercicis de reanimació per les mans, perquè les tenia gelades del tot i patia per possibles congelacions. Ha estat el dia en què he patit més fred durant la ruta de tota l'expedició. En un moment donat, el vent ple de neu i el fred eren tant intensos, que he decidit aturar-me i muntar la tenda, però al moment me'n he adonat que el mateix fred i vent em complicarien molt l'operació, i he decidit continuar com podés una bona estona més, per mirar de parar quan les condicions fossin més suportables, doncs al menys movent-me per la pròpia marxa amb el trineu, mantenia certa temperatura.

Al final he fet la jornada complerta, però només podent avançar 21,5Km., cosa que donades les circumstancies, ja dono per bona. Muntar la tenda ha estat una altre odissea, doncs el vent intens encara m'ho ha dificultat molt, se m'omplia tot de la neu que portava el vent, i els dits de les mans se'm congelaven en cada moviment que feia.

Amb aquesta jornada si que ja dono per consumit el ‘comodí' que em reservava respecte al meu particular compte enrere fins el Pol Sud, iniciat el dia de Nadal. Preveia arribar el dia 3 de gener, i ja ho moc al dia 4, quedant-me 6 dies amb l'etapa de demà (dia 30), si no continua aquest mal temps. Si la meteorologia es complica, encara patiré de valent per arribar-hi, doncs jo porto menjar suficient per menjar bé durant 7 dies, i apurant amb restriccions determinades, fins a 9-10 dies.
-------------------------------------

HOMENATGE A SHACKLETON

Pot ser el patiment d'avui era una mena d'homenatge a un home que hi ha patit molt per aquestes terres, i va fer de la superació de les dificultats un exemple de lideratge estudiat i admirat a tot el món.

Avui he passat pel grau 88º 23'. I aquesta va ser la latitud màxima que va assolir Ernest Shackleton a la seva expedició al Pol Sud, anomenada ‘Minrod' l'any 1909. I fou el punt més proper al Pol mai trepitjat per un home, fins que al 1911 el va sobrepassar Roald Amundsen en la seva exitosa conquesta del Pol Sud.

Amb les dificultats que he tingut jo a l'etapa d'avui, pensava que certament no es pot donar mai per aconseguit un objectiu, fins que un no el té en ferm a la butxaca. Avui he pringat molt, i ves a saber el què em pot passar els següents dies. Estem en un dels llocs més extrems del planeta, i tot és imprevisible aquí. I si no, demaneu-ho al Shackleton, que en el mateix punt on em trobo jo, i tenint gairebé al seu abast la possibilitat de ser el primer home del món en arribar al Pol Sud, va haver de renunciar-hi i abandonar.

Realment Ernest Shackleton fou un d'aquells exploradors i aventurers absolutament admirables. És curiós que les seves gestes han passat a ser de les més conegudes de totes les expedicions polars, i un gran exemple de lideratge i gestió dels moments crítics, tot i que ell mai va assolir l'objectiu.

Pot ser aquí valdria la pena reflexionar el concepte de l'ambició que porta als homes a plantejar-se grans objectius, doncs en tenim tres exemples aquí mateix, que mostren tres models totalment diferents, amb resultats, evidentment, també radicalment dispars:

1) Roald Amundsen: La seva ambició d'aconseguir la glòria en una gran expedició polar el porta a renunciar al seu gran i primer objectiu, el Pol Nord, al saber que un americà l'havia conquerit l'any abans. Es dirigeix al Pol Sud, però preparant l'aventura amb una meticulositat absoluta, i amb el convenciment de que tenia una experiència acumulada de primer nivell que li donava moltes garanties d'èxit. L'execució del pla fou gairebé perfecte, va aconseguir un gran èxit i ningú del seu equip va prendre mal.

2) Ernest Shackleton: Ambiciós de grans projectes d'aventures, va muntar diferents expedicions als pols. Una és l'esmentada, la ‘Minrod', amb l'objectiu de ser el primer home en arribar al Pol Sud. No hi arriba, però tothom torna sa i estalvi. Al 1914 organitza un altre expedició anomenada ‘Endurance', amb l'objectiu de circumnavegar l'Antàrtida en barco, doncs el Pol Sud ja havia estat conquerit. Tampoc ho aconsegueix al quedar el seu vaixell atrapat al gel, però la gestió de la crisis i la manera en què va liderar a un grup d'homes destinats a la mort, a la salvació de tots sense excepció, l'han convertit en una de les histories més èpiques i intel·ligents de la història de les expedicions. Ell tenia molta ambició, però mai fins el punt de sacrificar inútilment qualsevol vida humana. Ho va demostrar al 1909 donant la volta a la latitud on em trobo jo ara mateix, i al 1914-1916, donant-ho tot de manera molt intel·ligent i entregada per salvar a tot el seu equip.

3) Capità Scott: Té una ambició cega per aconseguir ser el primer home en arribar al Pol Sud. Li falta part de l'experiència polar de Roald Amundsen, però té molts assessors d'expedicions anteriors. Es veu especialment pressionat al veure que Amundsen, inesperadament, també intentarà conquerir el Pol Sud el mateix any que ell. Planifica el seu projecte amb molts errors, gestiona malament certes decisions, té problemes inesperats amb diferents temes, però ell mai dona mitja volta, encegat per arribar al Pol el primer. Al final si que hi va arribar, però Amundsen s'hi havia anticipat. I fruit de la mala gestió dels seus recursos, i una poca o nul·la previsió del viatge de tornada, ell i tots els seus acompanyats fins el Pol, van morir abans de tornar a arribar a la costa Antàrtica.

L'ambició és fonamental per afrontar qualsevol projecte important a la vida. És el motor que fa lluitar a fons per poder assolir l'objectiu i superar tots els obstacles que, de ben segur, un es trobarà pel camí. Però com tots els conceptes extrems, s'han de saber gestionar molt bé, perquè en comptes de motor per avançar no es converteixi en una drecera cap el fracàs més estrepitós.

He pogut avançar una miqueta més que ahir amb les mateixes hores, i això m'ajuda a escurçar distància respecte a la demora que porto per arribar el 3 de gener al Pol Sud. De totes maneres, intentaré recuperar més i poder complir aquest pla, que suposa 6 dies de marxa incloent l'etapa de demà (dia 29), i si no podés, doncs em cauria un dia de propina i santes pasqües.

Avui no ha estat un dia normal i corrent. No sé si perquè era el dia dels Sants Innocents o què, però la realitat és que ha estat una jornada plena de sorpreses que us comento ràpidament:

6h35: El fogonet per cuinar i fondre neu s'espatlla. Intento veure que li passa, però no hi ha manera de fer-lo funcionar. Per sort al trineu en portava un de recanvi, i tema solucionat.

12h40: Em sobrevola un avió. No va a massa alçada, i està claríssim que es dirigeix al Pol Sud. Em sembla que és l'avió o avioneta que tenen a la base de Union Glacier per anar al Pol Sud... o sigui, el que em portarà a mi de tornada cap a la base quan hi arribi. És la primera ‘cosa' que veig des que vaig deixar al Carles per continuar en solitari. Penseu que durant tots aquests dies, per no veure, no he vist ni avions comercials volant a gran alçada, o l'estela que acostumen a deixar al cel. Sobre l'Antàrtida no hi coincideix cap ruta comercial, i fins i tot en això és una zona especial.

13h25: Em desequilibro superant un petit sastrugui, i per aguantar-me em recolzo amb força sobre el pal esquerra. Aquest es trenca i, a part de quedar-me sense pal, em clavo la gran castanya. Per fortuna també porto de recanvi uns pals extensibles ‘Gabel' que em va donar Sporttotal. Tema també solucionat.

15h50: Em creuo diverses vegades amb unes traces. En el moment m'ha impressionat molt, doncs era la primera senyal física, a part del GPS, de que suposadament anava ben encaminat i no m'estava dirigint cap a Saragossa. Eren de dues persones, i és probable que siguin les de dos Australians que em consta que segueixen aproximadament la mateixa ruta que jo, i que em porten uns dies d'avantatge. Les he pogut seguir una estona fins que s'han perdut amagades per la neu portada pel vent.

17h45: La Bomba!! Em trobo la primera persona des que em vaig quedar sol. De cop i volta veig un punt negre a l'horitzó, aproximadament en la direcció a la que em dirigeixo jo. A mesura que estic més a prop, em dirigeixo cap a ell, i mica en mica vaig veient claríssim que es tracta d'una persona que ve en contra direcció. Resulta que era, precisament, la noia anglesa que havia dit en un comentari a la web el Xavier Carles. Al creuar-nos ens fonem en una forta abraçada i ella m'explica que fa la ruta al revés, havent començat a Ross Ice Shelf, passant pel Pol Sud i acabant a la costa, a Hercules Inlet. Diu que aproximadament amb els mateixos dies i amb l'esforç que es fa respecte a la nostra ruta, es recorren molts més Km., doncs Ross Ice Shelf està a la latitud 85º 20', i el desnivell positiu fins el Pol no és massa important, i després fins a la costa és tot baixada suau. Calculava tardar 20 dies fins el Pol Sud i 25 fins a la costa, però en portava també 5 de retard. Que guai que hi hagi noies tant valentes, oi? A la foto que encapçala el text, una foto que ens hem fet amb la Felicity.

Ja ho veieu doncs, un dia mogudet pel que s'estila en aquestes terres. Per un costat estic content de veure coses diferents i les primeres mostres de rastre humà: Un avió, unes traces, una persona; doncs això vol dir que estic acostant-me molt al Pol Sud, i els camins de tothom qui volta per aquí van confluint en un punt concret (hagués estat molt difícil de coincidir amb aquesta noia 10 dies abans, doncs qualsevol petita distància es fa immensa més lluny d'aquí). Però per altra banda, també em sap greu que ja hi hagi signes d'altres presències. No m'hagués fet res no trobar-me res ni ningú fins el mateix Pol Sud. Si que anima trobar i parlar amb algú, però també es perd aquell encant que comentava a la crònica d'ahir, d'estar tants dies absolutament aïllat de qualsevol contacte humà o de civilització. Però suposo que d'aïllament ja en dec tenir una bona dosi, i ara s'ha de mirar el cantó positiu, i aquest és que m'estic apropant molt a l'objectiu final.

Avui la cosa ja ha millorat una miqueta. Durant les 5 primeres hores de marxa era tot més o menys com els darrers dos dies, però a la que he sobrepassat la latitud 88º 02', el terreny ha començat a canviar ràpidament: menys pendent, gairebé han desaparegut els sastruguis, i neu força dura. No és que sigui un camí de roses, doncs encara és força irregular, però pinta molt millor.

La veritat és que s'agraeix una millora així, doncs justament avui celebrava el 40è. dia tot sol de travessa. Als que seguiu el Blog des del principi, recordareu que quan vaig començar l'etapa en solitari, em vaig plantejar 10 cicles de 4 dies, per centrar-me sempre només en acabar el cicle corresponent i no obsessionar-me amb tot el què quedava. Sabia que si completava aquests 10 grups de 4, segurament no hauria arribat al destí final, però estaria molt a prop i en condicions de creure'm realment que podia aconseguir-ho.

Doncs bé... resulta que perseverant, les coses arriben. Ja he acabat aquest objectiu que jo anava seguint durant cada cicle, però ni ho comentava a la web per no atabalar, i estic a 7 o 8 dies de poder arribar, finalment, al Pol Sud. No és que estigui res fet ni assegurat, doncs encara queda molta feina i poden passar moltes coses, però certament penso que ara ja ho tinc molt ben enfocat. A aquestes alçades, hauria de passar alguna cosa grossa perquè no podés rematar la feina.

40 dies sol. 40 dies sense veure ni una cosa (a banda del què jo porto), ni un animal, ni una persona, ni un altre paisatge que la neu i el cel. Avui durant l'etapa he estat intentant trobar un sol dia de la meva vida on no hagués vist de prop o de lluny a alguna persona, i no n'he sabut recordar cap. I ara en porto 40 sense creuar-me amb cap ésser viu. Us ho imagineu? Veig fins i tot difícil que se'm torni a produir mai més una situació similar. Us emplaço a cada un de vosaltres a pensar si mai heu estat tot un dia sense veure a cap persona. Aposto a que ben pocs el trobaran.

------------------------------------------------------------

GESTIÓ DE LES ESCOMBRARIES

A la foto d'avui veieu el trineu només amb la primera capa de material carregat. I podeu observar que més de la meitat de la base són bosses d'escombraries (totes les que van fins a les garrafes de combustible que es veuen).

Són totes les deixalles que he produït durant la travessa. No pesen massa, però fan força volum, i les he de comprimir al màxim perquè no empipin.

Quan un fa una activitat qualsevol al medi natural, ha de procurar sempre deixar el més mínim impacte possible. I el què hem de fer sempre és no embrutar-lo ni deixar-hi deixalles de cap mena.

Aquí a l'Antàrtida l'acord entre les expedicions és que es recull tot tant sigui artificial (plàstics, papers, etc...), com natural (restes de menjar, etc...). Només es pot tirar el pis i els líquids sobrants (de cuinar, de rentar-se les dents, etc...) fent un foradet al costat de la tenda i tapant-ho bé després. I fins el grau 89 de latitud, també es pot deixar la caca, enterrant-la mínimament amb la neu. Entre el 89 i el 90 hem de fer-la en unes bosses ben resistents que ja portem, i portar-la de nou a la base. Això és perquè totes les expedicions integrals com la meva, o de només el darrer grau (que són les més nombroses), conflueixen en el darrer grau, i d'aquesta manera es manté sempre net. Ja em vaig trobar en aquesta situació fa dos anys quan vaig venir a escalar el Mt.Vinson (la muntanya més alta de l'Antàrtida), doncs tot i no ser una muntanya gens massificada per la llunyania, tothom qui hi va utilitza aproximadament la mateixa ruta, i si es deixessin les ‘cosetes' pel camí, seria una porqueria, doncs aquí tot es guarda molt de temps ben congelat.

Aquí no hi ha cap control sobre res, no hi ha pas ràngers o guardes o policia; i tot es fa per compromís, educació i respecte al lloc tan pur que estem gaudint. Seria facilíssim fer un forat amb la pala i enterrar cada dia la brossa. Es tapa i mai ningú se'n adonaria. Això és massa gran, no hi passa ningú, i es va cobrint constantment de gel i neu. Per això té més valor i un es sent més orgullós de saber que està respectant un lloc perquè així ho té assumit, que no pas per imposició o per control.

Al cap i a la fi, passa com tot a la vida. Per molt que pensem en bones conductes i intencions, i per molt que en parlem, el què compta al final són les accions que realitzem... es vegin o no es vegin. Si algú roba, encara que no l'enxampin, és un lladre. Si algú estafa, encara que ningú no se'n adoni, és un estafador. Si algú menteix, encara que ningú ho percebi, és un mentider. I per això, si algú embruta o deixa porqueria en un lloc de la natura, encara que ningú ho vegi, el què és també està clar: un porc!

DEDICO LA JORNADA:

A tots aquells que sabent que ser perfecte sempre és impossible, fan tots els esforços al seu abast per mantenir neta la natura o qualsevol entorn. A tots els que entenen que no sempre es pot reciclar al 100%, però si que procuren sempre fer el màxim al respecte. I a tots els que incorporen dins la seva evolució personal un factor constant de millora cap a la utilització i el gaudir dels recursos naturals, amb tot el respecte, precaució i sostenibilitat.

Ah... i a un sector molt concret i, malauradament, molt minoritari dins del col·lectiu dels fumadors: Aquells que una vegada han acabat la cigarreta, no llencen la burilla al terra (encara que sigui del carrer), ni per la finestra del cotxe, ni l'enterren a la sorra de la platja.

Recordeu que som el què fem...

Recordaré aquests dies de Nadal (24-25-26), com els tres torrons... d'aquells torrons d'Alacant que costen tant de trencar, de mastegar i de desenganxar de les dents. Si... al final tenen bon gust i queda un bon record; però carai, com costen de rossegar!! Han estat els tres dies seguits més durs de la travessa.

Avui la superfície ha millorat molt poc, i el tema s'ha vist agreujat per una pujada constant, a vegades, força pronunciada; amb un fred brutal (-29ºC al sortir de la tenda, però n'estic segur que ha anat baixant), acompanyat per un intens vent de cara que en alguns moments gairebé estava al límit de poder suportar-se i seguir la marxa.

Tot plegat, no masses Km. per 10 hores d'etapa, i un gran desgast per l'esforç i el fred. Avui pensava haver arribat al grau 88 segons les meves estimacions, però encara no hi sóc. No em falta massa, però vaig endarrerint-me respecte al pla que preveia.

De totes les informacions prèvies que tenia, la que ha resultat més fiable és que el grau 87 era difícil. En altres no he encertat, però en aquesta, que era més aviat negativa, la he clavat!! A veure si també es compleix la previsió de que el tema millora molt a partir del grau 88.

Però s'ha de mirar les parts bones, que també n'hi ha després d'aquests tres dies tant durs:

1) Demà (dia 27) superaré segur el grau 88, i això vol dir que ja encararé cap el 89, que suposarà estar ja al darrer grau de la terra, a un salt del Pol Sud.
2) Estic a una alçada de 2.556 metres, i el Pol Sud està a 2.835. Per tant, només em queden uns 300 metres per pujar en els 250 Km. que resten.
3) Mantinc la previsió que em queden 8 etapes, comptant la de demà (dia 27). Vaig molt just, hauré d'apretar molt, però sóc optimista i penso que la cosa ha de millorar forçosament segons les informacions que tinc. Podré recuperar aquest decalatge que porto.
4) Avui tocava Mousse de Xocolata... i això fa superar qualsevol tipus de patiment que s'hagi pogut tenir. Què més podria desitjar aquí a baix? Ho cura tot. Fins i tot estic pensant en posar-me'n a les entrades, per veure si m'hi creix més el cabell...

------------------------------------------------------------

DIÀLEG COS-MENT:

La veritat és que aquestes experiències posen al límit la sempre curiosa, interessant i de vegades complexa, relació entre la ment i el cos de qui les està fent.

Ahir mateix, en un parell de moments en que no bufava gens de vent i el silenci era radical, vaig interceptat dues converses entre la meva ment i el meu cos, que intento reproduir-les el més fidelment possible:

La primera va ser durant la marxa:

- Cos: Ment, avui és Nadal, recordes?

- Ment: Si, Cos. Ja t'he felicitat aquest matí, veritat? Perquè m'ho tornes a dir?

- Cos: Creus que per tractar-se d'una data tant especial, avui ens podrem aturar a les 9h, al menys per un dia?

- Ment: Home, doncs no és gaire convenient. Hauríem de mirar de fer-ne una mica més si volem fer els Km. que tocarien avui, que encara falta molt pel Pol Sud, i l'amo té ganes d'avançar al màxim.

- Cos: Si, ja ho sé que l'amo no vol parar. Però és que havíem dit que miraríem de no passar mai de les 9 hores de marxa, i això després de renegociar el límit que havíem establert en 8 hores, i resulta que fa un munt de dies que no baixem de les 9h30 o 10 hores fins i tot... i començo a estar rebentat.

- Ment: Vinga cos, que al vespre et pots alimentar molt bé i recuperar a tope dormint moltes hores... no et queixis tant.

- Cos: Però què dius?, si gairebé no em queixo mai. Per tu és molt fàcil dir-ho, perquè només penses; però el que es fa la gran matxacada sóc jo. És a mi a qui li fan mal els peus, els muscles, els lligaments i les articulacions, i qui té les cervicals que ja ni les sent... i qui aguanta aquest fred congelat i horrorós tot el dia. A tu si que no et ve d'una hora més o menys...

- Ment: Ets injust al dir això, cos. És cert que jo no em canso físicament, doncs això et toca a tu. Però la meva feina també és molt dura i tremendament esgotadora: he de prendre decisions importants constantment. He d'estar permanentment alerta perquè aquí a baix qualsevol errada pot tenir conseqüències perilloses, i més ara que anem sols. He d'aguantar moltes hores de marxa monòtona cercant temes interessants i distrets per no quedar-me també congelada a la meva manera. I el més dur de tot, he de fer front a poderosos enemics que m'ataquen constantment, com són la por, l'enyorança, les ganes de comoditat, la mandra de patir, l'ansietat per tot el què falta, i molts d'altres que ataquen sense pietat a la que abaixo la guàrdia. Creu-me que és tant o més dur per mi que per tu, amic...

- Cos: Bé, disculpa si t'he ofès. Només volia dir-te que m'està costant molt això, i que començo a anar al límit. Sempre em dius que falta menys, però en realitat no m'informes exactament de quant falta. Em podries dir exactament quant calcules que queda fins el Pol Sud?

- Ment: Uns 270Km. Si no hi ha aturades per mal temps i no parem a descansar cap dia, calculo que hi tenim uns 10 dies de marxa fins a l'objectiu final.

- Cos: Com? 270Km.? 10 dies encara? Estàs boja! Em pensava que ja gairebé hi érem. Això és moltíssim. Ara sí que em fa mal tot, fins i tot els pels de les pestanyes. No crec que sigui capaç d'aguantar aquest ritme i patiment durant 10 dies més. Impossible!!

- Ment: No t'esveris, cos. Que no és tant greu. Estem a la fase final, però encara falta força. Tu et veus amb forces per poder aguantar l'etapa de demà, com a mínim?

- Cos: Dona.. doncs una etapa més si que l'aguantaré sigui com sigui...

- Ment: Ho veus, doncs ja està. Demà et tornaré a preguntar el mateix, i ja veuràs com repetiràs resposta. I així, fins el Pol Sud. No pensis en els 10 dies, concentra't en demà...

- Cos: Bé, vist així... però em sembla que sempre m'acabes enredant. Jo faré el què pugui, però no garanteixo res.

... I la segona conversa fou tot just abans de dormir, ja a dins el sac:

- Cos: Escolta ment, continuant amb el què parlàvem durant l'etapa, hi ha una cosa que no veig clara...

- Ment: Digues... què et fa mal ara?

- Cos: No, no vull pas queixar-me de res ara. Senzillament volia preguntar-te què en traiem nosaltres dos de tot aquest esforç extrem, si total, al final tots els mèrits se'ls emporta l'amo?

- Ment: No és ben bé cert que tots els mèrits se'ls emporti l'amo. Som un equip, i així ho reconeix tothom, ell ho diu sempre, i ens deixa molt ben parats quan ho fem bé.

- Cos: És que no sé si és bo per mi fer aquests excessos, saps. De vegades penso que hauria de tenir una vida més tranquil·leta...

- Ment: Si, i engreixar-te com un porc, o tenir problemes de salut, o semblar un iaio... mira la part positiva, caramba: Estàs actiu, serveixes per fer un munt de coses, per l'edat que tens encara tires prou, i pots menjar de tot. Tot té pros i contres, però jo penso que tu en treus més coses a favor que no pas en contra. Ara, això sí, et requereix molta feina d'entrenament i de tant en tant, alguns esforços especials com aquest. Però creu-me que hi surts guanyant. I no em diguis que no reps premis tot sovint?... bàsicament en forma d'àpats d'aquells que tant t'agraden.

- Cos: Tu tens arguments per tot i sempre em vens la moto... però així doncs, i tu, què en treus de tot això?

- Ment: No et dic que de vegades també desitjaria una vida més tranquil·la i repetitiva, però llavors m'ho penso bé i m'encanta això que fem. Em serveix per estar sempre activada també, per aprendre noves situacions, per donar el millor de mi mateixa, per guanyar molta confiança, per estimular-me en molts projectes, etc... i també tinc algun premi de tant en tant, sobre tot quan l'amo em deixa filosofar una mica per aquí i per allà, que és el que més m'agrada.

- Cos: Noia, doncs si que ho veus tot rodó... i pensar que jo ara mateix estic ben preocupat per l'etapa de demà, i tu aquí visca la vida... N'hauré d'aprendre més de tu.

- Ment: No és que tot ho vegi perfecte i ideal en aquests precisos moments; però el que si tinc clar i ho he après en moltes aventures, és que si deixes anar els pensaments pel cantó negatiu, tant tu com jo acabem triturats en dos dies en un lloc com aquest; en canvi, si ens ho agafem pel costat bo, tot anirà bé, i creu-me que els dos n'estarem molt orgullosos quan haguem acabat. Per tant, bon rotllo, a ser positius, i a dormir, caramba, que avui estàs molt preguntón. Vinga, bona nit...

- Cos: Bona nit doncs... fins demà.

........

- Cos: Ment, estàs dormida ja?

- Ment: Gairebé... què vols ara, pesat?

- Cos: Però si tinc pipí aquesta nit, em deixaràs aixecar a fer-lo a l'ampolla, veritat?

- Ment: I tant que si, ja ho saps.... ara, si tens cosa més grossa, llavors de cap manera. Aquí no s'apreta l'esfínter fins demà a les 8 del matí, tot just abans de començar la marxa i estant ben equipats, entesos?

- Cos: OK Boss... que descansis.

DEDICO LA JORNADA:

Al gimnàs FITNESS VIC, al centre FISIOSPORT de Vic, al Jaume Campderrós, i al CONSULTORI BAYÈS de Vic. Perquè entre tots ells m'entrenen, em recuperen, em reparen, em revisen i, si convé, em curen!!

Gràcies a tots, perquè en gran part, per mèrit vostre, li puc anar clavant canya al cos, i de moment va aguantant prou bé!

Com us ha anat el Nadal? Bé? Me'n alegro molt, i no puc pas dir exactament el mateix. No em refereixo al sentiment d'enyorança, o a la solitud en què l'he passat, doncs en aquest aspecte tot ha anat bé i m'he sentit molt suportat per tothom, he menjat de conya i ho he assimilat perfectament. Parlo respecte a les dues etapes que m'han caigut aquests dos darrers dies: dures i molt complicades.

Si algú hagués volgut fer un test ‘anti depressió', segurament m'hagués col·locat aquestes dues etapes just en els dos dies de Nadal, justament quan un pot estar més dèbil anímicament pel fet d'estar tant sol en dates tant assenyalades. De veritat que tant l'etapa del 24, on vaig fer 25,8Km. com la d'avui que n'he fet 23,3, han estat de les pitjors de totes. Moltíssims sastruguis i terra absolutament irregular, amb pujada constant. Ahir els sastruguis eren gegants i al remuntar-ne algun, fins i tot patia de que no es trenqués el trineu al baixar-lo, o no m'enganxés la cama i em fes mal. Avui eren més petits, però encara més complicats d'esquivar. Avançar els dos dies ha costat moltíssima energia per acabar fent poca feina.

I per arrodonir-ho, he viscut aquests dos dies, la pitjor situació de perill de tota la travessa. Ahir tenia marcada al GPS una zona de possibles esquerdes, però m'indicava més a l'est d'on me la vaig trobar. I sense voler-ho, em vaig trobar en mig d'un munt d'esquerdes petites i no tant petites. Com era el final del dia i ja portava 9h45', no em veia amb forces per sortir d'allà, així que vaig buscar un lloc que em semblés segur i hi vaig plantar la tenda. Al matí he vist que tenia una esquerda petita tot just a tocar la tenda... hi he dormit pràcticament al damunt. Però el problema ha estat sortir d'aquella zona aquest matí. Seguint amb molt de compte cap a la direcció que havia de prendre, m'he trobat una gran esquerda (que surt a la foto si és que la podeu distingir), i no hi havia manera de poder creuar-la. La he anat seguint cap al oest una bona estona, però no trobava cap pas segur. He hagut de caminar uns 2 o 3 Km. de més per poder-la creuar amb certa seguretat. A partir d'allà he anat esquivant-ne unes quantes més, fins que m'he trobat en una zona ja segura al cap d'unes dues hores. Ara espero no trobar-me'n ja més durant tota la resta d'expedició.

Ja ho deia a la crònica del dia 23.... un dia un es fa el xulo, i l'altre plora per qualsevol problema!

DEDICO LA JORNADA:

Als que els hi ha tocat treballar el dia de Nadal. Em solidaritzo amb ells, perquè jo també he estat pencant com un animal durant aquests dos darrers dies.

BONA ETAPA: Feia dies que no podia fer una etapa tant bona com aquesta. El vent ha parat de cop abans de sortir, la temperatura era força bona (entre -10 i -15ºC), la visibilitat correcte sense massa sol, i el terra molt dur, per fi!!! He trobat tres pujades amb terra molt irregular i algunes zones de sastruguis molt grans, però no han estat massa llargues, i he pogut mantenir un bon ritme tot el dia. Ja tocava, doncs portava uns dies força complicats. Ara no em puc confiar, doncs teòricament fins el paral·lel 88 aniré trobant zones complicades...

Vaig apuradet respecte als càlculs que havia fet fa uns dies, però encara estic dins el marge, i si que veig clar que són els promitjos i estimacions que he de mantenir. Amb això, i comptant l'etapa d'avui dia 24 (quan vosaltres llegiu aquesta crònica), tinc 11 dies de marxa efectiva fins el Pol Sud. Això vol dir que demà dia de Nadal, me'n faltaran ‘10'... el què significa compte enrere. A partir del dia 25: 10, 9, 8, 7, 6, 5, 4, 3, 2, 1 i Objectiu assolit. Igual ara em demoro i he de tartamudejar en algun número per repetir-lo, però d'entrada assumeixo que són les dates que he d'intentar complir.

Avui, durant l'etapa he pensat en el tema de descansar un dia. Evidentment si m'agafa un dia de mal temps extrem, hauré de parar forçadament, però tot i així, he decidit que descansaré un dia, i fins i tot ja sé quin: el dia que agafi l'avió per tornar a Barcelona!!! Que si no em passa res, jo ja no paro fins que m'empastifi els morros amb la bola que hi ha clavada tot just al Pol Sud.

Però ja ho sabeu: Aquí (com a tot arreu), un avui va de xulo, i demà es troba plorant per algun problema. Però demà serà demà, i ara he d'aprofitar l'energia positiva a tope.
----------------------------------------------------

BON NADAL: Quan vosaltres llegiu això, segurament serà el dia 24 i jo estaré fent l'etapa d'aquest dia. I al vespre del dissabte 24 no faré crònica. La següent la faré a la nit del diumenge 25 i, per tant, la web tornarà a estar actualitzada durant el matí del dilluns 26.

No és pas que em faci mandra fer la crònica per la nit de Nadal, però he pensat que millor saltar-se un dia pels següents motius:

1) La Montse Bertran (responsable d'actualitzar la web cada dia), podrà descansar com a mínim el dia de Nadal.
2) L'Oliver Vallès, que tradueix les cròniques a l'anglès, també podrà descansar un dia.
3) Vosaltres (els més habituals), també podreu descansar un dia, i no acabar empatxats com amb els torrons d'aquests dies.
4) Jo tindré més temps al vespre perquè he de parlar per telèfon amb tota la família.
5) Evito el perill de clavar-vos un rotllo sentimental massa heavy, doncs estar tot sol aquí a baix el dia de la nit de Nadal, mig congelat a dins d'un sac, escrivint una crònica, podria ser molt bèstia. Ja deu ni do amb les pallisses que us casco alguns dies, només faltaria un text escrit en un dia tant especial i en una situació tant aïllada.

Espero que quan torneu a connectar-vos, ja estigui comptant les etapes que em queden amb unitats, deixant enrere les desenes, vintenes, trentenes, quarantenes i cinquantenes...

Ja fa dies que em penso el menú de la nit de Nadal... He triat el millor de tot el què em queda, i al final quedarà així:

- Aperitiu: Formatge Camembert que fa dies que em guardo per aquest dia (és el darrer formatge que em queda)
- Entrant: Caldo Sopinstant de xampinyons de Gallina Blanca
- Primer Plat: Puré de patates amb carn
- Segon Plat: Pasta a la Bolonyesa
- Postra: Mouse de Xocolata (No podria ser d'una altre manera)
- Torró: De xixona i de Iema
- Beguda: Una Estrella Damm (de les quatre que portava, avui en cau una)

Tampoc està tant malament, veritat?... A la foto em podeu veure ben content amb els torrons a punt. Si algú no té un pla tancat per la nit de Nadal, està convidadíssim a sopar a la meva tenda... Ja sabeu el menú, però qui vingui, que es porti el gorro i la bufanda, i una altre Estrella per si de cas!

Fins dilluns doncs, i entre tant, us desitjo molt bon Nadal. Aprofiteu molt bé aquestes festes, perquè poder-se reunir amb els que un estima té un gran valor; i us ho dic estant ben sol més avall del paral·lel 87, dormint a sobre de més de 2Km. de gel.

DEDICO LA JORNADA A:

El Nen Jesús. Que va tenir la santíssima sort de no anar a néixer aquí a l'Antàrtida, doncs hagués necessitat 2.000 burros i 2.000 bous per calentar-se una miqueta (...i a veure on trobaven per aquí tant de bestiar). I cap pastoret hagués vingut a adorar-lo perquè tots haguessin estat tant lents com jo, i haurien arribat quan ja el crucificaven, pobre nano. L'àngel hagués fet campana perquè moure les ales per aquí li hagués costat una pulmonia. I els reis s'haguéssin desviat de ruta segur per dos motius ben obvis: el primer és que els camells no parlen antàrtic i a més, se'ls congelaria l'aigua de la gepa. I el segon és que al ser les 24 hores de dia, no haguessin pogut veure l'estrella que els havia de guiar.

Ja veieu doncs si és important la latitud i la longitud. Si s'haguessin equivocat de coordenades en el naixement més celebrat de la humanitat, l'haguessin liada molt forta!

Bon Nadal!

Avui ha estat un dia duríssim. Contra el que va ser l'etapa d'ahir, la visibilitat era bona, però feia un vent fortíssim. És el dia que he avançat amb més vent fins ara. M'ha costat molt desmuntar i muntar la tenda. Ha estat molt incòmode, fred i desgastador caminar tot el dia amb el fort i gelat vent de cara. Fins i tot se m'ha gelat la mascareta que porto per protegir la boca i el nas.

Per més dificultat encara, l'etapa era complicada tant pel desnivell (230 metres de pujada), com per la superfície, que era absolutament irregular, amb constant presència de forats, neu acumulada i, de nou, petits sastruguis (ja els trobava a faltar suposo!).

Total: Que només he pogut fer 23,5Km. i encara patint moltíssim. Avui la força suposo que també m'ha acompanyat, però de ben segur que amb menys intensitat que ahir. Avui ja no m'ha passat l'etapa volan, i ara estic a la tenda triturat, desitjant veure si demà m'he recuperat prou i si el vent ha calmat, doncs serà difícil fer una altre jornada amb aquestes condicions.

El pitjor de tot és que, segons les informacions que tinc, la part més difícil d'aquesta segona meitat de travessa, ve tot just ara, entre el grau 87 i el 88. Per tant, si ara ve el més difícil, deu ser la pera, doncs arribar fins aquí des del grau 85, ja m'ha costat moltíssim més del què m'esperava.

Sigui com sigui, i encara que per pèls, he arribat al paral·lel 87 el dia que havia previst. Estic tot just dormint a sobre la línea exacte que el defineix. Ara a apretar les dents, i a pel 88.
----------------------------------------------------

Des d'ahir veureu que incorporo la posició on em trobo a les dades de resum de l'etapa. Pot ser ja ho hauria d'haver fet abans, però la veritat és que no hi vaig caure. Sigui com sigui, penso que és útil de veure-la i així fer-se també una idea de com es va avançant sobre el mapa.

Suposo que la majoria ja sabeu com es llegeix i a què corresponen les dades de posicionament per latitud i longitud. Però per la gent que desconeix aquests temes i per molts nens que segueixen aquest blog i de ben segur que no els hi han explicat mai, ho repasso una mica.

Per a poder determinar la posició exacte d'alguna cosa o persona en el globus terraqui, es van estipular unes unitats de mesura que permeten definir-ho amb total exactitud.

Per un costat tenim la terra dividida en 180 paral·lels de forma horitzontal. És com si haguessin agafat una taronja i començant pel mig exacte, l'haguessin tallat i llavors haguessin fet 90 talls per sobre i 90 per sota exactament de la mateixa mida de separació (per això son exactament paral·lels, que és com es diuen). Això ens dona la LATITUD. Al mig hi ha el grau o paral·lel ‘0', que és el què diem equador, i per sobre hi ha l'hemisferi nord, i per sota el sud. Des del ‘0' van sumant graus cap a nord i cap a sud, fins a arribar al 90, que son els pols... el nord i el sud. Llavors, cada paral·lel està dividit en 60 unitats més, i les seves parts tan detallades com es vulgui. Hi ha diferents tipus de divisions dels paral·lels, però la més comú és en 60 minuts (que no es corresponen a la unitat de temps que utilitzem habitualment). Així, cada posició de latitud es definirà segons estigui a l'hemisferi nord (de l'equador cap a dalt) com a nord, el nombre de grau corresponent, i els minuts i decimals que li correspongui. I el mateix cap a l'hemisferi sud (de l'equador cap avall).

I per altra banda tenim la LONGITUD, que ens diu la posició respecte al est o el oest del globus terraqui. Aquesta ve determinada pels meridians. Es va dividir la terra en 360 meridians que surten tots del Pol Nord i van a parar tots al Pol Sud. Aquests no son pas paral·lels; és a dir, no tenen la mateixa distància segons el punt on es medeixi, doncs al ser la terra rodona, surten molt juntets del Pol Nord, es van separant a mesura que s'acosten a l'equador (punt de màxima distància entre ells), i es tornen a ajuntar tots al Pol Sud. Es va agafar com a meridià ‘0' de referència el meridià de Greenwich, que és el que passa per Greenwich, i també passa per a prop de casa nostra. Si aneu de LLeida a Saragossa per autopista, el passareu i està assenyalat amb un arc sobre l'autopista. A partir d'aquest meridià ‘0', comencen a comptar els meridians que van cap a l'oest des del 1 al 180, i els que van cap a l'est, també des del 1 al 180. Així, cada posició de longitud es definirà, com es feia amb la latitud, segons estigui a l'oest o a l'est del meridià de Greenwich, i també amb els minuts i decimals que li correspongui.

Amb les dues dades, podem ja clavar un punt, doncs si tenim la posició de la longitud (la que baixa de pol a pol), i la latitud (el paral·lel corresponent), allà on es creuen, és el punt de geoposicionamet que cercàvem.

Per exemple, si agafeu la meva posició d'avui, es llegeix així: LATITUD - Estic exactament al grau 87 amb 0 minuts i 052 decimals del sud, creuant-me amb la LONGITUD - 081 graus, 44 minuts amb 980 decimals a l'oest del meridià de Greenwich. O sigui, que si des d'on esteu ara, agafeu i aneu cap a l'oest fins a trobar el meridià 081, i baixeu recte fins el paral·lel 87 del sud de l'equador, i allà tireu una miqueta més a l'oest cap a mig meridià 082, trobareu una tenda groga amb un sonat a dins mig congelat i teclejant a l'ordinador.

Només dues curiositats que encara que obvies, com que espero experimentar-les en persona dins d'alguns dies, us les comento: fixeu-vos que quan arribi tot just al pol Sud, estaré exactament a la LATIDUD S 90º 00,000 de la terra; i si tal com hi arribo faig un pas més, ja començaria a pujar de nou cap a l'equador, restant graus de seguida, però totalment per l'altre costat del planeta. I un altre tema que experimentaré, és que si voleu anar des d'on esteu vosaltres d'un meridià a un altre, teniu que recórrer moltíssima distància; en canvi, quan jo estigui al Pol Sud, si tant sols me'n separo 5 metres, puc trepitjar tots els meridians del món saltant a peu coix en un momentet. Xulo, veritat?

A risc de que ja em preneu per boig total, us explico l'etapa d'avui tal com l'he viscuda i sentida. Pot sonar una mica estrany, però us asseguro que més o menys ha estat així, encara que en la narrativa li posi una mica de salsa per arrodonir-la...

M'he llevat a les 6h clavades com cada dia, que com que tinc gana i llevar-se vol dir menjar, ara no em demoro ni un minut. Com cada dia, feia fred, i s'escoltava el vent picant contra la tenda. També com cada dia, abans de començar a fondre neu, he fet un pis a l'ampolla, i al tirar-lo al forat de l'avancer, he mirat a fora per veure quin temps feia.

La temperatura era de -27ºC, el vent intens, encara que no extrem, i no es veia absolutament res de res. Un panorama pèssim per posar-se en marxa.

He vist clar que pot ser avui seria el dia de descans que em tocaria, doncs feia prou mal temps com per fer-ho sense cap remordiment de perdre un dia útil per fer una bona etapa. He començat a esmorzar tot acabant-ho de decidir. Però de sobte, sense jo ni provocar-ho ni voler-ho, una ‘força' m'ha fet anar continuant seguint la rutina habitual de cada dia com si hagués de posar-me en ruta. Jo he anat fent ben tranquil, amb un posat seriós i neutral, doncs m'he trobat en dues posicions pròpies sobreposades que anaven fent elles soles. La una que tenia previst quedar-se a descansar, i l'altre que estava ja en pla de marxa.

Al cap d'una estona m'he trobat recollint la tenda i muntant totes les coses al trineu. Quan tot estava ja llest, m'he hagut de refer del fred, perquè estava mig congelat.

De cop i volta, ja estava avançant a un ritme prou bo. La ‘força' anava tirant endavant per una pujada suau que s'intuïa però no es veia, i jo he anat entrant en calor i trobant-me, fins i tot, a gust. Durant tot el dia no s'ha vist més enllà de la punta dels esquís. Era gairebé impossible de distingir ni el relleu de la neu fins que no te'l trobaves a sota els peus. Jo només m'ocupava de mirar el rumb i el terra per no perdre l'equilibri i no marejar-me pel fet d'estar més de 9 hores fixant-se en el metre i mig que tenia al davant. A part d'això, jo no feia res, doncs la ‘força' s'ocupava de fer-me avançar. Pensava que hi podia confiar, doncs segur que era una ‘força' bona, com la dels Jedi, i no pas com la dels Sith, doncs en un lloc tant blanc i lluminós com aquest, és impossible que hi hagi un ‘canto fosc de la força', veritat?

M'ha passat el dia volant. He arribat a les 10 hores, molt menys cansat que ahir i abans d'ahir. I m'he posat a muntar la tenda i entrar-hi tot el material de nou.

Resultat: Com cada dia estic ara mateix a dins del sac escrivint la crònica de la jornada. I gràcies a la ‘força' em trobo 27 valuosos quilòmetres més endavant i 100 metres de desnivell més amunt, que si hagués passat el que havia decidit la part més acomodatícia de la ment...
Pot ser l'equip de Race Tracker haurà de comprovar si realment m'he mogut o no, doncs potser el què ha passat és que realment m'he quedat a descansar a la tenda, i he dormit tant que he somiat que avui, malgrat unes condicions climatològiques nefastes, avançava com un campió!!!

La ment és una eina molt potent, però l'hem de marcar i estimular constantment, doncs també pot ser molt traïdora. Si ella pot, sempre tria el camí més fàcil, còmode, segur i conservador... però sovint és més productiu, interessant i útil, buscar, trobar i deixar-se portar per la ‘força'.

... i això només passa a l'Antàrtida?

Bona nit... i que la ‘força' us acompanyi...!

DEDICO EL DIA A:

Nelson Cardona. La nostra amistat va néixer al Camp Base de l'Everest, es va consolidar a dalt del cim del món, i durarà ja per sempre.

El Nelson és un clar exemple de persona que sempre ha buscat, trobat i s'ha deixat guiar per la ‘força'...

D'origen molt humil i infància/joventut molt complicada, aconseguí amb el temps ser un escalador de referència a Colòmbia. L'any 2007, entrenant per una expedició a l'Everest, va tenir un accident fatal que el va deixar molt mal parat i, especialment, el va convertir en un invàlid per la pràctica de l'esport, al quedar-li la cama dreta absolutament bloquejada de genoll en avall.

La ‘força' el va portar a no resignar-se davant les circumstàncies, i un any i mig després, es va fer amputar voluntàriament la cama dreta per sota del genoll, i així aspirar a ser, de nou, un esportista i un escalador.

L'any 2010 formàvem part de la mateixa expedició per escalar el cim de l'Everest, i el dia 15 de maig m'abraçava amb el Nelson a dalt del punt més alt de la terra.

El 99% de les ments haguessin intentat enfocar la seva vida cap una altre direcció davant la situació en què es trobava el Nelson després de totes les dures i llargues reparacions posteriors a l'accident. Però ell va confiar en la seva ‘força' i torna a ser un alpinista i un esportista, com el què ell volia ser a la vida.

Piqui: Te quiero mucho, y siempre te agradeceré que me regalases una pequeña dosis de tu ‘fuerza' mientras escalábamos juntos la madre de las montañas.

DIUMENGE 18/12:

Hores de marxa: 9h30' - Acumulades Totals: 306h45
Km./Dia: 26,5 - Acumulats Totals: 708Km. Falten fins Pol Sud: 448,2Km.
Dies avançant: 35 (31 Sol) - Dies aturat: 15 (0 Sol) - Total Dies: 50

Una mica millor, però he fet més corbes que un ratolí en un laberint... La pujada continua, però era el doble de suau de la d'ahir; i he anat trobant forces zones de neu més dura, però buscant-les zigzaguejant contínuament.

He fet 26,5Km, només 1,5 més que ahir, però he acabat la meitat de cansat, i això és important. Bé, en realitat, amb la de corbes que, com us dic, he fet per trobar zones dures, segur que he fet algun quilòmetre de més, però jo compto la distància en funció del que em queda per arribar a cada punt GPS que tinc marcat, així em faig una idea de la distància útil que realment he recorregut, i de la que veritablement em queda.

Sigui com sigui, puc estar content, doncs tot just he sobrepassat el paral·lel 86, i exactament en els dies que havia previst quan vaig calcular el darrer pla de marxa. Ja enfilo cap el 87, on espero arribar-hi el proper dijous 22, i allà ja posar-me com una moto, a tope d'energia!!!

DILLUNS 19/12:

Hores de marxa: 9h45' - Acumulades Totals: 316h30
Km./Dia: 24,3 - Acumulats Totals: 732,3Km. Falten fins Pol Sud: 423,9Km.
Dies avançant: 36 (32 Sol) - Dies aturat: 15 (0 Sol) - Total Dies: 51

Pot ser si que al final fins i tot em creuré que això d'anar com vaig al Pol Sud, té un cert mèrit. Cada quilòmetre, cada dia, costa una barbaritat. Avui he tornat a arribar absolutament buit de forces, després de trobar la superfície tova tota l'estona i ni fent ‘esses' he aconseguit trobar passos durs.

Tot i que és llis el terra, el fregament del trineu amb aquesta superfície és brutal, i per fer 24,3 Km. he hagut d'estar fent una força constant durant tot el dia. A la foto adjunta es veu la traça força fonda que deixa el trineu al passar... no només hi ha traça dels petits esquís que porta a sota, sinó també de tot el cos del trineu.

Com sigui així durant molts quilòmetres, hauré de començar a revisar de nou els càlculs de dies per l'arribada, doncs se'm demorarà segur. I com que ja porto 32 dies sense parar a descansar, tampoc em puc permetre fer cap esforç molt extraordinari perquè em podria quedar absolutament fos per la resta de la travessa. Prefereixo fer les hores que em marco cada dia, i en funció de com estigui la neu, forçar més o menys la màquina.
-----------------------------------------------------

CARTA DEL PRESIDENT:

Dissabte vaig tenir una sorpresa molt agradable. Resulta que el President de la Generalitat de Catalunya, ha enviat una carta a la meva dona, donant-me tot el seu suport i reconeixement pel repte que estic afrontant.

Qüestions polítiques a part, que ara no toca parlar-ne, el fet és que és per a mi una gran satisfacció que el màxim representant de Catalunya, em manifesti obertament aquest recolzament. I especialment en uns moments on un està tant sol en un indret tant remot, comptar a banda de tots els vostres comentaris a la web, que són valiosíssims per a mi, amb una carta com la que m'ha enviat el Sr. Artur Mas, m'omple d'orgull, d'energia, i em fa sentir que alguna cosa dec estar fent bé, al cap i a la fi, no?

El text que diu el molt honorable president de la Generalitat de Catalunya a la seva carta és el següent:

"Això que estàs fent és una proesa. Com a president de Catalunya m'omple d'orgull poder comptar amb gent tan entregada i coratjosa, disposada a sacrificar-se per un objectiu, esportiu com és el cas o d'altres maneres. Estàs donant el millor de tu mateix i espero que sentis ben aprop i ben endins, malgrat el fred que t'envolta, l'escalf de la pàtria i de tots nosaltres, especialment en festes assenyalades com les de Nadal i que passaràs a l'Antàrtida. El país el tens lluny físicament, però és al teu costat en l'esperit. De la mateixa manera que tots els catalans vam vibrar amb un sol cor i una sola ànima quan la primera expedició catalana va trepitjar el pic de l'Everest i ens va transmetre aquell 'Catalunya ha fet el cim', vibrarem tant o més amb tu quan ens comuniquis que has plantat la bandera amb les quatre barres de la pàtria al Pol Sud, com un digne continuador de valents com Amundsen i Scott. Ens fas sentir orgullosos a tots. Catalunya te els ulls fits en tu. Molta força i molt coratge! 'Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels'. Una forta abraçada i molts ànims!".

A sota adjuntem còpia de l'original de la carta.

Moltes gràcies President. Espero poder arribar al Pol Sud, i poder contribuir amb el meu projecte, a aportar a Catalunya una de les fites que encara té pendents.

DEDICO EL DIA A:

A tots els trasplantats d'algun òrgan o als que estan pendents d'un trasplantament. Diumenge TV3 de Catalunya ha dedicat la seva campanya solidària anual a la investigació sobre aquesta malaltia, i m'han convidat a participar breument al programa, en directe i via satèl·lit.

Durant uns dies encara es poden fer donatius... a veure si us decidiu els que encara no ho heu fet!!

A banda d'haver-hi aportat el meu granet de sorra, jo em sento molt identificat amb aquest col·lectiu, per la meva vinculació amb la Camila Vargas, que ja comentava fa uns dies en una de les cròniques d'aquesta web. Ella és doble trasplantada de pulmó, i em meravella perquè encara que ha estat patint tota la seva vida per la salut i la pura supervivència en moltíssimes ocasions, mai ha perdut les il·lusions i les ganes de tirar endavant els seus projectes. I el seu principal és ser cantant. Per això varem fer l'esforç d'ajudar-la a gravar i editar la seva primera cançó l'any passat, i per això me compromès totalment en la producció d'un disc sencer de cançons seves durant el proper any 2012. Acompanyar a la Camila en aquest projecte i com a copilot aquesta vegada, serà la meva propera gran aventura.

Només un matís: Jo no m'he posat a sac en aquest projecte del disc de la Camila per pena o per fer-li un favor solidari per tot el què ha patit degut a la seva delicada situació. Si només fos això, n'hi hauria prou en ajudar-la una mica i fer alguna coseta perquè estigués animada. M'he vinculat totalment a aquest projecte perquè penso que realment té talent, perquè té una energia impressionant, i perquè és un exemple que per molt dures que siguin les circumstàncies que a un li toqui passar en determinats moments de la vida, si un té il·lusions, projectes, i lluita per assolir-los, es superen totes les circumstàncies.

A més d'un el que li haurien de fer és trasplantar-li el cervell, per veure si en comptes d'apalancar-se en la queixa, el victimisme i la inacció, canvia d'actitud i es posa les piles per tirar endavant pel seu camí, sense esperar que li hagin de solucionar tot els altres o la pròpia societat.

Per raons tècniques no hem rebut la crònica d'avui de l'Albert, sabem que segueix avançant i que ahir va completar 26Km. sense tantes dificultats com els dies anteriors. Si al llarg del dia ens arriba la crònica, la publicarem.

Jornada molt agradable: durant mig dia tot era pujada o neu tova, pujada o neu tova, pujada o neu tova... i durant l'altre mig dia, totes dues coses a la vegada: pujada i neu tova, pujada i neu tova, pujada i neu tova... i així 9h45.

He acabat rendit, i he agafat dos baixons brutals durant l'etapa. He pogut anar tirant i defensar com a mínim uns dignes 25 Km. a base d'anar-me prenent productes energètics Power Bar. Sort que són i estan tant bons, i sort que en porto forces, doncs amb gaires dies com avui, esgotaria la reserva ràpidament.

Ja sé que des d'on esteu si mireu els darrers 5 graus de la terra fins el Pol Sud, ho veieu tot baixada. Ja sé i agraeixo que molts m'animaven al passar el 50% de la travessa, dient que ara tot faria baixada fins el final. I ja sé que totes les informacions em deien que seria més fàcil a partir del grau 85. Però el fet és que estic tenint un principi de la segona meitat molt més complicat del què esperava.

Keep going...
-----------------------------------------------------

Avui faig una reflexió inspirada en un text publicat al Blog de l'Andreu Mateu quan estava fent la travessa de l'oceà atlàntic en solitari:

Mirant-ho bé, aquesta expedició ha estat gafada des de l'inici. La mala sort ens o m'ha acompanyat des del primer dia: 4 mesos abans de sortir el patrocinador principal que ja ens havia pràcticament confirmat, se'ns va tirar enrere. Varem tenir molts problemes per obtenir algun material clau que no va arribar fins gairebé el darrer dia. A l'arribar a Xile ens varen confiscar el 70% de l'embotit que ens havien donat. El material que venia en cargo es va endarrerir 10 dies i, segons l'explicació oficial, fou perquè venia de Santiago de Xile a Punta Arenas en camió, i un volcà dels Andes va entrar en erupció i el va retenir. L'avió que ens havia de portar de Punta Arenas a l'Antàrtida es va endarrerir 8 dies pel mal temps. Varem estar 13 dies a la tenda per una tempesta horrorosa i 2 per evacuar al Carles. Em vaig quedar sense company al Km.30 dels 1.145 que n'havia de fer. El terreny ha estat terrible durant la primera part de la travessa, i el trineu em pesa molt perquè he assumit el material comú que tenia previst amb el Carles i que no hagués agafat si preveia anar sol. Ara mateix estic patint molt més del què esperava per anar del grau 85 al 86, quan tothom em deia que seria molt més fàcil. I un munt de detalls més que fan concloure que realment hem tingut molt mala sort; que pot ser això no tocava o, com a mínim, no tocava de fer-ho aquest any; que fins i tot un es pregunta quin sentit té tot plegat; que pringar tant i esforçar-se tant quan a un tot li va a la contra, només desgasta i aporta molt poques satisfaccions; que estar tot sol en un lloc tant incòmode i repetint una rutina absolutament monòtona és un desastre; i que en definitiva, poques coses positives hi veig ara mateix a aquest projecte. Si, realment hem/he estat de molt mala sort.

Però compte... la realitat també es pot veure d'una altre manera.

Soc un afortunat d'estar fent aquesta expedició en un dels llocs més purs, remots i especials de la terra. He tingut la sort d'anar superant el munt d'obstacles que se m'han anat presentant, com acostuma a ser habitual en un projecte ambiciós: varem trobar dos patrocinadors molt entusiasmats (Factor Energia i Damm) en el projecte quan ens va caure el que teníem quasi confirmat, i varem poder tancar el pressupost. Ens varem passar de llestos a la duana i ens varen enganxar el 70% de l'embotit, però per sort portava el 30% en una altra bossa, no el van veure i el varem salvar. El cargo es va endarrerir 10 dies des de la data prevista d'arribada a Punta Arenas, i hagués estat un desastre si no haguéssim tingut la immensa fortuna de que també es va endarrerir el vol antàrtic, i així ens va donar temps a poder tenir tot el material per la travessa. Estic al 60% del recorregut, tot i haver passat per un bloqueig a la tenda de 15 dies per mal temps i per l'evacuació del Carles. Que el meu company hagués de plegar va ser un contratemps importantíssim, tant per ell que quedava molt decebut, com per mi per haver de decidir continuar sol; però he tingut la fortuna de saber-me adaptar perfectament a la meva nova condició d'expedicionari en solitari, i he descobert que és com si tota la vida aventurera que porto, m'hagués preparat de sobres per afrontar-ho. A més, per a mi aquest canvi tan sobtat, també ha estat una oportunitat, doncs com a persona atreta pels grans reptes, sempre m'hauria vingut de gust fer una cosa tant interessant tot sol, però per la meva responsabilitat familiar, segurament mai m'ho hagués plantejat. Porto més pes al trineu per no haver previst quin material necessitava per a fer la travessa tot sol, però també tinc l'avantatge de que dormo en una tenda súper ample, i a l'acabar l'etapa estic tan còmode que descanso perfectament i em recupero molt bé per l'endemà. El terreny ha estat i continua essent molt dur, i això és el que em fa veure el mèrit i el valor d'aquesta aventura. En definitiva, que he tingut i estic tenint de moment molt bona sort en tot plegat, i me'n adono que estic fent un projecte que serà el més o dels més especials de la meva vida. La incomoditat, la solitud, el patiment i la duresa del projecte en general, em suposen una experiència realment intensa de la que n'aprendré moltíssim i em servirà tant pel record, com per aplicar a moltes vessants de la meva vida. Si, realment he estat molt afortunat.

Suposo que ja us podeu imaginar quina de les dues és la meva visió sobre aquesta expedició, veritat?

A la vida normalment no és tant important el què ens passa, sinó el que en pensem sobre el què ens passa.

A més, respecte a la bona o la mala sort, no tant sols és una qüestió de percepció, sinó també d'actitud, doncs nosaltres en som en grandíssima part responsables d'atreure o no atreure la "Bona Sort", que és molt diferent al pur "Atzar". Al respecte, jo soc un gran fan del llibre escrit per Àlex Rovira i Fernando Trias de Bes amb el títol "La Bona Sort", del qual només us en esmento una frase molt potent que diu més o menys així: "Qui no s'ocupa de les oportunitats i les circumstàncies, depèn sempre de l'atzar. I qui es dedica a buscar, crear i aprofitar oportunitats, i a treballar sobre les circumstàncies, no li preocupa mai l'atzar".

DEDICO EL DIA A:

Andreu Mateu. Amic personal que ha fet un munt d'aventures i és un tipus radical, anti-conformista, que sempre vol pensar les coses des d'un altre prisma a l'estàndard, i que sempre lluita per tirar endavant projectes molt especials.

De tots els seus reptes, pot ser el més destacat fou fer la travessa de l'oceà atlàntic remant en solitari i sense assistència que va fer entre novembre de 2006 i gener de 2007. Jo el vaig estar seguint a diari pel seu blog, que em va fer enriquir, divertir i fer aprendre moltíssim. Un blog gestionat com ho va fer ell, és com llegir un llibre fresc i de qualitat, fet dia a dia a partir d'una experiència i unes reflexions viscudes en el mateix moment de forma molt especial. Espero que aquest blog meu vagi també una mica en aquesta línia.

El fet és que ara que estic jo tot sol en un oceà, encara que de gel en aquesta ocasió, me'n adono de quan important per mi va ser seguir a l'Andreu en la seva bogeria atlàntica. Molts moments crítics que estic passant, m'han fet venir al cap algun dels comentaris que anava fent ell quan estava tot sol perdut al mig del mar.

Andreu: Com que sé que segueixes aquesta web i segur que veuràs aquest text, pensa que tot això només t'ho dic per fer-te la pilota i que em convidis a un sopar quan torni, eh? En realitat sí que m'inspires, doncs quan estic molt pringat durant aquesta dura travessa, penso que si el carcamal del Mateu va poder superar tres mesos remant per l'atlàntic, a veure si jo no seré capaç de patejar per aquesta terra durant dos mesos!!!

Una abraçada Andreu... ens veiem aviat per a comentar la jugada (i les futures jugades, és clar).

Una mica millor que ahir, amb el terra a estones més dur i estones igual de tou que el dia abans, i amb dues pujades força pronunciades durant l'etapa. Avui he pujat 142 metres, que en terminis antàrtics i amb el punyeter trineu, és un desnivell considerable.

Tot i només arribar als 26,4 Km., estic força content perquè no m'he cansat tant com ahir, ni he patit les conseqüències del sobre esforç que vaig fer, i perquè realment el terreny es va consolidant com a molt pla i regular. Si no fos per la neu tova i la pujada, segur que superaria els 28Km./dia objectiu. Però ja se sap: si no fos per la neu tova, si no fos per la pujada, si no fos pels sastruguis, si no fos pel vent, si no fos pel mal de peus, si no fos per haver estat bloquejat a la tenda 15 dies, si no fos perquè el fred és extrem, si no fos pel pes del trineu, i si no fos per moltes coses, ja seria al Pol Sud prenent-me una Estrella Damm faria dies... però el que fa interessant aquests reptes és precisament que costen i que un s'hi troba molts obstacles que ha d'anar superant. És com la vida en general: sempre ens passa que si no fos per alguna cosa, estaríem perfectes. Però és que l'essència de viure és, precisament, anar relativitzant, convivint i superant tots aquests "Si no fos per..."
-----------------------------------------------------
L'ELECTRICITAT A L'EXPEDICIÓ

Ja fa dies que tocava explicar algun tema més general de la travessa. I un que volia explicar-vos, i que força gent ha demanat en els seus comentaris, és com gestiono aquí tot el tema de l'electricitat.

Porto un munt d'aparells que necessiten energia elèctrica. A la foto hi son tots, a excepció de la càmera de fotos, perquè òbviament la necessitava per fer la foto. Val a dir que això ho he descobert quan ho tenia tot molt ben col·locat, amb la càmera de fotos inclosa, i ben content, he anat a immortalitzar el moment, però em faltava l'eina principal, que no podia ser fotografiada i fer la foto a la vegada.

Us explico quins són (començant per la fila de dalt a l'esquerra):

- La bateria principal: Si tinc aquesta bateria carregada, puc carregar tots els aparells. És molt petita, lleugera, i pot alimentar coses que requereixin fins a 16v.
- Balisa de geoposicionament ‘Yellowbrick'. És la que dona un senyal d'on estic cada mitja hora via satèl·lit. Aquesta va coordinada amb el sistema Race Tracker, i és el que possibilita que pugueu veure el meu recorregut a la web en temps real. Només porta la pròpia bateria.
- Dos telèfons Satèl·lits Iridium, amb un total de 4 bateries. Un no l'utilitzo, i només el porto d'emergència.
- Càmera de filmar Canon, amb un total de 4 bateries.
- Ordinador portàtil Asus, amb un total de 2 bateries.
- El GPS, que funciona amb piles.
- Una càmera de filmar "Go-Pro", per poder agafar imatges de vídeo sense haver-la de manipular, només col·locada al front o en algun altre lloc. Només porta la seva pròpia bateria.
- Ipod Apple. Només porta la pròpia bateria.
- I a la meva ma fent la foto, la càmera de fotos Canon, amb un total de 3 bateries.

La bateria principal la vaig carregant durant tot el dia, si fa sol, amb la placa solar fotovoltaica que col·loco a l'exterior del trineu, com podeu veure a la foto del final del text. Per poder carregar aquesta bateria es necessita força potència, i si no fa sol, o des de dins la tenda, la placa no en donaria prou per carregar-la. Per tant, hi ha dies que no em carrega.

Com he dit abans, des de la bateria principal, ho podria carregar tot, però resulta que l'ordinador només pot carregar-se a partir d'aquesta bateria principal. I per què us feu una idea, en un dia que la bateria principal se m'ha carregat molt bé durant la marxa, arribo a carregar l'ordinador una mica més del què gasto fent-lo servir (Fent i enviant aquesta crònica, mirant els missatges vostres de la web, i contestant 2 o 3 mails que acostumo a tenir). Per tant, vaig justet de bateria cada dia, i no podria carregar massa cosa més des d'aquesta bateria principal Conclusió: Que només utilitzo aquesta bateria per carregar l'ordinador.

A partir d'aquí, puc carregar directament amb la placa el telèfon satèl·lit i les bateries de les càmeres de fotos i de filmar. Podria carregar també el Yellowbrick, l'Ipod i la Go-Pro, però no tinc els cables adequats, i ho he de carregar directament des de l'ordinador amb un cable USB (cosa que em fa gastar més bateria d'ordinador el dia que he de carregar aquests aparells).

Quan carrego aparells directament amb la placa fotovoltaica, ho faig al vespre des de dins la tenda mateix. Estenent la placa oberta en un racó de la tenda, només amb la llum que entra, ja dona prou potència per a poder carregar-los, doncs requereixen tant sols entre 8 i 10v.

D'aquesta manera es genera una altre de les rutines que he de seguir cada dia: Durant la marxa connectar la placa per carregar la bateria principal que buido a l'ordinador mentre us escric això; i abans d'anar-me'n a dormir, posar a carregar el telèfon o alguna bateria de càmera, etc...

El que més em costa sempre és tenir l'ordinador carregat, i més d'un dia ha anat pels pèls que no podia escriure i enviar la crònica.

I el que més em preocupa sempre és tenir el telèfon i el GPS en ordre. De tot el demés, en cas de no poder carregar pel què fos (imaginem que es trenca la placa), en podria prescindir en un moment donat. Però sense telèfon no podria passar per motius de seguretat bàsica al anar sol, i del GPS impossible prescindir, perquè igual me'n vaig a parar a Saragossa en comptes de al Pol Sud. Com que el GPS va amb piles i en porto de sobres, tema solucionat. I pel què fa al telèfon, tot i tenir un total de 4 bateries, sempre tinc les 3 de recanvi carregades, i només n'utilitzo una que vaig recarregant pràcticament a diari; d'aquesta manera, encara que passés quelcom i no podés carregar més, anant molt en compte amb com l'utilitzo, podria arribar fins el final.

A la foto no ho he posat perquè era un enrenou, però a més de tots els aparells i les bateries, porto un munt de cables per poder fer totes les connexions. Ara ja hi estic molt habituat, però al principi cada vegada que havia de connectar alguna cosa, era un mal de cap.

DEDICO EL DIA A:

Nil Bohigas. Que a part de ser un tipus trempadíssim, amb un impressionant palmarès de muntanya i altres esports d'aventura, i un empresari d'èxit i en el sector dels esports d'aventura amb la seva empresa NO LIMIT, és un dels pocs que pot entendre perfectament el què estic vivint tot sol en una zona polar com la que em trobo ara mateix. Fa uns dies em va enviar un missatge a través de l'Oliver Vallès (Coordinador d'aquest projecte), i així m'ho manifestava.

I és que hi ha molt poca gent que hagi fet travesses en solitari als pols. A Catalunya, a part de jo mateix ara, només hi ha el Nil, que ja fa uns quants anys va anar a fer el Pol Nord tot sol, i per molt pocs quilòmetres no va poder assolir l'objectiu.

Així doncs Nil, gràcies pels teus comentaris, i a la tornada ens trobem un dia per comentar tot junts com estàvem quan ens trobàvem tot sols en les darreres latituds del planeta terra.

A l'Antàrtida un dia estàs content i rient amb la boca ben oberta, i l'altre et cau un cop de puny a la boca que et fa saltar totes les dents.

Anhelava arribar al grau 85, perquè totes les informacions deien que a partir d'allà tot millorava i la marxa es feia més fàcil i ràpida. Però des que ahir a les 12h vaig sobrepassar aquest punt, tot han estat dificultats. Ahir va ser la nul·la visibilitat del relleu del terra, que m'impedia avançar amb un mínim ritme; i avui una altre sorpresa: feia sol, zero vent i visibilitat perfecte; a més el terra era força pla i regular, amb només algunes muntanyetes de neu molt fàcils de veure i esquivar... tot sembla ideal, oi? Doncs no, resulta que la neu estava molt tova; com si hagués nevat el dia abans (que no va succeir), o com si no fes fred (i mira que en fa i hauria d'estar congeladíssima). I això feia que el fregament del trineu el convertís en un mort molt difícil d'arrossegar.

Normalment durant les 4 o 5 primeres hores de marxa estic molt fresc i amb forces, i en tot cas, pateixo i tiro com puc a partir d'allà fins el final. Però avui a les 3 hores d'avançar amb aquella neu, no podia més. M'he plantejat seriosament parar i plantar la tenda, i així agafar-me mig dia de descans, doncs estava rebentat i no em veia amb energia per fer tota l'etapa. Fins i tot m'he aturat amb la intenció de fer-ho o pensar-m'ho, m'he tret els esquís, m'he preparat un te mentre em menjava una barreta energètica... i al final he decidit que no parava, i que aniria tirant fins que pogués, encara que hagués de parar més sovint. Resultat: en comptes d'agafar-me mig dia de festa, he batut un nou record... però no el de quilòmetres aquesta vegada, sinó el d'hores de marxa. En total he arribat a les 10h perquè m'he capficat en intentar arribar el més a prop possible dels 28Km. posats com a mitjana per el càlcul de dies que porto per arribar al Pol Sud.

Al final, pencant molt i molt, he pogut fer-ne 24,8, però com que en tenia 6 de reserva guanyats sobre els 28 des que vaig fer aquests càlculs, encara estic dins la mitjana prevista, i me'n queden 3,8Km. de reserva per si de cas. Ara a veure com seran les properes etapes, perquè amb aquesta neu no es pot arribar als 28 en menys de 12h. Veuré els propers dies si he de rectificar els càlculs o no. I és una llàstima, perquè ara tal com està el terreny, si fos una mica dur, avançaria molt bé i sense patir tant.

Tot això no deixa de ser un avís, de que l'eufòria d'haver avançat molt bé els darrers dies i d'haver arribat a l'equador de la travessa, no em pot fer abaixar la guàrdia. Aquí queda encara molta tela per tallar. Són molts dies els que tinc pel davant, molts quilòmetres i continuo estant en un dels entorns més extrems del món. Per tant, concentració al màxim, i a no confiar-me gens de que això ja està del tot encarat.

Perdoneu el rotllo, però és que portava molts dies pensant en com avançaria a partir del grau 85 (50% del recorregut), i la decepció, de moment, és majúscula. Avui he patit molt física i mentalment. Cada pas que donava requeria moltíssim esforç, treure el punt d'honor i l'energia d'allà on en quedés, i a més, tenir una sensació de derrota contínua contra el pla que tinc segons la mitjana calculada. Us semblarà exagerat tot això, però aquí, amb les menjades de coco que porto i el sacrifici que s'ha de fer cada dia per viure-hi i avançar un bon tram, totes aquestes coses són cabdals.

A mi no m'agrada pas ni exagerar ni posar-hi massa èpica al tema, sinó al contrari, mirar-hi la part positiva i, si pot ser, fer-ne una mica de conya de tot plegat. Em sembla que no ho he dit massa vegades, però ara sí que us ho destaco, per si no ho havíeu apreciat encara: això és molt i molt dur... és duríssim... i us asseguro que ho dic des del coneixement d'haver-ne fet unes quantes de coses exigents.

En fi, demà serà un altre dia, i hem d'esperar què ens depara i com responc tant de cap com de cos. Avui quan he estat a punt de parar, ha tornat a guanyar la ment, però tampoc se'n pot abusar d'aquestes victòries, perquè si no, un dia el cos es pot declarar en vaga temporal, general o decidir que dimiteix directament.

Tot el dia d'ahir i d'avui he anat avançant amb les muntanyes de Thiel a l'oest (baixant a la meva dreta perquè s'entengui). Ahir no es veien, però avui si. He fet una foto que adjunto, perquè algú la demanava, però no s'aprecien massa bé tampoc... però al menys us en podeu fer una idea.

Avui volia explicar-vos un altre tema genèric de l'expedició, però se me'n ha anat el teclat cap una altre via. Disculpeu-me, ja ho faré demà (espero). Avui ja en tinc prou de jornada, tinc la bateria de l'ordinador molt baixa, i la meva pròpia bateria també, i necessito dormir molt.

Ah... i abans d'anar a dormir, encara m'he de dedicar a recollir totes les dents que m'han fet saltar del cop de puny, i a tornar-les a enganxar. I a que no sabeu com les enganxaré? Doncs si, evidentment: ho faré amb el què utilitzo per a reparar-ho tot aquí... la cinta americana.

Fins demà...

DEDICO EL DIA A:

Totes aquelles persones que estan passant per un mal moment, sigui per temes de salut, qüestions personals o les conseqüències de la crisi econòmica.

L'únic que se m'acudeix dir-los-hi des d'aquí, és que si cauen en la desídia, l'angoixa, el deixar-se anar, el victimisme, la inacció, i una actitud derrotista i negativa en definitiva, patiran molt per no arribar enlloc, estaran a mercè del pur atzar, seran carn de depressió o de psicòleg, i a més a més, no n'aprendran res de tot això. Però si lluiten, creuen en ells, activen solucions, relativitzen el problema i agafen en definitiva una actitud ferma i positiva, segurament se'n sortiran... pot ser amb alguna ferida, pot ser patint molt, pot ser tardant més del que voldrien, pot ser havent de prendre decisions molt valentes; però se'n sortiran. I el més important de tot és que veuran que han après, han crescut, i hauran contribuït a forjar una mica més el seu caràcter.

No podem dominar sempre les circumstancies, però sí que podem decidir quina actitud tenim davant d'elles.

Em feia molta il·lusió d'arribar al dia d'avui i fer una etapa tot celebrant particularment el dia del centenari de l'arribada de l'home per primera vegada al Pol Sud. Però malauradament, ho he celebrat a l'estil antàrtic: amb una etapa dura i amb molt de fred. Ara mateix estic a dins el sac escrivint això, i em trobo del tot destemplat pel fred que fa a la tenda, i pel que he patit a la segona part de l'etapa d'avui.

Pel què fa a la marxa del dia, només dir que a les primeres 4 hores tot ha anat sobre la normalitat, però llavors s'ha anat tapant, i he acabat patint de valent durant les 3 darreres hores perquè no es veia res i, sobre tot, no es veia en absolut el relleu de la neu on trepitjava, i així és impossible agafar un ritme mig decent, a la vegada que un queda marejat del tot després d'hores d'estar tan concentrat amb el metre de terra que té davant l'esquí.

El fet és que avui el tema va de DOBLE i MEITAT. Amb el Carles pensàvem estar al Pol Sud en el dia d'avui, i estic tot just a la meitat exacte; i pel que veig, si tot em va bé, arribaré a l'objectiu aproximadament a la meitat de temps que va passar entre que Amundsen va conquerir el Pol, i que va arribar-hi, ja perdedor, el capità Scott. També pensàvem arribar a la meitat del trajecte els dos membres del projecte, i també només hi som la meitat (abans Carles i Jo, ara només jo sol). I el fet és que tot això és el doble de dur del què em pensava, però també per això, d'aconseguir-ho tindrà per a mi el doble de valor.

No s'ha pogut arribar al Pol Sud per la celebració del centenari, però també és bonic viure-ho de camí cap allà, i fent-li a l'Amundsen i a la pròpia Antàrtida, l'honor d'estar patint i esforçant-se al màxim, i apreciant el fet de que tot i haver passat ja 100 anys, aquesta terra encara és gairebé tant pura, dura, incerta, extrema i preciosa com quan aquells aventurers pioners es van atrevir a desafiar-la.

DEDICO EL DIA A:

Evidentment, avui només puc dedicar el dia a Roald Amundsen i als seus quatre companys amb qui va anar fins el Pol, i que no sé perquè gairebé mai ningú els esmenta: Oskar Wisting, Olav Bjaaland, Sverre Hassel, Helmer Hanssen.

Ells formaven part d'una classe de gent que era agosarada fins el límit, perquè s'enfrontava a reptes que mai havia fet ningú i no hi havia ni precedents, ni referències, ni comunicacions, ni rescats, ni pla ‘B'. I això en una època en que el món encara tenia molts indrets per descobrir.

Als que ens agrada l'aventura, al màxim que podem aspirar és viure experiències molt intenses i amb variants que les compliquen una mica, perquè mai podrem igualar o acostar-nos al veritable esperit d'aventura de les èpoques anteriors.

Visca el dia 13, encara que sigui dimarts... a la porra els supersticiosos!

Ha estat un dia fantàstic en tots els sentits: Sol, bona visibilitat i una temperatura agradable (entre -17ºC i -12ºC); batut el meu rècord de Km. en un dia per 100 metres; he vist per fi les anhelades muntanyes de Thiel, i he superat el 50% de quilòmetres de la travessa.

A la foto no sé si podreu distingir-les bé, doncs al estar nevades, no donen prou contrast a tanta distància com per poder ser ben visibles (deuen estar a uns 40-50Km. d'on em trobo), però avui a les 10h30 del matí, he vist per primera vegada una muntanya des de feia 22 dies. Des de llavors, la única visió que tenia sempre que hi havia visibilitat, era la del blanc del terra i la línia de l'horitzó. Ha estat un flash impressionant, tot i que ja ho tenia previst. Sempre m'ha agradat veure muntanyes, però aquesta vegada les desitjava com mai. Significava moltes coses: un regal per la vista en primer lloc, la constatació de que m'acostava al paral·lel 85, i el fet de que estava a punt de passar la meitat dels quilòmetres previstos en aquesta travessa.

Quan preparàvem l'expedició amb el Carles, sempre dèiem que el primer objectiu clau era arribar a Thiel, i que una vegada allà, teníem moltíssimes possibilitats de completar el repte, donat que la segona part és, teòricament, més favorable en quant a terreny i sorpreses que la primera. Ara ja hi soc, i això vol dir que he fet un pas important per assolir la fita final. Però això no m'ha de fer abaixar la guàrdia, ni a nivell físic, ni a nivell mental, doncs encara queden molts quilòmetres, molts dies, i de ben segur, que moltes sorpreses i obstacles per superar. Però avui he consolidat un pas de gegant en aquesta aventura.

Espero poder fer alguna foto més bona demà d'aquesta serralada, però tampoc m'hi acostaré massa més, doncs jo baixo directe al Pol per la longitud 80-81W, i les Thiel estan situades a partir de la 85. I ja va bé, doncs tot i que són molt boniques, pel què em plantejo fer, millor veure-les de lluny, doncs muntanyes vol dir desnivells, i amb aquestes glaceres, desnivells vol dir molt mal terreny, molt esforç i moltes esquerdes.

Fixeu-vos bé en les dades de l'encapçalament del text. Per primera vegada comptabilitzo més quilòmetres fets que no pas els que em resten. Això dona energia i moral, doncs permet anar restant mentalment en comptes de sumar; però el cert és que encara queda un munt per tocar el destí final; i quan les torni a perdre de vista d'aquí uns 3 dies aproximadament, ja no tornaré a veure cap més cosa a l'horitzó fins que em trobi amb la base americana "Amundsen-Scott" annexa al Pol Sud. Jo prefereixo veure muntanyes que bases artificials, però de ben segur que si hi arribo, aquell engendro situat al costat del meu destí final, em farà una il·lusió tant gran com veure l'Everest per primera vegada!

DEDICO EL DIA A:

Tots els amics que m'han escrit una targeta de les que em prepara la meva dona cada vegada que me'n vaig a fer alguna animalada llarga. Cada dia abans d'anar a dormir, la darrera cosa que faig és llegir-me'n un, i així em dona un bon rotllo mental impressionant, que sense cap mena de dubte, m'ajuda a estar més agust encara i a descansar millor.

Aquest tema el va iniciar la Maria (la meva dona) l'any 1998, quan participava per primera vegada en moto a la cursa/aventura del Ral·li Dakar. En aquella època no hi havia telèfon satèl·lit, i un no trucava a casa fins l'etapa de descans, ni podia rebre missatges com ara a través de la web, i trobar-se cada dia amb una targeta manuscrita per algú que em donava ànims, em dibuixava alguna cosa o em feia alguna reflexió, suposava assolir un dels grans moments de la jornada. Ara hi ha molts més sistemes de comunicació, però aquest sistema tant personal, gairebé artesà i ple d'il·lusió, continua tenint un gran valor per a mi.

Gràcies a tots.

L'etapa d'avui ha estat molt semblant a la dels darrers dos dies fins al darrer quart. Les primeres ¾ parts eren de bona superfície i permetien anar a un bon ritme com ahir i abans d'ahir; però llavors ja s'ha començat a complicar de nou, i tot i no ser terrible, si que el terra ja no era tan rodador com darrerament. M'ha costat molt més fer les darreres dues hores, que no pas tota la resta de la jornada. Al final ha sortit una bona quilometrada, doncs tenia fixat intentar arribar com fos a 28Km., però el que em temo és que el terreny torni a ser ‘normal' a partir d'aquí durant uns quants dies, i no pugui fer tant bona marxa. Espero i desitjo que les bones condicions d'aquests tres dies no hagin estat una excepció.

-----------------------------------------------------------------------------------------------

A l'etapa d'ahir vaig fer rècord de quilòmetres, però vaig arribar mig marejat de gana. De fet, durant les tres darreres hores només anava veient imatges de restaurants on demanava el què volia i repetia tantes vegades com desitjava, o plats suculents que només somiava en tenir-los al davant. La part final d'ahir va ser una tortura a nivell de gana, i vaig acabar mig defallit.

A resultes d'això, quan vaig estar instal·lat a la tenda, vaig començar a menjar moltíssim, sense respectar la rutina que tinc marcada per cada dia en quant a la quantitat i varietat dels àpats. Però el fet és que aquest matí em trobava molt bé després de l'atipada de la nit anterior, i durant l'etapa he funcionat molt millor, i ja no he anat veient miratges relacionats amb el menjar.

La conclusió que en trec, doncs no és la primera vegada que em trobo just de forces durant la travessa, és que hauria de menjar més. Realment sempre tinc gana i sempre menjaria més després de l'àpat principal.

Per això i per tal de no començar a desmadrar-me, avui he tret tot el menjar que porto a hores d'ara, i he fet un inventari exhaustiu. Ara tinc anotat en una llibreta exactament què i quant en tinc de cada cosa.

El resultat de l'inventari ha estat molt millor del què m'esperava. Vaig realment sobrat de menjar. Per això, a partir d'aquí, i amb uns càlculs de que podria estar al Pol Sud entre el 1 i el 10 de gener, i sempre deixant un mínim marge de reserva, he replantejant els àpats de manera que pugui menjar molt més. Avui m'he tornat a fer un sopar molt potent, i aniré fent-ho fins el dia de Nadal. Llavors, en funció de com estigui avançant i de si he hagut d'aturar-me algun dia, tinc marge suficient per replantejar de nou la dieta i allargar molt més si fa falta. El fet és que he d'anar ajustant per planificar que tot el què porto, al cap i a la fi, m'ho mengi i m'alimenti al màxim, i no quedi res sobrant al final. Seria fatal passar gana, però seria molt pitjor passar gana i que em sobri molt menjar a l'acabar!

DEDICO EL DIA A:

Els meus companys colombians de l'Expedició a l'Everest 2010, i a tots els seguidors-col·laboradors que van venir-los a esperar (Els anomenem entre nosaltres ‘Lobuches').

Ara que estic tant sol penso molt en el grup que varem formar entre tots en aquella expedició, amb un conjunt de gent molt divertida i d'una qualitat humana impressionant. Amb la majoria d'ells continuo en contacte, i amb algun hem desenvolupat una veritable amistat.

Juan Pablo, Nelson, Tono, Rafa i Carolina (Membres de l'expedició), i tots els Lobuches: Gracias por la cantidad y calidad de horas que pasamos juntos en uno de los lugares más bellos del mundo, persiguiendo unidos el objetivo de escalar la montaña más alta del planeta. Nunca olvidaré ninguno de los segundos que vivimos tan intensamente aquella primavera del 2010, y os aseguro que durante mis largas horas de marcha solo aquí en el hielo antártico, estoy pensando mucho en todos vosotros.

Juan Pablo: Que sepas que el verdadero motivo de mi travesía hasta el Polo Sur, es porqué me han dicho que allí encontraré a un gentil caballero con un maletín lleno de dinero, y dispuesto a pujar hasta dónde convenga en la subasta por Caro. Tengo que llegar como sea, y a ver si al final la colocamos y hacemos un buen negocio. Recuerda: Mi comisión normal es del 10%, pero en este caso, y tratándose de un esfuerzo tan grande de ir andando solo hasta el Polo, te lo subiré a un 15%.

Doncs si, avui he superat per primera vegada els 30Km./dia. Ha estat una sorpresa doncs la visibilitat durant les 4 primeres hores era molt dolenta i costava veure el relleu del terra. Però la superfície era molt bona i era fàcil trobar la traçada. Anava més cansat que ahir, però tenia moltes ganes de superar, com a mínim, els 28Km, doncs he calculat que si aconsegueixo mantenir des d'avui (inclòs), una mitjana diària de 28 Km. recorreguts, tardaré 24 dies fins el Pol Sud. Ara que ja he fet forces tirades per sobre els 25 i un parell al voltant dels 30, penso que 28 al dia pot ser un bon objectiu... De moment, seguint aquesta mitjana que estreno avui, ja només me'n quedarien 23, i en porto 2,6Km. de reserva (la diferència entre els 28 i els que he fet avui), per aplicar a algun dia que no hi arribi, o per aplicar-me un bonus d'algun dia al final.

Amb aquests càlculs, estaria a l'objectiu final el dia 3 de gener si no faig cap aturada a descansar o per culpa del mal temps. I penso que, sempre sense aturades, com a molt podria millorar un parell o tres de dies, o empitjorar-ne també uns 3 o 4. Per tant, i creuem els dits, espero arribar al Pol Sud entre cap d'any i reis aproximadament.
-----------------------------------------------------------------------------------------------

XAPUSSES ANTÀRTIQUES:

Fa tres dies, quan us parlava de com m'organitzava a nivell d'orientació, us deia que no podia anar sempre amb el GPS perquè a l'exterior de l'anorac i en marxa, les piles s'esgoten en poc més d'una hora. Llavors, miro el GPS de tant en quant (cada hora o dues hores), i segueixo sempre el rumb amb la brúixola. El què faig és buscar una referència visual i anar fins allà, i una vegada hi soc, mirar la brúixola per fixar el rumb de nou, i anar fins una altre referència. Però el què passa és que sovint no tinc referències visuals clares (núvols, muntanyes, marques visibles a llarga distància a la neu per sastruguis, zones més fosques o més clares, etc...), i llavors has d'anar consultant la brúixola cada dos per tres, i perds molt temps, a banda de que vas fent petites desviacions que sempre és distància perduda al cap del dia.

Per solucionar això, hi ha un sistema que he vist que expedicionaris polars el portaven sovint. Aquest consisteix en un ‘compàs', que és el mateix que una brúixola en forma de roda que va flotant i sempre indica bé la direcció correctament, estigui en la inclinació que estigui, o encara que estigui en moviment (segurament n'heu vist alguna vegada a sobre el tablier d'algun cotxe 4x4). I porten el 'compàs' amb un sistema que s'agafa de la cintura, i el tenen sempre al davant per poder anar seguint el rumb constantment sense aturar-se. Jo vaig demanar sobre la conveniència o no de portar aquest sistema per aquesta expedició, però se'm va dir que no valia la pena, i no vaig investigar més. I el fet és que ho trobo molt necessari, i aconsellaria a tothom qui faci travesses d'aquestes, que ho portés.

És a partir d'aquí quan fa uns dies em vaig posar a fabricar una ‘xapussilla' que em servís de compàs per la funció aproximada que us he comentat. Material requerit: una brúixola, una fixació de recanvi, un bon tros de planxa d'alumini que tinc per protegir el fogonet (vaig agafar la del fogó de recanvi), cinta americana i un cordill. Resultat: m'he fabricat una espècie de ‘compàs' que podeu veure a la foto, que no és tan precís com un amb la brúixola/bola suspesa, però em fa molt bon servei. No és massa precís quan estàs en marxa, ja que el moviment fa que la brúixola no estigui exactament orientada, però si que et va donant una bona idea de si et desvies o no del rumb, i a la que vas molt a poc a poc o t'atures, ja marca perfecte el rumb i pots anar seguint.

Total, que estic més feliç que un anís amb el meu inventillo, que sens dubte, també m'està ajudant a millorar el ritme aquests dies, doncs m'estalvia un munt d'aturades a revisar constantment la direcció.

DEDICO EL DIA A:

Tot l'equip d'INVERGROUP... El meu equip de treball: la Mònica, les dues Raquel's, la Montse, la Elisabet, i el pobre Ignasi que deu estar dels nervis en mig de tantes dones tot sol.

Són un grup magnífic de treball, que ja estan acostumats/es a que de tant en tant polsi el botó de l'hiper espai i desaparegui un temps per fer alguna animalada pel món. I sempre maximitzen la seva professionalitat i la seva responsabilitat perquè tot rutlli perfectament durant la meva absència. Gràcies a tot aquest team, puc fer les aventures que faig, i per això els hi estic tremendament agraït.

De tots, un pensament antàrtic molt especial per la Mònica Palencia, que treballa amb mi des que va entrar fent pràctiques quan estava a la Universitat ja fa 10 anys, i ara exerceix perfectament una funció clau al despatx, de gerent executiva. A més, ella aquest 2012 afrontarà una de les grans aventures de la vida d'una dona: Ser Mare!

A totes les demés, moltes gràcies per ser tant bones professionals, i sobre tot, cuideu-me a l'Ignasi, l'únic home del castell quan no hi soc jo, perquè no vull que acabi tan ‘Loco' com vosaltres... que de serioses amb la feina ho sou un bon tros, però de boges i divertides, també un altre bon trossàs!! Només s'ha de veure els comentaris que em deixeu a la WEB, signant com a "LADYS CC276"... a veure si la gent es pensa que són missatges d'algun club de mala vida situat a la ‘Comarcal 276', quan vol dir la direcció del nostre despatx (Consell de Cent, núm.276).

Gairebé 30 Km. Fantàstic! Estic molt cansat perquè he anat tot el dia donant el màxim, però ha valgut la pena. I a més, ja estic als 84º06' de latitud sud, enfocant els 85º, als que, si em van bé les següents etapes, podria arribar-hi el dimecres dia 14, i celebrar el 100 aniversari de que Roald Amundsen va arribar al Pol Sud, tot just a la meitat de camí en quant a quilòmetres.

De totes maneres, no penso que sigui massa habitual en els propers dies d'arribar a la trentena de Km. Ho dic perquè és difícil igualar les condicions d'avui, que eren perfectes en tots els sentits: Sol amb excel·lent visibilitat; poquíssim vent al matí i gairebé nul a la tarda; una temperatura molt agradable (entre 10 i 15 graus negatius, que amb sol i sense vent, és realment bona, una vegada hi estàs acostumat); un terra molt bo durant gairebé tota l'etapa (fins i tot amb trams on la neu estava tant compactada que podia realment esquiar, si es pot dir esquiar quan tens algú que t'estira del darrera amb tota la seva força); jo amb molta energia (estic content de tenir dies amb les forces a tope després de 23 dies de marxa sense aturar-me); i amb una actitud molt lluitadora, doncs m'he llevat amb ganes de treballar a fons per treure'm les sensacions negatives dels dos dies anteriors, que no m'estaven ajudant massa.

Si calculem 9 hores de marxa efectiva, descomptant mitja hora de l'acumulació d'aturades a beure i menjar que acostumo a fer en cada etapa, avui em surt una mitjana de pràcticament 3,3Km/h.

3,3Km./h.... Mare meva quina velocitat!! Això sí que és Extrem!! Espero que sigui veritat que en aquesta immensa terra gelada no hi visqui ningú i, per tant, no hi hagi policia, doncs segur que m'empaperaven de multes per circular tant ràpid. Hauria d'haver instal·lat un anti-radar al trineu! Àlex (Crivillé): Contacta amb el Jorge Lorenzo i el Fernando Alonso, que us repto als tres a veure si podeu resistir aquesta impressionant velocitat durant nou hores. A veure si no agafeu por dels riscos que corres anant tant ràpid; a veure si suporteu la potent acceleració que suposa pel cos passar de 0 a 3,3Km. en uns 12 segons; a veure si aguanteu la pressió als ulls, que s'enfonsen per l'elevat vent a la cara; a veure si sobreviviu al desplaçament del cervell degut a la increïble força centrifuga que es produeix al agafar una corba a aquesta velocitat; i sobre tot, a veure si no us hi adormiu, que emocionar-me per anar a aquesta velocitat, té tela!

A més a més, avui he arribat a una deducció important, després de dies donant-li voltes al tema. Com que tinc molt temps per pensar, com no paro de fer càlculs, i com que vaig aprovar estadística (molt justet) a la carrera, he arribat a una conclusió clau: que els dies que tinc de postres ‘Mouse de Xocolata', son els que em funcionen millor. Avui, evidentment, em tocava aquest postra que tant m'agrada dels que porto, i deu ser per això que he anat tan a fons durant tot el dia... i ho he comprovat al diari, i passa el mateix amb els altres dies que m'esperava tant suculent fi de sopar. O sigui, és una conclusió científica absolutament demostrable, que el Mouse de Xocolata liofilitzat és un aliment essencial a posteriori de l'exercici per a tots els esportistes d'èlit. Ara quan torni, espero que la revista Nature em publiqui un article al respecte.

Bé, deixo de dir xorrades, que sinó al final pot ser si que pensareu que m'estic tornant boig... i no és pas veritat, eh, eh, eh, eh, eh... Oé, Oé, Oé... Vinga, vinga, oé, oé, eh, eh...
- Popeye el Marino soy... (que per un dia que em sento plenament energètic, ja puc cantar la cançoneta!)
- Visca el Pato Donald (Que parla millor que jo, i que camina tan patós com jo quan trobo sastruguis!)
- Bugs Bunny for president!! (A veure si al menys ens porta una mica més de sort que els que tenim...)
- .... I les Tres Bessones, a currar, que ja son prou grandetes (Que si hem de treure el país de la crisi, el què s'ha de fer és currar, i no fer com aquestes que fa temps que viuen del "cuento")

(Albert: Para ja d'escriure i desconnecta l'ordinador, que aquesta gent pensarà el pitjor, que et posaràs en evidència...)

Disculpeu... se me'n ha anat una mica l'olla... efectes de les altes velocitats, suposo.

Que tingueu bona nit...
...Ah... ara ho he pillat: per això m'estic tornant majara. Cada dia us dic bona nit, i aquí mai es fa de nit; sempre, sempre, sempre és de dia! Ara he vist el problema... no sé com resoldre'l, però al menys el tinc controlat!!

(Nota: I al pobre encara li queden unes quantes setmanes fins al Pol Sud... aneu preparant la camisa de força per quan arribi a l'aeroport!!)

DEDICO EL DIA A:

Voyager. Perquè els seus aliments liofilitzats son altament nutritius i estan boníssims (sobre tot el Mouse de Xocolata). Cada dia sopo súper a gust, la dieta no se'm fa gens avorrida, i noto que reposo les calories que necessito pel dia següent.

Fa temps que els consumeixo tant a la muntanya com a les ultra maratons en autosuficiència, i em semblen un gran invent de molta qualitat. Gràcies per la vostra col·laboració en aquest projecte.

Un dia nefast ... molt fred, amb molt vent i, de nou, amb una superfície fatal ... potser és el dia que més m'he agobiat. Veia que no avançava, era impossible anar recte en cap moment, i fins i tot m'he posat en una zona de sastruguis gegants (els més grans que he vist fins ara), de la que, literalment, em pensava que no en sortia. He tardat 1h45 per fer 2 km en aquest lloc. Fins i tot m'he hagut de treure els esquís i els pals, i deixar-los, per anar arrossegant directament el trineu per intentar-lo treure de segons quins forats on hi cabia sencer ... i llavors a recuperar els esquís, i a tornar-hi. Al final encara m'han sortit 22 Km. que no estan tan malament, tenint en compte amb l'embolic que m'he trobat.

Penso que ara estic en una part de la travessia molt clau i dura mentalment, ja que encara no estic a la meitat de quilòmetres, porto moltíssims dies avançant sense descans, i el terreny segueix sent molt complicat en molts moments. Necessito, com sigui, arribar al paral·lel 85, a les muntanyes de Thiel, i mirar-m'ho tot des d'una altra perspectiva, perquè això m'està esgotant mentalment.

L'únic positiu del dia és que la ferida que tenia al peu i que ahir feia molt mala pinta, no ha anat a més, i amb l'embolcall que li he fet aquest matí, m'ha deixat caminar amb un dolor més que suportable. Al treure'm els mitjons, ni l'he tocat, ja que demà tornaré a la batalla amb la mateixa reparació que li he fet avui, i així fins que caigui o es queixi per alguna altra raó.

Demà serà important perquè per mica de bé que em vagi l'etapa, he de superar la latitud 84, i ja començar a apuntar cap a la de 85. Espero que així s'animi una mica més la cosa ...

--------------------------------------------------------

Ahir vaig comentar que avui faria uns comentaris annexes sobre el tema d'orientació i algun inventillo que he fet, però estic mig congelat i molt cansat, i prefereixo deixar-ho per demà ... Bona nit.

Podria estar molt content perquè he superat per primera vegada els 26Km. en un dia, però he acabat la jornada força tocat... tant mental com físicament.

Mentalment perquè les 4 primeres hores del matí han estat molt i molt rodadores, amb un terra com mai havia trobat: molt pla, dur i amb facilitat per trobar la traçada cap el rumb correcte. Allà he agafat un molt bon ritme i m'he començat a entusiasmar de que, per fi, m'havia apropat a un terreny millor. Però l'Antàrtida deu voler que sempre li tinguem respecte, i tot just després de fer una paradeta una mica més extensa a beure i menjar, i ja fins el final d'etapa, ha començat a complicar-se moltíssim la superfície. Semblava que fes trial. He bolcat el trineu 3 vegades, he hagut de rectificar la traçada constantment, m'he quedat encallat sovint, i en definitiva, m'ha costat un munt avançar. Els 26Km. d'avui han sortit de la tirada de les primeres 4 hores, doncs si hagués estat tot com a la segona meitat, no hagués ni arribat als 25. I això m'ha donat mal rotllo perquè m'he començat a fer la pel•lícula de que fins el Pol Sud aniria trobant alternança de bons trams amb d'altres terribles... i això vol dir més esforç, menys quilòmetres i més dies.

I de físic perquè si bé les butllofes sembla que estan força controlades de moment, fa un parell de dies que una de les tires de cinta americana que porto al peu per protegir-les, em va fent una ferideta a la part de dalt del peu (a l'empenya). He anat tunejant aquesta cinta, doncs és un tema que necessito per poder tirar sense que em facin mal les butllofes. Però avui a mitja jornada m'ha començat a fer molt de mal, i he arribat al final amb una bona ferida molt inflada en aquesta part del peu. Em fa un mal força important. De moment ho he netejat una mica, he tret del tot la cinta americana per intentar un invent de fer-la passar per un altre lloc, i ara deixaré airejar i descansar el peu durant la nit... i demà al matí, hi posarem un pedaç del què sigui a la ferida i si o si, a continuar, tot esperant que amb els dies vagi aguantant i no empitjori.

--------------------------------------------------------------------------------

Us explico breument com m'organitzo pel tema d'orientació.

Amb el mapa poca cosa es pot fer, doncs ni hi ha mapes de bona qualitat de l'Antàrtida, ni hi ha gairebé referències geològiques per poder-hi treballar. El més important és el GPS.

Tinc una ruta ja preparada al GPS, que té en compte tant les zones d'esquerdes principals que es detecten als mapes, com evitar desnivells molt pronunciats propers a les zones de muntanyes, com les referències d'altres expedicions que han seguit la mateixa ruta.

Així doncs, l'orientació bàsica és força fàcil, perquè només he d'anar enllaçant els punts GPS que ja tinc programats, i que estan a unes distàncies que varien entre els 12Km. fins els 40Km. El problema és que no sempre es pot anar en línia recta cap el punt que toca, doncs el terreny ho impedeix. Per això s'ha d'anar controlant el rumb tota l'estona. I per anar controlant constantment el rumb, utilitzo una brúixola, perquè és més ràpid de mirar que el GPS, que només indica la direcció quan s'està en moviment, i, a més, així estalvio piles del GPS.

D'aquesta manera, normalment porto el GPS apagat a dins la jaqueta, per evitar que les piles se'm consumeixin molt ràpidament. Penseu que qualsevol cosa que porti bateria (càmeres, gps, etc...) que estigués penjat al pit per la part de fora, acabaria les bateries amb poquíssima estona per culpa del fred intens que fa. Per això només trec el GPS de tant en tant per a comprovar el rumb correcte i els quilòmetres que porto, i vaig avançant guiant-me per la brúixola.

Per avançar amb la brúixola, marco també un rumb fix, i llavors agafo alguna referència visual mínima que pugui percebre en la direcció que he d'anar (des d'un pilot de neu més visible, un grup de sastruguis, alguna taca més negre, o fins i tot un núvol...), i vaig avançant per trams. El problema aquí és quan no hi ha visibilitat o no trobes cap referència clara. Llavors o bé has d'anar tota l'estona amb la brúixola a la mà, o has de fer invents com el que ja us vaig comentar el dia de la visibilitat zero, o algun altre com el que us explicaré demà.

El mapa, de fet, només l'utilitzo al vespre per assenyalar el punt on estic, i veure com vaig avançant per la ruta establerta.

DEDICO EL DIA A:

Strategycomm en general i a la Sandra Garcia en concret, que fa ja molts anys que m'ajuden en els meus temes de comunicació, i en aquest cas concret, per aquest projecte, porten tot el tema de mitjans.

Evidentment, si un pretén que els patrocinadors confiïn en ell per un projecte, llavors ha de fer el màxim esforç perquè hi hagi un retorn d'imatges que els hi justifiqui la seva inversió. I de tot això, apart del contingut que es vagi generant en funció de com evolucioni el projecte, se'n ocupen els d'Strategycomm amb la Sandra com abanderada.

Només espero donar-te molta feina durant molts dies, així voldrà dir que vaig continuant. Gràcies per tot.

Com costa de que millori el terreny... avui estava força dur tota l'estona, però absolutament irregular en tot moment, i amb grups de sastruguis enormes que havia d'anar esquivant. Amb tot aconseguia agafar prou bon ritme, però de cop em bolcava el trineu. Un total de 10 vegades l'he bolcat... més que el dia en que no tenia visibilitat.

Amb tot he aconseguit millorar una miqueta el quilometratge màxim que havia assolit ahir (25,8Km.), però fent un desgast energètic enorme, i apurant de nou fins les 9h45.
--------------------------------------------------------------------------------

Avui fa exactament 20 dies que estic absolutament sol, i que camino com un autòmat per aquesta terra gelada, repetint cada dia les mateixes rutines, i apurant al màxim les forces cada dia.

És difícil de tenir una sensació de solitud més extrema que la que es té aquí baix... No hi ha res, no hi viu ningú, no et trobes amb res a part del gel, no veus res, etc... Fa 20 dies que només m'escolto a mi mateix i al vent. I quan para el vent del tot (que ja ha passat dos dies), la buidor ho abasta tot, i s'escolta el silenci més impressionant que he percebut a la meva vida.

De fet, fins i tot fa 15 dies que vaig deixar de veure la silueta de les muntanyes d'Elsworth a la llunyania. Per tant, estic inclús sense la companyia de les muntanyes, i anhelant arribar a la serralada de Thiel per poder-ne trobar unes de nou (em queden uns 8 dies aproximadament).

No havia previst estar tot sol aquí al mig de l'Antàrtida, i evidentment, preferiria estar amb el Carles ara mateix. Però el cert és que tot i estar molt cansat i força fart de la monotonia dels dies, penso que també ha estat una oportunitat especial poder fer aquesta aventura en solitari. Per les meves responsabilitats familiars, segurament mai m'hagués plantejat fer un repte d'aquesta magnitud tot sol, però ara que m'hi he trobat, ho estic gaudint al màxim. Si ens deixem portar per les ganes de comoditat, el luxe del menjar de casa, l'enyorança, etc... un sempre sembla que vulgui marxar pitant d'aquí. Però si un valora quant únic i especial és poder estar en un lloc com aquest, i quant intens i enriquidor és poder estar-hi sol, només amb la pròpia companyia i el diàleg amb un mateix, veurà que és un afortunat ja no solament de ser-hi, sinó de ser-hi i estar-hi bé.

Estar tot sol pot ser una mica més avorrit, una mica més arriscat, una mica més angoixant, i una mica més dur. Però estar sol tant de temps i en unes circumstàncies tant especials, també permet fer un viatge interior molt profund on un té l'oportunitat de reflexionar amb molta qualitat sobre el passat, el present i el futur del propi pas per la vida. I això, si es fa amb prou curiositat, interès, llibertat, i amb la llibreta de les notes oberta i en blanc, suposa una tasca apassionant. I adonar-se'n de que el que un va trobant per aquest viatge interior passat i futur, no li desagrada del tot, no deixa de ser una bona notícia; perquè el que sí és segur és que si es ve en un lloc així amb algunes coses a la vida que grinyolen, al final, aquí acaben petant.

Estar i fer coses amb la gent que estimes o que són de la teva confiança, està molt bé. Però penso que també és important que la gent sàpiga buscar experiències per viure-les tot sol. No em refereixo a animalades d'aquest tipus com una expedició antàrtica, sinó a qualsevol cosa més senzilla. Sempre acostumem a voler fer-ho tot amb companyia. Però saber estar sol, saber viatjar sol, saber trobar-se totalment obert al món i a un mateix, és una de les experiències més plenes que un pot experimentar.

DEDICO EL DIA A:

La Montse Bertran, que és la que se'n ocupa d'actualitzar la web cada dia.

És una tasca clau que s'ha de fer durant molts dies, tant laborables com festius, i que és la que em permet, en realitat, no sentir-me tant sol, doncs és el meu propi mitjà de comunicació d'anada i tornada amb tots vosaltres.

Gràcies Montse!

Energia recuperada (de moment), i la superfície millorant mica en mica. Les primeres 5 hores era una constant alternança de zones dures amb d'altres més toves, però les darreres 4h45, ha predominat el sol dur, i he pogut avançar molt millor, podent fins i tot superar per poc la meva millor marca diària de quilòmetres: 25,4 en total. Ara cansat i animat... espero que demà no pagui el sobre esforç d'avui i m'agafi una altre ‘pàjara' com la d'ahir.

--------------------------------------------------------------------------------

Ahir ens havíem quedat a l'hora d'anar a dormir. Passo a continuació a explicar com és la vida aquí cada dia des del matí fins que em poso de nou els esquís:

LA VIDA A LA TENDA (PART 2)

El rellotge "POLAR RS800CX" que m'han donat com a patrocini tècnic, és una màquina estupenda per entrenar i per practicar tot tipus d'esport. Però té un greu problema: no s'espatlla mai al matí, i cada dia fa sonar la seva alarma ben puntual a les 5h50'.

És el moment més dur del dia: llevar-se. A dins del súper sac de plomes s'hi està ben calentet, i a la tenda estem sempre per sota de 0ºC al matí; i a més, si un pensa la matxacada que li queda pel davant, i escolta el vent picar contra la tenda, no li venen gens de ganes de sortir... gairebé un desitjaria un dia de tempesta brutal per poder tenir la consciència tranquil•la i poder-se quedar a dins del sac. El fet és que és molt important ser puntual al llevar-se, perquè amb el munt d'hores de marxa que hi estic posant, i fent tot sol totes les tasques de desmuntatge i muntatge de la tenda, no sobra cap estona.

Normalment em dono de temps per pensar-m'ho fins a les 6h15-6h20. Llavors una empenteta amb decisió, i ja estic incorporat i a punt per tornar a la guerra. El primer de tot és abrigar-se una mica i el segon és treure tot el munt de coses que han dormit amb mi a dins del sac. Ahir me'n vaig oblidar d'explicar-ho, però el fet és que a l'anar a dormir, poso amb mi tot allò que no vull que estigui fred o congelat al dia següent. D'aquesta manera, dormo a dins del sac amb: El Buff, la màscara per la cara, els guants, els mitjons del dia següent, la camiseta i les malles 2ª.capa, l'ampolla d'aigua plena, totes les bateries, la càmera de fotos i el GPS. Imagineu-vos-ho... .

De seguida encenc el foc per començar a fondre neu i escalfar la tenda. Val a dir que està molt mal fet, i és una imprudència important, fer el foc a dins la tenda... de fet, tothom sap que no s'ha de fer, i ho indica ben clarament a totes les tendes del món. Però aquí és necessari tant per poder escalfar una mica l'ambient i poder viure unes hores sense congelar-se, com per poder assecar les coses humides o congelades (Guants, buff, mitjons, etc...).

Mentre vaig fonent neu, em preparo l'esmorzar. Normalment consta de la part d'embotit i formatge que em vaig guardar del sopar del dia abans, més galetes i una gran tassa de llet (porto llet en pols) amb cola-cao o cafè. Acabo omplint d'aigua les dues ampolles que porto amb polvos energètics Power Bar (entre les dues 1,5 litres), i un termo d'un altre litre i mig, on hi poso una bossa de te i una mica de sucre.

A partir d'aquí em vesteixo per la batalla de nou, i vaig recollint totes les coses de la tenda, guardant-les sempre al seu lloc, cosa fonamental si es vol tenir tot a mà ràpidament quan convingui

Cap a les 7h45/8h, una vegada tot ja gairebé a punt per treure-ho de la tenda i posar-ho al trineu, ve un dels moments més clau del dia: fer caca. És molt important anar ben regulat en aquest tema, i poder-ho fer sempre a la mateixa hora, doncs creieu-me que fer aquí aquesta feina és una de les tasques més delicades. És fonamental anar ràpid, doncs encara no s'ha inventat la manera d'anar de ventre sense abaixar-se els pantalons i calçotets, ni un es pot fregar amb guants. Per tant, sense conyes, és un moment delicat pel risc de congelacions. I si ja seria greu que a un se li congelés un dit, imagineu-vos la tragèdia que suposaria tenir congelacions a la part aquella que ens penja als homes d'entre mig de les cames. Així doncs, em preparo com si anés a fer una tasca d'alta seguretat de forma cronometrada: pantalons només amb el velcro, tirants abaixats, el paper ben preparat amb doble full a la butxaca de la jaqueta i amb la butxaca oberta, i... a l'atac. Fins i tot, per mica que pugui, tot i portar barret, ulleres, buff, etc... surto fora la tenda sense guants, doncs si un va ràpid perd molt menys temps i fa més bona feina. Normalment aquí tenim sempre un èxit rotund, doncs el cos se'm regula força bé en aquests temes. La veritat és que seria una moguda haver-se de llevar a la nit per anar al WC, o haver de fer-ho durant la marxa del dia.

Immediatament acabat, torno a entrar a la tenda, m'acabo de posar tot en ordre, i ja començo a treure els paquets cap a fora. Ho poso tot el màxim de ben col•locat possible al trineu, i començo a desmuntar la tenda. Aquesta operació de muntatge de trineu i desmuntatge de tenda, em pot durar entre 20 i 40 minuts, depenent del vent.

Acostuma a ser entre 8h30 i 9h, i a partir d'aquí, tot a punt per començar unes altres 9 hores aproximadament de matxacada per la neu, fins que arribaré a un punt on tornaré a començar a muntar la tenda de nou, i a repetir totes i cadascuna de les tasques que us he intentat descriure entre ahir i avui... i així ja porto 19 dies des que estic sol, 38 en total, i me'n queden, com a mínim, una altre trentena... That's live at Antarctica, my friends...!

DEDICO EL DIA A:

Tots els que heu acabat de llegir els POSTS d'ahir i d'avui fins el final. Ja sé que m'enrotllo força, però heu d'entendre que tot el dia sol caminant, dóna molt per pensar... de fet, em reprimeixo molt, doncs sempre tindria un munt de coses per escriure a la WEB, i ho deixo estar, per risc de ser massa pesat.

Per això marco amb una línia la part de petita explicació del què ha donat de sí l'etapa, i la resta de temes. Així, qui només vulgui seguir el dia a dia, sap on ha d'aturar-se si no vol seguir amb el tema.

De fet, amb aquest sistema, de tant en quant, aniré explicant algunes altres coses de la realitat d'aquí a baix, o curiositats relacionades, val?

Repeteixo a tots el de sempre: gràcies per seguir-me, i gràcies per tots els missatges que deixeu... Prometo contestar a tothom personalment quan torni, encara que em porti setmanes de feina!!!

Avui se m'ha fet un dia dur i pesat. La superfície era força plana, però el 80% tenia la neu força tova i costava horrors d'estirar el trineu. Entre això i, m'imagino, el cansament de l'etapa d'ahir (o el fet de portar 18 dies sense parar), el fet és que m'ha agafat un ‘Pajarón' impressionant. He estat més de 4 hores amb la intenció de parar allà mateix i muntar la tenda, però anava continuant a tranques i barranques, i fins i tot notava com me'n anava de tort. M'he aturat el doble de vegades del normal a beure i menjar, i m'he pres el doble de productes energètics Power Bar del que acostumo a fer cada dia. Al final, gràcies a això, he anat tirant, i les darreres dues hores fins i tot m'he trobat força bé.

Estic al llindar del paral·lel 83 (hi passaré demà durant la primera o segona hora), per tant, pràcticament aconseguit l'objectiu de fer aquest grau en 5 dies. El que tinc clar és que, mal temps a banda, no puc tardar més de 5 dies en fer cada grau. Això voldria dir 35 dies des d'ara fins el Pol Sud.... i a partir d'aquí, a millorar-ho tot el què es pugui.

--------------------------------------------------------------------------------

Fa dies que vull explicar alguna cosa més genèrica de l'expedició, fora del com ha anat concretament l'etapa. Però per poder dir què ha passat durant el dia i no voler-me enrotllar més, ho vaig deixant passar. I a més, veig que hi ha algun comentari a la Web, que demana aquest tipus d'explicacions. Així que de tant en tant, aniré parlant d'algun tema més genèric (no concret del dia), una vegada feta la crònica de la jornada. Així els que ja en tinguin prou amb veure què ha passat durant el dia, que s'aturin a la ratlla... i els que volen més informació, que continuïn llegint.

LA VIDA A LA TENDA (PART 1)

Avui parlaré de com és la vida a la tenda des que deixo els esquís fins que me'ls torno a posar. Ho faré en dues parts (entre avui i demà), perquè seria massa llarg, i penso que és prou curiós com per explicar-ho una mica bé. Així doncs avui anirem fins el moment de dormir:

Amb tants de dies, un desenvolupa una rutina que el porta a fer gairebé exactament el mateix cada dia. Per tant, l'ordre del que us explico és gairebé exacte o amb poquíssimes variacions.

Aproximadament cap a les 18h, tot just fetes les hores de marxa o quilòmetres del dia, i escollit un lloc adequat per acampar, poso el trineu en perpendicular a on anirà la tenda perquè talli una mica el vent, i em disposo a muntar la caseta.
La tasca de muntatge era un dels temes que més em preocupava anant sol, però després de 18 dies ja hi tinc tanta pràctica, que fins i tot amb un vent intens, me'n surto molt bé i cada dia ho faig amb menys temps. Una vegada ben falcada, cobreixo de neu tots els voltants per aïllar-la més del vent, faig un foradet a l'avancer per poder entrar i sortir millor, i omplo de neu mig avancer per poder fondre-la tant per sopar, per esmorzar, com per omplir les garrafes.

Ja muntada la tenda, hi trasllado totes les coses que necessito del trineu. Normalment son unes tres bosses petites, la garrafa de combustible i un petate gros on porto lo més necessari. Amb tot a dins, reviso que no m'oblidi res i, sobre tot que tingui el menjar necessari, doncs una vegada posat a la caseta, no en vull sortir fins l'hora de marxar del dia següent.

Abans d'entrar definitivament a dins, i si no fa una tempesta horrorosa, intento fer alguns estiraments a fora. I si fa un fred excessiu, els faig a dins tot just abans de posar-me al sac.

Des que arribo a lloc, fins que entro a la tenda, acostuma a passar una horeta entre totes les tasques.

Ja posat al cau, el primer és treure's tota la roba d'abric i els estris que porto penjats sempre del coll: brúixola, GPS i càmera de fotos. Seguidament, un gran moment del dia, doncs toca treure's les botes (Quin gust!!). I llavors em trec els mitjons amb molt de compte per no desmuntar els embolics que porto fets artesanalment amb cinta americana, doncs si van aguantant, no els toco per res. Al treure'm el mitjó li dono la volta i el poso a assecar, i a la part de dins veig una capa natural (Made by la suor i la merda), que segur que és la que m'està curant les butllofes dels peus, i que m'ajuda a cuidar-los perquè no empitjorin. Val a dir que, de moment, només estic utilitzant de forma alterna, dos parells de mitjons, doncs em van tant bé que vull apurar al màxim amb aquests fins que se m'escapin sols corrent cap a la brossa!

Una vegada desvestit i guarit amb roba d'abric nova (folre polar pel cos, barret, botins de plomes pels peus, etc...), em disposo a preparar i ordenar mínimament la tenda. És una operació molt ràpida, doncs ja tinc el costum de posar cada cosa concreta en un lloc. També poso tota la roba molla o congelada estesa en una goma que tinc al sostre, de manera que s'eixugui mentre escalfo l'aigua. Tot això s'acaba inflant la màrfega i estant ja preparat per viure algunes horetes de confort dins l'expedició.

Com tot això acostuma a passar al voltant de les 19h30, llavors aprofito per a trucar a la meva dona, la Maria, i tenir la única conversa de tot el dia. Intentem no passar dels 15 minuts, ja que això del satèl·lit és car, però poques vegades ho aconseguim. Tinc la sort de que els de "Fibertel-Iridium" m'han cedit els dos telèfons que porto, i m'han posat en una tarifa súper rebaixada sobre el preu normal de les trucades de satèl·lit. A la meva dona li explico com ha anat per si hagués de fer ella la crònica de la web, i llavors ella m'explica coses de la vida real a casa nostra. Parlem dels típics temes... com per exemple dels nens: Que si a un l'han expulsat de l'escola, que si l'altre ha tirat un test al cap d'una Iaia des de la finestra, que si el tercer s'ha escapat de casa... ja se sap, cosetes de crios! O de vegades parlem d'amor: Que si la meva dona em diu que ha empaquetat totes les coses i les ha enviat a casa la meva Mare, que si ha canviat el pany de la porta de casa, que si acaba de presentar una demanda de divorci al jutjat... res d'importància... coses de parelles! O de vegades m'informa de la realitat quotidiana: Que si el Rubalcaba ha guanyat les eleccions, que si Espanya va com una moto i torna a créixer el 10% i les borses estan pujant al màxim, etc... coses de la vida!

A les 20h en punt truco cada dia a la base de Union Glacier per a donar-los-hi les meves coordenades. És un seguiment de seguretat obligatori que tenim pactat, doncs si en dos dies no rebessin la meva trucada, posarien en marxa una operació de rescat de forma immediata.

Després d'això, em preparo el sopar. Mentre començo a fondre neu, enceto un paquetet d'embotit de 100 o 150 grams, i un tall de formatge. Me'n menjo la meitat de cada com aperitiu, i guardo l'altre meitat per l'endemà a esmorzar. Després em toca sempre un sopinstant que ben calentet entra de meravella. I llavors el plat principal. Un dia menjo pasta i un altre, una altre cosa. Com a pasta porto fideus a la milanesa, a la bolonyesa i a la carbonara; i com a altre cosa puc triar entre puré de patates amb carn, llenties estofades amb pernil, o arròs amb carn i ceba. Tot això son productes que venen ja preparats i liofilitzats, i que estan llestos en un moment amb una miqueta d'aigua bullint, i no requereixen embrutar cap estri de cuina. Al final, sempre cau alguna cosa de postres. Vaig alternant cada dia altern entre postres més senzills com son fruits secs, orellanes o un tallet de torró; amb un postre liofilitzat, que estan boníssims. D'aquests en tinc de tres tipus: Compota de poma, Iogurt de fruites silvestres o Mousse de xocolata... cada dia que toca postre liofilitzat és una festassa!!

Ben tip, em rento les dents, faig un pis i cap el sac. Val a dir que el pis si que no el tinc programat, és clar. Sempre faig pipí agenollat a la tenda, dins d'una ampolla expressa que tinc per això; i el buido en un foradet que abans he fet a un costat de l'avancer de la tenda, on també hi van a parar els líquids sobrants bruts del menjar. Mai s'hi tira res sòlid, doncs això va tot a la brossa, que carrego en bosses dins el trineu.

Una vegada al sac, m'hi quedo una bona estona incorporat (com es veu a la foto), i aprofito que la tenda està calenta després d'haver cuinat, per connectar l'ordinador i fer aquesta crònica diària, i mirar si rebo o he de contestar algun mail. Només puc rebre/enviar mails a 8 persones, doncs és un sistema molt restringit per evitar qualsevol problema, i amb aquestes persones ja sabem què es pot i què no es pot enviar. Aquestes 8 persones son: La Montse Bertran (que s'encarrega de coordinar aquesta web), la Sandra Garcia (Premsa), l'Oliver Vallès (Coordinació de projecte), el Rafael Galán (Temes del projecte i de feina), en Joan Riedweg (per la preparació del documental que volem fer), la Mònica Palencia i l'Ignasi Ubach (per temes de feina), i la meva dona per temes varis....

Després d'això anoto els detalls del dia en una llibreta, i en una altre em faig un fart d'apuntar idees, conceptes o animalades que he anat pensant durant tota la marxa. Finalment, i això acostuma a ser cap a les 10h30/11h, em llegeixo una de les targetes que entre la meva dona i alguns amics m'han preparat per cada dia amb un missatge concret, em poso la mascara per evitar la llum, i a dormir, que l'endemà hi ha guerra una altre vegada!

Amb aquest títol, no us penseu pas que m'he tornat boig (al menys de moment), i que em penso que ja estem a Nadal. El que ha passat és que avui ha estat "El meu primer quilometratge de 25 Kilòmetres en aquest mes de Desembre"... i espero que no sigui el darrer, si no que es converteixi a partir d'ara en una mitjana durant la resta d'expedició.

Avui feia un dia perfecte: sol, visibilitat a tope, i gens de vent. Magnífic! La superfície continuava essent molt irregular i amb zones de sastruguis, però s'anaven trobant, gairebé sempre, zones més planes i dures. Amb tot això, m'he exprimit a fons i en gairebé 10 hores (9h45 exactament), he assolit per primera vegada un nombre força bo de quilòmetres.

Si demà aconsegueixo fer-ne com a mínim 23, hauré arribat al paral·lel 83, en els cinc dies que m'havia proposat.

És curiós com un s'auto-enganya constantment. Sempre dic que no vull fer més de 9 hores de marxa per no apurar massa a nivell físic en general, i els darrers 5 dies, en tots he sobrepassat llargament les 9 hores. I és que el que tinc ganes és de fer quilòmetres i quilòmetres, doncs encara me'n queden un munt. De fet, concretament, me'n queden ara mateix 810,6 del total de 1.145, que hi ha fins el Pol Sud per la ruta que estic seguint. Fixeu-vos que a partir d'avui, inclouré aquesta dada en el resum del principi del text. Fa dies que ho hauria d'haver fet, però em feia cosa fer tant evident que faltaven tants i tants de quilòmetres encara.

Bé. Estic content. He fet 25Km. Però l'esforç per aconseguir-ho és brutal, de veritat. Em dona la sensació de fer com quan estem corrent una ultra-marató de diversos dies, en que el penúltim dia un dóna el màxim, perquè pensa que el darrer dia segur ja acabarà d'una manera o altre. El problema és que aquí sempre estic exprimint-me com el penúltim dia, però resulta que el dia següent no és el darrer, ni l'altre, ni l'altre, ni l'altre, ni l'altre, ni l'altre... .

DEDICO LA JORNADA A:

Race Tracker. Perquè gràcies a ells se'm pot seguir en directe a la web. A qui li agradin aquestes coses, o qui hi estigui molt posat (La meva dona i el Rafael no se'n desenganxen), poden veure amb una freqüència d'actualització de 30 minuts, la meva evolució al moment.

En aquest cas, el sistema Race Tracker rep la senyal a través d'una balisa de geoposicionament ‘Yellowbrick', cedida per ‘Fibertel-Iridium'.

Vaig fitxar per Race Tracker l'any 2008, quan em disposava a fer l'expedició a la selva de Papua per escalar la Piràmide de Carstensz. Ells varen apostar per mi perquè tampoc era un personatge de primera fila, i així podien provar i evolucionar el sistema sense massa riscos d'imatge al principi. Des de llavors, no he fet cap expedició ni cap ultra-marató sense portar aquest sistema de seguiment on-line desenvolupat a Barcelona. Ara el porten molts aventurers, alpinistes, regatistes, etc... L'Edurne Pasaban mateix, ha fet els darrers 3 dels seus 14 vuit mils, amb aquest sistema de seguiment.

Divendres 2/12

Hores de marxa: 9h15 - Acumulades Totals: 153h00
Km./Dia: 20 - Acumulats Totals: 289,4Km.
Dies avançant: 19 (15 Sol) - Dies aturat: 15 (0 Sol) - Total Dies: 34

Estic molt content dels 20 Km. d'avui, doncs ha estat un dia complicadíssim, i quan he sortit de la tenda al matí, hagués signat per fer-ne 15.

Quan em disposava a sortir del sac, el termòmetre que tinc dins la tenda marcava -16ºC, prometent un dia a l'exterior d'allò més refrescant. Amb un fred de mil dimonis, he desmuntat la tenda, he carregat el trineu, i quan em disposava a iniciar la marxa estàvem a uns -35ºC., encara que, per sort, amb un vent molt suau, tot i que sempre constant i emprenyador.

Però el més interessant no ha estat això. El tema és que hi havia una visibilitat nul•la. No es veia res de res. I això ha estat un problema tot el dia per dos motius: un perquè costava molt mantenir el rumb, i un altre perquè no podia distingir res del relleu del terreny que estava trepitjant. A la foto adjunta es veu el paisatge que he pogut contemplar tot el dia d'avui... o sigui: res!!

Per mantenir el rumb anava mirant la brúixola constantment (doncs el GPS només el poso en marxa de tant en quant per verificar rumb i quilòmetres, ja que portar-lo tota l'estona connectat a l'exterior em deixaria sense bateries en poc temps). Però com passa sovint, els sentits es van adaptant a cada nova situació, i al final, he après a seguir el rumb mirant la neu que tenia sota els peus. M'explico: per tal de no anar tota l'estona parant a mirar la brúixola, he marcat un angle determinat a partir de la direcció cap a on estava pentinada la neu, que com aquí el vent gairebé sempre ve de sud directe, les ratlles de la neu indicaven sud, i jo calculava aproximadament l'angle dels esquís respecte les ratlles de la neu que anava trepitjant. Això m'ha permès no perdre tant de temps aturant-me per mirar rumb, i ho anava comprovant cada 10-15 minuts. I realment no hi havia massa desviació en cada control. Ja he après quelcom nou.

Però el problema més greu era que no veia quina superfície tenia al davant, fins que hi era a sobre amb els esquís. I això ha provocat que em poses en força enrenous tot sovint. He caigut dues vegades (d'aquí el títol de (Ojos que no ven....), i la segona m'he espantat perquè m'he torçat el peu... imagineu-vos que m'esquinço aquí el turmell, anant a una fantàstica velocitat de 2,4Km./hora; tindria conya la cosa! A part, he bolcat el trineu 9 vegades (rècord total en una jornada), i m'ha quedat quasi bolcat o encallat un munt de cops.

Tot plegat, un menú força complert pel dia d'avui, però que al cap i a la fi, tampoc ha estat tant malament de quilometratge. Per això, dintre de la pringada que he fet avui, acabo animat, pensant que vaig agafant un ritme prou bo, ja que en bones condicions de visibilitat, segur que hauria superat els 22-23 Km.

Dissabte 3/12

Hores de marxa: 9h30 - Acumulades Totals: 162h30
Km./Dia: 20 - Acumulats Totals: 309,4Km.
Dies avançant: 20 (16 Sol) - Dies aturat: 15 (0 Sol) - Total Dies: 35

Avui l'etapa no ha tingut massa història. Només comentar que si bé pensava que el terreny havia d'anar millorant, avui ha estat absolutament desastrós. Tot ple de sastruguis per tot arreu, i alguns d'altíssims, com cap dia havia vist. La sort és que la neu estava molt dura, i els podia anar esquivant sense quedar massa enganxat. Imagineu-vos que amb una visibilitat perfecte, he fet els mateixos Km. d'ahir que no veia res, invertint-hi un quart d'hora més.

Sigui com sigui, avui tanco el quart cicle de 4 dies dels 10 que m'he programat per fer l'objectiu de 40 en total de marxa efectiva, moment en que no hauré pas arribat, però ja estaria en la fase final. O sigui, que d'aquest sub-objectiu, ja tinc el 40% completat, i com a premi, avui m'he dedicat una exhaustiva neteja dels peus, amb manicura de les ungles incloses, que ja feia un mes que no me les tallava.

A veure si demà, amb aquests peus tant nets, puc caminar una bona etapa!

DEDICO LA JORNADA A:

Sant Joan de les Abadesses i a tota la seva gent. El meu poble, que el sento com la meva "Patria chica", encara que ara no hi visqui.

Un pot créixer molt durant la vida, però és important que sempre tingui les arrels ben ubicades. I estic orgullós de que les meves arrels vagin créixer en aquest fantàstic poble del mig dels Pirineus.

Dels missatges que rebo en aquesta web, sempre que n'hi ha algun de Sant Joan, encara que sigui d'algú que gairebé no conegui, em fa una alegria especial!

1,8 Km. més que el dia anterior, amb un quart d'hora menys. Això si que anima... el terreny té moltes més estones en què està més dur o amb menys ondulacions, i això permet avançar molt millor. Ara: estic fet caldo, doncs he hagut d'apretar de valent. A aquest ritme si que no puc fer més de 9h, doncs quedaria massa desgastat, i m'explotarien els peus.

Avui no m'enrotllo més, i us convido directament a veure el muntatge de vídeo que ens ha preparat el Joan Riedweg, qui ens farà el documental final. Són imatges enregistrades mentre estava amb el Carles, i que ell mateix va portar a Barcelona quan va abandonar.

Aquest vídeo ens serveix tant perquè el pugui mirar tothom a la web, com per tenir imatges de recurs per a televisions durant la resta de la travessa.

Jo no l'he vist. No puc veure'l a Internet, ni rebre'l per mail. Així doncs, el mirareu abans vosaltres que jo! Espero que us agradi.

DEDICO LA JORNADA A:

Joan Riedweg. Un reputat director de pel·lícules i documentals, que ens prepararà un documental d'aquesta expedició.

Ell és molt bo, i sap treure'n el màxim de suc de tot el material que té. En això confio, doncs si depèn de quant bons actors o filmadors som nosaltres, anem arreglats. I ara que estic tot sol, encara m'és molt més complicat de filmar les coses interessants. Qualsevol manipulació de la càmera és complicada. Amb els guants: malament, sense: perillós. Si no la portes molt ben protegida dins el cos, la bateria se t'esfuma en un no res (i la de vídeo no em cap dins l'anorac). El paisatge aquí és molt monòton. I quan passa alguna cosa interessant, normalment acostuma a ser un enrenou en el que el darrer que un pensa és en treure la càmera (tot sol) i gravar.

En fi, Joan. No pateixis, que m'hi escarrasso tant com puc. Espero que tinguis el mínim bon material possible, per a treure un documental tal com a tu t'agrada... que així segur que agradarà a tothom.

20 Km. en 9 hores i quart. Mitja hora menys que fa dos dies per fer la mateixa distància. És una victòria molt petita, però important per a mi, doncs va indicant la tendència cap a una millora del ritme.

Estic content. Encara que sigui apurant molt (més de 9h de marxa és excessiu si no es vol quedar triturat), veig que puc anar consolidant aquesta vintena de quilòmetres diaris. Segurament encara hi haurà força jornades que baixi dels 20 un altre cop, però ara ja tinc el llistó en aquest "2" al davant, i vull mirar-lo de repetir tantes vegades com sigui possible. De fet, ara el proper objectiu serà arribar als 25 Km. fets en un dia. No sé quan tardaré, però segur que hi arribaré.

Avui estic acampat tot just a la línia del paral·lel 82 de latitud sud de la terra. No el veieu com a res destacat, però està allà, tot just a deu minuts de marxa des d'on estic, i on he fet la foto que us adjunto.

Dels 80º als 81º vaig tardar 11 dies de marxa. I del grau 81 al 82 n'hi he tardat 6. Una millora considerable. Ara he de mirar a veure si puc arribar al paral•lel 83 en 5 jornades. Per anar bé, m'hauria de situar en un ritme d'uns 4 o 5 dies per grau.

Justament al llindar del grau 82 de latitud sud, exactament a l'alçada de la terra a on em trobo ara mateix, Roald Amundsen va instal·lar el seu darrer dipòsit de provisions a finals de l'estiu previ al seu atac definitiu al Pol Sud. En el mes de febrer de 1.911, varen arribar vuit expedicionaris amb els seus trineus estirats per gossos, al paral·lel 82, portant-hi un important volum de material i queviures, que els hi haurien de ser de vital importància en el seu viatge fins el Pol el mes d'octubre d'aquell mateix any, i després d'haver passat tot l'hivern instal·lats a la costa Antàrtica.

DEDICO LA JORNADA A:

L'Oliver Vallès, mànager coordinador d'aquest projecte. Ell ha estat la persona que s'ha ocupat tant de la captació dels patrocinis, com de la coordinació general de l'aventura, sempre de forma consensuada amb mi, el Carles i el Rafael Galán.

Jo ja n'he fet uns quants de projectes de certa dimensió, i puc dir que aquest és de la màxima complexitat en quant a organització. Fer un Dakar, per exemple, o fer un cim de 8.000m., és tremendament més fàcil a nivell organitzatiu, que muntar un repte com aquest al Pol Sud, on no hi ha res estandarditzat, ni hi ha els precedents o els serveis que es poden trobar en les altres activitats.

Per això era fonamental poder comptar amb algú responsable, professional i tremendament resolutiu, com ha estat l'Oliver. I el millor de tot, és que s'ha ocupat de la seva tasca d'una manera apassionada, radical, i sense rendir-se mai davant de cap problema (que n'hi ha hagut un munt!).

Ha estat una gran sort poder comptar amb una persona com ell en aquesta aventura, i penso que serà una col·laboració en la que tenim molt de recorregut per fer en el futur.

El mateix ritme d'ahir, doncs si hagués caminat una hora més, hauria fet també els 20. Però la jornada ha estat molt més dura, doncs el terreny estava fatal... és absolutament esgotador i lent avançar així. Per això, encara estic content d'haver fet 18 Km.

Avui fa exactament un mes (31 dies) que el Carles i jo varem iniciar aquesta expedició. El dia 30 d'octubre l'avioneta "Twinn Otter" (a la foto), ens va deixar a Hercules Inlet, tot just al llindar de la costa antàrtica.

Ha estat un mes molt intens d'emocions, avorriment, rutines, esforços, incomoditats, tensions, decisions, etc. Però no ha estat un mes que hagi estat massa fructífer en quant a l'avançament de la travessa. De fet, si mirem les xifres, un es desanima moltíssim, i li vénen ganes de buscar-se alguna excusa per sortir d'aquí i passar els Nadals a casa. Però aquesta no és feina per pessimistes, i n'estic segur que, malgrat els pocs quilòmetres avançats en aquest primer mes, les coses milloraran, el terreny serà més bo, i la distància diària recorreguda molt més alta.

De fet, de tot el mes només he pogut avançar 16 dies (12 sol i 4 amb el Carles), i els altres 15 hem estat aturats a dins la tenda (13 per una tempesta de neu i vent, i 2 pel problema al taló del Carles, fins que el varen evacuar). I en aquests 16 dies estic al llindar (espero passar-lo demà) del paral•lel 82 de latitud. O sigui, només n'he fet gairebé 2 dels 10 que he de fer.

El proper mes ha de ser molt més rendible. I quan s'acabi, segurament encara no hauré arribat al Pol Sud, però si no falla res, puc estar ja molt a prop d'aconseguir-ho.

Afronto aquest segon mes amb optimisme i motivació, però també una mica tocat tant perquè això és llarguíssim i molt dur a nivell físic i per les condicions del temps, com perquè sé que si l'enyorança de la família sempre és un dels factors que més desgasten, sabent que tenim totes les festes de Nadal pel mig, ho posa encara molt més difícil.

Però sigui com sigui, estic totalment determinat a anar endavant. Si el físic no em falla, el material tampoc, i tinc prou menjar i combustible, penso que la ment em concedirà la tenacitat i l'energia necessària per continuar lluitant.

Keep Fighting until the End!!!

DEDICO LA JORNADA A:

Nando Gel. Germà del Carles Gel. Perquè ens va ajudar molt durant els dies que varem estar a la tenda tancats amb el Carles, i perquè tot i haver abandonat el projecte el seu germà, ell continua estudiant i passant-me informes de previsions de temps a la zona on estic.

En deixar-ho estar el Carles, ell podria haver-se'n desentès totalment del tema, doncs no ho havíem parlant abans de marxar i, per tant, no hi tenia cap compromís. Però al contrari, ell em segueix donant suport com si encara estiguéssim junts amb el seu germà.

Ets collonut, Nando!

Visca el número "2"... el dos de la vintena. Per fi he pogut arribar als 20Km.

No és que siguin massa quilòmetres, però per mi és molt important. Fins i tot diria que ho necessitava.

He començat la marxa a molt bon ritme, amb una superfície força acceptable, i no m'he aturat per res fins que portava 4 hores avançant... Resultat: havia fet 9,6Km. Un boníssim parcial comparat amb els anteriors dies. Per això he vist clar que podia arribar als 20, i ja m'ho he posat com a objectiu d'avui.

Després de l'aturada, he trobat de nou un terreny força complicat, però he intentat avançar al màxim ritme que podia. Una altre aturada a repostar a les 6h de marxa, i arranco disposat a apretar de valent. El terreny es converteix en el millor que he vist en tots els dies. Començo a agafar un ritme que em fa gaudir, per fi, de l'esquí (fins a on es pot gaudir arrossegant un "mort" de molts Kg. al darrere), i a recuperar temps per intentar arribar a la xifra objectiu. Però al cap d'una hora, el terreny em torna a decebre, i es fa dolent com el pitjor lloc que hagi passat fins ara.

Al final si que he arribat als 20Km. però a base de posar-hi gairebé 10 hores. De totes maneres és un fet que sempre anima, encara que he vist clar que el màxim d'hores diàries de marxa ha d'estar entre les 8 i les 9 hores, doncs fer-ne més suposa forçar molt els peus, l'esquena, la musculatura en general, i la pròpia energia. Queden moltíssimes etapes, i s'ha d'anar dosificant.

Però com a mínim ha servit per veure si les vintenes també existeixen en el compte quilòmetres d'aquesta punyetera terra permanentment gelada.

DEDICO LA JORNADA A:

Rafael Galán. Gran amic, gran soci, i gran company de totes les meves aventures des de fa 10 anys, encara que sempre des de la reraguarda.

A banda de la relació d'amistat i de negocis que ens uneix, val a dir que gairebé tots els projectes d'aventura importants que he fet en els darrers 10 anys, han estat possibles, en grandíssima part, gràcies a l'incondicional suport del Rafael. Ell m'hi ha animat quan tenia algun dubte sobre si embolicar-me o no; i ell m'ha ajudat en tots els factors que hagin convingut: des de temes de logística senzills o complicadíssims, fins a esbarallar-se amb patrocinadors, o aconseguir solucions on ja no les veiem.

El Rafael és una persona valenta, ètica, lluitadora i molt noble. D'aquelles persones que saben el què és aixecar-se després d'una caiguda a la vida, i que sempre estan disposades a donar el millor de si mateix en els moments més complicats.

Si l'altre dia deia quant d'important és tenir una parella que t'ajudi a créixer a la vida, doncs tenir amics d'aquesta qualitat, és una garantia d'expansió personal i professional que sempre intento que sigui recíproca.

Rafael, tenim moltes coses en comú, i ara em preocupa que quan acabi aquesta aventura, en tindrem una altra: una esquena torta i feta caldo com la teva, doncs estar cada dia tibant del trineu dels nassos, em sembla que me la deixarà destrossada.

Gràcies per tot amic!

Avui tot força bé: gairebé sense vent, cap problema amb la fixació o alguna altre cosa, i els peus amb un dolor prou suportable. Un dia sense ensurts i sense patir massa. A més, m'han passat les 8h45 de marxa gairebé sense adonar-me'n, doncs he anat tota l'estona mirant una pel·lícula: La dels "7 Cims".

He estat tota la jornada revisant dia a dia, tot el projecte dels "7 Cims" (Pujar les muntanyes més altes de cada continent), que vaig acabar l'any passat. Des del dia que vaig agafar l'avió per anar a Tanzània a fer el Kilimanjaro, fins el moment en que estava amb uns amics gaudint d'una paella a la platja de Barcelona, el dia que vaig arribar de fer el darrer cim: l'Everest.

Sorprenentment (doncs sóc força desmemoriat), recordava tots i cada un dels dies d'aquest projecte. I mentre avui avançava lentament amb els meus esquís sobre un mantell blanc infinit, anava repassant tots els moments d'aquesta llarga aventura pel món, on he viscut alguns dels moments més intensos de la meva vida.

Em sembla que un dia d'aquests que tot estigui calmat, em tornaré a posar de nou aquesta pel·lícula.

DEDICO LA JORNADA:

A tots els companys, sherpes, portejadors i col·laboradors que vaig anar tenint durant les diferents expedicions de tot el projecte dels "7 Cims".

Amb tots ells hem rigut, hem patit, ens hem esforçat, hem tingut moments molt durs i d'altres eufòrics, hem vist paisatges magnífics, hem viscut moments sublims.

La intensitat de les vivències compartides ens mantindran ja units per sempre. I els records i els aprenentatges que ens han quedat, ens reafirmen en el què va dir una vegada Kierkegard: "La vida no és pas un problema que ha de ser resolt, sinó una realitat que ha de ser experimentada".

El segon dia de bon temps que tinc... amb sol i molt poc ventet. Hagués estat un dia perfecte i agradable, si no hagués estat per un problema amb la fixació d'un esquí.

Ja fa dos dies em va donar problemes per poder treure la bota de la fixació. Ahir ja costava moltíssim de poder-la treure. I avui ha estat impossible. M'he posat l'esquí aquest matí, i ja no l'he pogut treure més en tot el dia. Normalment me'ls trec un moment quan faig una parada a menjar i beure, així m'assento al trineu i em relaxo un moment.

Arribant al final d'etapa he intentat forçar-ho al màxim per treure'l, però tampoc ha estat possible. No podia fer més força perquè arriscava de trencar la fixació o l'aplic de la bota per enganxar-s'hi. De fixacions en porto un joc de recanvi, però si trenco la bota, s'ha acabat el Pol Sud.

He intentat desmuntar la fixació a fora, però entre que feia molt de fred per treballar, i que al tenir l'esquí posat no veia bé el què feia, he optat per muntar la tenda i instal·lar-hi les coses tot treballant amb l'esquí sempre posat.

Una vegada tot muntat, m'he tret la bota i he entrat jo i l'esquí (ell amb la bota encara posada) a dins la tenda. Després de sopar m'he dedicat a intentar reparar-ho. Primer de tot he aconseguit treure, per fi, la bota. I després he desmuntat la fixació del tot. No es veia res estrany, comparant-la amb l'altre fixació de recanvi que tinc per comparar. Per això, ho he netejat tot bé, i la he tornat a muntar. I el més curiós de tot, és que llavors funcionava perfectament.

Així doncs, al final ha estat una operació d'urgència que ha acabat essent només un mal de ventre. Ara tinc el pacient de nou a fora la tenda fent el post-operatori, i esperem que demà estigui del tot recuperat i de nou a punt per empassar-nos uns quilòmetres més.

Com a mínim l'ensurt d'avui ha servit per dues coses:

1) Ara ja sé que tot i pensar-me que muntar la tenda sol era molt complicat, veig que encara ho puc fer amb un peu lligat a l'esquí. Si mai s'organitza un Campionat del món de muntar tendes amb un esquí posat, m'hi presento segur, perquè m'ha anat prou bé.
2) Confirmar el què dèiem fa dos dies: Que tot és relatiu. Mentre patia tant per la punyetera fixació, gairebé no me'n adonava del mal que em feia el taló dre

DEDICO LA JORNADA A:

A la meva Mare, amb qui vaig poder parlar ahir al vespre, doncs era el premi que m'havia assignat per acabar el meu segon grup de quatres dies d'objectiu.

Realment, si no fos per ella, no seria aquí (en aquest món); i si per ella fos tampoc seria aquí (a l'Antàrtida). És una mala passada que per una dona tant patidora com és, li surti un fill animalassarro com jo. De petit sempre estava preocupada perquè no tornés amb el cap obert a casa. De jove, amb la moto, sempre estava fent animalades, i deuria pensar que al estudiar a la universitat pararia, però no va ser així. Llavors va pensar que em calmaria al tenir una feina seriosa, però tampoc. N'estava segura que canviaria quan em casés; però no. I al final, per fi, no tenia cap dubte de que seria quan tingués fills... però també va fallar. Cada vegada les he anat liant més grosses, i ella, suposo que no perd la fe en que algun dia frenaré!

Tranquil·la Mare, que ja m'estic pensant de deixar aquest tipus d'activitats d'aquí a uns 45 o 50 anys. Entre tant, em sap greu si et faig patir, però sàpigues que estigui on estigui, sempre t'estimo molt i penso molt en tu!

Els darrers quilòmetres d'ahir eren una falsa expectativa... avui el terreny ha tornat a ser terrible. Trossos de sastruguis (com cada dia), trossos amb neu tova (ja la trobava a faltar), i trossos molt estranys, plens de forats. Entre els sastruguis i aquests forats ditxosos, he bolcat el trineu 4 vegades (Foto adjunta).

A més, ha estat una jornada especialment pesada, perquè he hagut de fer diversos canvis de direcció, per allunyar-me d'una zona d'esquerdes bastant perillosa. Si normalment un ja s'allunya al màxim de les esquerdes, quan s'està tot sol, la precaució ha de ser encara molt més important.

Sigui com sigui, les bones notícies són que els peus van aguantant, el tema de la tenda sembla que s'ha pogut arreglar, i la resta va marxant prou bé. Avui he completat el segon dels 10 grupets de 4 dies que m'he posat com a objectiu. Per tant, ja tinc el 20% d'aquesta fita, i demà ja inicio el grupet del 30%. Com a premi, avui trucaré a la meva Mare, que fa molts dies que no hi parlo.

Ahir també em vaig oblidar de comentar que ja havia canviat de paral·lel. Des d'ahir em trobo en els 81º de latitud. Ha costat, però al menys he variat de grau. Ara només en resten 9 fins el Pol Sud.

DEDICO LA JORNADA:

A tots els nens i nenes que em consta que estan seguint aquesta aventura. Alguns a nivell particular, i d'altres mitjançat l'escola.

M'agradaria que aquest tipus de reptes serveixin com a exemple per a inspirar a nens i nenes la cultura de l'esforç, la perseverança i l'ambició per assolir els propis objectius, sempre amb respecte als altres i a la natura.

Com més estudieu i més aprengueu ara, més forts i lliures sereu en el futur per a triar el vostre propi camí.

Quan voleu sols, trobareu al davant un món molt complex. Però sempre ho ha estat, i sempre ho serà. I en tots els moments de la història hi ha gent que se'n surt, i ha gent que no. Heu de triar de quins voleu ser. Perquè el món, a banda de complex, també és apassionant i ofereix un munt d'oportunitats per qui les vulgui buscar i aprofitar.

Si teniu les idees clares i força de voluntat, podreu fer el que vosaltres vulgueu... si us ho treballeu. Perquè de voler coses xules a la vida, tothom en vol, però molta gent les vol sense estar disposat a esforçar-se molt per assolir-les.

Bon futur!

Al menys he pujat una mica els Km. realitzats, tot i que hi he invertit mitja hora més que els darrers dies. En general ha estat un dia profitós. Els talons fan mal, però puc anar tirant; però ara estic tenint alguns problemes amb els pals de la tenda, doncs la goma bé per l'ús, bé pel fred, s'ha donat, i ara no queden encaixats. No és un tema tremendament greu, però avui m'ha fet perdre mitja hora extra per muntar la tenda (i feia molt fred, mireu la foto de com he quedat després de muntar-la); i si ho he de reparar, és delicat, doncs és una operació que, al haver d'estar la tenda desmuntada, forçosament s'ha de fer a fora, i requereix treballar sense guants.

Tot això m'ha fet pensar en que el dolor i els problemes, sempre son relatius.

El primer any que vaig participar al ralli Dakar, va ser en moto el 1.998, i el nostre cap d'equip era el conegut ex-pilot Carles Mas. A la segona etapa de Marroc, quan vaig arribar al campament, el Carles em va rebre i em va preguntar que tal. Jo li vaig dir que m'havia donat un cop amb una pedra al peu, i tenia el dit gros molt inflat, adolorit i amb l'ungla ben negre, i que em feia molt de mal i em preocupava per si anava a pitjor. Ell em va dir que li semblava que no era greu, que anés a dormir, i que si demà podia posar-me la bota i arrancar, tot canviaria. I recordo una frase que sempre m'ha quedat gravada. Em va dir: "Pensa que al Dakar, una cosa fa mal, fins que en tens una altre que en fa més". Quanta raó tenia. Al dia següent vaig fer l'etapa, i a l'arribar em va preguntar pel dit del peu. Jo li vaig dir que ja ni el notava, doncs em feia un mal terrible l'espatlla d'una caiguda que havia patit a mitja etapa.

Avui pensava que ja no noto mal d'esquena. Per una part deu ser perquè m'estic adaptant, per altre perquè he provat una nova posició de força tunejant una mica l'arnès, i segur que també, perquè estic tant concentrat en el mal dels talons (especialment el dret), que ja me'n he oblidat de l'esquena. Però si ara em passés quelcom més greu, segur que me'n despreocuparia del mal dels talons, o desitjaria de tenir només mal als talons i no tenir el problema nou més important. Espero que solucioni el mal als peus sense que sigui per substitució per un tema més gros, però sigui com sigui, un ha de ser conscient de que tot és relatiu. Si puc caminar, tot més o menys rutlla, i els problemes que vaig tenint son solucionables (com el de la tenda comentat), no m'he d'atabalar, i he de continuant fent quilòmetres amb la moral ben alta.

DEDICO LA JORNADA A:

"FACTOR ENERGÍA", el nostre patrocinador principal. I molt especialment a l'Emili Rousaud, soci fundador i director general de la companyia, qui va apostar pel projecte des del primer moment en què li varem presentar.

FACTOR ENERGÍA és una empresa de venda d'electricitat i serveis energètics, bàsicament enfocada a empreses. És relativament jove, i no és que sigui petita, però si que s'ho pot considerar si es compara amb els monstres amb qui competeix, com son Endesa, Iberdrola, Gas Natural, etc... És d'admirar que una empresa d'origen totalment privat (no com els xanxullos dels que han gaudit les altres més grans), s'està obrint camí en un mercat molt competitiu, però amb molt de futur. De veritat que us aconsello, sobre tot, als que sigueu empresaris o treballeu en empreses, que mireu els seus serveis, doncs a banda de tenir preus més competitius, per fi trobareu un servei on notareu que sou realment respectats com "els clients".

Però sobre tot li dedico el dia, perquè aquest matí he parlat amb l'Emili Rousaud pel satèl·lit. Ell havia demanat que volia parlar amb mi. Al contactar amb ell, com a patrocinador principal que és, de seguida li he volgut donar confiança en el projecte, i li he parlat dels molts contactes de comunicació que estem tenint. Ell m'ha tallat de seguida, quasi esbroncant-me, i m'ha dit que això era secundari, i que només volia parlar amb mi per desitjar-me molts d'ànims, i per dir-me que faci tot el què pugui i jo cregui convenient, però que vagi molt en compte, i que no pensi que tinc cap compromís amb els patrocinadors, que el més important és la meva seguretat i la meva salut.

A més d'un gran emprenedor, un excellent gestor i un lluitador nat en un mercat molt competitiu, l'Emili m'ha demostrat també la seva gran qualitat humana, i que com a bon empresari que és, entén que les persones estan pel davant dels resultats.

Gràcies pel vostre suport com empresa, i per les teves paraules d'avui.

Avui estic una mica moix. Fa 4 dies que em passo més de 8 hores tirant al màxim, fent un esforç molt gran, suportant un vent constant i fort, i aguantant força mal d'uns peus mal curats (especialment el taló dret); i no aconsegueixo gairebé arribar o passar dels 15 Km. al dia. Em dona la sensació de que no avanço.

La zona on estic fa una pujadeta constant que amb el meu trineu sembla molt més forta, i la superfície continua farcida de forats, irregularitats, sastruguis i neu tova a trossos. És com si estiguéssim al Dakar o a la Marathon des Sables, i sempre es corregués per dunes amb la sorra molt tova!

A més, avui m'ha passat una tonteria, però súper incòmode: No sé com portava el Buff i la mascareta que porto sempre a la cara per mica de vent que faci, que se m'han congelat, enganxant tota la barba pel mig. I no podia gairebé ni abaixar el Buff, ni la mascareta per veure. Al arribar a la tenda, he hagut d'esperar a que es descongelés, per treure-m'ho, doncs feia un mal increïble. Ja ho deia l'Amundsen, que al Pol no es pot portar barba!!

Ja estic molt posat en aquesta rutina, però un no s'hi acaba d'acostumar mai. Avui és d'aquells dies que no puc mirar quan lluny està el final, i quan llarga serà aquesta aventura si aconsegueixo anar tirant endavant. Avui és d'aquells dies en que em va de conya saber que hi ha molta gent que em segueix, perquè això anima molt i a més fa que un no es senti tant sol per aquestes terres remotes.

La bona notícia és que demà, sempre si el temps ho permet, superaré el grau de latitud 81. Encara en faltaran 9, però em fa molta il·lusió haver superat, com a mínim un grau, i canviar de paral·lel.

DEDICO LA JORNADA:

A tots vosaltres. Als qui aneu seguint aquesta expedició per la web, i molt especialment als qui aneu deixant algun missatge de tant en tant.

Sempre que he fet alguna activitat i la gent m'anima per la web, és una passada. Però aquesta vegada, estant com estic, en la més absoluta sollitud aquí a baix al mig del gel antàrtic, la vostra companyia no tant sols motiva, sinó que jo diria que arriba a esser necessària.

Jo no puc connectar-me a Internet des d'aquí, i no veig la web directament. Però els missatges em van arribant cada 3 dies, i no imagineu la festa que es munta a dins la tenda! L'esforç, el fred, la monotonia, la distància de casa, les incomoditats, els mals diversos, etc... es gestionen molt millor sabent que vosaltres esteu a l'altre cantó de la pantalla.

125 Km. de gràcies... que espero que arribin a ser 1.180 gràcies al final!!

Com costa això, caramba!! Avui he tornat a fer 8h30 de marxa, em trobava bé d'energia, i fins i tot he patit menys que ahir. Però la decepció final ha estat que només he fet 14,5Km., i ahir en vaig fer 15Km. en 7h30.

Però el problema que més em preocupa ara mateix, és que tinc els dos talons força tocats per algunes butllofes que m'han sortit des de ja fa tres dies. La part del taló del darrera és la que més pateix aquí, doncs estic constantment fent força en pujada, estirant molt de pes, i el fregament entre el taló i la bota és brutal.

Fa tres dies que vaig trampejant, però ja em fan força mal. I el fet és que, per diferents motius logístics que prefereixo ara no analitzar per no emprenyar-me, no tinc ni esparadrap ni betadine per curar les butllofes. Per això veureu a la foto, que vaig embolicat amb cinta americana. Un nyap surrealista en una situació com aquesta. Però un ha de fer el què pot, i m'intentaré apanyar com pugui per anar tirant. Si al final es recuperen, Bingo. I si van a pitjor i es fa ferida important, Pringada. Entre tant, a aguantar el dolor, especialment al posar-me les botes i fer els primers 500metres. Ara per ara el mal és encara suportable, però estic a l'expectativa de com va evolucionant aquest tema.

DEDICO LA JORNADA A:

La meva dona. Pot ser no faria falta, perquè ja li dedico a ella una gran part dels meus pensaments cada dia. Però tot i que no m'agrada parlar de sentiments tant propers a la web, per tal de no fer massa pornografia sentimental, sí que tenia ganes de dedicar-li oficialment un dels dies.

Fa uns mesos llegia un article d'un conegut ‘Coach' d'aquests que van de gurus, que deia que una parella t'ha de servir bàsicament per ajudar-te a créixer. Jo penso que una parella suposa moltes més coses tant o més importants, però si que és cert que tenir una parella que no et bloquegi, que t'ajudi a evolucionar, que et permeti o et faci créixer, és molt important a la vida.

Amb la Maria, a banda de moltes virtuts i de tot el que ens uneix dins la  parella, li he de reconèixer que té molt de valor, amb tres nens a casa, d'aguantar, motivar-me, esperar-me, donar-me confiança, esperonar-me i entendre'm, quan estic en embolics d'aquest abast.

Si tot va bé (que voldrà dir que estic a la fase final de l'expedició), no passaré els Nadals a casa, i pot ser tampoc el Cap d'Any i els Reis. Evidentment és un gran sacrifici pels dos, però entenem que els grans projectes requereixen compromís, afrontar imprevistos, i perseverar fins i tot en temes tant delicats com el no ser-hi durant unes festes clau. Però n'estic segur que encara que no físicament, estarem molt units durant aquells dies tant familiars, encara que ella estigui a casa, i jo tot sol dins d'una tenda groga al mig de l'immensitat antàrtica.

Com em vas dir un dia mentre estava a l'Amazònia corrent la ‘Jungle Marathon': "No hay distancia que sea lejos, nuestro amor será leyenda".

Avui no m'he adormit i he pogut fer les 8 hores de rigor, més 15 minuts extra (encara que aquí no em paguen les hores extres!). En total 8h15 per recórrer només 15 Km.

A la base de Union Glacier, amb els qui parlo cada dia per seguretat, em diuen que per la zona que estic creuant, aquests quilòmetres estan molt bé; però a mi em semblen pocs per l'enorme esforç que estic fent. Tant ahir com avui, han estat dos dies tremendament complicats per la superfície on s'ha d'avançar. Sastruguis, sastruguis, i més sastruguis.  Fins i tot m'ha costat de trobar un lloc pla per poder posar la tenda. Això desgasta molt, i espero que canviï aviat, o acabaré triturat físicament abans d'hora. Us adjunto una foto de la meva ombra projectada sobre un dels milers de grups de sastruguis que he anat superant durant tot el dia.

Sempre m'ha agradat aquell proverbi japonès que diu que "un camí de 1.000 milles sempre es comença amb un senzill pas". Però avui pensava que si enxampo al japonès dels nassos que va dir o escriure aquesta frase, li lligo el trineu al coll i el tiro al mar. Aquí no sé si faré o no un camí de 1.000 milles, però de pas senzill, no n'hi ha cap ni un!!

Anem a la part positiva: avui he completat el primer dels 10 cicles de 4 dies de marxa efectiva que m'he posat com objectiu, per tal de seccionar la globalitat de la bestiesa que he de fer. Amb aquest primer grup de dies, ja tinc el 10%, i demà ja inicio el següent grupet, i això vol dir que ja estic treballant pel 20%. Ara la meva missió es centra en completar aquests 4 dies de marxa, sense pensar en més enllà, que si no m'espantaria. I al final de cada cicle d'aquests, sempre em donaré un premi. A veure si recullo tots els deu premis!!

Demà també superaré els primers 100Km. I segons el que he anat llegint i parlant, sembla que tothom coincideix en que aquests son els més durs de tota la travessa... a veure si és cert i el tema es posa una mica més assequible.

DEDICO LA JORNADA A:

Javi Vila, Quim Viñas, Eric Segui i Oriol Llena, amics des de petits i amb qui cada any fem una sortideta més o menys llarga en BTT. En aquests moments estan a Lanzarote iniciant la ruta dels "Pedals de Lava". Això és per a celebrar el 15 aniversari de que varem creuar l'Atles marroquí en BTT tots junts. Hi he fallat jo per motius evidents, i també l'Oriol per un petit problema de salut que espero que superi ben aviat, doncs ens esperen moltes rutes en bici a prop o lluny de casa!... Avui pensava en vosaltres, en lo bé que us ho deveu estar passant, i en la propera ruta que prepararé per l'any vinent... i la del 20è aniversari, és clar, que 8h15' mirant el terra, donen molt per pensar!!!

1) El recorregut estava farcit de sastruguis durant tot el dia. Recordem que això són les acumulacions de neu gelada formada pel vent. És impossible avançar a un bon ritme així, i a més, et queda l'esquena rebentada de tant tibar. Adjunto una foto que li he fet al trineu en una de les moltes encallades. El terreny va fent pujada constant, però suau, però amb aquests relleus de neu gelada, constantment has de fer la màxima força possible per poder fer que el trineu ho superi. És absolutament esgotador tant física com mentalment.

2) Només he caminat 7 hores i mitja avui. El motiu és, senzillament, que m'he adormit.  A les 6h (10h a Barcelona) m'ha trucat Catalunya Radio, i llavors he esperat una mica per llevar-me, però m'he quedat clapadíssim. De fet a les 7h15 ja estava despert de nou, però fins les 7h45 no he sortit del sac, perquè s'escoltava una tangana de vent a fora, que feia por. Sortir del sac és el moment de tot el dia que requereix més voluntat. Per un costat un està encara esgotat del dia anterior, per l'altre està calentó com un torronet a dins el súper sac que porto, i darrerament, un sap que a l'incorporar-se, comença una nova jornada de molta feina i de passar molt fred. I el cas és especialment complicat quan això mateix passa mentre estàs a dins el sac escoltant com el vent bufa amb força contra la tenda.

Avui he decidit organitzar-me mentalment per seccionar la bestiesa que tinc pel davant. Calculo que des que em vaig quedar sol, si no passa res greu, podria arribar al Pol Sud entre uns 40 dies (anant súper ràpid), i 50 dies (si no em quedo bloquejat molts de dies de nou). Per això, apunto a la xifra de 40 dies de marxa efectiva. Si en 40 dies no hi he arribat, doncs com a mínim estaré molt enllà i amb expectatives certes d'arribar. Per tant, el meu objectiu és aguantar caminant al millor ritme que pugui, durant 40 jornades. Llavors, per fer-ho més assequible, les divideixo en grups de 4 dies efectius de marxa, que composaran un 10% del total una vegada completades. Així ho veig molt més fàcil. Demà si puc pencar, ja seria la darrera del primer grup de 4 dies de marxa, i això voldria dir que ja he completat el 10% del meu objectiu. I a partir de demà, a pel 20%.... Tampoc faltarà tant per arribar al 90%, veritat?

DEDICO LA JORNADA A:

La Camila Vargas. Ahir i avui he estat pensant molt amb ella. Ens varem connectar per fer plegats un gran repte, que suposava que jo pujava al cim del món, i ella superava la situació crítica que tenia quan la vaig conèixer a l'Hospital de la Vall d'Hebrón, mentre esperava un trasplantament de pulmó. Els dos varem assolir el nostre objectiu compartit, i jo em vaig fer una súper foto amb ella a tots els llocs més emblemàtics de l'expedició a l'Everest, i també, lògicament, al cim.

Arrel de tot això, ens varem liar, juntament amb la Mònica Sans i el Luis Morate, i varem gravar la primera cançó de la Camila, que ella mateixa havia escrit. Si la voleu escoltar, clickeu el link. Ella me la va dedicar a mi per haver pujat a l'Everest amb ella, i com veureu, és brutal.

La gent com la Camila són un exemple de que sempre s'ha de tirar endavant, encara que de vegades passem per moments difícils o veritablement crítics. Ara ja està trasplantada del pulmó, i va recuperant una vida normal de nou, però encara està delicada i ha de cuidar-se molt.

Camila: Com que segurament llegiràs això, et vull dir que no podem aturar-nos aquí... hem de treure un disc sencer, i fer-ho ja. Ho dic al Blog perquè així ho llegeix molta més gent, i quedo més retratat. Em comprometo a buscar com sigui el finançament mínim necessari per poder composar, gravar totes les cançons, i editar un disc sencer. Si he trobat la pasta per poder fer aquesta expedició, com no hauria de ser capaç de trobar-ne per poder fer això? Rascaré o rascarem d'on puguem: fundacions, gent particular que vulgui ser coproductor amb petites aportacions, muntar algun acte, patrocinadors, etc... Tu no pateixis, que sortirà. Posa't a treballar a tope en les cançons que ja tens i que hi vols incloure, dona canya a la Mònica i al Luis, i fem un pla de treball seriós i que ens porti a tenir el teu disc publicat ben aviat (dins del 2012, pot ser?). A la meva tornada ens posem en contacte, i ho posem en marxa... però no perdeu temps des de JA!!

Avui he pensat que pot ser varem ser una mica massa atrevits al plantejar aquest projecte en total autosuficiència, quan gent potent com els del programa "Al Filo de lo Imposible", ni s'ho varen plantejar. Cada Km. que es fa aquí, es paga molt car, s'ha de lluitar a fons i et deixa triturat. Si fos així sempre, no arribo ni a l'Agost. Teòricament a partir dels 1.000/1.200 metres d'alçada el tema ha de millorar una mica (ara estic a 740).

La jornada ha estat, però, perfecte. Zero vent i molt de sol. He anat tot el dia en paral·lel amb les darreres muntanyes de la serralada dels Elsworth, i he acampat tot just davant de les dues darreres muntanyetes del final d'aquesta serralada. Demà començaré a allunyar-me'n, i estaré molts dies sense veure cap muntanya. Teòricament fins que trobi les Muntanyes de Thiel, si mai hi arribo, doncs falten uns 500Km.

Em vaig adaptant a la rutina de tot plegat: Llevar-me i esmorzar - Desmuntar tenda - Preparar trineu - Matxacada gansa a peu tot el dia - Muntar tenda - Sopar i assecar les coses - Relax i crònica a la web - Dormir - I sant tornem-hi. Intento no pensar mai en el què em queda de Km. i de dies, perquè em desesperaria. Ara m'ho prenc etapa a etapa, i si tot va bé, ja em miraré el global més endavant.

Veig que serà difícil marxar durant més de 8 o 8h30. Per un costat em quedaria esgotat, per l'altre l'esquena es carrega que fa por, i per últim, no tindria prou líquid per hidratar-me bé. Ahir gairebé vaig arribar deshidratat (em venien nàusees i tot), portant 2,5 litres. Avui he arribat bé perquè a part de l'ampolla que porto amb un litre d'aigua amb suplement energètic de Power Bar, i un termo de te de 1,5 litres, hi he afegit una ampolla de mig litre que em varen donar de Power Bar. I també guanyo un altre mig litre omplint de neu fins a la meitat la tassa del termo abans de beure; així al tirar-hi el te calent es fon la neu, i jo em veig el te fresc i boníssim, i allargo la quantitat de líquid per la jornada. Total: uns 3,5 litres i un fart de veure a la tenda quan em poso a fondre neu.

DEDICO LA JORNADA A:

Espanya i Catalunya (i cadascú que hi posi el concepte que vulgui a aquestes dues paraules). Demà hi ha eleccions generals i estem en un moment crític de la història moderna del nostre estat/país. Jo voto sempre, però no em va donar temps a fer-ho per correu aquest cop. Suposo que guanyarà algú que no m'agrada gaire, i que molts tampoc li voldrien. Però si guanya és perquè la majoria si que ho volia; i aquest és el joc de la democràcia. Únicament desitjo que siguin honestos i eficients (dues qualitats poc freqüents en els polítics darrerament). Que el nostre país és magnífic i en general la gent penca molt. A veure si els polítics, com a mínim, no ho emmerden més del que està. Que vagin bé les eleccions!!!

"Avui ha estat la meva primera jornada totalment en solitari després de l'abandonament forçat del Carles.

Aquesta vegada el clima antàrtic m'ha respectat, suposo que donant-me un petit respir abans de clavar-me alguna altre garrotada. El dia ha estat magnífic... amb sol i molt poquet vent. Ha estat especialment afortunat el moment de desmuntar i muntar la tenda, doncs no hi havia gens de vent, i aquest és un dels punts que més em preocupava de fer tot sol, doncs portem una tenda molt bona i resistent, però una mica complicadeta de muntar.

He estat en marxa 8 hores i mitja sense aturar-me més que en 5 ocasions a beure i menjar una miqueta. De veritat que li he fotut molta canya, doncs en tenia ganes, el dia era bo i em trobava molt bé. Però tot i així, només he pogut fer 17,5 Km. A la base de Union Glacier em diuen que per la zona que estic, està molt bé aquesta distància, però a mi m'ha decebut força. Però el fet és que el trineu és molt pesat i el terra és molt irregular, amb trams molt freqüents de neu força tova.

A la foto adjunta, podeu veure com el "Nen" m'ha fet una bona crescudeta. Quan he tingut el trineu muntat aquest matí, m'he quedat "acollonit" de la mida que tenia, i de com pesava el condemnat. Això és degut, lògicament, a que he agafat tot el material comú que teníem repartit entre jo i el Carles, i que és absolutament necessari per fer aquesta travessa. I a més de fer-ho en solitari, em cau algun ‘extra', doncs algunes coses, com per exemple la tenda, és més gran i pesada del que hagués triat per anar tot sol. Però tot plegat és el què hi ha, i són les circumstancies que tinc per intentar avançar. Sigui com sigui, estic molt content de poder continuar i de veure fins on sóc capaç d'arribar.

Com que el tema de carregar les bateries em funciona massa bé, i estic més sol que un mussol, intentaré enviar jo mateix la crònica cada dia (abans ho feia de tant en quant, i els demés dies per telèfon parlant amb la Maria). I com que durant les hores de marxa, tinc moltíssim temps per donar-li a la neurona, i és normal que em vagi concentrant en temes o persones determinades, he pensat que cada dia dedicaré la jornada a algú o a quelcom concret. Aviso: Sempre faré primer l'explicació de l'etapa, i llavors la dedicatòria... ho dic per qui segueixi aquest Blog, i ja en tingui de sobres amb el rotllo que casco a la primera part (Es pot saltar la dedicatòria si ja en té prou).

Que no us passi res... si normalment ja m'enrotllo, imagineu-vos estant tot el dia sol, què pot passar quan agafi l'ordinador!!!

DEDICO LA JORNADA A:

Evidentment avui ha estat un dia de moltes contradiccions. Per un costat molt content de continuar endavant amb el projecte, però per altre molt trist per què el Carles hagi hagut d'abandonar. Per això he estat tot el dia pensant molt amb ell, i li dedico a ell la marxa d'avui.

Carles: Intentaré arribar el més lluny possible dins aquest projecte que havíem "parit" entre els dos. I allà a on arribi, sigui el Pol Sud, o sigui algun punt entre mig, anirà per tu el primer pensament, doncs hauries d'haver estat també allà amb mi.

El Carles ha estat un bon company, i ha fet uns esforços molt grans per superar les dificultats tant extremes que varem trobar al principi. I ho va fer, malgrat que va tenir algun problema que ni havíem comentat a la web (per no preocupar a la família), com són uns petits principis de congelacions en un dit de cada ma. 

Ara només et desitjo que encaixis bé aquest abandonament, i que només sigui una mala experiència en el teu camí cap a la realització dels teus projectes. No fracassa el que no assoleix l'objectiu final, sinó que fracassa el que no ho intenta. I si un creu que ha donat el millor de si mateix en un projecte, això ja és un èxit, sigui quin sigui el resultat final.

En aquesta dedicatòria hi incloc també a tota la família del Carles, i molt especialment a la seva parella Judit, i al seu germà Nando, que li han donat un suport intens, apassionat, incondicional en tot el procés, i especialment en els moments més durs dels darrers dies. Carles: És un luxe tenir gent que t'estima tant.

Per cert: Avui al parlar amb la Base de Union Glacier, m'han dit que el Carles volava aquesta mateixa nit cap a Punta Arenas. Per tant, demà ja estarà a la civilització de nou, i podrà contactar amb tot el seu entorn directament. Ho dic especialment perquè com ell no té telèfon satèl·lit, no haurà pogut avisar a la seva família. Demà el tindreu al telèfon ja a terra Xilena.

Carles: Ens veiem molt aviat pel Ripollès. Una forta abraçada!!"

L'Albert va enviar ahir a la tarda aquest mail:

"El peu del Carles no ha millorat i li impedeix poder avançar amb una mínima normalitat. A primera hora del matí hem activat el seu rescat, i sembla que en poques hores l'avioneta vindrà a recollir-lo, doncs les condicions de vent i de visibilitat són molt bones, i per sort estem en un lloc perfecte perquè pugui aterrar. L'Albert ha optat per intentar continuar sol fins on pugui arribar. El projecte "POL SUD 1911-2011" continua, encara que ja mai serà el mateix...

Mentre esperàvem l'avioneta, el Carles ha escrit aquesta carta de comiat":

ADÉU A UN SOMNI

"Avui dia 17 de novembre del 2011 em veig obligat a escriure aquesta carta de comiat. Un comiat que intentaré que sigui breu, intens i mínimament emotiu.

He viscut les tres setmanes -emocionalment- més intenses de la meva vida.

Amb l'amic Albert hem viscut al límit i fins i tot crec que em trescat una mica més enllà de les seves fronteres. Ha estat una experiència molt dura, intensa, gratificant i que -indubtablement- m'ajudarà en molts aspectes de la meva vida, fins i tot a millorar com a persona i a continuar buscant la perfecció que no existeix.

Una inoportuna lesió en el peu esquerra, deixant de banda unes congelacions no gaire importants en un dit de la mà, fan que abandoni aquest SOMNI BLANC I INFINIT. No puc seguir caminant sense sentir dolor, i tot té un límit. Sé que si vaig més enllà i segueixo amb aquesta aventura, la lesió és pot agreujar i les conseqüències poden arribar a ser molt més greus. Amb la temporada d'hivern a les portes, ni em puc permetre ni tinc ganes de que això vagi més enllà. Suposo que m'enteneu.

Renuncio DEFINITIVAMENT al que ha estat el meu somni durant aquests darrers 10 anys. Persegueix els somnis fins el final... és el meu lema, ho ha estat sempre, i sempre ho serà. Hi ha però, somnis de tota mena i aquest és un més.

Des de l'Antàrtida i esperant el rescat per aire, vull agrair-vos a TOTS, especialment als éssers més estimats, tot el suport que ens heu donat dia a dia a través del blog i del telèfon. Sense vosaltres, la vida al bell mig del gel hagués estat molt més dura del que ha estat. Tant l'Albert com jo no ho oblidarem mai.

Gràcies per tot, us portaré al cor per sempre més!!!"

CARLES GEL    

L'Albert va enviar ahir a la nit aquest mail:

Ahir varem tenir, finalment, un bon dia, i varem acabar molt motivats i amb ganes de començar a estrènyer de veritat. Però els darrers 2 Km. el Carles va començar a notar un mal intens en un taló. Per això, tot i que volíem continuar avançant més estona, varem decidir acampar i no forçar més el seu peu.

Avui ens hem aixecat amb una mica de vent, però que ha anat calmant i ha acabat regalant-nos un dia excellent (poquíssim vent, sol intens i visibilitat total). Un dia perfecte per fer una bona tirada que confirmés que anem endavant al màxim. Però el peu del Carles no va bé. Al posar-se les botes aquest matí, gairebé no podia caminar, tot i que abans se l'ha curat i l'ha protegit molt bé. No es veia capaç ni de fer 2 Km. Per això hem optat per tornar-nos a quedar a la tenda, deixar passar el dia, i veure com evoluciona aquest mal estrany que té. No se li veu ferida, però li fa un mal intens amb la bota, que també nota sense la bota, i li dóna mal estar en general... imagineu-vos doncs fent 8 hores de marxa arrossegant tants quilos.

Ens donem com a màxim fins demà al matí, per decidir què carai fem. Doncs en el punt en què estem i amb el retard que acumulem, no podem avançar a trompicons. O ens i posem a fons, o ens serà del tot impossible mantenir un mínim d'opcions per arribar al Pol Sud.

Trucada de l'Albert i en Carles, nit del 15 de novembre:

Aquest matí continuàvem tenint molt mala visibilitat, però com que ahir varem explorar bé el terreny, estàvem decidits a arribar a dalt del coll encara que fos a cegues, i així ho hem fet:

Ens hem preparat i hem començat a pujar vorejant clapes de gel blau, cap amunt, i, tal com pensàvem a l'arribar a dalt, la boira s'ha començat a obrir fins que finalment ha sortit el sol!!!

Companys i companyes, necessitàvem un dia així!!! Hem recorregut 10 quilòmetres, i s'han carregat les bateries tant les dels aparells com les nostres!!!

La previsió meteorològica fins el dia 21 és molt bona i sense vent, que així sigui!!!

L'Albert va enviar ahir a la tarda aquest mail:

Després de la matxacada d'ahir per poder pujar fins aquí, arrossegant els pesats trineus per una forta pendent amb molta neu verge, i sense saber pràcticament on trepitjàvem perquè no vèiem res, varem haver d'acampar a sota una barrera de gel d'aproximadament 2Km. perquè podíem mig veure un munt d'esquerdes i hauria estat suïcida d'intentar passar amb aquelles condicions de visibilitat.

El problema és que avui la visibilitat no ha millorat gens, i no ens podem moure perquè pensem que estem envoltats d'una zona d'esquerdes que hem de superar amb molt de compte. Només estem a 2Km. d'un punt GPS segur, però per poder-hi arribar hem de pujar fins un coll vorejant aquesta barrera de gel. Les condicions de vent no són molt bones, però si suficients per intentar avançar... només necessitem poder-nos-hi veure una miqueta, caratxo!

Tothom sap que des del mar fins al grau 81 de latitud, hi ha la part més complicada de la travessa. I nosaltres estem fent aquesta part en les pitjors condicions imaginables de vent, visibilitat i neu. Ara entenem perquè els del grup "Al Filo de lo Imposible" deien que en els 100 primers quilòmetres varen estar a punt d'abandonar perquè era duríssim. I ara entenem perquè té tant de valor fer aquesta expedició sense assistència, doncs penseu que ells portaven uns trineus de només 80Kg., perquè tenien diferents avituallaments durant el trajecte. Nosaltres estem fent el mateix amb uns trineus de 135Kg.

Tot i que nosaltres no podem accedir a Internet i veure la web directament, anem rebent cada 3-4 dies tots els missatges que aneu posant a la WEB. Estem al cas de tots: alguns són molt catxondos, uns altres ens toquen la fibra, i tots ens animen molt més del que us penseu. No tindrem assistència de menjar i material durant l'expedició, però tenim moltíssima assistència energètica a través de tots els vostres comentaris.  Moltíssimes gràcies a tots, de veritat!!

Noticies d'última hora després de la trucada de l'Albert i en Carles, la nit del 14 de novembre:

A mitja tarda ha millorat la visibilitat i hem pogut sortir a fer un volt per reconèixer el terreny: Ens hem situat, hem vist clar per on hem de creuar el coll i després d'examinar les esquerdes que trobarem hem vist que eren de l'amplada d'un peu, o sigui que cap problema.

El Nando Gel ens ha fet arribar la informació que el temps millora i es manté els propers cinc dies. A veure si podem dir finalment: Ara es la Nostra!!!

"Estàvem decidits a sortir a la que es presentés una oportunitat, i aquesta nit el vent ha deixat de bufar. A les 06.00 hores ens hem posat a desenterrar les pulkes, i preparar-nos , ens ha costat Déu i ajuda!

Hem iniciat la marxa molt animats i just quan acabàvem de fer el primer quilòmetre el vent a tornat a pujar, això sumat a la neu verge que ens dificultava el pas i la poca visibilitat han convertit aquest dia en un altre petit infern, per fer 10 metres hem necessitat en algun tram 15 minuts.

Teníem per objectiu un coll on semblava que el vent no bufaria tant, però la ruta era molt empinada i la travessava una glacera, és a dir, que l'hem començat a vorejar, teníem marcat al GPS diverses esquerdes però la poca visibilitat ens impedia veure res i finalment hem decidit acampar i esperar si demà aquest temps que no ens acompanya gens, millora. Dormirem una nit més, acompanyats de les "fuetades" catabàtiques."

"Ahir a la nit, des de la base ens van informar que a partir de les 15 hores del dissabte el vent baixaria. Ja ens preparàvem, il.lusionats, per sortir i almenys fer uns quants quilòmetres, però una vegada més les previsions van ser errònies i el torb ha seguit bufant despietat.

Ara comencem a preocupar-nos també per la tenda que està donant signes visibles de desgast i pel menjar que segueix disminuint inevitablement"

Doncs no ens ha tocat el premi de l'ONCE en forma de tenir el mínim bon temps per poder-nos escapar d'aquí. Estem plenament decidits a sortir amb unes mínimes condicions que no ens suposin congelar-nos al cap de 20 minuts, però el vent no ens dóna respir. És absolutament impossible d'avançar així. Fixeu-vos en la foto que adjuntem, feta quan l'Albert ha entrat a la tenda després d'estar a fora només 4 minuts per treure la neu acumulada a la tenda.

Aquest és un dels problemes més greus. Si no anem treient la neu sovint, ens arrisquem a que se'ns trenqui la tenda. El vent l'està aguantant com una campiona, però un excés de pes o tensió a les lones per culpa de l'enorme quantitat de neu que s'acumula en poca estona, podrien ser un problema greu que arribés a posar en qüestió tota la travessa.

Portem onze dies situats, i encara no li veiem el final. Només ens queda pensar de quina manera serà millor que ens suïcidem... Alguna idea??... ens tallem les venes?, ens deixem congelar en pilotes a fora la tenda?, ens injectem a la vena 10 sobrets de Sopinstant?, ens posem 10 minuts a la boca els calçotets que portem des de fa 13 dies? (intercanviant-nos-els, és clar...). Si no podem sortir d'aquí, al menys que la palmem d'una manera glamourosa o original, no? La millor idea tindrà com a premi dues nits pagades a dins d'una tenda a dalt el coll de la Marrana d'Ull de Ter, quan hi hagi previsions de tempesta, entre l'1 i el 31 de gener.

L'Albert va enviar ahir al vespre aquest mail:

Deu dies parats i sembla que estem en un bucle on sempre més hi farà mal temps. Fa anys que els dos fem coses extremes pel món i mai havíem viscut una situació d'incertesa i de tant mal temps continuat com aquí. Aquest vespre ens hem despertat dues vegades perquè el vent intens ha parat durant un minut, després de deu dies ininterromputs, i aquell canvi de so ens ha espantat i despertat!Ens han dit que demà s'obrirà a la tarda una petita finestra... la volem utilitzar per intentar, com a mínim, sortir d'aquí, encara que només avancem 4 o 5 Km.... I a més, demà farà onze dies que estem aquí condemnats, i demà també és el dia onze, del mes onze, de l'any onze... o sigui, dia 11/11/11... i com que no hem comprat números del sorteig especial de la ONCE, esperem que la sort ens vingui en forma de porta de sortida d'aquest bucle infernal.

Hem passat moments mentals molt durs i, fins i tot, ens hem arribat a preguntar si valia la pena continuar. Però tot i així, ens sentim forts i plens d'energia, i convençuts de que arribarem al Pol Sud, encara que ja impossible el dia 14/12.

Cada dia és un nou dia... a veure que ens depara el de demà.

Que dormiu calentets!

L'Albert va enviar ahir al vespre aquest mail:

"Estem aquí, ben fotuts i sense poder-nos moure'ns gens... no us imagineu la ‘tangana' que hi ha a fora la tenda... avui no podíem ni sortir de la tenda per l'acumulació de neu a l'avancer... hem hagut d'utilitzar la pala. Vuitè dia immobilitzats i ja en una situació força crítica... ens comencen a entrar molts dubtes de tots tipus. Esperem que això canvi aviat perquè si no, se'ns farà molt complicat poder continuar endavant amb aquest projecte. Ara per ara, el que si tenim clar, és que si avancem cap el Pol Sud (quan millorin mínimament les condicions, és clar), ja no passarem els Nadals amb la família. Suposem que forma part del preu a pagar, però no deixa de ser un preu molt alt i que emprenya moltíssim."

Ens presentarem a un concurs de Blogs, i segur que guanyarem el premi al més avorrit de tots.

Senzillament, com que cada dia expliquem el què passa, i el fet és que, malauradament, no passa res, doncs ens trobem en que gairebé no tenim res per explicar. Conclusió: Una festa divertidíssima.

Podríem reflexionar sobre que dur i pringat és viure en un espai tant reduït, durant tants de dies i mig congelats, però no sé si això seria massa ben acceptat pels que aneu seguint aquesta web, doncs penso que tots teniu prou criteri com per poder-vos-ho imaginar.

El que de ben segur no us podeu imaginar, és en què consisteix la nostra dieta a base de pèls de ‘Kartenka'. Ens expliquem:

Les super botes que portem, de fabricació noruega, son de ben segur les més adequades per fer aquest tipus de travesses amb freds tant extrems i amb esquís de ‘Back Country'.  Però perquè tinguin totes les seves propietats tèrmiques, les subministren amb uns mitjons hiper gruixuts de llana pura d'ovella noruega, que són la pera, però que tenen la particularitat de deixar anar moltíssims pèls per tot arreu.

Així doncs, cada dia quan ens trèiem les botes i els corresponents mitjons, deixem anar un munt de pèls noruecs per tota la tenda... i evidentment, aquests subjectes tenen la gran habilitat d'anar a parar a tot arreu on poden estar en contacte amb el menjar: la neu que volem fondre, l'aigua que s'està escalfant, els recipients on mengem, etc... Ens requereix molta atenció i una intensa activitat el fet d'anar triant els punyeters pèls de ‘kartenka' a totes hores... evidentment, al final, un n'és plenament conscient que entre les calories que ha ingerit, n'hi ha algunes provinents d'aquest additiu tant incòmode i repugnant.

Així doncs, a totes les penúries que ja podeu suposar que estem passant (físiques i mentals) a dins la nostra tenda a menys moltíssims graus sota zero, hi podeu afegir aquesta rutina fastigosa, que ens fa la nostra espera encara molt més "peluda".

Odiem les ovelles noruegues!!!

Trucada de l'Albert i en Carles, nit del 6 de novembre:

"Avui ha fet un dia sense massa vent, però ha estat nevant moltíssim. La neu no és habitual al Pol Sud, i ens preocupa que si el gruix que s'està posant no es glaça ens costarà molt fer avançar el trineu.

Les previsions per demà són que el temps millora. Ens ho hem de creure!"

En un dels molts missatges que varem llegir, n'hi havia un on l'Andreu Mateu (amic personal que està com a mínim tant boig com nosaltres, i ha fet, entre d'altres aventures, la travessa de l'oceà atlàntic remant en solitari), ens demanava explicacions sobre les possibilitats de rescat que teníem durant l'expedició.  Així, aprofito avui que, per dir-ho d'alguna manera, no estem massa estressats a la tenda, per explicar-ho breument:

Tenim acordat amb la base xilena/nord americana de ‘Union Glacier' un rescat en cas d'emergència. Ells ens van fent un seguiment diari, tant mitjançant la nostra balisa de geoposicionament (que vosaltres podeu veure a través del sistema ‘Race Tracker'), com fent-los-hi una trucada cada dia a les 20h a través del satèl·lit, per que sàpiguen que estem bé.

Si no perceben senyals de moviment de la nostra balisa i no reben cap trucada nostra en 48 hores, activen un rescat automàticament.

El rescat el fan amb una avioneta lleugera (model ‘Twinn Otter'), que només vola si les condicions de vent i de visibilitat són adequades i suficients per garantir el viatge d'anada fins la nostra posició, i de tornada fins la base, calculant una hora de marge per veure el lloc idoni d'aterratge per recollir-nos, i el propi aterratge, recollida, etc. S'ha de tenir en compte que un aterratge aquí es fa únicament a vista, i si no es veu perfectament la superfície (totalment blanca normalment), és impossible que aterri l'avioneta. Com exemple dir que cap d'aquests darrers 5 dies ens hagués pogut venir a rescatar el Twinn Otter en cas d'haver tingut cap mena d'emergència, doncs ni el vent ni la visibilitat ho haguessin permès.

Un altre factor a tenir en compte en un rescat d'aquesta mena, és el cost econòmic.  Abans de que ens acompanyessin a la costa antàrtica per iniciar la travessa, varem haver de signar força documents de descàrrec de responsabilitats cap a ells per qualsevol problema o demora en el rescat, i demostrar que teníem una assegurança que ens cobria fins a 300.000$ per persona, en cas d'emergència mèdica. Això no vol dir que costi aquest import un rescat, però si que podria arribar a costar-ho, imaginant diferents circumstancies: des d'haver de fer diferents viatges, fins a tenir algun desperfecte a l'avioneta, fins a tenir de ser rescatada la pròpia avioneta en cas de tenir problemes al venir-nos a buscar. Així doncs, nosaltres estem coberts econòmicament en cas d'un rescat per motius mèdics, però no ho estem en cas de qualsevol altre tipus de rescat. És a dir, si volem abandonar per tema de falta de dates, de falta de menjar o perquè n'estiguem farts, ens podria costar un ronyó. I si hem d'abandonar perquè ens hem tornat ‘majares' (cosa prou possible en les condicions que estem), no tenim clar si es consideraria ‘causa mèdica' o no; però molt ens temem que no seria el cas.

Resumint: Si tenim problemes de salut, ens rescaten de seguida que es pugui volar. I si estem bé, hem de resistir com sigui fins el final.

Aquesta és una de les grans diferències entre una travessa polar d'aquest tipus, i el fet d'escalar una muntanya. Pujant un cim, un sempre té la possibilitat de tirar avall pels motius que siguin, però aquí no existeix aquest concepte d'anar ‘avall'... un sempre està perdut en mig d'una gran immensitat de gel, i només li val tirar endavant mentre pugui, doncs tirant enrere no hi guanya res.

Ara només cal esperar que el tema del rescat només l'hàgim hagut de tractar des del punt de vista teòric en aquesta explicació, i que puguem anar trucant cada dia a la base a les 20h per dir que estem bé de salut i que encara no ens hem tornat ‘turutes'...

Res més... només insistir en donar-vos gràcies pels vostres comentaris o missatges. Són gratis, i molt més útils ara mateix que el rescat del Twinn Otter!!!

Trucada de l'Albert i el Carles divendres 4 de novembre:

"Avui ha continuat la combinació de vent, neu i boira que ens impedeix continuar, aquests quatre dies parats ens estan servint per centrar-nos en l'objectiu i  tenir preparats un pla "B", "C" i "D"... Si s'escau. De moment reduirem la ració de menjar, per si ens allarguem massa.

L'únic que no contemplem és abandonar."

L'Albert va enviar ahir al vespre aquest mail:

"Portem 3 dies bloquejats a la tenda. Fot un mal temps infernal... tempesta de vent els dos darrers dies, que avui s'ha vist agreujada amb una nul·la visibilitat i la caiguda de neu. Impossible de moure's... fent una matxada haguéssim aconseguint avançar 4 o 5 Km. quedant totalment congelats i arriscant-nos a patir congelacions. Hem preferit tenir paciència, esperant que algun dia comenci una finestra de suficient bon temps com per poder avançar. Les previsions per demà (segons els de la base), no son massa millor que avui, per tant, tenim altes probabilitats de tornar a passar el dia asseguts o estirats en els 2x0,6m que ens correspon a cada un a la tenda.

No és que estem desmoralitzats, doncs això ja entrava en els possibles càlculs, i estem acostumats a pringar dins d'una tenda, però la veritat és que si això ens hagués agafat després de recórrer 200 o 300 km, la percepció seria diferent, doncs com a mínim tindríem la mida presa a les nostres possibilitats en unes condicions acceptables. Ara, tant a prop de l'inici, i sense poder avançar, ens fa patir molt, i començar a estar seriosament preocupats per les possibilitats de complir amb un calendari mínimament viable per la nostra expedició.

Ara mateix desconeixem totalment el desenllaç final possible d'aquesta aventura. Però us assegurem que l'experiència d'haver patit aquest bloqueig tot just a l'inici, ho farà tot molt més complex, molt més incert, i pot ser (si acaba bé), molt més interessant. Però sigui com sigui, és un inici que ens estarà condicionant fortament durant tota la nostra travessa."

"Avui ens hem despertat amb vent, però no tan intens com en els dos dies anteriors. Hem esmorzat i preparat els trineus, deixant la tenda pel final.

A mesura que passaven els minuts, ens adonàvem que el vent anava pujant d'intensitat fins que ha arribat un punt en que ens hem acabat refugiant a la tenda.

Teníem l'esperança de que baixés, i ens hem quedat vestits i preparats per sortir varies hores, però malauradament no hem pogut marxar.

Un altre dia perdut, esperem no perdre'n gaires més."

Avui és el tercer dia des que varem iniciar formalment la travessa... i diem ‘formalment' perquè encara no estem del tot segurs de que l'haguem iniciat.

De moment només hem pogut avançar uns 20 Km. i hem pringat com uns desgraciats.

El primer dia l'avioneta ens va acompanyar a la costa a la tarda perquè pel matí no hi havia prou visibilitat. Llavors varem caminar tres hores i mitja a bon ritme, amb bon temps i en un terreny força fàcil. A les 20h va començar a bufar el vent i ens varem veure forçats a muntar la tenda i protegir-nos. Total: 9,25Km.

El segon dia volíem sortir a les 11h, però la falta de pràctica amb tot el lio de la tenda, trineu i material, ens varen demorar fins a les 12h. Llavors varem afrontar una etapa de 6 hores duríssima en molts sentits:

- Tota l'estona feia pujada (varem fer 300m de desnivell), però amb alguna rampa molt pronunciada que, amb 133 kg. de trineu, se'ns va fer realment complicada. Fins i tot ens varem haver d'ajudar l'un a l'altre en algun punt.

- El terreny era impracticable en gran part del recorregut. Estava ple del que els russos n'anomenen ‘Sastruguis', que són formacions d'ones de neu congelades i trencades, que fan molt difícil de trobar el pas. I ens van fer bolcar el trineu en nombroses ocasions.

- Un vent catabàtic de cara constant i fortíssim durant tota la jornada, que feia que la sensació tèrmica ens arribés fins els -35/-40ºC.

- I una zona d'aproximadament 1Km. plena d'esquerdes que intentàvem anar esquivant com podíem.

Tot plegat, una etapa de 6 hores, curta de quilometratge, però que ens va deixar triturats.  El Carles afirmava que mai havia patit tant en cap de les seves travesses polars anteriors... ni creuant el mar Bàltic, ni creuant Grenlàndia, ni enlloc...

I la tercera jornada l'hem passat a la tenda, doncs el vent catabàtic no ha parat de bufar intensament en tota la nit, i ens hem llevat veient que era el doble de fort del dia anterior. Hem vist massa risc de possibles congelacions i hem decidit esperar una estona... i aquesta demora s'ha allargat fins a les 16h, quan ha amainat el vent una miqueta, per arribar a ser com el del dia anterior. Llavors ja hem decidit no moure'ns perquè entre desmuntar i muntar el campament haguéssim perdut molt de temps per fer molt pocs quilòmetres. Per això hem aprofitat per escriure una crònica i enviar unes fotos, doncs veiem que en els dies normals això ens serà força complicat.

En aquests moments és difícil dir que estem molt animats, doncs hem tingut un inici de travessa molt dur i complicat, i se'ns fa difícil extrapolar el que hem viscut aquests dos dies, a tot el que suposarà la travessa complerta.

Ara entenem perfectament perquè mai cap expedició espanyola ha aconseguit creuar fins el Pol Sud sense rebre cap tipus d'assistència. Realment no és el mateix portar 70 o 90 kg. al trineu, que portar-ne 130.

Ara entenem perquè té tant de valor sortir des de la costa, doncs la primera part deu ser de les més dures de tot el recorregut.

Ara entenem perquè molta gent que vol experimentar la sensació d'arribar al Pol Sud caminant, ho fa des del darrer grau de la terra (89º), doncs allò només son 112Km., en un terreny molt pla i suau, i no requereix portar massa material.

Ara entenem perquè aquesta travessa és considerada una de les més exigents a nivell físic i mental, doncs aquí l'esforç diari serà màxim, el patiment pel fred també, i la incomoditat de la vida en aquestes condicions serà realment extrema.

Ara esperem que demà al matí el vent calmi una mica i puguem reprendre la marxa, doncs si continuem a aquest ritme arrisquem de desmoralitzar-nos abans d'hora.

De totes maneres, no patiu, que tot i que puguem estar transmetent una sensació negativa en aquesta crònica, estem molt contents d'estar aquí, i poder viure i experimentar una sensació tant intensa d'aïllament i adaptació a una natura tant adversa.

Anirem escrivint sempre que puguem, però no podem garantir una freqüència determinada. Però cada dia parlem pel telèfon satèllit amb la Maria o la Montse, i elles van actualitzant la Web amb el més destacat del què ens va passant.

Trucada de l'Albert i en Carles, la matinada de l'1 de novembre:

"El diumenge 30 d'octubre varem iniciar la travessa partint de Hèrcules Point, sortíem amb retard degut al mal temps i només varem caminar 3 hores aconseguint recórrer 9,25 Km.

D'entrada ja varem tenir clar que ens esperaven dies molt durs: el vent va bufar de cara sense treva, i ho seguirà fent almenys els 400 Km. que ens queden fins arribar dalt d'un gran "platteau" a 3.000 metres.

De moment ens és complicat muntar i desmuntar la tenda, hi tenim poca pràctica i les fortes ratxes de vent no ens ajuden gens, hi perdem una bona estona cada dia.

El dilluns 31 va ser encara mes ferragós: en 6 hores havíem avançat 10 Km. amb un desnivell de 300 metres.

En les pendents fortes pujàvem entre tots dos un trineu i després l'altre. Varem bolcar varies vegades, sobretot perquè a part dels desnivells, el terreny fa petites onades de glaç (sastruguis) que fan que ens desequilibrem fàcilment, i el vent seguia bufant fort i de cara.

En resum: Si això continua així, trigarem dos mesos ben bons!! "

Una vegada tot carregat, hem anat a fer un petit entrenament/prova per veure com funcionava tot en rigorós ordre de marxa. I la gran alegria ha vingut de que tot i veure que el trineu que hem d'arrossegar és un monstre d'uns 133 Kg., hem aconseguit moure'ns de lloc!! Hem fet un recorregut circular d'unes dues horetes, i no se'ns ha trencat l'esquena. Hem tornat a la tenda com a triomfadors... fins que ens en hem adonat de que estirar tot aquest pes durant 1.180 Km. i uns 45 dies, serà una empresa tremenda de veritat. La bona noticia és que cada dia haurem de menjar força perquè cremarem moltíssimes calories. I això tindrà un doble efecte positiu: Per un costat tindrem el plaer d'endrapar aliments molt bons que portem de casa després de moltíssim esforç; i per l'altre veurem com cada vegada que mengem se'ns va reduint el pes del trineu.

Demà diumenge, si el temps no es complica, tenim previst de volar amb avioneta entre 9 i 10h del matí, fins a la costa Antàrtica, a un extrem de la badia d'Hèrcules Inlet, per iniciar allà mateix la travessa, i avançar uns 10 - 15 Km. per fer una primera jornada tranquil·la i d'adaptació. Estem a molt poques hores de donar el veritable tret de sortida d'aquesta gran aventura, amb l'objectiu d'arribar al Pol Sud sense rebre cap tipus d'assistència.

A la costa, tot just abans de començar, us dedicarem a tots un brindis amb una de les ampolles d'Estrella DAMM que ens emportem per anar celebrant les fites de l'expedició. Estarà boníssima i, com us podeu imaginar, també fresquíssima!!

Una vegada a l'Antàrtida la temperatura ens ha donat la benvinguda amb un negatiu de -20ºC... i quan hem recuperat tot el material i muntat la tenda a sobre la neu per primera vegada, ja estàvem a -28ºC. Els treballadors de la Base que fa 12 dies que ja estan aquí, ens han dit que la nit anterior han arribat als -37ºC... tot plegat, un bon inici i una aclimatació molt ràpida a la temperatura extrema.

La nostra intenció és dedicar tot el dia de demà (dissabte 29) a preparar tot el material per posar-lo bé al trineu, provar-ho tot plegat en marxa per unes hores per si alguna cosa no estigués correcte, i filmar força per poder enviar unes imatges de recurs de tornada cap a Barcelona, perquè serveixin per il·lustrar possibles temes de TV durant la travessa, doncs de fotos en podrem enviar, però de vídeos no. I si tot va bé, bé anirem a dormir ja a la costa, bé esperarem que ens hi acompanyin el diumenge a primera hora del matí, per començar la marxa el mateix dia.

Després d'una espera de 6 dies extres, sembla que tot s'encara, i fins i tot pot ser podrem iniciar la travessa dins l'interval de dates previstes.

Estem súper motivats, ens trobem perfecte, tenim tota la il·lusió del món, i ho tenim tot a punt.

Ahir ens varem passar 6 hores als magatzems logístics per preparar tot el nostre material per poder ser transportat a l'Antàrtida.  Varem reduir moltes coses de les que inicialment teníem previstes, però tot i així estem en uns 130Kg. de pes per cada un. Segurament una vegada a la Base de Union Glacier, encara farem alguna retallada més de pes, que això de les "retallades" és el que ara es porta i aquí a l'Antàrtida no podem ser diferents. I creieu que per afinar al màxim varem haver d'esmerçar-nos a fons, i prendre decisions molt importants, i de gran transcendència pel futur de la humanitat, tals com: Quants sobres de te agafem; Més liofilitzats de llenties o de pasta; Si en tindrem prou amb 15 o 20 encenedors, etc... i la més clau de totes (sense conya): Quan paper de WC prenem... hem calculat 1,5 desmenjades al dia, per un màxim de 55 dies, a raó de l'equivalent a dos mocadors de paper per servei... ja podeu fer els càlculs. 

A partir de demà (si volem, és clar), entrem a la fase clau del projecte. I ens comprometem a fer els màxims esforços perquè tots els que vulgueu seguir-ho per la WEB, la tingueu actualitzada al màxim.

Portem telèfons satèl·lit (Iridium-Fibertel), sistema de geolocalització on-line (Race Tracker - Yellowbrick), i ordinador... amb els corresponents panells solars i bateries d'acumulació per poder-ho anar carregant tot plegat. Però tot ha d'estar pensat per poder-se transportar sense suposar massa volum i pes, i tenim les comunicacions limitades. Per això ho hem organitzat de la següent manera:

- En temps real podeu veure la nostra evolució a través del sistema RACE TRACKER

- Diàriament informarem per telèfon satèl·lit, i la Maria i la Montse actualitzaran la WEB amb els fets principals de la jornada.

- Dues o tres vegades per setmana farem un escrit des de la tenda, i l'enviarem per satèl·lit perquè ens el pengin a la WEB.

- Sempre que puguem enviarem alguna foto (encara que no seran excessives perquè pesen molt per poder-les enviar pel sistema de satèl·lit que portem).

- Cada 3 dies ens posaran tots els missatges que ens hagueu deixat a la WEB en un document que rebrem per satèl·lit directament al nostre ordinador. Per tant, podrem llegir tots els vostres comentaris, cosa que ens omplirà d'energia i que us agrairem enormement.

Així doncs, esperem que la propera publicació en aquesta WEB ja estigui feta des del meravellós continent antàrtic.  A partir de demà, quan us en aneu a dormir, podeu imaginar que ens teniu a tots dos al vostre congelador, dormint entre mig dels Haagen Daz i de les croquetes congelades.

Gràcies, moltíssimes gràcies per seguir-nos.  Compartir aquesta experiència amb tots vosaltres és una de les millors parts d'aquesta aventura.

De totes maneres, encara que lentament, algunes coses es van aclarint.

Per un costat, finalment ens ha arribat el material que havíem enviat per Cargo. Hauria d'haver estat aquí el dia 14, i tot just l'hem pogut recollir avui dia 26. Si no s'hagués demorat el nostre vol antàrtic, haguéssim tingut un problema gruixut.

Però per l'altra banda continua la incertesa amb el temps, i les previsions de volar es van demorant.  Ara la primera finestra de bon temps es preveu pel proper divendres dia 28, però encara no està del tot clar, i sembla que el dissabte es torna a complicar. Aquest punt és clau per nosaltres, doncs tenim assignat el vol nº.2, quan encara ha de volar el nº.1. Si fa molt bon temps, un pot anar a continuació de l'altre, però sempre amb un interval de 24 hores, per tenir temps d'anar, tornar i descansar els pilots. Per això podria passar que el nº.1 volés divendres, i que es tornés a demorar el nostre vol (el nº.2).

De totes maneres, estem fent gestions intenses perquè ens colin en el vol nº.1... i tenim força expectatives d'aconseguir-ho. Els rotllos que els hi estem cascant als coordinadors, la bona relació que hi tenim després de tants dies, el fet de que els coneguem força bé després de que em quedés (Albert) tirat una setmana a la seva base fa dos anys, i les cerveses a les que els varem convidar ahir a la nit, ens fan pensar que ens ho concediran. Demà dijous ho sabrem...

Pràcticament a diari s'actualitzarà un apartat especial que han destinat per aquest seguiment a la versió digital del diari (Secció Esports/Altres Esports), i puntualment sortirà informació a la versió en paper.

Si voleu veure el primer article publicat, CLICKEU AQUÍ.

De moment, però, hem de tirar d'una de les virtuts clau que es requereixen a l'Antàrtida: La paciència. En aquest entorn remot, tot és incert i aproximat. Un no sap mai en ferm què haurà o podrà fer el dia següent. I la primera mostra d'això és que tot i tenir previst el vol transantàrtic pel dissabte dia 22, les pèssimes condicions meteorològiques ja ens l'han fet posposar com a mínim fins el proper dilluns 24 o dimarts 25.

De totes formes, en contra de suposar aquesta demora una mala notícia per nosaltres, té una clara lectura positiva: Doncs si l'avió ja pugues volar demà dissabte, nosaltres no hi podríem pujar, perquè encara no ens ha arribat el material clau que necessitem per l'expedició (Trineu, skis, tenda, menjar, etc.), i que varem enviar per Cargo el dia 4 d'octubre. Hauria d'haver arribat aquí el dia 15, però diferents problemes burocràtics, logístics i geològics, ho han impedit fins ara.

Si, si... no ens hem equivocat al dir que hem tingut problemes "Geològics", doncs el darrer motiu pel qual s'ha demorat el camió que porta la nostra càrrega des de Santiago de Chile fins a Punta Arenas, ha estat degut a l'erupció del volcà Caulle. Aquest està en erupció des de fa uns 3 mesos, i de tant en quant emet molta cendra provocant problemes de visibilitat importants, i fent que, com ha estat el cas, hagin tancat preventivament el coll de Cardenal Somoré, per on venia el nostre transport. Les darreres notícies són que el camió ja ha pogut passar, i que tindrem el material amb nosaltres diumenge a la tarda, amb l'expectativa de poder carregar-lo al vol antàrtic i enlairar-nos dilluns o dimarts.

D'aquesta manera, tot i haver estat intensament ocupats fent els últims preparatius durant els darrers dos dies, ara ens esperen moltes hores de tranquil·litat forçada mentre no puguem volar. La bona noticia és que tenim l'objectiu d'engreixar-nos i d'acumular quantes més grasses possibles al nostre cos; i a Punta Arenas es menja molt bé. Així que el proper churrasco i la propera cervesa, us els dediquem a tots vosaltres, per agrair-vos que ens aneu seguint per aquesta web.

Avui volem cap a Xile, iniciant el periple que ens ha de portar via Punta Arenas, fins a la Base Antàrtica de UNION GLACIER, perquè ens acompanyin amb avioneta fins a la costa aproximadament entre el 25 i 30 d'octubre, i puguem encetar aquesta expedició fins el Pol Sud.

Tot preparat, tots a punt, i a les portes de realitzar un gran somni que ha comportat invertir tones de treball, tensions, neguits i il·lusions.

Ara ens queda la part final del repte, que suposarà afrontar una de les travesses més extremes i remotes que es poden fer al nostre planeta. A la imatge podeu veure una simulació de la ruta que seguirem per creuar l'Antàrtida fins el Pol Sud. Només de veure aquesta imatge virtual ja impressiona. Si cansa de veure-ho a l'ordinador, imagineu-vos fent-ho a peu, sense assistència i amb temperatures molt extremes.

Us animem a anar seguint l'aventura a través d'aquesta pàgina WEB. Nosaltres farem tots els esforços possibles per anar informant i mantenir-la actualitzada puntualment.

Curiosament anem al lloc més remot del món, i estem segurs de que estarem més connectats que mai amb tots vosaltres.

Gràcies per avançat per les vostres energies i el vostre suport.

Als links següents podeu veure algunes de les noticies més destacades que han anat sortint a la radio i la televisió:

- TVE: TELEDEPORTE

- BTV: INFORMATIUS

- TVE: INFORMATIU MIGDIA

- CATALUNYA RADIO (Informatius Esportius durant tot el dia)

- COM RADIO (Programa Sergi Mas)

Ara si que la festa ha començat del tot, i ja està en marxa el compte enrera per marxar cap a Xile i fer els preparatius finals per l'inici de l'aventura.

El proper dimarts dia 4 d'Octubre a les 12h es presenta l'expedició "POL SUD 1911-2011" al Museu i Centre d'Estudis de l'Esport Doctor Melcior Colet de Barcelona.

Els dos protagonistes de l'aventura, acompanyats per Ivan Tibau, Secretari d'Esports de la Generalitat de Catalunya, explicaran oficialment, per primer vegada, els detalls d'aquest repte.

- LOGO: Ja tenim el logo oficial de l'Expedició, tant en versió catalana com castellana.

- PATROCINADORS: El proper dimarts signem el darrer acord de patrocini i ens disposem a preparar l'aplicació de logos i demés arts gràfiques del projecte.

- COMUNICACIÓ: Tot quasi preparat. Aquesta setmana queda tancada la WEB, acció de premsa, arts gràfiques, etc...

- PRESENTACIÓ: La presentació oficial serà el proper dimarts dia 4 d'octubre al Museu de l'Esport (Museu Colet) de Barcelona. Aquesta setmana ho comunicarem oficialment tant a la web com a la premsa i seguidors.

- TRINEU: Un dels elements principals i que més ens ha costat de trobar, ens acaba d'arribar. Un bitxo de 2,10 metres, de fibra de Kevlar, amb només 4,3Kg. de pes, fabricat a Noruega. El podeu veure a les fotos.

- PERMISOS I DOCUMENTACIÓ: Tot a punt en l'aspecte burocràtic. Un punt clau que en el cas que ens afecta és enormement complicat.

Encara que tenim uns vint i pico de dies molt intensos al davant, estem convençuts de que tenim el projecte molt controlat a nivell de preparatius. Afirmo categòricament que aquest ha estat l'esdeveniment més complex que mai he organitzat... molt més que un Dakar o un cim 8.000 metres. En un repte d'aquests els imprevistos i els problemes són una constant; per això el que un ha de fer és, com a mínim, esforçar-se al màxim en controlar tot el que depèn d'ell, i estar serè davant els lios que van apareixent pel camí.

Ara comença el compte enrere per l'inici de l'aventura!

Gràcies a aquesta col·laboració, aquest serà el nostre proveïdor oficial de tot el vestuari per aquesta aventura, i ens solucionarà una part crucial d'aquest projecte, doncs moltes de les peces de roba que portarem no son les habituals del catàleg, i han estat fetes expressament per nosaltres de cara a afrontar les extremes condicions de l'Antàrtida.

Treballar habitualment a un interval de temperatura d'entre -10ºC i -30ºC, amb puntes per dalt fins a -5ºC i per baix fins a -45ºC, amb freqüents vents ultra violents, requeriments de lleugeresa molt exigents i d'una facilitat de moviment total, ens han fet decantar per la qualitat i funcionalitat dels productes GRIFONE.

Fixeu-vos que aquí hi ha una petita diferència respecte a una expedició a un cim de 8.000m.  A una alta muntanya, hi ha uns quants moments que requereixen les màximes prestacions pel què fa a  l'equipament dels alpinistes; en canvi en un entorn com l'Antàrtida, aquest requeriment és constant durant el 100% de les hores que dura la totalitat de l'expedició.  Per tant, triar bé aquest apartat, és un pas fonamental cap a l'èxit del projecte i envers la pròpia salut dels seus protagonistes.

El dilluns a les 6 de la tarda m'operaven a l'Hospital General de Vic, i el dimarts a la mateixa hora ja m'enviaven cap a casa.  Tot va anar perfecte.  El metge, la anestesista i les infermeres de l'hospital van ser molt amables, eficients i comprensius amb la meva situació (de malalt totalment sà), i amb els motius de la meva intervenció.  Agraïments sincers cap a tots.

Ara uns dies de descans actiu amb la precaució de no fer esforços que podessin perjudicar el procés de cicatrització, i aviat a fer vida normal.  Per entrenar hauré d'esperar encara uns 10 dies més.

La veritat és que quan em portaven amb la llitera cap al quiròfan i quan em vaig trobar allà amb tot l'equip mèdic i l'anestesista en primer pla, pensava que estava ben sonat per trobar-me en una situació així de manera totalment voluntària. Però ara que ja està fet, estic súper content. Feia temps que em plantejava anul·lar aquest risc que ha portat a situacions molt greus i fins i tot a la mort a alguns alpinistes i a d'altres practicants d'activitats extremes; i tinc la sensació d'haver fet els deures de cara al gran repte que tinc al davant.

Preparar-se físicament, quan un projecte comporta esforç i riscos, no suposa només entrenar, sinó també preparar el cos per enfrontar-se a les condicions extremes que s'hi trobarà, i perquè no doni cap problema que en un entorn tant remot podria arribar a ser greu.

Evidentment hagués estat molt més còmode de no passar per quiròfan.  Però poques vegades es poden assolir objectius veritablement interessants a la vida basant-se només amb criteris de comoditat.

Així doncs, bye bye apèndix... que ara em poden passar moltes coses al Pol Sud o en algun altre lloc remot, però d'això ja segur que no palmo!

Hi varen participar un total de 25 equips, amb la presència d'alguns cracks tant coneguts com Marc Coma, David i Carles Checa, Alex Crivillé, Lucas Cruz, Miki Arpa, Isidre Esteve, Pep Busquets, etc.

La cursa constava d'un circuit de 2,5 Km., al que s'havia de fer 3 voltes corrent (7,5 Km.), 6 en bici (15 Km.) i una darrera corrent (2,5 Km.). Els equips eren mixtes: Un esportista sense discapacitat, i un altre amb algun tipus de discapacitat, que combinaven com volien el córrer (a peu o amb cadira d'atletisme), o la bicicleta (normal o Hand-Bike).

Jo hi vaig anar acompanyat del Pep Busquets i el Jordi Diente, membres del nostre equip de Raids NO HANDICAP TEAM (Mínim un 50% de membres amb discapacitació severa, per lluitar pel podi absolut del Campionat d'Espanya de raids 2012). Vaig fer parella amb el Jordi Diente, que porta tota la comunicació i logística de l'equip, i el Pep va córrer amb Lucas Cruz, Copilot guanyador del Dakar 2010 junt amb Carles Sainz.

Només com anècdota, destaco la part de la primera cursa a peu, on hi érem gairebé tots els esportistes convidats que corríem a peu, més tres corredors amb cadira d'atletisme. La majoria eren pilots de moto o cotxe, i vaig al·lucinar amb quan competitius eren tots... Per la meva part, conscient de que vaig força entrenat en el tema de carrera a peu, vaig sortir com una bala, reptant als demés a seguir-me si podien. La primera volta anàvem tots com a coets i força enganxats, a la segona només em seguia un corredor, un campió del món de velocitat, l'Àlex Crivillé... que no va parar fins atrapar-me (Està súper en forma el tio); i a la darrera volta anàvem els dos encara a tope, i varem pactar entrar junts a meta. No sé què hagués passat de no pactar. Jo em sentia fort i amb marge per apretar més, però ell és un campió acostumat a donar-ho tot més enllà del seu propi límit. Al final, tot va quedar amb una passada sota l'arc d'arribada agafant-nos de la mà i dedicant un sentiment de col·laboració i solidaritat cap un acte tant significatiu com aquell.

L'esdeveniment en general va estar de conya: Molt ben organitzat, realment divertit i ple de sentit... Felicitar al Nani per una gran iniciativa i per demostrar que estimar l'esport va molt més enllà de la pura competició.

No em fa mal res, estic perfecte, i no he tingut ni el més mínim símptoma que em faci pensar que pugui tenir algun problema amb aquest troç de budell sobrant que no serveix per res. Però si bé un atac d'apèndix no suposa un perill especial als nostres països, en un lloc remot i de difícil evacuació, pot ser totalment letal.

Encara que sembli una bogeria, hi ha força gent que fa activitats extremes, que han optat per fer aquesta intervenció de forma preventiva: Navegants oceànics, treballadors de plataformes petrolieres, alpinistes, astronautes, etc... i, evidentment, expedicionaris, treballadors o científics que passen llargues temporades a l'Antàrtida.

Ja fa uns anys que aquest tema em volta pel cap, i de fet tinc alguns casos propers en que han mort o han estat molt greus per culpa d'una peritonitis (quan s'inflama i explota l'apèndix).

Encara que les probabilitats son poques, la nostra expedició suposa molts dies d'exposició a aquest risc, i si ens han de rescatar, ens han dit que tardaran de mitjana, entre 2 i 4 dies... i amb una peritonitis, això és palmar!  I amb la de lios que tinc previstos pels propers anys, em tornaria a trobar igual molt sovint.

Encara que sembli el contrari, a mi no m'agraden els riscos per ells mateixos. Jo no gaudeixo amb el risc gratuït.  El què passa és que m'agraden els objectius ambiciosos i, de vegades extrems, i això comporta sovint assumir riscos per assolir-los. Però tots els que es poden controlar, millor anticipar-los, doncs llavors, quan un està en mig del merder, ja prou que haurà de gestionar els seus recursos per intentar superar tots els obstacles que anirà trobant.

Ja ho diuen els castellans:  "Quién algo quiere, algo le cuesta". I ja ho dèiem que aquests projectes requereixen molt de compromís en moltíssimes vessants.

I com sempre, la teoria està molt bé, però dilluns entro al quiròfan, anestèsia total, diversos dies d'hospital, i un parell de setmanes per tornar a entrenar... Quin pal!!, Quina por!!!!

A grans trets, les principals magnituds del projecte son les següents:

- 2 Persones

- Total autosuficiència durant l'expedició

- Durada estimada: Uns 45 dies, tot i que portarem queviures per 65

- Distància: 1.200 Km. Des d'Hercules Point (Costa Antàrtica) fins el Pol Sud

- Sortida: Calculada entre el 28 i el 31 d'octubre

- Arribada Pol Sud: Objectiu entre el 13 i el 16 de Desembre

- Transport: Només amb skis i trineus per la càrrega. Renunciem expressament a les veles (Kites) per no valer-nos d'ajudes extres més enllà dels nostres propis mitjans.

- Temperatures: Entre -5ºC i -45ºC

- Primers catalans en fer la travessa integral (Mar-Pol Sud), i Primers espanyols sense assistència

Les poques expedicions que afronten reptes similars a l'Antàrtida, acostumen a iniciar la marxa a partir de mitjans de novembre, quan l'estiu austral està una mica més consolidat. Nosaltres avançarem la data d'inici, afrontant a la fase inicial unes temperatures negatives encara més extremes, per intentar arribar al Pol Sud al voltant del 14 de desembre, i coincidir amb el dia exacte en que es compliran els 100 anys des que el noruec Roald Admunsen es va convertir en el primer home en arribar a aquest punt, el 14 de desembre de 1911. Serà la nostra manera de commemorar una de les fites més intenses assolides per l'home en tota la historia.

L'Antàrtida és el continent més fred, més remot, més àrid i més ventós de la terra.  És un immens desert de gel on, exceptuant la costa, no hi viu absolutament cap tipus d'animal. A la vegada és una zona tremendament especial, d'una bellesa increïble, totalment pura, quasi espiritual. Un d'aquells pocs llocs al món on no s'hi pot anar només pagant diners, i que només es pot apreciar si s'hi va amb un esperit de repte, descoberta i connexió absoluta amb l'entorn i la immensitat que representa i que transmet.

Compartiré aventura amb el Carles Gel, alpinista reconegut, guia de muntanya, escriptor de guies i llibres de muntanya, i amb una amplia trajectòria en travesses polars: Travessa de Groenlàndia, del mar Bàltic (a l'hivern i en solitàri), del llac Inari, i del llac Torneträsk .

El projecte compte amb un ampli equip de persones que coordinaran les tasques de suport des de Barcelona, tant en l'àmbit de la logística, la seguretat, les comunicacions i la premsa. Aquest equip està liderat per l'Oliver Vallès, com a manager/coordinador del projecte, i peça clau involucrada des de l'inici en la gestió de la recerca de patrocinadors.

I a nivell personal compto, com sempre, amb tres armes secretes: El meu amic i soci Rafael Galán, que és una peça clau en tot l'engranatge, i un factor de motivació i de confiança brutal tant en l'àmbit personal com professional. Els membres del meu equip de treball a INVERGROUP, que em donen suport i gestionen amb una eficàcia total, que em permet poder estar fora durant tot aquest temps. I la meva família, que és el meu patrocinador emocional, que comparteix un projecte vital que combina afecte, responsabilitat i aventura, i que constitueix la meva base absoluta a partir de la qual em puc permetre de somiar i afrontar tot tipus de reptes.

Hem treballat des de fa més d'un any, doncs els grans projectes no s'improvitzen, i és necessari fer coincidir molts factors per poder afrontar un repte com aquest. Finalment ja tenim els punts bàsics tancats, tot i que encara ens queda molta feina per acabar d'enllestir un munt de detalls que, al cap i a la fi, seran clau tant per intentar assolir l'èxit del projecte, com per evitar-nos riscos fatals durant l'expedició. Aquí no hi ha cap organització que et prepari o faciliti l'esdeveniment, no hi ha cap regla, no hi ha cap assistència, no hi ha cap més ajut del que nosaltres mateixos ens podem preparar, i del que siguem capaços de gestionar allà a baix. Aquest repte és un exemple claríssim de perquè en diem d'això "Aventures", i no "Esport". Aquí, més que mai, veiem que l'esport només és un mitjà per poder afrontar un projecte que requereix un compromís molt més enllà de la part purament física: Aconseguir el finançament, organitzar tota la logística, planificar l'estratègia i estar disposats a superar uns certs obstacles i assumir uns determinats riscos que no estan presents en altres esports més organitzats, per molt exigents que siguin a nivell físic.

La primera setmana d'octubre farem la presentació oficial del projecte. A partir d'allà, tindrem una WEB específica per poder seguir puntualment aquesta aventura. Entre tant (i també durant tota l'expedició), podreu anar-ne fent els seguiment de tots els preparatius i la pròpia travessa, en aquesta mateixa pàgina WEB.

Aquí tenim la propera gran aventura que fa temps que estem gestant: Una expedició que ens portarà a creuar tota l'Antàrtida des del mar fins el Pol Sud, essent només dues persones sense cap mena d'assistència, coincidint amb el centenari de l'arribada del primer home al Pol Sud.

A grans trets, les principals magnituds del projecte son les següents:

- 2 Persones

- Total autosuficiència durant l'expedició

- Durada estimada: Uns 45 dies, tot i que portarem queviures per 65

- Distància: 1.200 Km. Des d'Hercules Point (Costa Antàrtica) fins el Pol Sud

- Sortida: Calculada entre el 28 i el 31 d'octubre

- Arribada Pol Sud: Objectiu entre el 13 i el 16 de Desembre

- Transport: Només amb skis i trineus per la càrrega. Renunciem expressament a les veles (Kites) per no valer-nos d'ajudes extres més enllà dels nostres propis mitjans.

- Temperatures: Entre -5ºC i -45ºC

- Primers catalans en fer la travessa integral (Mar-Pol Sud), i Primers espanyols sense assistència

Les poques expedicions que afronten reptes similars a l'Antàrtida, acostumen a iniciar la marxa a partir de mitjans de novembre, quan l'estiu austral està una mica més consolidat. Nosaltres avançarem la data d'inici, afrontant a la fase inicial unes temperatures negatives encara més extremes, per intentar arribar al Pol Sud al voltant del 14 de desembre, i coincidir amb el dia exacte en que es compliran els 100 anys des que el noruec Roald Admunsen es va convertir en el primer home en arribar a aquest punt, el 14 de desembre de 1911. Serà la nostra manera de commemorar una de les fites més intenses assolides per l'home en tota la historia.

L'Antàrtida és el continent més fred, més remot, més àrid i més ventós de la terra.  És un immens desert de gel on, exceptuant la costa, no hi viu absolutament cap tipus d'animal. A la vegada és una zona tremendament especial, d'una bellesa increïble, totalment pura, quasi espiritual. Un d'aquells pocs llocs al món on no s'hi pot anar només pagant diners, i que només es pot apreciar si s'hi va amb un esperit de repte, descoberta i connexió absoluta amb l'entorn i la immensitat que representa i que transmet.

Compartiré aventura amb el Carles Gel, alpinista reconegut, guia de muntanya, escriptor de guies i llibres de muntanya, i amb una amplia trajectòria en travesses polars: Travessa de Groenlàndia, del mar Bàltic (a l'hivern i en solitàri), del llac Inari, i del llac Torneträsk .

El projecte compte amb un ampli equip de persones que coordinaran les tasques de suport des de Barcelona, tant en l'àmbit de la logística, la seguretat, les comunicacions i la premsa. Aquest equip està liderat per l'Oliver Vallès, com a manager/coordinador del projecte, i peça clau involucrada des de l'inici en la gestió de la recerca de patrocinadors.

I a nivell personal compto, com sempre, amb tres armes secretes: El meu amic i soci Rafael Galán, que és una peça clau en tot l'engranatge, i un factor de motivació i de confiança brutal tant en l'àmbit personal com professional. Els membres del meu equip de treball a INVERGROUP, que em donen suport i gestionen amb una eficàcia total, que em permet poder estar fora durant tot aquest temps. I la meva família, que és el meu patrocinador emocional, que comparteix un projecte vital que combina afecte, responsabilitat i aventura, i que constitueix la meva base absoluta a partir de la qual em puc permetre de somiar i afrontar tot tipus de reptes.

Hem treballat des de fa més d'un any, doncs els grans projectes no s'improvitzen, i és necessari fer coincidir molts factors per poder afrontar un repte com aquest. Finalment ja tenim els punts bàsics tancats, tot i que encara ens queda molta feina per acabar d'enllestir un munt de detalls que, al cap i a la fi, seran clau tant per intentar assolir l'èxit del projecte, com per evitar-nos riscos fatals durant l'expedició. Aquí no hi ha cap organització que et prepari o faciliti l'esdeveniment, no hi ha cap regla, no hi ha cap assistència, no hi ha cap més ajut del que nosaltres mateixos ens podem preparar, i del que siguem capaços de gestionar allà a baix. Aquest repte és un exemple claríssim de perquè en diem d'això "Aventures", i no "Esport". Aquí, més que mai, veiem que l'esport només és un mitjà per poder afrontar un projecte que requereix un compromís molt més enllà de la part purament física: Aconseguir el finançament, organitzar tota la logística, planificar l'estratègia i estar disposats a superar uns certs obstacles i assumir uns determinats riscos que no estan presents en altres esports més organitzats, per molt exigents que siguin a nivell físic.

La primera setmana d'octubre farem la presentació oficial del projecte. A partir d'allà, tindrem una WEB específica per poder seguir puntualment aquesta aventura. Entre tant (i també durant tota l'expedició), podreu anar-ne fent els seguiment de tots els preparatius i la pròpia travessa, en aquesta mateixa pàgina WEB.

Un "Enhanced EBook" és molt més que un llibre electrònic... És un llibre molt expandit.  El contingut de text del llibre serveix de base per explicar i mostrar moltes més coses, i fer-ho aprofitant totes les possibilitats que permet una tableta de darrera generació.

A banda dels continguts del llibre que hi ha a la versió en paper o electrònica, a la versió APP hi sortiran vídeos de reportatges d'algunes aventures que he fet, algunes entrevistes a Emprenedors i Aventurers de referència, Galeria d'Imatges, Links a webs amb continguts relacionats, i un súper reportatge que gravarem durant la meva propera aventura, en que relacionarem tot el projecte amb un procés aventurer tal i com surt descrit al llibre.

Els Emprenedors que segur que sortiran a les entrevistes filmades d'aquesta versió APP son:  Didac Lee (Conseller Delegat d'INSPIRIT i Emprenedor de Referència a Internet).  Paco Martín Villanueva (Soci-Conseller Delegat de MRW).  I Xavier Berneda (Director i net del fundador de MUNICH).

Els Esportistes Extrems que segur que sortiran a les entrevistes filmades son: Nani Roma (Pilot de Ralli-Raid i 1er.guanyador espanyol del Dakar). Anna Corbella (Navegant Extrema, 6ª a la BWR -Barcelona World Race-, essent la 1ª.tripulació femenina en acabar-la). I Ferran Latorre (Alpinista especialitzat en l'Himalaia; ha escalat 7 vuit mils, i té l'objectiu de completar els 14)

Entre el contingut ampliat del llibre, els documents adjunts, i els testimonis de tots aquests emprenedors i esportistes, a partir del febrer podreu conèixer una mica més sobre els 7 reptes clau d'una actitud emprenedora i proactiva a la vida:  Viure amb Incertesa, Gestionar el Risc, L'equilibri entre l'Èxit i el Fracàs, La Solitud, L'Ambició, La Intuició i la Bona Sort.

L'accés és lliure, i no es necessita reserva prèvia.  Als que estigueu de vacances o de cap de setmana per la zona, i vulgueu conèixer de primera ma les experiències viscudes durant aquest intens viatge pel món, us esperem el dissabte a la tarda.

Fa uns dies varem fer una ruta en BTT pel sud dels espectaculars Pics d'Europa, anomenada "Pedales de León", i que forma part del conjunt d'excursions de "Pedales del Mundo".  Jo ja en porto completades tres:  Pedals de Foc, Pedals d'Occitània i ara Pedals de León.  Totes elles tenen en comú, el seguir un mateix criteri de selecció i qualitat de les rutes escollides, a banda d'oferir uns determinats serveis d'organització i logística que faciliten molt la preparació de la travessa.  Ells t'aporten el recorregut molt ben buscat i perfectament detallat en un llibre de ruta que et guiarà durant tota la volta, t'aconsellen de les distàncies a recórrer segons el teu nivell, et gestionen l'allotjament, i opcionalment, fins i tot et transporten les maletes.  Tot molt fàcil i un resultat final realment intens i espectacular.

Concretament la volta "Pedals de León" ha estat una sorpresa en molts sentits.  Conèixer la part sud dels Pics d'Europa, pot ser la menys coneguda d'aquest lloc tant especial, és una descoberta total.  Circular pels magnífics senders de la muntanya oriental lleonesa, fer els 220 Km. amb 6.650 metres de desnivell acumulat, la meitat dels quals estan dins del Parc Nacional dels Pics d'Europa (L'únic d'Espanya que té poblacions a l'interior), i conèixer els paisatges i uns pobles molt autèntics d'aquesta zona, és molt més que aconsellable.  Nosaltres ho varem fer en 4 dies per no anar molt atabalats i tenir temps de gaudir de la gent, els paisatges i la gastronomia d'aquest indret; però es pot fer perfectament en 3 dies o en més si la condició física o el plantejament personal així ho requereix.

Aquestes activitats, a banda de l'entrenament que em suposen, son també una excel·lent ocasió per fer coses atractives a la natura, però on la prioritat no és la competició, el repte o el gran objectiu, sinó simplement gaudir d'uns dies relaxats fent esport amb bons amics, amb calma, i en entorns molt atractius.

Fa un any que hi treballem.  Però per molt que haguem pencat i planificat, els darrers moments, abans de l'instant crític de la decisió final, sempre són tremendament intensos.  Els dos companys que protagonitzarem aquest repte, i el nostre responsable de projecte i gestor del tema de patrocinis, Oliver Vallès, portem unes setmanes de bojos, negociant amb les empreses que ens han de donar suport econòmic, preparant els temes bàsics de logística i preveient tots els elements essencials de material, permisos, comunicació, etcètera que ens faran falta.  El proper dimarts dia 9 tenim una reunió clau, on tot ha de quedar decidit i enfocat.  Una reunió on tirarem una moneda a l'aire per veure si cau al cantó de la cara o al cantó de la creu... però una moneda que varem portar a un artesà molt bo perquè ens la truqués i tingués un 95% de probabilitats de que sortís "cara".

Ara arriba l'hora de la veritat.  Quin canguelis.  Quina emoció.  Quina feinada que ens ve al damunt!.  Està clar que si un espera a "Poder" fer realitat els grans projectes que desitja realitzar a la vida, gairebé mai ho aconseguirà.  Un ha de "Voler" fer-los, siguin quines siguin les circumstancies.  Son aquestes les que s'han d'adaptar als grans reptes, i no a l'inrevés.  L'entorn mai ens oferirà en safata de plata les condicions necessàries per poder desplegar tot l'abast dels nostres objectius.  Som nosaltres els que hem d'arriscar-nos, ser valents i, a la vegada, una mica innocents, per a dominar o encaminar l'entorn perquè ens permeti avançar cap a les nostres metes.

Ara estem en un entorn de feina complicadíssim, i per mi aquest factor ha estat un dels punts que més m'estan pesant per a prendre la decisió final.  Però tinc la gran fortuna de tenir amb mi un equip de professionals molt compromès, eficient i entusiasta,  que em dona un suport gairebé incondicional.  Tots coneixem els Handicaps que suposarà el risc i el temps que estaré afrontant aquesta aventura, però tots estem totalment confiats de que tenim les capacitats necessàries com equip, per funcionar perfectament sense mi durant un temps.  Ahir mateix vaig estar reunit amb el meu soci Rafael Galán, i em va manifestar ja no el seu suport, sinó el seu absolut convenciment de que s'havia de fer aquest projecte, i de que la nostra estructura i el nostre projecte professional estaven sobradament preparats i controlats perquè jo desconnectés un temps per fer una nova animalada en un indret remot.  Així doncs, he de dir que amb un equip com aquest, i uns socis com el Rafael, un ha d'omplir-se de confiança per a poder afrontar reptes de gran abast.

Espero doncs poder fer ‘Oficial' ben aviat la decisió final i l'aventura concreta de la que es tracta tot aquest lio.  Prometo emocions intenses!

Es titula "Equipo de Trabajo o Grupo Comprometido", i el podeu veure complert a la secció Publicacions/Articles d'aquesta mateixa web.

A qui estigui interessat en temes de desenvolupament personal, lideratge i gestió del coneixement en general, li aconsello visitar sovint la web de la revista esmentada o subscriure's a la seva versió en paper...  Descubrireu un contingut realment interessant.

El motiu és simple:  He tingut uns dies absolutament desbordats de feina, als que s'hi ha sumat una gestió intensíssima per tancar els patrocinis principals per l'expedició que tenim prevista per finals d'any.  Treballar molt mai m'ha espantat, però l'acumulació de problemes que hem tingut aquests dies m'ha arribat a superar, m'ha deixat xuclat de forces, i fins i tot em donava la sensació de tenir mal al cor quan sortia a fer el mínim entrenament.

Conclusió:  Ni em veig capaç, ni em ve de gust fer un esforç extrem corrent 100Km. Non Stop amb 6.000 m. de desnivell positiu.  Sempre he pensat que tant a nivell de prevenció de lesions, com a nivell de gestió energètica, un ha d'aprendre a escoltar el seu cos, i forçar al màxim, però també sabent renunciar quan toca.

De veritat que combinar la meva intensa vessant aventurera o esportiva amb les responsabilitats derivades de la pròpia activitat empresarial, és molt més complicat del què sembla.  Si només em dediqués a la part d'aventura o esport, em seria molt més fàcil de gestionar els projectes que em proposo.  La veritable i més gran dificultat és fer coses d'alt nivell, de forma combinada amb una feina molt exigent.  Però que consti que encara que hagi tingut una baixada d'energia puntual, no em queixo gens... forma part de joc, i m'encanta combinar les dues cares, i així no arribar mai a estar obsessionat per cap de les dues, i plantejar-me com a gran repte el viure projectes interessants sense ser un radical o sense deixar de tenir un equilibri a la vida entre diferents àmbits socials, professionals, familiars o culturals.

A l'Aneto he fallat, però una vegada més, he d'aprofitar una petita derrota per aprendre i enfortir-me de cara a poder afrontar altres reptes més ambiciosos.

Celebrar el 25 aniversari d'una organització a la que un hi pertany des de fa 21 anys, és tot un orgull.  Veure que aquesta entitat ha aportat molts valors i molt valor a la nostra societat promovent, defensant i potenciant la figura dels joves empresaris, és una gran satisfacció.  I comptar amb les màximes autoritats del país per a celebrar-ho, és una cirereta magnífica pel pastís.

Van acompanyar-nos, a part del Príncep Felip i la Princesa Leticia, el President de la Generalitat de Catalunya, el Conseller d'Ocupació, el Conseller de Cultura, l'Alcalde de Barcelona, el President de la CEOE, el President de la Cambra de Comerç de Barcelona, el President de Foment del Treball, i el Secretari d'Estat de Comerç. Una presència de luxe que suposa un gran reconeixement a la nostra associació, i a tots els presidents, membres de la junta i socis en general, que han treballat de valent durant tant de temps. Un exemple de que la societat civil pot aportar molt a la resta de la comunitat, sigui a través de les seves il·lusions, aficions o professions.

La presència i suport dels prínceps pot ser un tema opinable per a molta gent de Catalunya.  Uns hi estaran radicalment a favor; uns altres totalment en contra; i forces, entre els que m'incloc, hi veuran moltes coses positives (sobre tot per la difusió i categoria de l'acte), però també manifestaran certs dubtes sobre la conveniència o no d'estar tant propers als valors i objectius que representen.

Però sigui com sigui, la veritat és que aquests paios es van mostrar absolutament professionals, respectuosos i simpàtics; i van generar una expectativa i una atracció d'autoritats i mitjans de comunicació, sense precedents a la història de la nostra associació.

Jo m'ho vaig passar de conya, i justament en el moment de les salutacions personalitzades amb els membres de la junta i ex-presidents d'AIJEC (Jo soc el president de la secció AIJEC PLUS, dels socis de més de 40 anys), em vaig liar en una conversa súper catxonda amb la Princesa Leticia, que va generar força expectació entre els assistents: Ella em va preguntar força per les meves aventures, i al veure tot el què feia, i adonar-se'n de que, necessàriament, havia d'estar força temps a l'any fora de casa, em va preguntar si tenia fills.  Llavors, al dir-li que en tenia tres, de 7,9 i 11 anys, em va dir literalment que "Tu tienes un morro que te lo pisas"... i evidentment, això va fer que comencés un rifi-rafe de bromes i comentaris entre ella i jo, que ens va fer riure a tots.  Això si, li vaig haver de presentar a la meva dona, perquè ella es pensava que jo era un matxista egoista, i ella una Santa amargada... Llavors, la Maria i jo, li varem deixar clar que tot son estils de vida, que no hi ha cap formula fixa per assolir la felicitat a la parella, i que el què importa és el resultat i el grau de complicitat, suport i amor entre els dos.  I estar un temps fora cada any és, evidentment, un petit sacrifici, però que ben gestionat, té moltes avantatges també i pot fer (com penso que és en el nostre cas), que la unió sigui molt més forta que no pas estant-nos avorrint junts els 365 dies a l'Any, essent, com som, persones inquietes i vitals...  A veure si la Leticia encara es voldrà escapar de tant en quant de la gàbia d'or on viu, i desitjarà dedicar temps a viure intensament llocs i emocions intenses amb absoluta llibertat.  Jo, evidentment, li donaria tota la meva energia i suport moral... que la vida és molt interessant com per viure-la sempre de manera totalment previsible i organitzada, caratxo!

La fortuna va jugar una mala passada al cotxe del NO HANDICAP TEAM, al trencar-se un tub de l'oli del canvi a la primera especial del dissabte.  En aquell moment l'equip estava avançant molts llocs a la general, però es va quedar totalment aturat, i va haver de rebre assistència externa, aconseguint arribar al final en darrera posició, i amb una penalització molt important.

De totes maneres, l'assistència va reparar el cotxe a la nit, i el diumenge es va poder tornar a prendre la sortida amb la mecànica i les energies totalment renovades. La cursa del Pep i el Víctor el diumenge va ser realment espectacular, doncs sortint de la darrera posició, i trobant molt de tràfic i pols a la pista, van aconseguir remuntar moltíssim, arribant al final com a guanyadors de la "Copa Mitsubishi", quedant els 44 de la general, els 19ens. de la categoria T.1.2, essent els 4rts. espanyols, i el més important: Demostrar el gran potencial que té l'equip de cara a les propers curses i, sobre tot, pel Campionat d'Espanya de Raids 2012.

Segons declarava el pilot líder de l'Equip, Pep Busqutes: "L'avaria del dissabte va ser una llàstima, però la conclusió del cap de setmana ha de ser totalment positiva. Ha servit per polir petits però importants temes mecànics, per posar a prova la coordinació d'un equip de persones genial, i per veure que tenim molt bon ritme i podem ser molt competitius a les properes curses"

Per veure text complert: Anar a l'apartat de PUBLICACIONS - ARTICLES d'aquesta mateixa WEB

Si us agraden les curses extremes, o tant sols les imatges i emocions especials, no deixeu de veure el vídeo d'aquest reportatge:  CLICKAR PER VEURE VIDEO

Ahir dijous dia 21, al circuit Motorland d'Alcañiz, es van fer les verificacions tècniques i administratives, que l'equip va passar sense problemes, i avui es disputarà l'etapa pròleg de 6 quilòmetres.

Les etapes decisives seran el dissabte i el diumenge, en les que es completaran els 1.206 Km. de recorregut, amb un total de 616 de trams especials de molta duresa i complicació tècnica.

L'equip liderat pel Pep Busquets té el dorsal número 63, i persegueix l'objectiu de situar-se entre els ‘Top 10' a la classificació final, i anar polint detalls per afrontar les següents curses del calendari i, sobre tot, per poder afrontar el Campionat d'Espanya de Raids 2012 amb aspiracions a un dels tres primers llocs del podi final absolut.

La implicació de tots els membres del NO HANDICAP TEAM és total, i tenen clar que el fet de formar part d'un equip format en més d'un 50% per membres amb alguna discapacitat severa, més que suposar-los-hi una dificultat, els hi dona un plus d'ambició i motivació que els permet aspirar a grans resultats tant en aquesta prova tant emblemàtica com en les futures competicions.

En Rafael Galán, el Team Manager de l'Equip, afirma que "Per nosaltres ja només estar a la sortida d'aquesta prova, ja ha estat un gran repte. Poques vegades he vist tanta passió concentrada en un mateix equip. Esperem obtenir un bon resultat, però sigui com sigui, volem abans que res, agraïr el suport de tots els que ens han aportat energia, feina, diners i il·lusió, durant molts mesos."

Encara no ho tenim 100% decidit, perquè estem acabant de lluitar per tancar el patrocini necessari per cobrir l'important pressupost d'aquesta expedició, però la nostra intenció seria sortir a finals d'octubre per començar la travessa, per afrontar una de les aventures més extremes que es poden fer avui en dia:  Creuar integrament el continent antàrtic des de la costa fins el Pol Sud, en total autosuficiència i sense cap ajuda artificial (Com podrien ser els cometes o veles).  Això suposaria destinar entre 45 i 50 dies per recórrer els 1.200 Km. de recorregut més extrems que us pugueu imaginar.

Gaudiu l'article, i esperem poder confirmar aviat oficialment la realització d'aquesta expedició.

En un moment on reina la incertesa, la queixa, els problemes de tot tipus, i en que la majoria de gent es deixa dominar pel pessimisme, la por i la preocupació pel futur, és magnífic veure que també  hi ha moltes persones (i majoritàriament joves), que més que lamentar-se, han decidit destinar la seva energia a afrontar positivament el futur, i a no esperar que les circumstancies siguin perfectes per a trobar o crear les oportunitats adequades

És la cinquena vegada que actuo com a ponent en aquest esdeveniment (Abans sota el nom de ‘Dia de l'Emprenedor'), que en aquesta 12ª edició ha demostrat estar molt consolidat, havent estat pioner tant a Catalunya com a Espanya.  Enguany hi donava una conferència al matí, i a la tarda participava a una trobada d'inversors i projectes.  L'ambient era magnífic.  A l'aire es respirava talent, idees i passió.  Els pavellons de la fira estaven farcits de gent (13.300 visitants en total) amb moltes ganes de pencar per a tirar endavant els seus projectes, o de buscar la inspiració els contactes i els consells adequats per a llençar-se també a l'aventura.

És increïble descobrir l'enorme quantitat d'emprenedors existents o potencials que tenim a casa nostra; i és una clara esperança de futur el veure que no tothom es voldrà passar molts dels anys clau de la seva vida esperant a que els hi ofereixin la feina ideal amb tots els avantatges i seguretat que desitjarien, però que malauradament ni el teixit empresarial, ni la societat en general té capacitat d'oferir en prou quantitat o qualitat.

Penso que el futur serà emprenedor per dos motius bàsics:

1) Perquè necessitem molts emprenedors per afrontar el futur. Doncs son aquests els qui tot perseguint fer realitat els seus projectes amb molta il·lusió, esforç i risc, aconseguiran crear valor per a tota la societat.

2) Perquè en un entorn tant complex, qui vulgui ser feliç i realitzar-se, preferentment haurà de tenir un clar ‘Esperit Emprenedor' en totes les vessants de la seva vida personal, professional o Empresarial.

Si vols veure una vídeo noticia de LA VANGUARDIA on hi surto jo actuant com a "Business Angel" en un "Speed Dating" (Inversor privat en una ronda de contactes ràpids), CLICKA AQUÍ.

Aquesta volta consisteix en recórrer tots els camins que voregen tant l'Aneto com el Massís del Maladeta i passant per la Vall d'Aran.  Un total de 96 Km. Non Stop, amb 6.000 metres positius acumulats i un límit de 30 hores per a fer-ho.

Un itinerari magnífic al voltant del rei dels pirineus, que passa per set valls diferents:  Benasque, Ballibierna, Llosas, Llauset, Barrabés, Nere i Artiga de Lin.  Els seus punts culminants son el Coll de Ballibierna de 2.728 metres, el Port de Vielha de 2.442 metres i el Port de la Picada de 2.477 metres.

Una altre gran prova, i un bon entrenament per anar preparant un gran repte ‘De veritat' per finals d'any, i que esperem poder anunciar a mitjans de juliol si ja el tenim del tot tancat i confirmat.

BIZ BARCELONA neix de la fusió del que fins ara era el Dia de l'Emprenedor i el HIT Barcelona, convertint-se en un gran esdeveniment que concentra formació, inspiració, solucions, internacionalització, finançament, creació de negocis, creixement empresarial, innovació, i l'energia de més de 12.000 emprenedors.

La meva ponència és el dimecres dia 15 a les 13h, amb el títol "Esperit d'Aventura, Els 7 reptes de l'Emprenedor".

L'assistència és lliure i gratuïta. Una excel·lent ocasió per que pugueu participar en un esdeveniment on hi conflueix molta gent inquieta, amb continguts, serveis i propostes que sorprendran a més d'un.

Podeu veure més informació a la web oficial http://www.bizbarcelona.com/

Jo participo en un dels vídeos promocionals del saló.  Per veure'l: CLICKAR AQUÍ (Tercer vídeo que surt)

Adjunto el text original de l'article:

"Vaya por delante que por convicción y por profesión soy firme partidario de las energías renovables.  Y por ello estoy especialmente decepcionado por la errática política energética desplegada por nuestro gobierno.

Estemos a favor o en contra de las renovables, es indiscutible que nuestros líderes políticos son los campeones de Europa, si no mundiales, en planificar mal y ejecutar peor un tema tan clave para cualquier sociedad desarrollada como es la Energía.

En un momento concreto parecía que nos situábamos en una posición destacada en el ámbito mundial de productores de tecnología para diferentes tipos de energías renovables.  Pero como nos ocurre demasiado a menudo en nuestra historia, todo era un espejismo.

Por un lado, en España en general, con las inciertas políticas respecto a las renovables y muy especialmente en el caso de las Fotovoltaicas; y por otro lado, en Catalunya en concreto, en otros tantos casos como puede ser la reciente gran chapuza del mapa eólico catalán, nos han demostrado una vez más los que mandan, que por mucho que se llenen la boca de buenas intenciones y programas grandilocuentes, son unos nefastos estrategas, unos pésimos negociadores para consensuar políticas estables y de futuro, y unos gestores desastrosos para desarrollar sus propios compromisos.

El oportunismo, la demagogia, el corto plazo, la tramitación lenta y cara, la incertidumbre legal, y los cambios constantes de política han sido la norma en el sector. Se ha destruido empleo, se ha dinamitado la confianza de inversores e industrias nacionales e internacionales, se ha frenado el desarrollo de energías no dependientes del Uranio, el carbón o el petróleo, y se han incumplido compromisos adquiridos por España a nivel mundial y europeo.

No es de extrañar que en este caso concreto, como en muchos otros a nivel económico o industrial, los brotes verdes siempre crezcan en países como Alemania.  Allí sí tienen una estrategia clara y sostenible a largo plazo a nivel energético.  Allí sí se ha continuado creciendo de forma constante en energías renovables durante la última década, e incluso ahora en época de crisis. Allí sí conseguirán en muy poco tiempo reducir drásticamente la dependencia de energías altamente contaminantes y provenientes de países muy inestables.  Allí sí aprovecharan un importante desarrollo tecnológico, una potente industria y la creación de muchos puestos de trabajo.  Allí sí que alcanzarán un amplio desarrollo en un tema tan clave, convirtiéndolo en un negocio próspero para todo el país, tanto a nivel económico, como a nivel social y medioambiental.

¿De verdad podemos permitirnos depender totalmente de la energía exterior,  desaprovechando talento y economía productiva, mientras no nos importa si contaminamos más o menos para poder encender la bombilla de nuestra casita?"

Després de fer-me íntim amic dels meus companys de cordada, i haver connectat moltíssim amb tots els membres del grup de suport que els varen venir a rebre al Camp Base una vegada assolit el cim, vaig estar a Colòmbia fa unes setmanes per retrobar-me amb ells, conèixer el país, i presentar un llibre seu de l'Expedició a l'Everest, i el meu "Esperit d'Aventura - Els 7 reptes de l'emprenedor".

Tot això no ha fet més que revifar l'idil·li que visc amb Colòmbia, lloc on penso que hi estaré molt vinculat per amistats, temes esportius, culturals i, si puc, també empresarials, durant molt de temps.

Ara mateix, el meu llibre està funcionant molt bé allà. I tot just aquesta setmana, el Juan Pablo Ruiz, el nostre cap d'expedició a l'Everest, i fins fa poc directiu del Banc Mundial, ha parlat sobre el contingut que hi tracto a la seva columna setmanal al diari "El Espectador", líder a la premsa escrita colombiana.  PER VEURE L'ARTICLE: CLICKAR AQUÍ . Durant aquesst mesos forces mitjans han escrit opinions o resenyes sobre el llibre, però aquest, pel mitjà i el país del que es tracta, em fa especial il·lusió.

Aconsello a tothom de conèixer aquest meravellós país ara que el tema de la inseguretat està ja controlat.  Descobrireu una societat molt preparada, amable i treballadora; una economia molt emergent; i un territori d'una bellesa excepcional amb gran varietat de paisatges i climes, doncs toca al pacífic i al carib, que té selva, sabanes i cims andins de més de 5.000 metres.  Resumint: Una Joia!

En el marc de l'intensa activitat de promoció i conscienciació de l'emprenedoria entre els joves catalans, la delegació del Maresme de l'Associació Independent de Joves Empresaris de Catalunya (AIJEC), organitza mensualment una trobada/dinar col·loqui amb algun emprenedor que destaqui per la seva trajectòria i/o peculiaritat, per tal de compartir experiències i aprenentatges amb tots els assistents.

En el mateix cicle d'aquests actes anomenats "Taula Emprenedora del Maresme", hi ha participat:

- Francisco Martín Villanueva: Soci-Director General de MRW, Companyia Líder en Transport Urgent de paqueteria.

- Didac Lee: Soci-Director d'INSPIRIT, Grup d'Empreses Tecnològiques

- Cristian Rovira: Soci i Conseller Delegat del GRUP SIFU, Empresa nº1 a Espanya amb nombre d'empleats amb discapacitats.

- Mª.Carme Bufí Planas: Presidenta i Directora del Grup Industrial EUROQUÍMICA, Guanyadora premi ‘Dona Emprenedora - CMN 2007'

Més informació i inscripcions:  CLICKA AQUÍ

Durant la xerrada faré un repàs de les meves activitats més destacades, a la vegada que reflexionaré sobre la diferència entre el pur esport i l'enfocament més aventurer a l'hora d'afrontar reptes.

Quan un parla d'Aventura, encara que sigui una paraula molt gruixuda, atrevida i interpretable, ha de tenir en compte que va molt més enllà de l'esport. L'esport normal requereix molt d'entrenament, disciplina i esforç; però està lluny del compromís que exigeix qualsevol projecte ambiciós d'aventura. Quan un corre una marató, per exemple, ha d'haver entrenat molt, evidentment; però li costa pocs diners, li és molt fàcil de planificar-ho i organitzar-se, i si fracassa o té un problema important, suposa abandonar aturant-se i anant cap a casa i prou. En canvi, per fer un projecte aventurer, a banda d'haver entrenat molt físicament, un ha d'aconseguir reunir un pressupost important, li serà molt complex organitzar la logística necessària, precisarà una força mental especial i, sobre tot, correrà molts riscos de veritat. Aquí si que el fracàs o els problemes poden ser realment greus, i van molt més enllà del fet d'haver assolit o no l'objectiu proposat.

Jo em considero esportista, però a través de l'esport m'he proposat, des de ja fa molt temps, endinsar-me en una dimensió molt més gran i expansiva que, exageradament o no, o rigorosament o no, la he denominat "Aventura"... i això és el què compartiré amb qui vingui a Girona el proper dijous.

Una bona assistència de públic i mitjans, i un marc incomparable com és la fira més important del sector al nostre país, han estat una ocasió immillorable per a llençar formalment aquest projecte que ens ha de portar a lluitar per les places de podi final al Campionat d'Espanya de Rally-Raid absolut, amb un equip composat en totes les seves àrees en un 50% per membres amb discapacitats severes.

La primera prova del campionat d'Espanya que es correrà serà els dies 11 i 12 de juny, i servirà d'aperitiu per afrontar en el mes de juliol la mítica BAJA ARAGÓN.

Una prova molt maca pels paisatges, els camins recorreguts i l'ambient compartit tant durant la cursa com als hotels durant 3 dies.

Però també una prova molt exigent, no tant sols per la distància i el desnivell, que també, sinó perquè seguir sempre estrictament la línia de la costa comporta estar contínuament fent petites o grans baixades i pujades, amb la qual cosa les cames li queden a un totalment triturades a nivell muscular.

Resumint molt, diré que la primera etapa, la més curta fou molt ràpida perquè es compartia amb els corredors que només participaven un dia; i hi feia una calor terrible amb un grau d'humitat brutal. La segona etapa fou la més dura pel desnivell constant i brusc en tot el recorregut; amb un fort calor al matí i pluja molt intensa a darrera hora de la tarda, que a nosaltres ens va enganxar a falta de 12 Km. pel final. I la darrera etapa amb el mateix quilometratge que la segona, molt agradable a nivell de temperatura, però amb fortes ratxes de vent de cara, i acusant l'esforç dels anteriors dies.

Finalment he acabat el 24, de 175 corredors a la sortida. Prou content pel resultat i per haver fet un intens entrenament de cara a d'altres objectius, tot passant un cap de setmana genial.

Felicitar a la organització per l'excel·lent cursa que han muntat, i per la seva extrema amabilitat i cura de tots els detalls. Aconsello a tothom a qui li agradi córrer, de fer alguna vegada aquesta ‘Aventureta' al costat de casa.

Avui hem fet la primera jornada, de 25Km amb 1.500m de desnivell positiu, creuant llocs realment bonics i molt inèdits fins i tot per un bon coneixedor d'aquesta Costa.  Hem passat per cales precioses, amb aigua blava, transparent i clara com poques vegades he vist aquí, sense gairebé gent a les platges; un seguit d'acantilats espectaculars; i tres Jardins Botànics oberts especialment per l'ocasió: "Mar i Murtra", "Pinya de Rosa" i "Santa Clotilde".  Estic força content, doncs tot i haver-me perdut 10 minuts, he fet el 26 de 170 participants.

Demà anem des de St.Feliu de Guixols fins a l'Estartit amb una etapa de 55Km. i 2.000 metres de desnivell positiu. Passant pel fabulós Cap de Begur tot arribant des de Tamariu i Aiguablava, per continuar cap a Sa Riera i la llarga platja de Pals; havent creuat anteriorment el magnífic Jardí Botànic de "Cap Roig."

Diumenge acabem a Portbou amb una etapa dels mateixos km i desnivell que la segona (aprox).

Per a mi aquesta ultra em serveix per a fer la meva particular celebració del primer aniversari de la culminació de l'Everest. Dimarts dia 17 farà exactament un any que estava veient el món des del seu punt més alt (8.848m.), i 12 mesos després estaré fent un nou petit repte des de ‘0' metres... al costat de casa, en un lloc que no per més conegut deixa de ser màgic, i a tocar de mar.  Un plaer total, doncs aquí només es ve a gaudir, perquè es necessita estar en forma i esforçar-se força, però no es pateix gens i, sobre tot, un no corre cap mena de risc.

Aquest equip té la destacada peculiaritat de que estarà composat en totes les seves parts (Pilotatge, Mecànics, Organització, etc.) per un mínim del 50% de components amb discapacitat severa, però que lluitarà pel podi absolut a les proves del Campionat d'Espanya de Rally-Raid. Per això hem anomenat aquest projecte "No Handicap Team"; demostrant que els límits o les discapacitats depenen més de l'actitud de cadascú, que no pas de les pròpies circumstancies.

En Pep Busquets té un ampli palmarès com a pilot que sempre ha conduit amb les mans degut a que va amb cadira de rodes. Va ser a l'any 2000 el primer pilot discapacitat de la historia en poder acabar la cursa de motor més dura del món: El Dakar. I ara, quatre anys després del seu darrer Dakar, tornarà a competir al màxim nivell.

A banda del lideratge indiscutible d'en Pep, l'equip comptarà en les tasques de promotors i Team Managers amb l'Albert Bosch (Copilot del Pep al Dakar 2000), i del Rafael Galán (El seu Team Manager als Dakars 2006 i 2007). Però també hem comptat, evidentment, amb el indispensable suport de molta altra gent i institucions. Entre tots ells destaquen: La Fundació Grup Sifu, Driving Events, HidroHibrid, ARC, IM3, Prorace i InstalGroup.

A tots ells els hi traslladem el nostre més sincer agraïment, i a tots vosaltres us convidem a la presentació de l'Equip del proper dia 18, i a conèixer i seguir el projecte a partir de la pàgina Web específica: www.nohandicapteam.com

Aquest no és un llibre típic de muntanya, doncs explica el com i el perquè d'una aventura molt especial, no tant pel propi repte esportiu o alpinístic, sinó per tots els valors, motivacions, aprenentatges, lliçons de lideratge i de superació i, sobre tot, per demostrar que massa sovint els límits que ens posem son més mentals que reals.  Això darrer es concentrava en la figura del Nelson Cardona, qui es va fer tallar una cama per poder tornar a estar capacitat per fer esport i, així, poder escalar l'Everest, el gran somni de la seva vida, que va compartir amb tota l'expedició, i ara amb tots els lectors a través d'aquest llibre.

Haver compartit aquesta aventura amb el Nelson i tot l'equip de Colombians que l'envoltaven ha estat, per si sol, un fet que justifica plenament haver fet el projecte ‘7 Cims' i estar esmerçant contínuament esforços per realitzar tot tipus d'aventures.

Jo he tingut l'honor de fer el pròleg del llibre, cosa que vaig fer amb molt de sentiment i vaig acabar així:

"En este libro encontraréis mucho más que una historia y un montón de anécdotas divertidas e interesantes.  La experiencia de esta expedición es un ejemplo mundial que aportará a los lectores un sinfín de reflexiones y aprendizajes que tienen su base en la autenticidad, el valor, el equipo, el liderazgo, los objetivos, la patria, el amor, y al fin, un marco ideal para desarrollarlos como es la montaña.  La montaña más alta del mundo.  El Everest.  Pero no un Everest normal, sino un Everest sin límites."

Aprofitant que estic aquí a Colòmbia convidat per a presentar també un altre llibre on només n'he escrit el pròleg, però me'n sento totalment partícep: El de l'Expedició Epopeya Everest Sin Límites, la meva editorial m'ha organitzat un munt d'entrevistes amb mitjans per aquests dies.

Resulta que la Fira del Llibre de Bogotà és la tercera en importància de tot Amèrica llatina, tot just al darrera de la de Mèxic i la de Buenos Aires.

Aquest és el cas del darrer article publicat al suplement d'economia i empresa del diari AVUI el darrer dissabte, on el periodista ha redactat algunes expressions que s'adapten molt al nucli del concepte que volia transmetre.

Una d'elles és el propi titular, que diu: "L'Empresa no és una feina, com l'Aventura tampoc és un esport".  Realment penso que és així.  Muntar una empresa comporta feina, però va molt més enllà a nivell de risc, de compromís total, i de formar part essencial d'un projecte o filosofia de vida que supera la pura circumstància de treballar per guanyar-se la vida.  I el concepte de l'Aventura també comporta normalment una certa dosi d'esport o exigència física, però també va molt més enllà a nivell de compromís, de riscos, de filosofia i de complexitats i incerteses de tota mena.

Avui en dia a tot esport exigent o una mica més dur del normal, ja se li diu aventura, i penso que aquest tractament és massa comercial, desproporcionat i poc acurat.

També m'agrada aquest article, perquè ha captat un detall que sempre intento transmetre tant a conferències com en entrevistes, però que normalment no té cap mena de reso a posteriori.  Aquest ve resumit en aquesta frase: "El gran canvi de l'Emprenedoria és en valors, que ens diferència i ens fa competitius".  Doncs guanyar diners és important, però un veritable emprenedor, avui en dia hauria de tenir en compte que els diners s'han de poder guanyar aportant prosperitat en diferents sentits: L'econòmic, evidentment, n'és un; però també suposant un benefici per la societat, i fent-se amb respecte pel medi ambient.

Adjunto l'entrevista complerta per qui vulgui llegir-la.

Tot i estar molt desconnectat del món del trial, gràcies a que els meus companys del Moto Club Abadesses em van animar a participar-hi de nou, i a que la botiga especialitzada NON STOP m'ha deixat una moto, he pogut córrer la prova per vuitena vegada.  I encara que no estava gens entrenat en aquest esport tant tècnic, ja que només havia agafat un dia una moto des de que vaig participar als mítics "6 Dies d'Escòcia de Trial" l'any 2008, estic molt satisfet perquè encara me'n recordo d'alguna cosa, i he pogut finalitzar tot just a la meitat de la classificació final (78 dels 165 participants).

Superar les magnífiques zones de les muntanyes de St.Joan, pilotar per un circuit espectacular, a la vegada que força exigent, i poder passar, com acostuma a ser habitual en aquesta prova, per tots els climes possibles concentrats en tres dies (Calor, Fred, Sol, Pluja... Fins i tot pedregada...), és una sensació molt intensa que, a part de fer-m'ho passar molt bé, m'ha connectat absolutament amb una gent i un ambient que formen part de mi des de la meva infantesa.

Al final tot ha acabat a més amb un acte de cloenda especialment emotiu al haver estat dedicada la cerimònia d'entrega de trofeus al desaparegut Ricard Pinet, com a homenatge a la seva persona, a la seva vídua Vera, i a la seva total dedicació al món de la moto en general i a la nostra cursa en concret, com a director i animador des de la seva primera edició.

Adjunto unes fotos molt xules que m'ha fet durant aquests dies el Pep Segalés, bon company i periodista de la revista "Solo Moto".

Tot plegat ha composat uns dies magnífics tant a nivell esportiu com de contacte amb la natura, l'entorn i la gent del meu poble. Com em va dir dissabte un pilot vetarà al arribar a una de les zones que ens estàvem estudiant: "Estic gaudint com un nen petit."... Però he de dir que després de que em digués això, mentre fluïa amb la moto per un sender ple de fang amb la visió d'un paisatge fabulós al davant meu, pensava que aquesta expressió no és la correcte, doncs el gaudir al màxim no ha de ser patrimoni només dels nens petits; sinó que tots hauríem de guardar parcel·les d'innocència, passió i il·lusió per poder gaudir al màxim i molt sovint com a "Nens Grans".

Així doncs, aquest any, al no coincidir-me amb cap compromís concret, i gràcies a que la botiga NON STOP m'ha cedit una moto, hi torno a participar, tot i que estic molt poc entrenat en fer Trial, ja que des de que vaig fer els mítics "6 Dies de Trial d'Escòcia" l'any 2008, només he tocat una moto en 3 ocasions.  Espero tirar de la tècnica que recordi de quan era més o menys bo, de la meva forma física, i sobre tot, d'una certa prudència per a no fer-me mal.  Per a mi l'objectiu aquí només és passar-m'ho bé anant amb moto de trial i fent zones per uns paratges magnífics durant aquests tres dies, tot recordant els meus temps de pilot de trial i enduro, i donant-me el gust de fer una activitat també cansada físicament, però on el medi de transport no soc jo mateix, sinó que ve impulsat per un motor!

Patir per patir, arriscar-se per arriscar-se, esforçar-se per esforçar-se, no té massa sentit.  El sacrifici, en el sentit que sigui, només té una raó de ser si és per assolir alguna cosa superior, per fer quelcom important a les nostres vides.

Adjunto un reportatge que protagonitzo sobre el concepte "Sacrifici" que varem gravar recentment amb el programa de "Valors TV".  CLICKA AQUÍ x VEURE VIDEO

Després de mesos de somiar, entrenar i preparar aquest objectiu, tots hem aconseguit completar una de les proves d'ultra fons a peu més exigents que existeixen.  I tots ho hem fet en un estat físic força bo tant a nivell muscular com a nivell de peus, si ho comparem amb els desastres que hem vist aquests dies pel campament de la cursa.

Ha estat una setmana de patiment, de gaudi, de superació personal, de riure moltíssim, de conèixer molta gent de tot el món, de veure paisatges impressionants, de viure sensacions molt intenses i, sobre tot, de constatar que va ser una excellent decisió haver fet aquest grup per a participar en una prova tant autèntica i especial.

La 26ª edició de la MDS ha estat de les dures que s'han disputat, doncs a la pròpia complexitat habitual d'aquesta prova, s'hi ha afegit un recorregut amb moltíssimes dunes i zones de sorra o terreny tou que feien molt difícil poder avançar; temperatures molt altes que han arribat en alguna etapa als 48ºC; i dos dies de tempesta de sorra que feia molt complicat tant poder córrer durant l'etapa, com fer vida al campament amb unes mínimes condicions de comoditat i higiene.

Al final de les sis etapes (7 dies) i els 250 Km. hem quedat classificats de la següent manera:

- Albert Bosch: El 104 amb un temps total de 35h07'11"

- Quim Tribó: El 105 amb el mateix temps que l'Albert

- Jordi Font: El 289 amb un temps de 42h45'21"

- David Saporta: El 305 amb un temps de 43h22'50"

- Jose Arimany: El 318 amb un temps de 43h48'38"

- Jordi Vila: El 351 amb un temps de 44h30'35"

- Cristina Sans: La 355 amb un temps de 44h38'18", i 28ena. de les fèmines (d'un total de 133)

A nivell d'equips, el SABLES.CAT-1 (Albert, Quim i Jordi Font) ha quedat el 13 d'un total de 49. I el SABLES.CAT-2 (David, Cristina, Jose i Jordi Vila) ha estat el 22.

El Quim i l'Albert van estar a punt d'entrar dins dels Top 100 gràcies a una gran regularitat i haver fet especialment bé les etapes més llargues de la cursa (la de 82 Km. i la de 42).  El seu bon resultat ha estat possible també, en gran part, al fet de que han estat junts el 100% del temps, ajudant-se en tot moment, i tirant l'un de l'altre sempre que un defallia.

En Jordi Font ha fet una cursa molt intelligent, començant molt suau, adaptant-se a les condicions del desert, i trobant un ritme constant, còmode i molt efectiu, que el va portar a millorar la seva posició dia a dia. Era com una maquineta que no parava mai, ni per cansament, ni per queixar-se del mal de peus que patia per culpa de les múltiples butllofes que tenia tant als dits com a les plantes dels peus.

En David s'ha plantejat la cursa per poder aguantar i gaudir, sense voler castigar massa els genolls, ja que abans de l'inici tenia algun problema.  Per això va optar per portar pals i afrontar-la bàsicament caminant a un ritme molt alt, i només córrer en moments puntuals.  El seu gran problema però no ha vingut dels genolls, sinó dels peus; doncs al primer control de la primera etapa ja va haver de reparar una butllofa, i va anar acumulant problemes cada dia en aquest aspecte.

El Jose ha estat a molt bon nivell, fent una cursa molt equilibrada i sense voler forçar massa per evitar problemes musculars o de peus.  No va fallar en cap etapa, és el que té els peus en millor estat de tota la Marathon des Sables, i s'ho ha passat molt bé en tots els sentits.

La Cristina ha estat una veritable ‘Jabata'; doncs no ha tingut una cursa gens fàcil.  Al gran esforç físic i problemes força importants als peus, se li ha ajuntat algun problema d'estomac i mal estar en general que, amb etapes tant llargues i una calor tant intensa, li han complicat molt la situació.

El Jordi Vila també ha fet una carrera magnífica, amb l'afegit que hauria de guanyar el premi a la cavallerositat.  Surt el darrer dels homes del grup a la classificació general, però això no fa justícia a la realitat, ja que en més d'una etapa va estar ajudant i esperant a altres membres de l'equip, i especialment a la més llarga (82 km.), es va quedar a empènyer i ajudar al Pere Cahué, un altre company amb qui compartíem la nostra Haima (Tenda), i que anava molt tocat.

Declaracions dels Sables.Cat:

Cristina: "Ha estat una experiència increïble.  Jo ja coneixia aquesta cursa per haver-hi vingut com a voluntària amb la organització, però viure-la des del punt de vista del corredor no té res a veure.  Estic molt satisfeta, molt agraïda a tots els companys d'equip, i tot i alguns problemes físics que he patit a la darrera part de la prova, m'ho he passat més que bé."

Jordi Font: "Cada dia m'ho he anat passant més bé.  He notat que m'adaptava tant bé al terreny, a la calor i a les llargues distàncies, que he trobat un ritme boníssim per a mi, i gairebé no em sentia del molt mal que tenia als peus.  Havia corregut per aquesta zona en Bicicleta participant a la Titan Desert, i puc dir que això és molt més dur i molt més autèntic."

Jordi Vila: "De veritat que mai m'hagués pensat que podria dir que he acabat la Marathon des Sables. Això era un somni per mi, però que el veia com inassequible. Però quan varem decidir fer l'equip i començar-nos a preparar, vaig veure més factible l'objectiu. Ara ja soc un Finisher i estic eufòric. Ha estat una vivència impagable."

Jose: "Això és una prova única i que difícilment es pot explicar del tot... s'ha de viure.  Jo mai havia fet una cosa així, i estava una mica preocupat abans de començar.  Per això he tingut un plantejament una mica conservador que m'ha permès gaudir al 100% de l'experiència.  Els muscles que em fan més mal son els de la cara, del fart de riure que ens hem fet cada dia tots plegats.

David: "A part de ser una cursa de córrer pel desert, a mi em dona la sensació d'haver fet una cursa d'obstacles.  El principal ha estat el mal als peus, però els altres també les temperatures extremes que han arribat als 48 graus, les llargues hores de caminar/córrer, el dormir a terra, el pes de la motxilla, les tempestes de sorra que varem tenir durant dos dies, etc...  Però al final sembla que hem superat tots els obstacles i hem assolit l'objectiu; i ara la satisfacció és immensa."

Quim: "Contentíssim per haver acabat i pel resultat final.  Era la meva primera participació en aquesta cursa, i la primera vegada que afrontava una prova tant llarga per etapes, i no sabia massa com reaccionaria si forçava massa.  Però amb l'excepció d'algunes butllofes no massa importants als dits dels peus, m'he trobat molt bé.  Hem fet la cursa sempre junts amb l'Albert, aconseguint entre els dos fer unes etapes molt bones.  Encara m'he quedat amb ganes de córrer"

Albert: "Objectiu assolit en tots els aspectes: A nivell esportiu apuntava als 150 primers, i gairebé acabo dels Top 100. He viscut una Marathon des Sables complerta, doncs la del 2009 va estar patir anullacions d'etapes per culpa de les pluges. I he gaudit a tope tant de la prova com de la convivència amb tot l'equip. M'ha anat molt bé poder fer tota la cursa amb el Quim, doncs ens hem compenetrat molt bé i gràcies a això hem estat molt més endavant a la classificació final. Felicito a tots els demés membres del SABLES.CAT, doncs en una primera participació aquí i com a primera experiència en una ultra marató per etapes, ho han fet molt més que bé.

L'Albert i en Quim van completar el recorregut en  cinc hores i van entrar en les posicions 96 i 97 respectivament. Realment van fer un esforç titànic, tenint en compte que el terreny segueix sent molt dur i feia moltíssim calor.

La Cristina, en José i el Jordi Font van fer el tram plegats en unes sis hores i van acabar a les posicions 298,299 i 300 respectivament.

En Jordi Vila i en David van anar una mica més lents, arribant uns 20 minuts més tard aproximadament.

Hem de destacar el gran resultat que està fent la Cristina "Doctora" Sans, va al número 346 de la general i el 28 en la classificació de les dones.

L'equip segueix estan molt animat i ara mateix corren la última etapa.

EL REPTE D'ACABAR

En Lance Armstrong, el set vegades guanyador del Tour de França i segurament el millor ciclista de la història d'un esport on el patiment és un tret fonamental, té una frase que avui ens ha rondat pel cap:

"El dolor pot durar 5 minuts, 1 dia, 1 setmana, 1 mes o 1 any; però al final passarà i alguna altre cosa ocuparà el seu lloc. En canvi l'abandonament dura per sempre"

La MDS és un clar exemple de que l'esperit de superació de les persones ens pot portar sempre molt més enllà dels límits que normalment pensem que tenim.

Aquí tots els participants depenen bàsicament d'ells mateixos per a anar sobrevivint a la prova i superant cadascuna de les etapes. No hi ha cap element, apart d'ells mateixos, que els pugui ajudar a avançar o fer abandonar.  No és com al Dakar on la mecànica hi té molt a dir, o fins i tot com en curses del tipus Titan Desert, on la bicicleta pot jugar una mala passada en un moment donat.

Aquí tothom té bàsicament dos elements claus per a superar aquest enorme repte personal: El seu cos i el seu cap.

El cos tothom el porta bastant ben entrenat i, tot i que mai és una garantia per a fer una bona cursa o per a poder arribar al final, no acostuma a ser ni el principal motiu per a assegurar l'èxit, ni per a fer abandonar els corredors.

Un aquí, més que mai, se'n adona que la veritable força està a dalt de tot del terrat: Al cap. Aquest sí que és el factor clau per a poder superar els límits que cadascú acostuma a pensar que té. Aquest és el veritable motor i la força per a fer coses  importants.

Nosaltres set i, encara més, molts dels altres corredors, estan pràcticament destruïts a nivell físic, però si mentalment es té clar quin és l'objectiu i un s'hi sent capaç, ni es planteja l'abandonament; i acabaran o acabarem (esperem!) el  gran repte de concloure la "Marathon des Sables".

Els primers en acabar van ser en Quim i l'Albert que continuen corrent junts. Seguidament va arribar en Jordi Font que va completar una etapa magnifica en solitari, i que ha demostrat que les tirades llargues són el seu fort.

La resta de l'equip van arribar gairebé junts, s'estan ajudant els uns als altres, van fer molta estona de nit.   

L'edició d'aquest any és molt dura comparada amb els anys anteriors, sobretot per la gran quantitat de trams de sorra que dificulten la marxa i les elevades temperatures; ahir van voltar els 45ºC la major part del dia.

Campionat de butllofes:

• En José i el Jordi Vila són els campions; no en tenen cap, tenen els peus impecables.

• L'Albert i en Quim en tenen alguna però sense importància i de moment, suportable.

• La Cristina és cinquena, però està fent una gran cursa i això la motiva, ho suporta bé.

• En Jordi Font ja en té més però confiem que avui podrà recuperar-se molt.

• I en David Saporta: el seu podòleg podrà fer un màster amb el garbuix de mals i butllofes que té, però està animat i això el farà acabar.

UNA PELI DE ZOMBIES

Els gairebé 1.300 Integrants de la nostra caravana de la "Marathon des Sables" entre corredors i organització, composem un poble que es va movent cada dia pel desert.

Per un costat és un poble alegre, amb molta energia, on dominen els colors vius i variats, noms de patrocinadors, fotògrafs, gent de totes les edats, etc...   Però per altra banda hi ha el costat més ‘cutre' del tema, on cada tarda al anar arribant els participants, el poble es va convertint en una espècie de paisatge de Zombies, amb cares desencaixades, cossos amb símptomes clars d'estar a la darrera paraula i, sobre tot, amb escenes bastant dantesques a les tendes quan tothom es dedica a curar-se les butllofes dels peus.

Hi ha moltes activitats d'esport i aventura que reben el qualificatiu de "Extremes"; però a poques es veuen imatges que illustrin tant clarament aquesta definició. Aquí queda clar que tots els participants, des del que va al capdavant fins els cuers, passen per moments de patiment intens durant la cursa.

Però per altra banda, la MDS també és la prova palpable de que la majoria de limitacions que tenim tots per a afrontar qualsevol projecte, acostumen a ser mentals. Aquí veus gent que està realment al límit de la seva resistència física i/o que té els peus tant destrossats que sembla que no podrien donar un pas més. Però després veus que van continuant, que van aguantant, que van superant cada etapa, i que van dominant el dolor amb la seva motivació i determinació.

Si només fos pel factor físic, hi hauria més de la meitat de la gent que no acabaria la "Marathon des Sables", però en canvi, el factor mental és tant fort i important en les nostres actuacions, que acostuma a acabar més del 80% dels corredors.

I després, tots aquests patidors, quan culminen aquest repte, es converteixen en "Herois de la seva particular pellícula". I aquells que havien estat uns Zombies durant més o menys moments de la cursa, deixen enrere la seva condició de ‘Morts Vivents' i ressusciten amb més vida que mai, i amb una dosi tant alta d'energia, orgull i autoconfiança que els hi aporta una sensació de felicitat increïble i la possibilitat de permetre's somiar en algun altre projecte, ja que ara saben o reafirmen que són capaços de fer molt més del que es podien imaginar.

Estem esperant informació de l'equip, tant aviat com la tinguem la publicarem, de moment us podem informar que tots els membres de l'equip "SABLES.CAT" han acabat l'etapa 4, aquesta és la classificació:

- Quim Tribó:              102 Etapa 4 - 107 General

- Albert Bosch:            103 Etapa 4 - 108 General

- Jordi Font:                255 Etapa 4 - 308 General

- David Saporta:          355 Etapa 4 - 326 General

- José Arimany:           348 Etapa 4 - 331 General

- Jordi Vila:                 373 Etapa 4 - 358 General

- Cristina Sans:           347 Etapa 4 - 368 General

L'etapa d'ahir dimarts, va ser de 38 quilòmetres com la del dilluns, però molt més dura.

Els participants van haver de creuar dos ergs (extensions de dunes) d'uns 3 quilòmetres cada un i seguidament van pujar dos colls força alts per saltar de vall a vall.

El terreny va ser durant tot el dia massa dur i pedregós, o excessivament tou (sorra), es per això que els temps dels corredors van ser tots més alts (L'Albert i en Quim van trigar 35 minuts aproximadament més que dilluns).

Tot i això, en David i en Jordi Font van gestionar molt bé l'etapa. L'Albert i en Quim continuen junts a bon ritme i la resta de l'equip està corrent també a la velocitat que els hi va bé, per avançar i gaudir alhora.

Tots estan bé, a part del cansament i algunes butllofes, no hi ha ningú amb problemes importants.

A continuació us detallem l'ordre de la tercera etapa i de la classificació general:

- Quim Tribó:             142 Etapa 3 - 144 General  

- Albert Bosch:           143 Etapa 3 - 145 General 

- David Saporta:         285 Etapa 3 - 326 General

- José Arimany:          353 Etapa 3 - 342 General

- Jordi Vila:                352 Etapa 3 - 365 General

- Jordi Font:               284 Etapa 3 - 394 General

- Cristina Sans:          351 Etapa 3 - 408 General

DESERT, MON AMOUR

Darrerament, quan em pregunten si l'actual crisi econòmica m'afecta, els hi contesto que efectivament m'afecta, i a més, d'una manera brutal. Els hi dic que es poden imaginar fins a quin punt estic en crisi que jo, abans corria pel desert en cotxe i en moto, després ja només em podia permetre de fer-ho en bici, i ara, amb la punyetera crisi, ja únicament hi puc venir a fer curses a peu!!

Evidentment, això és una conya, doncs independentment de si m'afecta o no la crisi a nivell professional, el fet és que estic molt content de poder tenir l'experiència de viure el desert des de la perspectiva d'un corredor d'ultra-resistència a peu.

L'any 1996 vaig tenir el meu primer encontre amb les dunes participant al "Rally de l'Atlas" en moto. Va estar un bateig bastant traumàtic per diferents problemes mecànics greus que vaig tenir. Només us diré que la primera vegada a la meva vida que feia una duna, va ser entrant-hi a peu aguantant i guiant la moto al costat, doncs tenia el "Buje" de la roda del darrera rebentat, i si bé la màquina podia avançar, no podia suportar gens de pes. Imagineu-vos quin debut... Però deuria de ser un enamorament a primera vista, doncs des de llavors no he parat de fer activitats força exigents al desert.

Des del 96, apart del Rally de l'Atlas i de diferents travesses en moto i en bici, he fet dos Dakars en moto ('98-'99), cinc en cotxe ('00-'01-'05-'06-'07-‘11), una Titan Desert en bicicleta de muntanya ('06), i ara estic participant per segona vegada (1ª. el 2009) a la cursa més emblemàtica que hi ha a peu pel desert.

En aquest terreny inhòspit, immens i magnífic, hi he patit moltíssim en diferents circumstàncies, però també m'ha aportat alguns dels millors moments de la meva vida. He après a conèixer i respectar el desert, a la vegada, i sobre tot, a gaudir-lo en totes les seves dimensions.

Aquí a baix, fent diferents cosetes, hi he tingut ferides, butllofes, contractures, ossos trencats, llàgrimes, moments de desesperació, nits senceres de marxa o de vivac, etc. Però tot això, a més de formar part del joc, s'ha vist àmpliament recompensat amb tot els el que n'he obtingut a canvi i que forma una part important ja del meu sarró dels records, amistats i experiències personals.

En aquesta prova mateix, si bé hi estic patint molt, m'està encantant i estic eufòric etapa a etapa per a poder estar exprimint aquesta nova experiència al Sàhara. Jo aquí sóc un entre mil, però en la vesant de l'entorn on es desenvolupa la cursa, és com si em retrobés amb un ja vell amic amb qui he passat grans moments de tots els colors.

El vent ha tornat a acompanyar als participants avui, durant els primers 12 quilòmetres, a partir de llavors, per sort, ha baixat una mica d'intensitat.

Segueixen corrent per les dunes i pistes de pedres i d'herba de camell (boles de sorra compactada on hi creix herba molt seca).

L'Albert i en Quim han fet el recorregut en cinc hores aproximadament, en Jordi Vila, en José i en David en sis hores i en Jordi Font i la Cristina han trigat uns tres quarts d'hora mes. Tots van agafant el seu ritme i es reserven, el mes dur encara no ha arribat!!!

A continuació us detallem l'ordre de la segona etapa i de la classificació general:

- Quim Tribó:             128 Etapa 2 - 143 General

- Albert Bosch:           129 Etapa 2 - 144 General 

- José Arimany:          329 Etapa 2 - 354 General

- David Saporta:         358 Etapa 2 - 366 General

- Jordi Vila:                359 Etapa 2 - 377 General

- Cristina Sans:          492 Etapa 2 - 452 General

- Jordi Font:               464 Etapa 2 - 468 General

‘BOCATA CALAMARES'

Aquesta cursa és tant coneguda i mítica pels amants dels grans reptes, perquè conté una sèrie d'ingredients que la fan especialment dura i especial.

Un d'ells, sense cap mena de dubte, és el fet d'haver de ser totalment autònom durant la setmana que dura la prova. Des del primer al darrer dia has d'espavilar-te amb el que tu portis a sobre, doncs l'organització ni et trasllada res, ni et dona res més que aigua.

A partir d'aquí la llista de material es converteix en un factor crític, i dins de tot això, el menjar en un aspecte fonamental. Elaborar el menú que a cadascú li pugui anar bé, que tingui les calories i proteïnes necessàries i que tingui el mínim pes possible, és tot un altre repte dins d'aquest embolic.

A partir d'aquí, veus solucions de molts tipus per als diferents participants. N'hi ha que porten bastant d'embotit; un altre ho basa quasi bé tot en barretes energètiques; un fenomen que fa nou anys que corre en comptes de barretes porta panellets; i així, i com diuen els castellans, "cada maestrillo con su librillo".

Nosaltres hem optat per una solució més estàndard i hem basat la nostra dieta d'aquesta setmana en aliments liofilitzats d'alt valor energètic i calòric, i del mínim pes i volum possible.

Espagueti a la Bolonyesa, a la Milanesa, Puré de patates amb pernil, sopes i, pel dijous: Paella, com mana la tradició. A part, també portem una mica d'embotit envasat al buit per a alegrar el paladar cada dia; barretes energètiques per a menjar durant les etapes; muesli per esmorzar; i iogurt i compota de poma liofilitzats de postres. Tot plegat ens pesa poc més de 5 Quilos i ens dona la benzina suficient per a fer anar el motor cada dia.

Per a cuinar tot això, només portem un petit bol d'alumini de 300cl. i unes pastilles d'alcohol sòlid. A cada àpat fem un petit forat al terra que serveix com a fogonet fent-hi cremar les pastilles d'alcohol, i amb això escalfem l'aigua dins el bol per a preparar llavors el menjar liofilitzat. En pocs minuts ho tenim tot a punt i ja ens ho podem menjar amb la única cullera que portem, que evidentment, és de plàstic perquè sigui súper lleugera.

Quan ja portes uns dies alimentant-te d'això, t'acostumes i fins i tot ho arribes a trobar bo. Però tot i així, no vull saber què passarà quan arribem tots afamats el dissabte a sopar al Bufet lliure de l'Hotel de Ouarzazate.

                                          ________________________________________

Tot seguit podeu veure una entrevista de la Televisió del Ripollès que li varen fer al José Arimany uns dies abans de marxar a la Marathon Des Sables:  http://televisiodelripolles.xiptv.cat/video/44226?a7eca8862593b770ffa28e0532e39562

D'etapa d'aclimatació res de res!!! Aquest primer dia ha estat molt dur: feia una bona temperatura i han començat fent un tram que passava per camins practicables i un oued (riu sec).

Quan s'han endinsat a l'Erg Chebbi, la temperatura ha pujat de cop, aquest tram són les anomenades dunes de Merzouga: turons altíssims de fina sorra que van succeint-se un darrera l'altre. L'han creuat de cap a cap.

Seguidament han tornat a tenir un terreny rodador, però s'ha aixecat un vent molt fort, que dificultava l'avanç.

En Quim i l'Albert han fet l'etapa en 5 hores, la Cristina, en José, en David i en Jordi Vila han arribat una hora més tard aproximadament, i en Jordi Font vint minuts després.

Estan tots molt bé físicament, i animats.

A continuació us detallem l'ordre de la classificació general, i de la primera etapa:

- Albert Bosch:     159 Etapa 1 - 155 General 

- Quim Tribó:       160 Etapa 1 - 156 General  

- Cristina Sans:    399 Etapa 1 - 393 General

- José Arimany:    400 Etapa 1 - 394 General

- David Saporta:   401 Etapa 1 - 395 General

- Jordi Vila:          420 Etapa 1 - 414 General

- Jordi Font:         464 Etapa 1 - 457 General

AQUÍ PINTEN BASTOS

Primera etapa completada. Comparat amb el què ha de venir, ha estat una etapa relativament curta, amb 30 Km. Però no ens enganyem, això ja "apunta maneres"... 

Ha estat la primera etapa, però també ha suposat desvirgar-nos en aquesta prova, haver de pair els nervis de l'inici i passar, per la majoria de nosaltres, la novatada en una gran prova de referència mundial. I a més, ha estat el dia que anirem més carregats, doncs portem el màxim de pes necessari que anirem reduint de mica en mica cada jornada. Apart de tot això, hem pogut constatar la duresa del terreny, el desgast que suposa avançar per zones de sorra amb tant de pes a l'esquena, intentant córrer a un cert ritme sense que suposi quedar-nos ja rostits a la primera de canvi.

Només amb aquesta etapa, el cos ja avisa de que està o estarà al llindar del límit de la resistència i que requerirà el màxim de respecte durant els propers dies.  Però qui també dona senyals de que ha d'estar preparat per a suportar una bona pallissa, és el cap; doncs està clar que l'esforç mental que comportarà anar superant cadascuna de les propers fites serà clau pel bon fi de la nostra participació i també per a poder-ho gaudir amb la intensitat que la ocasió mereix.

La part millor d'estar ja posats de ple a la cursa és que un té la sensació d'haver entrat ja en una espècie de rutina; d'un tipus de vida extrema en que moltes coses del nostre dia a dia habitual deixen de preocupar-nos massa (o gens), i només ens cal concentrar-nos en anar avançant i en aprofitar al màxim el moment i la gran oportunitat que suposa estar vivint un gran repte personal.

Ara a sopar el menú que hem preparat i que tenim perfectament mesurat per a cada dia, basat bàsicament en aliments liofilitzats, i assegurant-nos, sobre tot, de que ingerim les calories necessàries per a recuperar les forces.

Aquests dos dies ens han de servir tant d'aclimatació física com mental. Començar a dormir a terra, sense les comoditats d'una casa o un hotel, a les temperatures pròpies de ple desert, amb tots els participants de la MDS, i amb el crono del compte enrere en marxa, suposa un mètode d'adaptació infalible per a afrontar el què ens espera.

Hauran de ser dos dies que se'ns faran llargs per la situació i el neguit d'encetar aquesta gran aventura; però que també ens passaran volant perquè haurem de fer les verificacions administratives i tècniques, mentre acabem de preparar tot el material que ens emportarem durant la prova.

Avui i demà els àpats encara van per compte de l'organització. El seu servei de càtering ens donarà ‘pinso' fins el dissabte al vespre. Després, des de que ens despertem el diumenge al matí i ja fins el dissabte següent a la tarda, haurem de ser totalment autònoms tant en el menjar com en tot el material que puguem necessitar. La organització ja només ens subministrarà aigua i es dedicarà a controlar la part esportiva de la cursa i a verificar que ningú rep cap tipus d'ajuda externa.

Aquests francesos de la organització són bastant ‘Talibans' del seu concepte d'aventura. Això no és una prova d'aquelles que es ven com a molt extrema i llavors per dintre està muntada com a dura en la part esportiva, però molt còmode en la part logística. Aquí tot és radical i són molt estrictes en aplicar una filosofia que, al cap i a la fi, és la que ha convertit la "Marathon des Sables" en una de les proves més emblemàtiques de la ultra resistència a nivell mundial.

Nosaltres estem molt il·lusionats, una mica nerviosos i també ansiosos ja per a posar-nos de cap al mig de la sorra i començar a xuclar el munt d'experiències que, de ben segur, que ens esperen durant aquest intensos dies en que estarem exprimint els nostres cossos en total contacte amb un magnífic desert i amb molts altres esportistes amb qui compartim plenament el fet de ser conscients de que estem fent quelcom important a les nostres vides.

Intentarem connectar cada dia amb les persones que ens ajuden a mantenir la nostra web actualitzada, per tal de transmetre'ls la crònica del dia i poder així, compartir una mica aquesta experiència amb tots vosaltres.

Igualment us recordem que podeu seguir constantment la nostra evolució real i al instant sobre el terreny, gràcies al sistema de seguiment per satèl·lit del nostre patrocinador "Race Tracker ", que permet visualitzar el nostre moviment sobre Google Maps . És molt senzill de visualitzar-ho a través del mòdul que hi ha en aquesta mateixa web, i us permetrà gaudir d'una veritable sensació i visió del desert gràcies a aquesta tecnologia pionera que només portem 150 d'entre els més de 900 participants a la cursa.

També ens podeu enviar missatges de suport que ens arribaran al campament cada dia gràcies a un servei que té per això l'organització. Per enviar-nos missatges podeu fer-ho bé com a comentari als textos que cada dia publicarem (Indicant per a qui és el missatge), els gestors de la Web ens els reenviaran a la cursa; o també podeu deixar missatges directament al link habilitat per això per la pròpia organització:http://www.nlmt.com/index.php?mmod=newsv2b&file=details&iN=62

Amics, amigues i seguidors en general: Gràcies pel vostre seguiment i suport virtual. A partir d'aquí sigueu conscients de que el que escrivim estarà impregnat d'una emoció i sensibleria pròpies dels moments que estarem vivint, doncs l'experiència ens diu que quan vius experiències tant apassionants, les sensacions i pensaments són tant intensos que impossibiliten d'expressar-se amb la serenitat i responsabilitat que acostumem a tenir a la vida normal de cada dia.

Y para muestra, un botón: Ens agradaria acomiadar aquest primer text de tret de sortida amb l'expressió que sortia fa un temps a l'anunci de Coca-Cola on el Sr.Josep Mascaró, de 102 anys, ens deia que per molt complicada i dura que sigui la vida, al final, l'únic que no ens haurà agradat d'ella és que hagi estat massa curta!

Vinga: Correu amb nosaltres!!!

De moment, i com és habitual, tot són eufòries i emocions... però els nervis i els dubtes van per dins, i l'ambient agafa el caire d'aquelles grans ocasions que un pot desconnectar de veritat de la vida diària, per a centrar-se en la correcte execució d'un somni...

Sigui com sigui, ara ja estem a la partida...

Per córrer la ‘Marathon des Sables' utilitzem molts avenços tecnològics a diferents nivells:  Material, Alimentació, comunicació, etcètera...

De tots ells, volem fer esment de dues tecnologies poc conegudes i de gran ajut en aquesta ultra marató per etapes en la que l'autosuficiència és una norma bàsica que la fa molt autèntica:

POWER TRAVELLER - MINI GORILA

Una súper bateria de liti d'alta densitat que només pesa 260 grams i que serveix per a carregar tot tipus de dispositius durant moltes hores.  Ens servirà per a poder mantenir sempre a tope les bateries de les càmeres de fotos, IPods, mòbils, etc...

Serà un element important per tot l'equip, que ens ha estat cedit per la botiga "Muntanya de Llibres" de Vic.

Més informació: CLICKEU AQUÍ

RACE TRACKER

Una aplicació que, a través d'un dispositiu d'emissió de senyals per satèllit, permet fer-nos un seguiment on-line en temps real durant tota la cursa.

És un sistema desenvolupat per una empresa de Barcelona, que utilitza un entorn de Google Maps i Google Earth, i que gestiona les senyals a partir de diferents tipus de generadors de senyals:  SPOT, Mòbils GPRS o 3G, Radio, etc...

A qualsevol hora podreu clickar a la icona específica que s'habilitarà en aquesta web a partir de dissabte, per poder seguir en tot moment als membres del nostre equip.  Aquest sistema també s'utilitza en fase de proves per part de la pròpia organització de la "Marathon des Sables", estant limitat per aquesta edició a 120 corredors.

Més informació: CLICKEU AQUÍ

Ja fa molts anys que em dedico als soferts esports de resistència però des de que vaig decidir d'apuntar-me a la Marathon des Sables he experimentat sensacions desconegudes.

La darrera d'aquestes sensacions ha estat córrer una marató urbana amb els 42,195 km de rigor (Barcelona, 6 de març de 2011) com una jornada d'entrenament normal. I ha estat una sensació de tranquillitat total: gens de nerviosisme als dies previs, son profund la nit abans, gaudi del recorregut i marca intranscendent (3h40). A sobre va fer un dia esplèndid de sol.

Tot això contrasta abruptament amb el patiment del meu amic Xavi que, en la seva segona marató després de molts anys d'inactivitat, es va topar contra el famós mur dels 32 km i va acabar com va poder.

Decididament, la ‘Marathon des Sables' és una altra història.

Evidentment ens plantegem la cursa com una pura experiència molt intensa dins d'un esport (el córrer) que ens apassiona, i som plenament conscients de que no podem aspirar a cap bon resultat en la classificació general. Però tot i així, estem convençuts de que podem guanyar el premi a la il·lusió i el bon rotllo, doncs durant el llarg temps de preparació i entrenament, ja hem espremut al màxim tot el procés com a grup ben integrat. I tot això fa que visquem aquesta aventura com si fóssim un equip oficial d'èlit, ja que vivim cada detall i cada moment amb el convenciment de que estem fent una cosa realment especial.

Ja ens han comunicat els números que portarem a la cursa, i son els següents:

• - 493: ALBERT BOSCH
• - 494: JORDI FONT
• - 495: JOAQUIM TRIBÓ
• - 496: CRISTINA SANS
• - 497: DAVID SAPORTA
• - 498: JORDI VILA
• - 499: JOSE ARIMANY

Els 7 dorsals estan a la llista de sortida de la "26 Marathon des Sables"... ara l'objectiu és que tots 7 estiguin també a la llista d'arribada d'aquesta mítica cursa.

El darrer dilluns es va publicar el primer text d'aquests, el qual adjunto com a imatge, i ara ja vaig per preparar el segon.

Per mi és un repte poder col·laborar amb aquest diari líder absolut de la premsa econòmica tant a Catalunya com a la resta de l'estat. El què passa és que com sempre que un es compromet en alguna cosa, llavors s'ha de complir. I escriure cada dues setmanes un text de cert interès, ben redactat i que aporti quelcom a uns lectors experts i habituats a un alt nivell d'opinadors, no és una tasca fàcil.

Per intentar aportar alguna cosa, enfocaré els meus temes a partir del què conec des de l'experiència real intensa viscuda tant en el món de l'empreneduria com de l'aventura.  Al cap i a la fi, el món dels opinadors, tertulians, conferenciants i demés bestioles estranyes d'aquest univers de divulgadors està ple de fenòmens que parlen de moltes coses des del punt de vista d'haver-les estudiat, analitzat, investigat o conceptualitzat des de la teoria, però no havent-les experimentat mai de veritat en primera persona.

En menys de 24 hores varem fer uns 80 Km., repartits en uns 40 el divendres a la tarda, i uns altres 40 el dissabte al matí.  La ruta triada va ser magnífica per l'objectiu que buscàvem: Poc desnivell, tot tipus de terreny, Sorra i Dunes vora el mar, molt bon temps, i un entorn poc habitual que ens ajudava a motivar-nos i a entrar de ple en el plantejament de viure una gran experiència i la descoberta de nous indrets a través de l'Ultra Marató.

El primer dia Vàrem sortir de Deltebre fent una volta fins el "Far del Fangar", a la Reserva Natural de Fauna Salvatge de la Punta del Fangar, passant per la Bassa de l'Estella i arrossars omnipresents a la zona, remuntant part del riu Ebre, i acabant al Poblenou del Delta.

El segon dia varem vorejar la Llacuna de la Tancada, per creuar tota la platja de l'Aluet i del Trabucador, tot gaudint durant uns 10 Km. de tenir mar a la dreta i esquerra, per arribar fins el peu del ‘Far de la Banya', al bell mig de la Reserva Natural de la Punta de la Banya, i tornar pel mateix camí fins al Poblenou del Delta a celebrar-ho amb una bona Paella (No precisament liofilitzada en aquest cas).

A partir d'ara anirem publicant amb una freqüència d'un o dos cops per setmana en aquesta WEB, i durant la cursa podreu anar seguint la nostra evolució dia a dia.  Ens comprometem a fer un esforç per a compartir amb vosaltres aquesta experiència.... Esperem que us agradi...

La conferència es titula "Viure en un món Incert", i es farà a les 19h a la Sala Abad Arnau de Vilalba del Palau de l'Abadia de Sant Joan.  És d'accés totalment lliure, i estarà presentada pel periodista econòmic de Catalunya Radio Àlex Bosch, que és també originari del poble, però no és parent meu encara que tenim el mateix cognom.

Als qui volteu per allà i podeu venir, podreu compartir una dissertació sobre les actituds i factors clau per entendre, ser feliç, actuar i aprofitar les oportunitats d'un món absolutament incert, canviant i imprevisible.

La MARATHON DES SABLES és una de les carreres més exigents del món, un dels grans desafiaments esportius imprescindibles pels veritables amants de les carreres d'Ultra-Fons. Aquesta prova posa al límit la resistència dels participants que han de córrer un total de 250 km en 7 dies, entre 30 i 80 km diaris, pel Sàhara Marroquí, suportant temperatures de fins a 50ºC i sent totalment autònoms. Sense ajuda exterior, sense cap mitjà de transport i amb tot a sobre, els ultramaratonians hauran de superar un dels grans reptes del món actual.

Després de 25 edicions, el MARATHON DES SABLES és avui un emblemàtic esdeveniment esportiu de superació per a esportistes d'arreu del món que somien amb poder participar en un autèntic repte esportiu on prima la valentia, la camaraderia i l'aventura.

És aquesta una carrera a peu, per etapes, amb autosuficiència alimentària i amb llibertat de ritme sobre una distància de 250 Km., aproximadament, tot i que amb l'obligació de cada participant de carregar amb el seu equip, que inclou menjar i material obligatori. És una prova esportiva, però sobretot un repte personal, una lluita contra el calor, la distància, la sorra del desert i la ment.

La MDS es desenvolupa al Sàhara sud marroquí al llarg de set dies en els que s'han de dur a terme sis etapes: 1ª 30 Km.; 2ª 40 Km.; 3ª 40 Km.; 4ª 80 Km.; 5ª 42 Km., i 6ª 20 Km. (Km. Aproximats) El terreny és desèrtic variat, amb pedres, zones d'antics llacs secs i, sobretot, dunes de sorra.

Viure i conviure al desert, trobar la pròpia fórmula de conciliació amb els elements de l'entorn, enfrontar-te a les pors més arraigades, trobar sentit a la pressa, donar ales als somnis,... tot això en un entorn inhòspit i a la vegada màgic, on en termes pràctics, l'únic que importa és demostrar la voluntat i la tenacitat a cada pas, per poder arribar a finalitzar l'etapa amb vigor. Aquest recull de sentiments definirien la MDS, la carrera pionera que s'ha celebrat ininterrompudament des de 1985, que ha servit d'inspiració a tota la resta de proves desèrtiques, i que aquest any celebra la seva 26a edició.

Més informació a la Web oficial de la prova: www.darbaroud.com

L'Òscar ens va explicar la importància clau d'inculcar coneixements i actitud emprenedora als més joves a partir de la ESO; a la vegada que ens va exposar la seva metodologia i molts casos d'èxit realitzats per la seva Fundació.

Jo em vaig centrar a analitzar un nucli de valors que afecten a l'emprenedor, i que son un compendi de molts d'altres que poden diferir segons cada persona o organització:  La Consciència i el Compromís.  L'emprenedor hauria de treballar aquests dos valors a partir de tres eixos:

1) Ha de ser conscient i estar compromès amb ell mateix per poder afrontar un procés emprenedor: Incertesa, Risc, Èxit i Fracàs, Intuïció, Ambició, Solitud, Bona Sort

2) Ha de tenir una societat conscient i compromesa amb el valor que ell aporta com emprenedor. La societat en general hauria de reconèixer als qui lideren projectes com un elements fonamentals per tot l'engranatge; hauria de respectar-los, motivar-los i facilitar-los-hi la feina.

3) Ha de ser conscient i comprometre's amb crear riquesa i valor més enllà del pur benefici econòmic. Sempre amb una base de competitivitat i bons resultats monetaris, hem de cercar la prosperitat també per a la societat i pel medi ambient. Això ens enfocarà a assolir una societat millor per a les noves generacions, a la vegada que ens aportarà un valor diferencial molt difícil d'imitar i matxacar des d'altres economies on només compte el cost i la productivitat a qualsevol preu.

Jo soc un apassionat de l'Aventura i de l'Emprenedoria; i em sentiria culpable si després d'haver tingut la fortuna de viatjar i viure experiències molt intenses per tot el món i per indrets especialment bonics i delicats,no hagués après res, i només hagués realitzat tot això per a passar-m'ho bé i tenir quatre fotos boniques.  Per això m'agrada tant parlar de "Valors" relacionats amb els Emprenedors, doncs els que lideren projectes de futur, han de decidir no només avançar, sinó pensar molt bé cap a on i com volem avançar.  Ara, més que mai, som responsables del futur que tindrem.

El #TRINXAT és un grup d'usuaris de referència i molt actius de Twitter, que actua com a Fòrum per a desenvolupar les oportunitats de fer contactes i d'ampliar les xarxes socials personals, aprofitant una trobada en el món real, a partir d'un sopar colloqui on hi assisteix un nombre molt limitat de persones, per a compartir algun tema interessant amb un expert o ponent de referència que permeti connectar esperits inquiets i emprenedors.

A cada #TRINXAT hi acudeixen uns 10 membres residents (fixes del grup), i uns 10 o 15 convidats no residents.  Els continguts de cada trobada es comparteixen en directe per Twitter amb tota la comunitat virtual.

La veritat és que va estar un acte molt interessant tant pel què varem parlar, com per la gent que hi va assistir.  A la vegada, va estar per a mi una experiència curiosa, doncs vaig conèixer aquest món intens de la "Comunitat Twitter", que comparteix en temps real i on line les seves experiències i comentaris.  Tots els Twitteros estaven constantment connectats als seus mòbils (smart phones), sempre en connexió amb els altres ‘enganxats' que no paraven de fer comentaris i observacions en directe.  Només com a dada destacada, dir que durant l'acte es van generar 388 Tweets, que van derivar en 18.239 impressions, arribant a un total de 37.000 persones.  Impressionant, no?

Jo si estic al Facebook i al Linkedin, doncs sense haver-hi d'estar connectat amb cap freqüència concreta, em serveix per a difondre el contingut de la meva web, al tenir-la linkada directament en aquestes aplicacions.  En canvi, no estic al Twitter perquè no tinc temps (i tampoc sé si em ve de gust) d'estar pendent i activat en aquesta comunitat en temps real.  Però això només és una opció personal meva, i el cert és que tot aquest món de les xarxes socials, no deixa de ser interessant i, pot ser, també imprescindible de seguir de prop o de lluny, si un vol estar al corrent de per on van els trets en els hàbits i les tendències de la nostra societat.

Aquesta Conferència és oberta al públic i gratuïta.  Si algú de vosaltres està interessat en escoltar conceptes d'innovació i emprenedoria enfocats als valors, aquesta és una bona ocasió per escoltar al Franc Ponti i l'Òscar Sànchez, que son dos personatges molt reconeguts en la matèria, i també veure com m'espavilo jo entre aquests dos ‘monstres' d'aquest tema tant apassionant.

Per a reservar plaça teniu que trucar al telèfon 932008166, o bé per mail a l'adreça circuloeconomia@circuloeconomia.com.

El Cercle d'Economía està situat al Carrer Provença, número 298 de Barcelona.

Formo part del Keiretsu Fòrum Espanya/Catalunya des de que es va constituir l'any 2007.  Aquesta és una associació internacional d'inversors privats, líders empresarials i emprenedors que va néixer l'any 2000 a San Francisco, i que s'organitza com un foro de capital per a finançar petites i mitjanes empreses en creixement.

Els socis de tot el món assisteixen regularment a la presentació d'oportunitats d'inversió empresarial que l'staff de Keiretsu Fòrum ha localitzat i filtrat prèviament.  D'aquesta manera es posen en contacte potencials inversors amb emprenedors de projectes que necessiten capital o socis que aportin valor al seu negoci.

El Keiretsu Fòrum és la major xarxa internacional d'inversors privats.  Des del 2000, els seus membres associats han invertit 175 milions de Dòlars en un pilot d'empreses de tots els sectors (Tecnologia, Energies netes, Ciències de la salut, Productes de consum, etcètera...); totes elles amb un important potencial de creixement.

He assistit a un munt de reunions de diferents xarxes d'inversors privats o "Business Angels" en els darrers anys, i amb la única que continuo activament lligat, és amb aquesta perquè és la més activa, més oberta i més proactiva de totes.

Avui en dia tirar endavant qualsevol projecte emprenedor és molt complicat.  Per això, que existeixin plataformes de suport a aquestes iniciatives sempre és una gran notícia pel futur de la nostra societat.

Aquest cap de setmana teníem previst fer el Cim del volcà Etna (Sicícila) amb esquis.  Bitllets d'avió a punt, Skis revisats, Material preparat... però fa tres setmanes el volcà va entrar en una forta erupció, deixant uns espectaculars rius de lava que, inevitablement, varen eliminar la neu de la muntanya.  Des de llavors si bé ja s'ha recuperat la normalitat a la zona, ha nevat poquet, però sense haver-hi una base suficientment bona com per pemetre plantejar-se de fer la muntanya amb esquís.

Així doncs, com que no tenim cap intenció d'anar a fregir costelles a l'Etna, haurem de posposar la nostra fita per la propera temporada.

Per mica que pugui participaré en aquesta prova única que permet viure un repte intens, molt dur i magnífic a nivell de recorregut i paisatges, i que es farà els dies 13, 14 i 15 de Maig.  155 Km. en 3 etapes i 5.500 metres de desnivell positiu acumulats.  Una ocasió immillorable de descobrir tots els racons d'aquesta espectacular part de la costa catalana.

Aconsello de participar en aquesta cursa a tothom qui tingui ganes de posar-se a prova en un esdeveniment que va molt més enllà de només mirar el cronòmetre, i que possibilita de compartir una experiència integral durant 3 dies espectaculars en un ambient molt especial.  La inscripcions estan obertes fins el 31 de març, i tenen un cost de 395€, que inclouen tant la organització i regals, com el transport i l'allotjament en hotels durant tot el cap de setmana.

I també, per qui s'animi, s'ha organitzat un entrenament conjunt i lliure de la cursa (unes 4 hores) per a recórrer tota la primera etapa (Blanes - Tosa), el proper dissabte dia 12 a les 9h del matí (No és necessari estar inscrit a la prova per venir a l'entrenament).

Més informació: http://www.costabravaxtremrunning.com/

Veure vídeo promo: http://www.costabravaxtremrunning.com/ca/videos.php

Així doncs, pels que vulgueu veure unes imatges d'una cursa d'ultra marató per etapes força aventurera, gaudiu de les fotos.

Avui he corregut la Duatló de Folgueroles, la meva tercera d'aquesta temporada, i la primera en que ho he fet mínimament bé.   A la de Vallfogona (Novembre), vaig caure i em vaig luxar l'espatlla.  A la de Solsona (Desembre), anava tocat i amb por per la lesió de l'espatlla i la responsabilitat de tenir el Dakar a tocar.  I avui he pogut anar còmode i a fons dins del meu nivell.  Finalment he acabat el 60 de 178 participants, i he aportat els punts necessaris per l'equip (puntuen els 3 primers), per quedar tercers a la categoria de Clubs.  Val a dir que el meu company d'equip, l'Aleix Fàbregas, ha quedat 2n. de la general després d'un intens frec a frec amb el Francesc Fréixer.  En Salvador Barris ha fet el 27 i el Dani Tudela el 71.  Respecte a les Fèmines del club, destacar el 2n. lloc de la Mariona Cátedra, i el primer lloc d'equips aconseguit entre ella, la Paula Cuesta i l'Anna Claret.

Estic content, perquè he tornat a anar ràpid en bicicleta després de la súper castanya del novembre, i perquè tot i estar entrenant bàsicament llargues distàncies a una velocitat molt lenta pels ultra maratons, m'he espavilat molt bé en una cursa molt ràpida... dons no ho dubteu: les duatlons son un sprint total d'entre 1h30 i 2h30 segons els nivells, on la penya va a fons com si es tractés de tres curses independents, i sense pensar que després de córrer uns 6-10 Km. (segons la cursa), n'has de fer uns 20 en BTT,  i després uns altres 3-5 a peu.

Al cap i a la fi: Una bona forma de passar el diumenge al matí, anant a tope per aquests camins de muntanya que tant ens agraden, i aprofitant per trobar un bon ambient de competició, uns quants amics, i fer un entrenament de qualitat per a d'altres objectius més prioritaris.

Els hi estic molt agraït pel seu constant seguiment, tant en aventures ambicioses i més mediàtiques, com en projectes més modestos, però també força curiosos o interessants. Estic content d'haver format part del seu contingut informatiu durant tant de temps, i haver estat testimoni de primera línia de la seva sòlida i fructífera evolució empresarial dins el complex sector de les comunicacions; i per això els felicito sincerament. També estic satisfet de poder collaborar tot sovint amb el diari com articulista sobre temes diversos.

A la comarca també hi ha un altre mitjà de noticies, en aquest cas només digital (www.elripolles.info), que tracta tots els temes (Esportius i d'informació general), amb un alt nivell de qualitat i proximitat.

Com exemple, adjunto una entrevista que em varen fer aquesta darrera setmana dins l'espai "El Magazin", on vaig poder explicar força bé les aventures i desventures del meu darrer Dakar.  VEURE ENTREVISTA

La veritat és que es tracta d'un personatge curiós, però a la vegada molt interessant.  No és un gran pilot, però ho feia bé.  No és un súper alpinista, però té prou bon nivell.  No és un crack en cap especialitat concreta, però se'n surt força bé de tot el què fa.  I on penso que té un talent especial, és en la seva capacitat de comunicació i, més que això, en la seva professionalitat a l'hora de fer i explicar les aventures.

Havia escoltat molts comentaris sobre el Calleja per part d'altres esportistes que feien coses que ell també fa, i no sempre eren positius.  Especialment en el món de la muntanya, he escoltat forces crítiques respecte a ell, dient que és un tipus que s'ha buscat un xollo, que no fa coses de gran compromís, que hi ha moltíssims alpinistes millors que no surten als mitjans com ell, que és un nen bonic que fa aventuretes, etcètera, etcètera, etcètera...

Doncs jo en tinc una gran opinió d'aquest Periodista/Aventurer. Que no és el millor en la pràctica concreta de cada esport és evident. Però tampoc ho pretén. El que si fa és agafar-se molt seriosament la seva "Feina", i fer les coses d'una manera que poca gent estaria disposada a realitzar o tindria la capacitat de realitzar. A més, ha aconseguit un estil de comunicació que permet viure els seus viatges i aventures d'una manera propera, divertida i molt illustrativa.

Me'l vaig trobar un dia avariat durant l'etapa, i em va parar per demanar-me aigua pel radiador, mentre anava filmant tot el què passava i fent conyes i comentaris durant les tasques de reparació al mig de la pols i del lio.  Al campament sempre el seguia una càmera i anaven filmant i comentant tots els detalls de l'aventura.  N'estic segur que farà un reportatge sobre el Dakar que, amb uns mitjans normalets, serà brutal, i una de les visions més curioses que s'hauran donat en els 34 anys d'història de la cursa.

T'agradaran o no els seus programes; però qui digui que aquest paio té un xollo i que és un nen bonic que va fent capritxos, és que entén molt poquet el món de la comunicació al voltant de l'esport, els viatges i les experiències intenses,  i del talent periodístic o de la capacitat de fer feina o esforçar-se perquè en surti un bon resultat de les activitats que es realitzen.

MARC COMA: Quin gran campió.  Guanyar tres Dakars i de manera intermitent (o sigui: fallant en alguna edició), té un gran mèrit, doncs la pressió que aguanta aquesta gent, corrent al límit en un terreny tant complicat i durant tantes hores i tants dies, és un fet que poquíssima gent al món podria fer.  El Marc és tant bo que tots els experts i afeccionats opinen que si ningú té problemes, és ara mateix imbatible; i els rivals només poden aspirar al triomf quan ell pateix algun entrebanc a la cursa.  Segur que algun dia correrà en cotxes; però em sembla que encara està motivat per a continuar lluitant per la victòria en la categoria de motos a la cursa de motor més dura del món.

CARLOS SAINZ:  Que és un dels més grans pilots de rally i de raid de la història, ningú en té cap dubte.  Però em pregunto fins a quin punt manté la passió i la motivació al màxim per a continuar lluitant per a guanyar aquesta dura prova on, a part de tenir el millor cotxe i el millor equip (que el té), es requereixen un munt de circumstancies favorables per guanyar al final.  Tot i que me l'aprecio molt, poso un petit interrogant al seu copilot, Lucas Cruz.  No deixa de costar-me entendre com un copilot que està al nivell que teòricament està, es pot equivocar tantes vegades tant obrint pista (en cotxe, o sigui, darrera les motos), com anant segon.

NANI ROMA: Ha abandonat, però sempre és el meu favorit.  Per un costat perquè penso que té un gran nivell.  Per l'altre perquè és amic personal meu. I en tercer lloc, perquè és un campió que reuneix  tota un sèrie de requisits molt especials, tant a nivell esportiu com humà:  Gran intuïció i capacitat de pilotatge, empatia i personalitat, origen humil, esperit de lluita en totes les circumstancies (en cursa i en els despatxos), i fidel i coherent amb la seva manera de pensar i actuar.  Té un projecte ambiciós pel futur que, lògicament, desitjo que li surti perfecte.  S'ho mereix.

LAIA SANZ: Un ‘10' en tots els sentits.  Arribar el primer any i fer el Dakar que ha fet la Laia és molt difícil.  Ha fet una cursa perfecta.  S'ha de reconèixer que és molt bona, però també que el Jordi Arcarons ha fet una gran tasca.  Ho han entrenat molt bé, han fet una estratègia genial, han pilotat de conya, i han obtingut un resultat boníssim tant en la classificació general, com guanyant la categoria de fèmines.  La Laia té un gran futur en aquest tipus de proves.  L'únic problema que li veig és que si el primer any ja ha guanyant en dones i ha fet una bona classificació general, quina motivació tindrà pels propers anys?.  Un resultat entre els Top 10 és molt difícil per ella.  I guanyar cada any entre les dones està bé, però no deixarà de ser repetitiu si ho aconsegueix.  A veure si li passarà com en el Trial, que tot i ser boníssima, a arribat a un punt en que sempre guanya i sembla que no tingui rivals o que els seus títols no tinguin mèrit.

PEP VILA:  Ser sisè a la cada vegada més disputada categoria de camions és una gran noticia.  El Pep ho fa molt bé i té també un gran mèrit el que ha assolit.  El problema també és de futur, doncs realment deu tenir dubtes de si pot o no anar més amunt.  Els camions cada dia corren més (els dos o tres primers molts dies varen guanyar fins i tot al Nani Roma, imagineu-vos!), i fer un bon resultat (entre els 5 primers) requereix un pressupost immens, i agafar molts riscos: ja que si bé els camions tenen pocs problemes, una vegada van llençats a tota velocitat, qualsevol entrebanc podria ser letal pels seus tripulants.

XAVIER FOJ: El pilot espanyol actual amb més experiència al Dakar (19 participacions).  Com molta gent, el respecto moltíssim, i l'aprecio molt a nivell personal, doncs el conec des de que varem coincidir al Rally de l'Atles (Marroc), l'any 1996.  Ha quedat 19è, cosa què està molt bé.  Però no deixa de sorprendre'm com una persona pot estar tants anys motivant-se per a fer el mateix:  Mateixa cursa, mateixa categoria, mateix plantejament, mateixos objectius.  Evidentment és un expert, i això fa que domini com pocs aquesta dura prova; però jo que estic a les antípodes del plantejament dels meus projectes, tinc clar que per a mi (cosa que no té perquè ser el millor), el que m'apassiona de tot això és, precisament, poder plantejar reptes diferents, amb objectius nous, i no sempre dominant al 100% la situació, per poder posar a prova la gestió d'un mateix en els moments d'incertesa i en els obstacles que cada aventura ens proposarà.

EL MEU EQUIP:  L'equip Mc.Rae-ProDakar ha estat genial en aquest Dakar.  El cotxe no ha donat cap problema important, i s'ha demostrat ser una gran opció per qui vulgui fer una cursa molt aventurera, englobat en un gran equip, i amb un pressupost moderat.  El grup de mecànics liderat pel seu Manager Chris Leyds ha estat a un nivell brutal.  El resultat de tres pilots de set a l'arribada és bo, però penso que no reflecteix la bona feina i el bon cotxe amb el comptaven.  Els quatre pilots de l'equip que hem abandonat, ho me fet en tots els casos per motius d'estratègia, personals o d'acumulació de problemes, sempre aliens al cotxe i a l'equip.  Els quatre cotxes abandonats anaven perfectes i han deixat de córrer en perfecte estat.  Especials felicitacions pels tres pilots que van arribar al final:  El Tim Coronel, que ha fet una cursa perfecte, i els dos argentins Pato Silva i l'Emiliano, que han lluitat com a veritables Dakarians en aquesta primera i dura participació.

Al Dakar, els mitjans de comunicació tracten bàsicament dos blocs de temes: Un es basa en l'apartat purament esportiu o de competició, on toquen els resultats de la cursa i els pilots favorits.  I l'altre tracte les histories curioses relacionades amb la prova.  En aquest darrer apartat jo encaixava a la perfecció en aquesta edició, tant per participar en un vehicle especial (Buggy - Dues rodes motrius - Sense copilot), com per haver fet l'Everest pocs mesos abans.

Amb tot això, hem tingut una cobertura en mitjans que ha permès entre els previs i la mitja cursa en la que varem estar vius, amortitzar llargament la inversió en patrocini de l'equip.

Com sempre, gràcies a tots els patrocinadors per confiar en nosaltres.

Adjuntem un dels millors vídeos que varen preparar els serveis de comunicació de la ASO (Organització del Dakar), i que es va emetre a EUROSPORT per a tot el món, i a un pilot de televisions de diferents països: VEURE VIDEO

He teoritzat molt sobre aquest aspecte, n'he escrit, ho explico en xerrades, i ara em toca aplicar-ho.  Però quan estàs en un moment de fracàs, aquest crema molt, el condemnat!  He estat un parell de dies amb baixa forma mental després de l'abandonament, però ja començo a remuntar, i espero fer-ho amb molta energia.

Sense voler ara passar-me de positiu, he de reconèixer que li veig una part molt bona a aquest final, i ara vull centrar-me en treure'n el màxim profit de l'abandonament al Dakar 2011.

Per això no vull perdre ni un segon en queixar-me ni en analitzar les possibles "excuses" que em justifiquin, sinó que invertiré les meves energies en analitzar tots els meus errors per no haver gestionat bé un moment crític en el que les circumstancies se'm van complicar molt. El què diferència l'èxit del fracàs, o a les persones que fan coses ambicioses de les que no, radica bàsicament en gestionar bé els moments ‘Clau'. Ho he vist en totes les meves aventures empresarials i esportives; i en general em sento força orgullós de com he gestionat jo mateix aquests moments. Però aquí vaig fallar. I no és que sigui greu fallar; però si que ho seria no aprendre d'aquest fallo, i dedicar-se a buscar motius externs a un mateix (El cotxe, el GPS, el Satèllit, etc...) per a tenir una versió complaent, però també poc enriquidora.

Sempre penso que les meves aventures, a part de fer-m'ho passar bé amb la pràctica de l'esport, i permetre'm conèixer gent i terres noves molt interessants, suposen una inversió per a obtenir-ne un resultat en forma d'enriquiment i aprenentatge personal important, que a la vegada puc compartir també amb molta altre gent.  Per això, encara que esportivament hagi fracassat, espero recollir molts resultats d'aquesta aventura.

Amb tota seguretat, tant a la vida professional com aventurera, em trobaré amb molts altres moments crítics en els que les circumstancies seran complicades.  I per a gestionar-los només comptaré amb la meva actitud en aquell instant clau.  Llavors espero comptar amb l'acumulació de moltes experiències anteriors positives i negatives que m'ajudin a actuar de forma encertada per a superar la situació.  I en aquestes experiències, l'aportació d'un bon anàlisi de derrotes com la que acabo d'encaixar, haurà de ser fonamental.

Amb tot això, d'aquest mal final pel Dakar 2011, no em quedo ni em al mal sabor de boca, ni amb les queixes, ni amb les possibles justificacions de les circumstancies negatives que em varen envoltar; em quedo amb les valuoses lliçons que aquesta derrota em pot aportar.

Varem agafar el seu punt GPS, i varem anar caminant amb les dues bateries dels cotxes fins el camió. Allà les varem carregar, i ens hi varem quedar a dormir fins abans de que sortís el sol, doncs així podíem aprofitar la llum per veure el pas per les dunes, doncs si ens quedàvem de nou enganxats, la bateria (amb les llums potents de nit que portàvem), es tornaria a morir.

Finalment al matí del dia 7 varem arribar bé al campament. El meu company va dir que no sortia perquè es trobava malament, li feia mal l'esquena, i no es veia en cor de fer la dura etapa següent. Jo em vaig fer revisar el cotxe ràpidament, vaig preparar el Roadbook, vaig menjar una miqueta i vaig anar per sortir pràcticament el darrer de tots els cotxes i camions... Quan anava a sortir, vaig veure que el GPS m'havia quedat bloquejat per un codi que la organització em va fer entrar el dia abans (per no creuar-nos amb els vehicles que ja sortien de l'etapa 6). Vaig anar a que me'l desbloquejessin, però amb tot el procés vaig perdre una altre hora. O sigui, que vaig sortir molt més tard que tots els últims. Darrera només hi quedava algun camió, entre ells, per sort, el nostre d'assistència en pista.

Vaig començar a tirar, i a l'arribar a les primeres dunes més sol que la una, no podia pujar per on era evident que havia pujat la majoria de gent de la cursa, doncs era un pas entre dunes molt llarg i vertical, i la sorra estava trillada de tots els cotxes i camions que ja hi havien passat. Vaig desviar-me per buscar un pas alternatiu, però em vaig anar complicant entre dunes per a intentar trobar de nou el camí correcte, i mentre intentava trobar-lo, mirant el meu Road Book, em vaig distreure un moment, i vaig fotre'm en una olla de sorra, quedant-me atrapat totalment. No m'allargaré explicant-vos el què em va costar treure el cotxe d'allà, doncs estava tot sol, apartat de la ruta i no passava ni s'escoltava cap altre vehicle... era complicadíssim. Vaig estar-hi més de 2h30, i vaig tenir de parar una estona a descansar a sota del cotxe, perquè notava que estava a punt del collapse físic per el calor, la falta de dormir, i no haver menjat gairebé res durant moltes hores.

A la poca estona d'estar encallat, vaig intentar trucar al meu camió d'assistència que hauria de passar per a prop al cap de poc temps, perquè em vingués a ajudar, però el telèfon satèl·lit no funcionava (Ja havia tingut problemes el dia abans, però l'havíem carregat de nou al campament durant el matí, abans de sortir). En aquesta estona també em vaig quedar sense corrent al cotxe, i ja em pensava que no tornava a tenir bateria, però ara no anava res i vaig pensar que amb la canya que li estava donant al cotxe per intentar sortir de la trampa on em trobava, s'hauria fos algun fusible. Vaig anar provant els fusibles fins que en vaig veure un de fos. No tenia fusible de recanvi, però vaig fer un pont directament amb una mica de cable elèctric.

Amb tot plegat, quan vaig aconseguir treure el Buggy d'allà, no sabia ben bé on estava i cap on tirar, i ja sabia que per darrera meu no quedava ni el meu camió d'assistència. Llavors, amb la intenció d'avançar jugant-me-la corrent sol a darrera de tot, i forçant la velocitat per a atrapar, com a mínim al meu camió i fer junts l'etapa, vaig intentar trobar la pista adequada. Em vaig fer un fart de voltar per aquelles dunes, i vaig trobar traces cap a tots costats, sense saber ben bé si les que seguia eren les correctes, doncs el Road Book no em coincidia per res, i el GPS no m'indicava cap punt concret (Està bloquejat per la organització, i només n'indica algun de tant en tant).

Estava fet pols i, la veritat, desbordat. A les 17h tenia 450Km. duríssims pel davant, sense ni tant sols estar a la pista correcte, i sabent que al més mínim problema em quedaria tirat del tot, sense que ningú per darrera em pogués ajudar. Vaig pujar a un punt elevat per parar una estona a reflexionar i veure si em situava, i vaig escoltar un soroll de motor no massa lluny. Eren dues motos que voltaven per allà, i vaig anar a trobar-les. Els dos motoristes estaven fent una excursió per allà. No tenien ni idea de per on podia estar la ruta correcte del Dakar, però si que em podien acompanyar fins a una carretera propera. Havia de prendre una decisió, i vaig tirar la tovallola. Vaig seguir als dos motoristes fins aquella carretera, per assegurar que no em quedava tirat i que no perdria el Vehicle al desert. Des d'allà vaig tornar fàcilment al punt de sortida del campament, i vaig anar a comunicar que estava bé i fora de cursa. Encara abans de fer-ho vaig pensar de tornar a enfilar la ruta, doncs des d'allà si que estava novament situat i podia començar l'etapa de nou.  Però la veritat és que no em vaig atrevir... ho veia impossible i massa arriscat.

Normalment apuro tant com puc, i intento no desistir per tonteries. Evidentment no sé que hagués passat si m'hi hagués tornat a posar. Igual me'n hagués sortit i tindria una història èpica amb final feliç al sarró, o pot ser m'hagués posat en un problema greu. Quan un fa aventuretes per aquests mons, no sap mai on ha de posar els límits, i sovint assolir o no assolir l'èxit està precisament en saber gestionar aquest equilibri.  Si hagués abandonat per veure les coses complicades no hagués pogut fer cim en moltes de les muntanyes que he fet, o no hagués acabat molts Dakars. Però aquesta vegada  sí que he hagut de desistir, i per això haurà estat un fracàs. Ara a pair-lo i a intentar aprendre tot el que un mal final em pot ensenyar.

Abans d'acabar vull deixar molt clar que aquest abandonament no ha estat motivat en cap cas per problemes amb el Vehicle. La situació que m'ha portat a estar fora de cursa, ha vingut provocada per una acumulació de circumstàncies, entre les que també hi ha, com és evident en aquetes proves tant dures, alguns petits problemes mecànics; però he de ser sincer, i reconèixer que el motiu bàsic del gruix de problemes que vaig patir per arribar a abandonar, van estar provocats bàsicament per errors meus. Vaig ser jo el que em vaig desviar de la ruta, vaig ser jo el que em vaig complicar la vida al posar-me en aquella trampa de sorra d'on no en podia sortir, vaig ser jo el que no va saber trobar el camí correcte després de tot plegat, i vaig ser jo el que va desistir de continuar avançant. Pot ser si que si el telèfon satèl·lit hagués funcionat, la bateria del cotxe no hagués fallat la nit abans, i el GPS no hagués quedat bloquejat abans de la sortida, tot hagués pres una altre direcció, però al final només van ser uns elements afegits que es van sumar als meus propis errors. El Buggy Mc.Rae Pro Dakar és un Vehicle molt bo, moltíssim més fiable i eficient del que em podia imaginar, i espectacularment divertit. Com la majoria de vehicles en aquesta cursa tant dura, sí que té alguns detalls a polir per fer-lo encara millor, però jo tot i haver tingut algun problema inesperat, només en puc parlar bé, o com a mínim, no vull buscar excuses en el cotxe pel meu mal resultat.

Agraeixo especialment a tots els components de l'equip Mc.Rae Pro Dakar la seva dedicació, passió, eficàcia i excel·lent tracte en tot plegat. De veritat que em sap molt greu per ells i la feinada que han fet, el que no me'n hagi sortit.

Gràcies a tots per seguir-me, pels vostres missatges de suport (que podia llegir gairebé cada dia), i espero que la propera aventura tingui millor final. Ara m'hauré d'aplicar allò mateix que sempre dic jo i que he escrit en moltes ocasions, que l'únic fracàs està en no intentar-ho... però quan un s'hi troba, en aquell moment, la veritat és que el deixa a un molt fet caldo...

- Tenen problemes amb el cargol de suport de la barra de direcció des de l’inici de la cursa. Durant l’etapa 3 això el va obligar a anar molt a poc a poc i inclús a parar en alguns moments, perquè el camió d’assistència pogués reparar-li. Per tant ha de conduir amb prudència per no forçar el motor.

Esperen que d’aquí a dos dies arribin peces de recanvi d’Holanda.

- Durant l’etapa 4 (5-01-11), l’Albert va decidir conservar el motor i avançar d’una manera constant, fent les mínimes parades, però va fer un error de navegació i va perdre’s unes dues hores, malgrat tot va seguir mantenint la seva posició al voltant del número 104, en la classificació general.

L’anècdota del dia va ser que va trobar-se a l’estrella del “canal Cuatro” Jesús Calleja que estava esperant al seu camió d’assistència, Calleja va aturar-lo i li va demanar en anglès si tenia aigua, l’Albert va contestar-li en castellà i van estar fent broma sobre la carrera davant les càmeres que el segueixen en tot moment. L’Albert va quedar  sorprès de la professionalitat de Calleja. Quan tinguem el link del vídeo us informem.

L’Albert està animat, tot i que reconeix que el Buggy, al ser un prototip no té la fiabilitat d’un cotxe de curses habitual, confia plenament en que acabarà, però costarà.

El canal de TV. de l’ASO  (organització del Dakar) ha penjat un vídeo a la seva web on entrevisten a l’Albert i es veuen imatges seves en cursa, podeu veure-ho a :

Ens informa que ha perdut 3 hores i mitja a la pista per culpa d'haver trencat el cargol de la barra de direcció davantera. No tenia el recanvi, hi ha hagut d'esperar al camió d'assistència, que venia molt retardat per a poder reparar i continuar en cursa.

L'avaria ha estat per una tonteria totalment inesperada: Mentre reduïa molt la velocitat tot fent-se a un costat per deixar passar a un vehicle més ràpid, un altre cotxe que anava al darrera ben enganxat no ha vist a l'Albert al costat de la pista i li ha donat un cop fen-lo sortir de la pista i ensopegant amb un roc que li ha trencat el suport de la barra de direcció.

Una vegada reparat amb l'ajuda del camió, li quedaven 120 Km. per l'arribada del tram especial, que han estat un veritable calvari per l'Albert, doncs rodava amb el seu petit Buggy al mig dels camions, en unes pistes estretes pel mig de bosquets d'arbres que no deixaven marxar la pols. La visibilitat era penosa i de vegades nulla, i els camins estaven farcits de roderes amb pols acumulada (Fesh-Fesh), i això li han fet etern, dur i molt perillós el poder arribar a la fi.

Finalment, tot i estar ara en una posició molt retardada, com a mínim ha pogut salvar el tema i no quedar fora de cursa...

Demà tenen una etapa llarga, amb gairebé 300Km. d'enllaç i 500Km. de tram especial. La missió de l'Albert és remuntar el màxim de posicions possibles per a no sortir massa barrejat amb els camions el següent dia... Però això s'haurà de gestionar bé, doncs remuntar posicions vol dir anar rapidet i, amb això prendre certs riscos que, en un moment o d'altre el poden deixar fora de cursa...

Jo intentaré fer cròniques tots els dies que pugui, però per si de cas, ja hem organitzat amb les persones que m'ajuden a gestionar la Web des de Barcelona, perquè elles puguin actualitzar la pàgina directament només parlant amb mi per telèfon, doncs molts dies em serà del tot impossible de dedicar una estona a escriure jo mateix el text.

De moment tot bé, però conscient de que això tot just comença. Avui hem fet la primera especial del Rally, i m'ha anat molt bé.  Fer un 49è de la general i anar segon de la categoria Buggy Light, no és un mal començament, tenint en compte la de "pepinos" que hi ha corrent aquesta cursa entre els 150 participants en cotxe.

Jo m'he trobat molt bé navegant i pilotant tot sol, i tot i fer anys que no portava jo mateix el llibre de ruta, m'hi he adaptat de seguida i de forma molt natural.  D'alguna cosa ha de servir haver navegat sol en moto dos anys, i com a copilot uns altres dos.

L'especial d'avui era rapidíssima en un 50%, i molt revirada, tot crestejant constantment turonets, l'altra part. En alguns moments anàvem molt ràpid tot just al costat de tallats de muntanya molt perillosos. El Buggy ha anat molt bé, tant a nivell mecànic com pel què fa al pilotatge. La veritat és que aquest bitxo si el tema no és massa complicat, és divertidíssim.

La peculiaritat de l'etapa va estar en l'aigua. Literalment en varem tenir per baix i per dalt. Per baix, perquè varem creuar molts rius, i tenint en compte que el nostre cotxe és baixet i no té vidres, doncs ja us podeu imaginar com sortia d'empapat de cada creuament d'aigua. I per dalt, perquè a la part final de l'etapa es va a posar a ploure de valent, i ja va fer que arribéssim al final totalment xops i bruts. Al menys en moto quan et mulles, la cosa es soluciona ràpid, però amb el buggy queda tot moll i brut per dintre, i és un pastel del 15 per a recuperar-ho tot.

Demà tenim una etapa de 764 Km., dels quals 324 son d'especial. La ruta no preveu dificultats especials més enllà de ser molt ràpida i de suposar un perill per la pròpia velocitat tenint en compte el terreny per on passa. Més que guanyar posicions, el que importa aquests dies és no quedar-se massa endarrera, però sobre tot mantenir el cotxe intacte per quan comenci la duresa de veritat.

Tenir al davant gairebé 10.000 Km. amb la duresa més extrema que es pot imaginar per avançar-hi amb vehicles de motor, i prendre la sortida enmig d'una multitud totalment desbordada al cor de la capital d'Argentina, és impossible que deixi indiferent a ningú.

Aquí a Argentina es viu el món del motor amb veritable passió, i el seguiment que en fan del Dakar és allucinant. Passàvem pels carrers de Buenos Aires, i gairebé no podíem avançar de la gentada que ocupava cada racó.

L'etapa d'avui no tenia tram especial, i per tant, només hem hagut de recórrer 377 Km. d'enllaç fins a la ciutat de Victoria.  Ha anat bé de rodar sense pressió uns quants Km. per acabar de posar les coses a punt i anotar alguns detalls que encara polirem avui al vespre al campament, per tal d'afrontar al 100% l'etapa de demà, on si que les coses ja es posen seriosament.

La segona etapa, del dia 2 de gener, consta d'un enllaç llarguíssim de 566 Km., i una especial de 192 Km. per pistes molt ràpides.  La ruta cronometrada de demà, és gairebé de Rally més que de Raid, i a més coincideix exactament amb una etapa de l'any passat.  Per això, tant els pilots que venen del món del Rally (com el Carlos Sainz), i que a més la varen fer l'any passat, volaran.  Nosaltres amb el Buggy també podem anar força rapidets, però anant molt en compte perquè aquí qualsevol errada es pot pagar molt cara.

Recordem que normalment, cada etapa del Dakar consta de dos seccions:  Els trams d'Enllaç, on sempre es circula per la ruta més fàcil i evident per anar d'un punt a l'altre, no son cronometrats, i només compta un temps màxim que, de ser superat, suposa una penalització; i els Trams Especials, que és on hi ha la veritable cursa:  Son cronometrats, busquen la màxima dificultat en el recorregut, i suposen la real duresa del Dakar.

A partir d'ara intentaré anar mantenint actualitzada la web a diari bé directament, bé a través de la gent que m'ajuda en tots els temes de comunicació; però ara entro en zona ‘Incerta', i segons com es compliqui la cosa, igual hi haurà algun/s dia/es que no podrem actualitzar la informació de la web.  També la podeu seguir per la pàgina oficial del Dakar: http://www.dakar.com/

Arribar a superar aquesta etapa no ha estat gens fàcil, i hem estat treballant a tope durant dos dies per a poder deixar tota la mecànica en condicions d'afrontar la cursa de motor més dura del món.  Val a dir que estic molt satisfet de formar part de l'equip "Mc.Rae - Pro Dakar", doncs son un grup molt entusiasta amb la seva feina, altament eficient, i d'una facilitat de tracte impressionant.

És una situació curiosa, que ja he experimentat en moltes altres aventures, el fet de trobar-se envoltat de molta gent que acabo de conèixer, i que durant un pilot de dies, seran fonamentals per mi i perquè pugui superar el repte que tinc pel davant.  A part del Chris Leyds, el cap de l'equip, al qui conec del Dakar 2001, i del meu mecànic Shack que vaig conèixer fa 3 mesos a Amsterdam, a la resta de l'equip tot just l'he vist per primera vegada fa dos dies aquí a la capital argentina.  El grup es divideix en dos parts molt clares:  Una gran majoria d'holandesos (Mecànics, Camioners i cap d'equip), i una altra banda argentina (els tres pilots, alguns assistents i gent de comunicació que els segueix a totes hores).  I entre mig de tots, hi ha un catalanet solet, que va al seu rotllo, es fa amb tothom, i li toca fer de traductor tot sovint.

Avui tanco un any intens i apassionant en quant al balanç d'aventures vitals; i demà n'inicio un altre participant al Dakar afrontant-hi una sèrie de reptes nous i que em motiven moltíssim.

Aprofito doncs per a desitjar a tothom qui em segueixi d'una manera o altre, que tinguin un nou any ric en experiències.  En aquestes dates sempre s'acostuma a fer una mica de balanç i a establir uns certs propòsits pel següent exercici.  Però de vegades passa que el dia a dia se'ns menja, i després de reis, ens en hem oblidat de que érem nosaltres els principals i primers causants dels propòsits que ens havíem fet.  Per molts problemes que hi hagi, per molta incertesa que ens envolti, i per molt complicades que siguin les circumstancies de cada ú, el cert és que el nostre futur encara no està escrit; i tots disposem d'una llibreta en blanc per a redactar-lo segons volem que segui.  Així doncs, des d'Argentina, i a punt d'endinsar-me en una apassionant aventura, us desitjo que gaudiu escrivint el vostre quadern d'història personal dia a dia.  Que tingueu un feliç 2011.

Ara ja tot hauria d'estar a punt, i només ens queda el pas definitiu de superar les verificacions, per tenir el cotxe al parc tancat, i a punt per sortir dissabte cap el que serà el meu primer Dakar amb Buggy monoplaça, el meu primer Dakar Sudamericà, el meu primer Dakar com a concepte pur d'aventura, i el meu primer Dakar conscient.

Espero i desitjo poder penjar demà en aquesta WEB una foto del meu Buggy ja a dins del parc tancat final.

Per sort, estem ubicats en unes installacions de luxe per a poder posar a punt els vehicles. Ens han deixat treballar al centre de competició J.P.Racing, que és la més gran infraestructura de cotxes de curses de tot sud Amèrica. Gràcies a que corren amb nosaltres tres pilots Argentins molt coneguts i famosos dins del món dels circuits, i que formen part de l'estructura de competició de J.P.Racing, podem utilitzar aquest complex com si fos a casa nostra. Tenen molt espai per treballar, taller de pintura i rotulació, de soldadura, de manipulació mecànica i torneria, tot tipus de recanvis i material, un restaurant, un SPA amb Gimnàs inclòs, i una piscina brutal. La veritat és que jo no havia vist mai unes installacions d'aquest nivell. Gracias "Legión Argentina"

Per altra banda, la preocupació principal ara mateix aquí, és la vaga de subministradors de combustible.  En aquests moments és molt difícil trobar benzina (que és el què utilitzem amb els nostres buggys), i només hi ha disponibilitat de Diesel o Gas.  Suposem que això s'haurà solucionat abans de començar la cursa, doncs afecta a tota l'Argentina, i seria un problema de grans magnituds. I jo que em pensava que la part de sorpreses i Caos només formava part del Dakar Africà!!

Demà, si tenim benzina, anirem a provar els cotxes en un circuit de terra que hi ha a prop de J.P.Racing.

Entre altres coses que vagin sortint, el nostra programa serà el següent:

- Dimarts 28: Relax i adaptació a l'ambient i les temperatures de Buenos Aires.

- Dimecres 29: Rotulació del Cotxe, revisió de detalls del vehicle, i Curs de reparacions mecàniques d'emergència en pista amb tota l'Escuderia.

- Dijous 30: Reunió general amb tot l'equip al complert, per a revisar la coordinació i organització de la logística de la cursa.

- Divendres 31: Verificacions tècniques i Administratives

- Dissabte 1 de gener: Sortida del Dakar 2011

Amb tota la freqüència que ens sigui possible, i amb l'objectiu de fer-ho a diari, anirem actualitzant aquesta WEB per a que tothom qui vulgui, pugui anar seguint puntualment el que donarà de sí aquesta nova aventura.

Igual que varem fer per la meva darrera expedició a l'Everest, hem fet un acord de patrocini tècnic perquè l'SPORT sigui el nostre diari oficial per aquesta nova aventura.

Diàriament hi enviaré les meves cròniques, comentant tant el que em passa a mi dins la meva peculiar participació, com la meva visió de la cursa des de dins.  Ells ho aniran publicant sempre en la versió digital del diari, i també en l'edició en paper sempre que ho considerin oportú.

Des de finals d'octubre la Camila ha sortit a diferents mitjans de comunicació tant destacats com poden ser La Vanguardia o TVE.  El dimarts dia 30 de Novembre l'hi van fer un súper homenatge al centre sanitari Vall d'Hebron (Barcelona), en motiu del dia del voluntariat.  I justament el darrer dilluns varem coincidir els tres, per primera vegada en un mitjà de comunicació, unint els nostres tres perfils a partir del nexe comú que suposa la música en general i la cançó de la Camila en concret.

A les fotos podeu veure alguna imatge d'aquesta entrevista al programa "La Segona Educació" de COM RADIO, que podeu escoltar clickant AQUÍ

Igualment, qui vulgui escoltar la primera cançó de la Camila, titulada "LO PUEDO CONSEGUIR", pot trobar-la al seu lloc web de MySpace: www.myspace.com/camilavargasmusic , o directament clickant AQUÍ

Això si, quan escolteu la cançó només us demano que ho feu amb una mica de tranquillitat, i us concentreu una mica en la seva lletra, tot pensant que ha estat escrita, musicada i cantada per una nena de 15 anys que només té un 20% de capacitat pulmonar, i que està pendent de que li trasplantin un pulmó en qualsevol moment, com a única alternativa a sortir d'un perill letal a la seva vida, i per a poder millorar mínimament la seva qualitat de vida.

El proper 1 de gener prendrà la sortida a la cursa de motor més dura del món, després d'haver completat el projecte ‘7 Cims', escalant els cims més altes de cada continent, amb la culminació de l'Everest el darrer mes de maig.  Als reptes que ve realitzant habitualment, i als projectes d'escalada, ara vol afegir-hi una experiència viscuda des d'un altre nivell, en una cursa que coneix molt bé, per haver-hi participat dues vegades en moto i cinc en cotxe.

Encara que Albert Bosch ha fet ja 7 Dakars, per molts motius, aquest l'afrontarà com una primera participació, per tots els valors i conceptes nous que formaran part del seu projecte:

Evidentment a Madrid no conec tanta gent com a Barcelona, i no em puc permetre ser tant ambiciós a nivell de convocatòria com en la presentació que es va fer el darrer 28 d'Octubre; però espero que entre els meus contactes, els de Strategycomm (La meva agència de Premsa), i la pròpia Editorial URANO-EMPRESA ACTIVA, aconseguim un bon Quòrum per aquest acte.

Sigui com sigui, llançar-se a fer un acte públic, sempre suposa un petit risc, però aquesta és l'essència de qualsevol fet emprenedor que persegueixi assolir els objectius que ens hem proposat.

La collaboració amb PASCH abastarà de forma transversal totes les activitats esportives en les que participaré durant el proper any, i també l'aprofitament de sinèrgies de tot tipus que puguem aportar-nos mútuament a nivell de visibilitat i relacions (Conferències, Actes públics, Premsa, Relacions professionals, etc.)

Aquest patrocini respon a la voluntat de l'empresa de gestionar relacions comercials i de comunicació a través de formules diferencials i novedoses respecte a les habituals al sector.

PASCH és una empresa espanyola gairebé centenària (Fundada l'any 1913), amb oficines a Bilbao, Madrid, Barcelona i Lisboa, i especialitzada en la venda i manteniment de motors i equipaments de grans potències i prestacions pel sector Naval, Ferroviari, Energètic i de Mineria.

A la foto estem amb Antoni Puig, director de l'oficina de Barcelona, en el moment de signar l'acord de collaboració.

La primera aventura on compartirem imatge amb PASCH, és el proper Dakar que començarà a Buenos Aires el dia 1 de gener.

Més informació: http://www.pasch.es/

El nostre objectiu està claríssim:  No guanyarem res, però viurem una experiència brutal i ens farem un fart de riure tots junts tant fort, que haurem d'entrenar molt fent abdominals per a no tenir agulletes als muscles de l'estomac.

Aprofitant el pont de la Constitució, dimarts varem fer el primer entrenament ‘oficial' tots junts, amb la única excepció de l'amazona del grup (la Cristina), que per motius laborals no ens va poder acompanyar.

Una corregudeta de 65 Km. en una jornada per anar des de Tavèrnoles (Vic) fins a Girona en unes 7 hores no deixa de ser una pallissa agradable i molt productiva per a preparar un ultra-marató com la Marathon des Sables.

Sortint a les 6h del matí de prop del Parador de Sau, recorrent tot el pantà de Sau, de Susqueda i del Pasteral, per arribar a la Via Verda que va entre Olot i Girona, i arribar aquesta ciutat a les 14h després d'un descans/esmorzar d'una horeta a mig camí.

Jo faig forces coses durant l'any, i algunes les comparteixo amb amics i d'altres les he de preparar tot sol.  Per això puc valorar perfectament l'extraordinari valor afegit de fer coses especials amb companys propers, podent així exprimir molt millor els 360º de l'experiència que suposa preparar i viure un gran esdeveniment.

Hi anirem a mitjans de febrer amb el David López, el Miquel Noguera, l'Arcadi Romera i l'Eric Segui.  La nostra intenció és poder fer-la amb skis, i gaudir d'un descens magnífic des d'aquest volcà de 3.322 metres, des d'on podrem veure el mar mediterrani als nostres peus.

L'Etna és un dels volcans més actius del món, i està gairebé sempre en constant erupció.  Tot i que a voltes pot ser molt destructiu, no està considerat com un volcà particularment perillós, i milers de persones viuen al seu voltant.  La fertilitat de la terra volcànica fa que l'agricultura extensiva, amb vinyes i horts, ocupi molta part de les valls del costat de la muntanya.  Degut a la seva recent activitat volcànica, i a la seva població, l'Etna ha estat designat com un dels 16 volcans de la dècada per les Nacions Unides.

Una nova aventura sense massa pressió, a prop de casa, i amb un encant especial per a recordar des d'allà totes les experiències i emocions viscudes a l'Everest gairebé un any abans.

VEURE EL BOOKTRAILER

Exemple de Banner a la web de "Emprendedores": www.emprendedores.es

El llibre tracta vint histories exemplars d'esport adaptat.  Totes els casos tenen molta força i estan magníficament descrits per la ploma del Sergio; però en destaco el capítol dedicat al Pep, per la seva vida dedicada al món de les curses de motor, tant abans com després de l'accident que als 18 anys el va deixar assegut per sempre en una cadira de rodes.

Fins aquell moment es dedicava al trial, i havia arribat a fitxar com a pilot oficial d'una de les marques més punteres del moment.  Des d'aquell accident, es va dedicar a recuperar-se mentalment, i a reorientar la seva vida de manera que podés continuar lluitant per viure les seves passions.  Ha estat campió d'Espanya de Raids en diferents categories, sempre competint contra pilots sense cap discapacitat, doncs en motor no hi ha categoria d'esport adaptat.

El moment culminant de la seva vida esportiva ha estat participar al Dakar en tres ocasions.  I molt especialment a l'any 2000, quan varem fer plegats (ell com a pilot i jo com a copilot) el rally Dakar, essent el primer espanyol en cadira de rodes que afrontava la cursa més dura del món del motor, i convertint-nos en el primer equip de la història en acabar el Dakar conduint només amb les mans.

Fa molts anys que ens donem suport mutu en diferents activitats; els 3 Dakars d'en Pep sempre han estat fets a partir d'equips que he muntant jo juntament amb el meu soci/amic Rafael Galán; i actualment acabem de tancar un acord de patrocini amb la Fundació Grup Sifu, Enginyeria IM3 i Driving Events, perquè el Pep pugui córrer tot el Campionat d'Espanya de Raids 2011.  L'objectiu pel proper any és simple: Intentar assolir la victòria absoluta!!  Gairebé res, veritat?  ¿I algú creu que el Pep és un "Discapacitat"?... ¿O més aviat hauríem de considerar-lo un "Supercapacitat"?

Us recomano insistentment aquest llibre... i us convido a reflexionar sobre una de les frases més potents que penso que mai es deuen haver escrit:  "Nosaltres no podem triar les circumstancies, però si la nostra actitud davant les circumstancies"...  I els 20 exemples de "Vides sense límit" en son un clar exemple.

TÍTOL:  VIDAS SIN LÍMITE

AUTOR:  Sergio Fernández Tolosa

EDITORIAL:  SAGA/Editorial

ISBN: 978-84-937704-7-1

Amb la Unió Excursionista vaig fer una conferència sobre el projecte dels ‘7 Cims', i seguidament es va fer el sopar de germanor, amb uns 70 assistents de totes les edats.  En aquest acte es va fer entrega dels diplomes que acrediten els socis que han fet algun cim de més de 3.000 metres, de les insignes als socis que fan 25 i 50 anys d'antiguitat, i a mi em varen regalar un "Piolet" de fusta commemoratiu (a l'estil del ‘Piolet d'or'), per commemorar la culminació del projecte d'escalar els cims més alts de cada continent.

Tot plegat, uns moments magnífics, on un constata la importància de formar part d'un collectiu, de ser conscient de quins son els teus orígens, i de poder compartir les teves aficions amb gent que estima l'esport i, sobre tot, de veure la illusió, energia i compromís de totes les persones que gestionen aquestes entitats sense esperar-ne a canvi res més que la satisfacció d'haver fet alguna cosa positiva pel poble, per l'esport que més els hi agrada, i per aportar un granet de sorra a fer que la convivència i el benestar de la nostra societat sigui una mica millor.

Hi esteu tots convidats.  Podeu veure a sota la invitació amb tots els detalls. S'hi pot apuntar tothom qui vulgui, però és necessari confirmar al telèfon 93 590 18 80.

L'acte es farà al Museu de la Xocolata de Barcelona, Carrer Comerç, número 36 (Zona del Born), a partir de les 18h.

VITAE és un laboratori de productes nutricionals i plantes medicinals que té com a missió oferir seleccionats productes naturals de la més alta qualitat que aporten importants beneficis per a la salut, amb l'objectiu d'ajudar a mantenir i allargar un estat de salut òptim que permeti gaudir d'una vida plena i activa.

Als qui us agradi l'esport de córrer, als qui us agradi la natura, als qui us agradin les experiències curioses o, senzillament, als qui vulgueu passar una bona estona llegint sobre una historia propera, real, i carregada de dosis d'èpica i humor, us garanteixo que no us decebrà.

Com que jo faig tantes coses diferents, soc conscient de que he de pagar el preu de no poder anar massa a fons en cadascuna d'elles, i per això valoro la feina que fan esportistes com el Jaume, doncs no solament destaquen de manera especial en el seu esport, sinó que, com és el seu cas, ho saben comunicar de forma amena, i amb molta qualitat.

Per qui estigui interessat en assistir a alguna de les xerrades, sempre de temes diferents, detallo el calendari a continuació.

Aquest dissabte dia 13 a les 18h, començo el lio amb una conferència sobre el projecte dels "7 Cims", englobat dins de la fira del "Mercat de Muntanya Activa de Vic", que es celebra els dies 12, 13 i 14.

És una bona ocasió per fer una visita a una fira molt interessant, i poder acompanyar-me en el repàs d'un magnífic viatge pel món i, si voleu, assistir també a alguna de les altres conferències molt interessants de la Fira.

Conferències més properes:

• 13 Novembre - 18h - Vic (Barcelona): "Els 7 Cims" - Mercat de Muntanya Activa de Vic - http://www.mercatdemuntanya.org/

• 18 Novembre - 19h - Igualada (Barcelona): "L'Actitud, motor de canvi" - Congrés ‘Guanyem el Futur' - http://www.gcarles.es/

• 21 Novembre - 10h - Calldetenes (Barcelona): "L'Aventura de Viure" - IX Setmana de la Ciència i II Congrés Científic Internacional de Calldetenes - http://www.calldetenes.cat/

• 21 Novembre - 19h30 - Calldetenes (Barcelona): Taula Rodona "L'Home i la Terra" - Amb Tomàs Molina (Meteoròleg de TV3), Àngel Ferrer (Catedràtic Emèrit de la Universitat de Kioto), i Pere Tremolosa (Coordinador Científic). - IX Setmana de la Ciència i II Congrés Científic Internacional de Calldetenes - http://www.calldetenes.cat/

• 22 Novembre - 19h - Selva del Camp (Tarragona): "El Espíritu de Aventura y la Empresa" - Amb Luis Moya (Copilot de Rallys), Luis Enrique (Jugador de Fútbol) i Gemma Mengual (Campiona de Natació Sincronitzada) - Business & Talk Club - http://www.mpbtc.com/

• 26 Novembre - 12h30 - El Vendrell (Tarragona): "Gestió en un món d'Incertesa" - 17è Congrés de Fires de Catalunya - http://www.fefic.com/

• 27 Novembre - 19h30 - Sant Joan de les Abadesses (Girona): "Els 7 Cims: Un viatge apassionant pel món" - Jornada anual de la Unió Excursionista S.J.Abadesses - http://www.uesantjoan.com/

• 30 Novembre - 19h - Barcelona - "Jungle Marathon - Una marató extrema a la selva amazònica" - Convoca VITAE al Museu de la Xocolata de Barcelona - http://www.vitae.es/

• 15 Desembre - 20h - Madrid: "El Espíritu de Aventura" - Presentació del llibre a Madrid - Club Zayas/Asociación Cultural - http://www.zayas.net/ 

Resultats:  El casc partit (podeu veure'l a la foto adjunta), una súper hematoma i rascada a la cama i el braç, i una luxació potent a la unió entre la clavícula i l'espatlla.  Sortosament i inexplicablement (per la trompada que he patit), no tinc res trencat.

Ara a relaxar-me uns deu dies per a recuperar, i a reflexionar que ja va bé que de tant en tant tinguem un susto, doncs si no sovint oblidem que qualsevol activitat que fem, comporti o no molt risc aparent, pot ser perillosa si no estem a l'aguait.

Tots els corredors saben que venir aquí només és pel simbolisme que suposa, doncs ni el recorregut és massa maco, ni permet fer un temps personal massa bo.

Jo vaig completar els 42,195 Km. en 3 hores, 15 minuts i 8 segons.  I us asseguro que vaig córrer com un home boig.  Sense voler fer el fantasma, diré que n'estic segur que tal com vaig anar, hagués pogut estar entre 3h5 i 3h10 en una Marató més plana.  L'any passat vaig fer la meva primera Marató d'asfalt a Madrid amb 3h12', i vaig córrer amb molta menys potència i constància que aquí.  Estic molt satisfet del temps assolit a Atenes, i tinc clar que la propera Marató voldré demostrar que això que he dit és possible, i intentar baixar de les 3h10...  I fer-ho al meu estil:  Sense entrenar per fer la Marató, i només aprofitant el volum d'entrenament que m'aporten altres curses properes, com era, en aquest cas, la Jungle Marathon.

El meu amic Jordi Vila també va acabar, tot i que se li van indigestar una mica més les pujades d'aquesta terra, creuant la meta en 3h49'36".  Ell es prenia aquesta cursa com una part de l'entrenament que ha de fer per la seva primera participació a la "Marathon des Sables", en la que compartirem equip el proper mes d'Abril.

Ara, tot i que el recorregut era dur i força lleig, també he de dir que entrar al "Panathinaikon Stadium" del centre d'Atenes, tot just al costat de l'Acròpolis, després de completar la Marató en el seu recorregut original, és una experiència que tot Runner hauria de viure al menys una vegada.  I poder-ho fer just l'any en que es commemora el 2.500 aniversari de la llegenda, serà un record per tota la vida.

Correrem unes hores absolutament connectats amb la història, celebrant un aniversari impossible d'igualar en qualsevol altre esport.  Fa 2.500 anys que es va produir 2.500 anys d'aquell fet, que va originar i donar nom molts segles més tard la més mítica de les curses: La Marató.

Hi ha diverses llegendes que envolten la història de la batalla de Marató.  Una de les que té més sentit i que més m'agrada, diu que, a Atenes, les dones estaven esperant a saber si els seus marits guanyaven o perdien la batalla que es feia a l'esplanada de Marató, perquè els seus enemics perses havien jurat que després de vèncer als grecs, anirien a Atenes a saquejar la ciutat, violar a les dones i sacrificar els nens.  Els atenencs van decidir llavors una cosa tremendament radical:  Si les dones no rebien les noticies de la victòria abans d'una hora determinada del dia assenyalat, serien elles mateixes les que es suïcidarien per evitar la humiliació dels seus enemics.  Varen guanyar els grecs, però més tard del què estava previst.  Si no enviaven notícies immediates a Atenes, tornarien i no trobarien vives les seves dones.  Per això el màxim general grec va decidir enviar urgentment un missatger, el Filípides.  Va córrer sense parar durant hores, va arribar abans de l'hora límit, i abans de caure mort de cansament, només va poder pronunciar una paraula: NIKÉ (Victòria).

Tot corredor de fons aspira a fer una vegada a la vida la Marató d'Atenes, i el meu amic Jordi i jo farem realitat aquest somni, justament l'any en que es celebra un aniversari màgic per aquest i per a qualsevol altre esport.

Tot just fa dues setmanes que vaig acabar la JUNGLE MARATHON (222 Km. en 6 etapes per la selva amazònica).  Muscularment em trobo força bé, però l'estat dels meus peus encara acusa el càstig extrem al que els vaig sotmetre a la selva, corrent sempre moll i brut.  Les butllofes encara no estan cicatritzades del tot.  Si fos qualsevol altre cursa, ni em plantejaria de participar-hi.  Però aquí tinc la plaça reservada des de fa 10 mesos, i no em penso perdre aquesta ocasió per molt mal que em facin els peuets durant la prova.  Si el Filípides va morir per poder comunicar la Victòria a la seva gent, bé podré aguantar jo una estona de dolor per a fer-li honor a la seva gesta i gaudir moltíssim celebrant un moment tant especial envoltat de milers de corredors de tot el món. Serà una magnífica ocasió per aplicar aquella màxima que diu: "El dolor serà inevitable, el patiment una opció".

En Jordi i jo tenim la nostra particular cita amb la història.

Per tant, els que no pugueu assistir a la presentació i hi tingueu interès, podreu veure-la en directa només entrant en aquesta WEB a les 19h30 del proper dijous dia 28 d'octubre.

Fa temps que estem en converses amb aquesta plataforma de TV On-Line per a fer un canal propi de TV, però de moment el tema no ha avançat perquè ni penso que tinguem prou contingut d'una manera constant, ni volem comprometre'ns en un projecte que ens porti massa feina pels recursos dels que disposem per a moure tota la comunicació del projecte.

Sigui com sigui, això és una mostra més de les possibilitats que ofereix la tecnologia de cara a la comunicació i promoció de qualsevol projecte, sigui empresarial, esportiu, cultural o social.

Veure la presentació

Us animo a llegir-lo i a endinsar-vos en una intensa reflexió sobre el fet emprenedor, en aquest cas enfocat bàsicament a l'àmbit empresarial, però interpretable també en moltes altres vessants de la vida; i illustrat amb molts exemples d'experiències viscudes en primera persona tant en el món de l'aventura emprenedora com de l'aventura esportiva.

El proper dijous dia 28 a les 19h30 es fa la presentació a la llibreria BERTRAND de Barcelona (Rambla Catalunya, 37), on apart de mi, hi intervindran el SERGIO BULAT, Editor d'EMPRESA ACTIVA, i NANI ROMA, pilot de Rally-Raid, i primer espanyol en guanyar el Ralli Dakar.

Fa molt de temps que estic treballant en aquesta nova aventura literària, i esteu tots convidats a compartir aquest moment de la seva posada en escena.

Fins dijous 28 a tots els qui us pugueu acostar.

És la primera vegada que un equip català o espanyol guanya aquesta dura prova, i això ha estat possible per la solidesa de tots quatre components durant les 6 etapes de les que constava la cursa. En Xavier i en Jaume van estar des del primer dia fins el darrer, corrent junts i dominant el segon lloc individual de la general; mentre que el Cyrus i l'Albert han anat escalant posicions a mesura que avançava la competició, situant-se a la cinquena i sisena posició final, a l'arribada a Alter do Chao, a la província de Parà, de Brasil.

Aquesta ultra-marató, comporta unes circumstàncies molt especials i complexes pels participants, que van molt més enllà de la pura capacitat atlètica: S'ha de ser totalment autosuficient durant la setmana que dura la prova; es corre sempre amb els peus molls i bruts de fang i sorra, amb els conseqüents problemes de butllofes i de mal als peus; es necessita una aclimatació i resistència especial a la forta calor i elevadíssima humitat de la zona; s'han de controlar els riscos que suposa la pròpia fauna de l'àrea, etc...  Tot això, ha possibilitat que anéssim superant altres equips teòricament més forts en la part purament atlètica.

El frec a frec amb un equip de l'armada britànica va durar fins a la quarta etapa; però a la cinquena especial, i etapa reina de la prova, de 89 Km. Non Stop, el Cyrus i l'Albert varen poder superar als dos millors britànics del grup perseguidor, i treure'ls-hi suficient avantatge per assegurar ja el primer lloc final d'Equips. Gairebé 18 hores sense parar aquell dia, i uns peus destruïts per les butllofes, van valer la pena per aconseguir un objectiu que ni ens havien plantejat al inici.

Val a dir que a la web oficial de la prova, ahir hi havia una errada que ja ens van dir que sol.lucionaríen, al posar la classificació d'equips, doncs sortim segons darrera un equip Brasilè; i es tracta d'un equip de la zona de Parà (On es fa la cursa), que si bé feia el mateix recorregut, no puntuava en la nostra cursa, doncs ells, al ser tant coneixedors del terreny, sempre guanyarien per escurçar les rutes que coneixen perfectament, o per no portar tot el material necessari per ser autosuficients, al conèixer la gent local que els hi podia subministrar menjar, etc...

A les primeres posicions de la cursa només es van colar l'Americà Andrew Block, primer a nivell individual, i el Xilè Martín Chinchilla, quart a nivell individual, doncs el tercer lloc va quedar desert degut a que el Jaume i el Xavier varen compartir la segona posició conjuntament.

Els quatre components de l'equip estàvem exultants a l'arribada de la darrera etapa, que tenia 32Km. i remuntava la platja del riu ‘Tapajos'.

Us agraïm moltíssim el seguiment que ens heu fet a través d'aquesta web, i tots els missatges de suport que ens heu anat passant.

Algun comentari ràpid de cada un dels quatre gats de la selva (JUNGLE.CAT):

Xavier Marina: "És increïble. Havia entrenat molt i tinc ja molta experiència en curses de molt llarga distància i per etapes, però no pensava que podéssim assolir aquest magnífic resultat, tant a nivell individual com a nivell d'equip. I aquí hi corria gent molt forta, però la majoria ha anat de més a menys cada dia, mentre que nosaltres hem estat molt constants"

Jaume Tolosa:  "Fer segon a nivell individual, juntament amb el Xavi, i guanyar la cursa com equip és més del que podíem somiar a l'inici. Tot l'equip ha funcionat com un rellotge i no hem defallit en cap moment. Anar sempre junts amb el Xavi ha estat un gran encert, doncs la seva velocitat i la meva constància han servit per mantenir ritmes molt alts tots els dies i en qualsevol tipus de terreny. Vaig fer segon a la Transahariana el mes de març, ara segon aquí a nivell individual i primer com equip. Estic emocionat."

Cyrus Parvine: "Suposo que des de fora és difícil de valorar el què hem aconseguit. Però tinc els peus plens de butllofes obertes, i els muscles triturats. Per mi aquesta cursa no és la més dura físicament que he fet, però psicològicament, per la duresa de l'entorn i, en el meu cas particular, controlar la meva fòbia a les papallones, m'han suposat fer la meva cursa més dura.  Sense dubtes, la meva ja àmplia experiència en curses de molt llarga distància m'ha servit molt tant físicament com mentalment, per poder mantenir-me sempre en les posicions capdavanteres. No penso tornar a aquest infern, però estic molt orgullós d'haver-ne sortit amb aquest resultat, el millor que mai he assolit"

Albert Bosch: "Justament avui fa 5 mesos que vaig fer el Cim de l'Everest, i celebrar-ho amb aquesta victòria, i un 6è lloc a la classificació individual, és fantàstic. Els meus tres companys son corredors purs que només entrenen aquest esport, per això anaven a competir a fons, i això m'ha forçat a mi també a tirar el més fort que he pogut; a més, em va costar molt recuperar la forma física al tornar de l'Everest, i em preocupava arribar malament a aquesta cursa.  Estic molt content perquè, tot i tenir els peus destruïts, he anat reaccionant molt bé a les dures condicions de la selva"

Envien una abraçada a les familias i amics.

Felicitats Campions!!!

Seguirem informant.

En Jaume i el Xavier continuen al seu lloc (2n. i 3er), i si no passa res demà a l'etapa llarga, aquests serien els llocs que haurien de tenir al final, doncs la diferencia que porten al quart classificat ja és de més d'una hora...  i atrapar aL 1er, si no li passa res greu, és molt difícil, doncs el tenen també a més d'una hora. El Xavier està perfecte tant a nivell de forces com d'estat físic (cap problema en lloc). El Jaume va molt bé a nivell de forces, i amb una butllofa empipadora al peu.

En Cyrus i Jo hem tornat a fer junts tota l'etapa, i avui l'he pogut seguir molt bé tota l'estona. Les reparacions que varem fer ahir als meus peus han aguantat bé, i he pogut acabar sense massa dolor i,sobre tot, sense massa més mal que el dia abans. No sé ara mateix quan hem quedat... se que una mica pitjor que ahir em quant a posicions (+/- 18), però no hem perdut massa temps, ja que avui tots anàvem molt més junts que a les etapes anteriors.

De cara a l'etapa de demà, una bestiesa de 90Km., en Jaume i el Xavier, el que han de fer és no agafar cap defallida per poder mantenir les seves posicions. I el Cyrus i jo em de mirar de trobar l'equilibri millor entre no rebentar-nos i anar prou ràpid per a fer el mínim d'hores possible de nit. I sobre tot poder passar el control de pas numero 4, al Km.32, abans de les 9 hores de cursa, doncs si no t'obliguen a dormir allà, i no pots reprendre la marxa fins a les 5h del dia següent, comptant tot el temps...i lògicament, enviant la classificació (tant individual com la d'equips) a fer punyetes. La nostra illusió , és pujar dels

Top 15 on estem ara a la classificació general, als Top 10 on estàvem al final de l'etapa 3, quant a l'etapa de demà... els dos ens veiem amb forces i estem acostumats a fer coses llargues i dures... i el punt més feble, apart de qualsevol defalliment possible em tants Km. i em les condicions d'aquí, son els  meus peus, ja molt tocats i reparats des de fa un parell de dies...

Una vegada superada l'etapa llarga de 90Km., encara queden els darrers 30 Km. de la darrera etapa, però llavors les classificacions ja no acostumen a canviar massa, ja que els temps que es guanyen o es perden a l'etapa llarga, ja són molt difícils de neutralitzar durant la darrera jornada.

Això si, per no perdre el costum i perquè no ens acostuméssim a córrer un sol Km. amb els peus secs, demà tornem a tenir la sortida just a davant del riu... amb la variant que ara el riu és molt més ample, i haurem de nedar uns 400 metres per a creuar-lo.

Avui el Cyrus i jo ens hem trobat una super serpota a la ruta, al Bell mig de la selva. Per sort era gran (força més que una Cobra), i l'hem pogut veure i parar-nos un metre abans... Quina impressió... i estava la mateixa avançant (no enrotllada i descansant)...  i com que avançava cap a la direcció on anàvem nosaltres, hem hagut de vorejar pel mig de la selva per avançar-la sense perill. La serp era de color marró amb taques verdes, en un terra ple de fulles marrons i verdes... o sigui, que veure-la es una punyetera casualitat. La resta de l'etapa hem estat corrent amb un "Yu-yu" de por, doncs ens donava la sensació de que a tot arreu hi havia serps, aquí tot ho semblen, i a la vegada, és molt difícil de distingir-les...

També a una periodista que estava fent fotos als corredors, li ha picat una aranya, i li ha deixat una marca (com cremat) a la mà on li ha picat, i tot el braç força botit... però no l'ha pogut identificar, i per tant, hi ha hagut uns moments de cert histerisme entre l'equip metge, doncs no sabia ningú si podia ser molt o poc perillosa. Hauríeu d'haver vist a tots els metges (força jovenets i jo diria que no massa experts em medicina tropical), mirant un manual de medicina tropical i picades de bitxos estranys...per sort no deuria ser greu, doncs la periodista encara volta i no fa pas massa mala cara...En fi, ja us ho explicaré amb més calma, vaig a "l'hospital" a veure com em veuen els peus, passo un altre mail quan pugui!!!! "Desitgeu-me sort!!!"

Nota de l'equip de seguiment:

Si voleu enviar un mail a l'Albert: us heu de connectar a la Web junglemarathon.com prémer l'opció jungle maratón 2009 anar a la pestanya Race ‘10i anar a E mails, a partir d'allà podeu redactar un text de no més de 250 paraules i seguidament heu d'escriure la paraula que trobareu en un requadre a l'espai de sota.

Ja hi han hagut alguns abandonaments, els metges treballen de valent extraient punxes (algunes de més de dos centímetres) desinfectant ferides i administrant analgèsics, a un company l'ha picat un escorpí; ja està fora de perill.

La tercera etapa ha estat la més llarga, alguns trams eren senders que comuniquen petits poblats. La canalla dels pobles ha acompanyat als corredors molta estona animant-los, el campament per passar la nit s'ha installat en un d'aquests poblats.

El líder és un americà (Andrew Bock), en Jaume va segon i en Xavi tercer a uns trenta cinc minuts.

En Cyrus i l'Albert han guanyat força temps avui degut a que alguns corredors han baixat el ritme, van desè i onzè respectivament a dues hores del líder aproximadament.

Per tant no tenim ni les classificacions d'ahir (11-10) ni les d'avui.

La comunicació es molt precària, però esperem rebre algun mail de l'Albert.

Us recomanem seguir la cursa "on line" a través del Race Tracker, podeu trobar el link  directe a l'apartat "seguiment on line".

Seguirem informant.

Hem fet molt poca distància, i hem tardat un munt d'hores!!

Està clar que aquí els quilòmetres que hem de fer comptaran doble tant pel temps que tardarem a recórrer-los, com per les dificultats que trobarem per anar avançant.

Evidentment, els organitzadors també ens han fet una revisió exhaustiva de tot el material obligatori que hem de portar a sobre.  I ens han advertit de que cada dia, sense excepció, aquest material serà revisat bé a l'arribada, bé en algun control durant la cursa.  De cap manera volen que, com passa més sovint del que es pot pensar, i per estalviar pes a la motxilla, algú deixi coses que li poden semblar innecessàries, i en canvi resultar fonamentals en cas de problemes.  La penalització per no portar qualsevol element obligatori en qualsevol moment, és de dos hores.  Fins i tot si un fa servir algun medicament o element concret, ha de guardar l'embolcall per a demostrar que es portava i s'ha utilitzat.

A partir d'aquí, només ens queda esperar una miqueta més i acabar de gaudir d'aquests nervis i neguit previs al començament de l'aventura.

No sabem què ens espera exactament i què ens passarà aquests dies de selva pura, però una vegada més constatem que fer aquestes coses té, per a nosaltres, tot el sentit del món, i és una manera intensa i molt enriquidora de sentir-se plenament viu i en contacte amb la natura en indrets molt especials del món.

El primer contacte amb aquest entorn preciós i salvatge ha estat brutal. Al barco ja hi hem dormit installant a coberta les nostres hamaques, gaudint de la visió de les estrelles mentre la màquina anava guanyant milles per aquest riu enorme que es confon a estones amb un mar.

L'ambient és impressionant, doncs només som quatre catalans i espanyols, envoltats de gent apassionada per les experiències intenses de tot el món.  Aquí gairebé ningú parla en termes de competició.  Pràcticament es parla només de la part d'aventura d'aquesta cursa, és a dir, de les dificultats que trobarem, dels bitxos, de com adaptar-nos a la vida a la selva, dels problemes de deshidratació, etcètera, en comptes de la vesant de classificació o de competició.

14 hores on hem entrat ja en un món extrem en patiments, i extrem en emocions, on hi viurem durant 8 dies.  14 hores en que ja estem desconnectats de tot i que hem dedicat a conèixer a molta gent de la cursa, a llegir i escriure una mica, i sobre tot, a relaxar-nos i a contemplar la bellesa ferotge de l'amazones.

Ara ja no tenim cap connexió amb el món exterior. Estem sense internet, sense mòbil i també sense telèfon satèllit, doncs podríem portar-lo, però hem d'evitar tot pes no imprescindible en aquesta cursa on ja ens ho hem de portar tot a sobre durant molts dies. Només podrem enviar un mail al dia des del sistema de l'organització, que aprofitarem , sempre que puguem, per a fer un petit text amb la crònica de cada etapa, i així mantenir la web actualitzada a diari.

En Xavi Marina és molt jove, però amb molta experiència en curses d'ultra resistència.  Amb la seva potència i capacitat, apunta a un gran resultat final.  Si no li passa res estrany, hauria d'aspirar a situar-se entre els cinc primers de la classificació general.

En Jaume Tolosa és molt competitiu en les curses de molt llarga distància.  Especialista en proves desèrtiques de més de 200 Km. Non Stop, també lluitarà per una posició en el Top Ten de la prova.

En Cyrus Parvine és molt resistent i, encara que no serà dels més ràpids del grup, si que té màximes possibilitats per acabar aquesta dura prova amazònica.

L'Albert Bosch respon a un perfil de multi aventurer més que de corredor pur. De totes maneres, té també molta experiència en curses de tot tipus, i la capacitat d'adaptació a situacions extremes segurament el faran anar de menys a més durant la cursa.

Durant la prova no tindrem cap connexió amb el món exterior. Estarem sense internet, sense mòbil i també sense telèfon satèllit, doncs podríem portar-lo, però hem d'evitar tot pes no imprescindible en aquesta cursa on ja ens ho hem de portar tot a sobre durant molts dies. Només podrem enviar un mail al dia des del sistema de l'organització, que aprofitarem , sempre que puguem, per a fer un petit text amb la crònica de cada etapa, i així mantenir la web actualitzada a diari.

Com ells diuen:  "Escoltar el cos és una cosa, però entendre el què t'està dient, és molt diferent".  Per això es basen en una especialització en diferents esports, la fisiologia i la tecnologia per un costat, i en un profund coneixement de les necessitats de l'usuari per l'altre.  I suposo que fitxar a un esportista/aventurer ja una mica maduret (44 anys), que practica activitats extremes en disciplines molt  diverses, no deixa de ser interessant tant pel seu propi banc de proves o anàlisi de dades, com pel posicionament de marca, ja que no tot han de ser esportistes de súper elit, molt joves, ultra especialitzats i totalment enfocats al resultat de la competició, quan hi ha tants reptes apassionants i súper interessants a fer en el món de l'esport i l'aventura.

POLAR és una empresa que transmet confiança, passió i ambició per a ser els millors.  Per això, després de 30 anys, el seu èxit és evident: Actualment dona feina a 1.200 persones al món, i té 26 sucursals que distribueixen a 80 països.

Em fa molta illusió iniciar aquesta etapa com a "Home POLAR", perquè n'estic segur que serà molt enriquidora, i totes dues parts ens aportarem coses positives.

Ah.... I la màquina que porto ara al canell (Un RS800cx), és brutal... té unes prestacions, una facilitat d'ús, una estètica i un potencial per l'entrenament i l'anàlisi que un queda impressionat.

En general, ens adverteixen de que hi ha un enorme nombre de criatures verinoses a la selva amazònica, però que si som prudents, agafem les mesures oportunes com mirar on posem les mans i els peus, espolsem les sabates al matí, i no ens estirem mai a terra, no ha de passar-nos res greu:

SERPS: Ens diuen que totes son perilloses, i et piquen si les trepitges o es senten molestades.  Les més comuns que podem trobar son les cobres, però hem d'estar molt al lloro amb totes, tant les més petites com les enormes Boa Constrictors o les Anacondes.  Hem d'anar molt en compte i, a ser possible, portar uns protectors fins el genoll similars als que ens aconsellen ells... podeu veure un estimulant vídeo promocional d'aquest gadget: VIDEO PROTECTOR ANTI-SERPS

ARANYES: Confirmen que la població d'aranyes perilloses és colossal. Però ens tranquillitzen dient que els que tinguin fòbia a aquest bitxo, que no es preocupin, perquè estan ben camuflades i ens costarà de veure-les. El més perillós son les sabates al matí... Sort que ens donen aquests bons ànims!

ESCORPITS:  Sortosament aquí hi ha millors notícies, doncs tot i que es veu que n'està farcit, la seva picada acostuma a ser molt dolorosa, però normalment no és fatal com els del desert.

FORMIGUES:  La mida d'algunes d'aquella regió és realment impressionant.  La seva picada no és molt greu, però sembla una cremada intensa.

JAGUAR, PANTERES I PUMES:  Els més comuns i perillosos son els Jaguars.  Teòricament no suposen un perill major, però s'ha d'estar molt a l'aguait, doncs son uns animals que et poden atacar encara que no es sentit en perill o molestats.

CAIMANS:  Els rius que creuarem nedant i les basses o peites llacunes que passarem corrents, n'estan farcits d'aquestes sargantanes gegants.  Però els experts diuen que no hem de patir massa, doncs tot i que els veurem gairebé al costat mentre estiguem a l'aigua, s'apartaran sense problema, i no ens han d'atacar.  Però i si algun té alzheimer, i se'n oblida que ha de marxar i que ja ha dinat fa una estona? Ai, Ai, Ai...

PIRANYES:  Es veu que, contràriament a la creença popular, no ataquen ni mosseguen encara que tinguis alguna ferida.  Normalment només mengen carn morta.

MOSQUITS: Dins del gran catàleg de mosquits que volta per la zona, no hi podia faltar el nostre estimat ‘Anopheles', portador de la Malaria a través de la seva picada. Molt de repellent, màniga i pantaló llarg sempre que es pugui, i pot ser alguna pastilla preventiva... ens poden estalviar sorpreses.

Aquests seran els nostres veïns principals, però també n'hi ha d'altres com ratjades, porcs salvatges, paràsits xupa sang, etc... 

Veridat que és un gust saber que te'n vas a una zona remota del planeta i, com a mínim, un no es trobarà gens sol... i si no va en compte, farà algun amiguet del que se'n recordarà tota la vida i algun any més!

Ara, a la Jungle Marathon faré els possibles per aprofitar-ne molta més:una part dels esforços que hauré d'invertir per finalitzar aquesta prova aniran destinats a donar suport a l'entitat "AMPANS", una organització sense ànim de lucre, que dedica els seus esforços a l'atenció a les persones amb discapacitat intellectual. És amb aquest objectiu que vull donar públicament el meu suport a la tasca d'una entitat que treballa per la millora de la qualitat de vida d'aquestes persones i dóna suport a les seves famílies, participant de la campanya dels "Amics d'AMPANS", i fer arribar el seu missatge solidari per allà on passi. El treball, l'esperit de superació i la realització personal són valors que comparteixo amb l'entitat. Així doncs, Solgironès, Ampans i Jaume Tolosa travessarem la selva junts!

Acte: Presentació de la col·laboració de Jaume Tolosa amb AMPANS per participar a la JUNGLE MARATHON 2010

Dia: Dijous, 30 de setembre de 2010

Hora: 12:00h

Lloc: AMPANS, Edifici "La Masia"
Adreça: Ctra. de Manresa a Santpedor, Km. 4'4

Hi participen: Jaume Tolosa i AMPANS

Estem fent un projecte perquè el Pep Busquets corri el proper Campionat d'Espanya de raids (amb ell vaig fer com a copilot el Dakar 2000, essent el primer equip a la història que aconseguia completar el rally conduint només amb les mans - El Pep va en cadira de rodes-).  Fa quatre mesos i mig vaig pujar al Cim de l'Everest amb el Nelson Cardona, que té una cama amputada degut a un accident d'escalada. El dia 15 d'aquest mes presentàvem al Luz de Gas la primera cançó de la Camila Vargas, nena/noia de 15 anys que té només un 20% de capacitat pulmonar.  I ara us presento aquí al Pancho, un concentrat d'energia pura, que es dedica a pintar tot i ser cec.

El Pancho (a la foto amb la Camila i el seu amic Lluis Manuel) és un emocionat de la vida.  És feliç, està super realitzat, té una motivació vital increïble, i resulta que tot i no poder-hi veure, somia i dibuixa els seus somnis.  Va aconseguir el segon premi del concurs ‘Nous Genis' que des de fa set anys convoca COCARMI (Comitè Català de representants de persones amb discapacitats).  Aquest ‘fenomeno' va acompanyar-nos a la festa "Set Cims i un Somni", i ens va regalar a mi i la Camila, una samarreta estampada amb el dibuix premiat.

Podeu seguir al Pancho al seu blog: http://www.seeuproductions.blogspot.com/

I tots podem reflexionar una mica sobre si en comptes de gastar tantes energies en queixar-nos sobre les circumstancies, podem invertir-les en emprendre els nostres projectes vitals, siguin quines siguin les circumstancies que ens toquin viure.

Primer de tot, varem triar el nom perquè era una denominació genèrica que ens definia bé a tots com a catalans, ja que aquí cadascú porta el/s seu/s sponsor/s, i només fem equip de cara a la coordinació de tot plegat, per tenir una classificació conjunta, i per formar un grup integrament català en aquesta cursa extrema per l'amazònia. 

El ".CAT" era l'únic domini que quedava per la paraula anglesa "JUNGLE"... així que el varem reservar i tots ens varem trobar molt còmodes i identificats amb aquest nom.

Immediatament el Cyrus, que és el més talentós de nosaltres a nivell d'idiomes, va senyalar que si bé la terminació .CAT identificava a Catalunya, també volia dir "GAT" en anglès.  Aquí varem dubtar uns moments, però de seguida vam veure que els astres, la sort, el destí, o la punyetera casualitat, ens deurien haver portat cap a l'autèntica definició que necessitem per travessar la Jungla:  Hem de ser "Els Gats de la Selva".

Gats perquè ens hem de moure com un felí, amb agilitat, amb molt de compte, esquivant bitxos i obstacles de tot tipus, i amb les urpes ben afilades per no patinar enlloc en un terreny tant relliscós.

Gats perquè ens hi haurem de veure de nit en més d'una jornada quan haguem de travessar l'espessa vegetació al fer-se fosc després d'alguna etapa llarguíssima (N'hi ha una de 87Km.).

I Gats perquè hi ha justament 7 jornades a la cursa, i segur que necessitarem exhaurir les set vides que ens han estat concedides per la Mama Gat, per a poder sobreviure al munt de dificultats, patiments, riscos i duresa atlètica d'aquesta aventura en la que ens hem liat.

Amb tota aquesta motivació felina, els quatre gatets catalans esperem creuar l'arc d'arribada el dia 16 d'octubre, encara que sigui gatejant o arrossegant-nos com uns gats escaldats.

MIAUUUUU.....

Al Camp Base de l'Everest, tot just després de fer Cim (Moment de la Foto adjunta), vaig decidir activar aquesta nova eina de comunicació per poder donar visibilitat a les diferents activitats que faig, i per a comunicar reflexions al voltant d'aquest concepte que he anomenat "Esperit d'Aventura", i que englobarà totes les vessants on una actitud aventurera ens pot ajudar a viure amb més intensitat, passió, i motivació:  L'esport, la feina, la vida en general...

Estic content de com ha quedat aquesta Web, però al veure-la acabada, em dona la sensació de que m'he comprat un Ferrari per anar a comprar el pa.  No sé si tinc el nivell o el contingut suficient per una eina tant potent.   A molta gent li sonarà a fantasmada, però res del que poso és inventat, i en realitat, recullo més de mitja vida meva dedicada a fotre animalades de tot tipus.  I de fet, si un cerca un determinat posicionament que li permeti fer projectes ambiciosos, i comptar amb el suport de patrocinadors per a fer-los, no pot quedar-se en un pla de discreció total i no voler tenir una determinada visibilitat.

El que si tinc clar de cara a la generació de continguts per aquesta nova web, és que treballaré sempre partint d'uns paràmetres bàsics que constituiran una espècie de decàleg per a mi:

1)    No parlaré de temes personals.  Aquí la meva vida familiar o social no hi té cabuda.  Es tractaran sempre temes relacionats amb aventures, emprenedoria, esports en general, i actituds o valors relacionats amb tot això.

2)    Intentaré allunyar-me de posicions dogmàtiques o de creure que, pel fet de que jo estigui convençut de que una determinada actitud pot ser vàlida pel que estic fent, és una veritat absoluta.  Tothom sap el què li convé i com vol enfocar les seves accions, i espero no sermonejar a partir d'aquest espai.

3)    Deixaré clar de que per a mi, encara que tinc una vida molt intensa i m'acosto a instants crítics en determinades activitats, si que existeixen límits, i molt importants.  Entre d'altres:  Gaudir del risc sense fer temeritats, donar sempre prioritat a la família en el meu projecte vital i d'aventures, cercar un equilibri en totes les vessants de la meva activitat (Professional - Personal - Familiar - Esportiva), no utilitzar substàncies artificials per a millorar el rendiment, treballar sempre per un retorn i bona imatge cap els patrocinadors, etcètera...

4)    Perseguiré sempre una actitud de descoberta i aprenentatge en tots els projectes que tinc la sort de poder anar fent.  El més bonic de l'Aventura és que sempre s'entra en zones incertes i desconegudes, i un ha de ser humil i conscient de que sap molt poc, per a enriquir-s'hi llavors moltíssim.

5)    Vull compartir amb qui segueixi aquest Web el màxim de continguts interessants possible, les conclusions de tot aquest aprenentatge, la descoberta dels nous llocs que anirem visitant, i en definitiva, poder aportar més coses que la pròpia explicació del que un mateix va fent.

6)    Actualitzaré la Web com a mínim un o dos cops per setmana quan no estigui immers en algun projecte concret.   I quan estigui en plena acció, prometo fer tots els esforços possibles (que no és sempre una cosa tant fàcil de complir), perquè tothom pugui viure al màxim cada aventura.

7)    Em posicionaré com un rebel contra el "Carpe Diem".  Doncs si bé crec que és absolutament necessari saber viure amb tota la intensitat possible cada moment, un també ha d'estar sempre treballant i planificant el futur, doncs d'això dependrà que puguem viure molts moments interessants més endavant.

8)    Procuraré sempre que pugui, enfocar aventures amb sentit.  Després de més de dos dècades dedicades a fer projectes ambiciosos, tinc clar que això no ho faig només per a divertir-me i fer quatre fotos boniques.  Els conceptes i el sentit que es dona i se'n extreu de cada esdeveniment son molt més importants que la part d'oci que puguin comportar.

9)    Aniré treballant en la línia de fer les coses compartint energia amb molta gent, doncs sempre que un fa una acció poc o molt intensa, genera més energia de la que necessita.  I l'aprofitament d'aquesta energia pot aportar molts altres resultats a part del propi objectiu central de cada projecte.

10)  L'únic punt on em mostraré una mica radical és en l'enfocament de l'actitud  que envolta tot el que sortirà en aquesta Web.  Doncs tot i que he promès no ser dogmàtic, si que des del meu particular punt de vista, estic molt convençut de que tots som responsables de la nostra actitud.  I amb una actitud positiva podem tenir sempre moltíssima força per tot el què vulguem fer, siguin quines siguin les circumstàncies que ens anem trobant.

Benvinguts doncs a aquest nou espai, on hi he posat i hi posaré molta il·lusió, treball, energia i actitud positiva perquè puguem compartir un cert Esperit d'Aventura, sempre necessari per a viure intensament.

Després de tres anys de funcionament de la web 7cims.com, d’haver escrit un total de 360 posts, i d’haver completat el projecte, dono per acabat un camí ple d’emocions, patiments, records, imatges increïbles, moments i comentaris compartits amb molta gent, hores i hores de buscar les paraules adequades, i molta il·lusió invertida en tots aquests textos.

Tant de temps comunicant fets i reflexions sobre l’evolució d’aquesta aventura i altres coses relacionades, han fet que em senti molt identificat i unit a aquesta pàgina WEB (7cims.com).  Però per poder obrir nous camins, hem de tancar algunes portes mentre anem avançant.  I avui toca donar per finalitzat aquest capítol.

Acomiado la web dels 7Cims justament el dia després d’haver celebrat la cloenda del projecte amb una súper festa compartida amb moltíssims amics i coneguts.  Una festa que partia dels 7Cims, però que unia l’energia de molta gent que m’ha acompanyat en aquesta etapa, i que enllaçava en la realització d’un altre somni:  El de la Camila Vargas per ser cantant, tot i les seves complicades condicions de salut.

Em sap greu que totes les experiències viscudes durant aquest periple per les muntanyes més altes de cada continent, ja passi a formar part de l’arxiu dels records.  De vegades penso que m’hagués hagut d’inventar un projecte de 50 Cims, per no parar de voltar mai amb aquesta intensitat.  Però estic molt feliç perquè l’aprenentatge i descoberta que m’ha suposat aquest llarg repte, m’han reforçat molt per poder-me plantejar altres fites tant o més engrescadores.

Acomiadats els ‘7 Cims’, el proper dilluns (dia 20/9) donaré la benvinguda a la nova web www.albertbosch.info.  Us convido a que m’aneu seguint en aquest nou espai, on comunicaré un munt d’aventures i projectes que tinc al cap o ja en marxa, i enfocaré també una relació del món de l’aventura i el de l’emprenedoria vital i/o professional.

Esperant no haver estat massa plom en els meus rotllos, i haver-vos pogut aportar alguna coseta en tot aquest temps, des de la web dels “7 Cims” us dic adéu donant-vos moltíssimes gràcies per haver-me anat seguint, a la vegada que us donaré un Hola en majúscules el dilluns a la meva web personal, donant-vos també les gràcies per acompanyar-me a compartir-hi un intens “Esperit d’Aventura”

Córrer a 25-30ºC, amb el 100% d’humitat, en total autosuficiència durant 7 dies, empapats de cos i peus a totes hores, en un terreny molt dur en tots els sentits possibles, i rodejats de mil tipus bitxos no del tot pacífics, serà sens dubte una experiència de resistència, descoberta i passió al màxim.

A partir del 7 d’octubre ho podreu anar seguint diàriament per la meva web.

A la foto (d’esquerra a dreta):  El Jaume Tolosa, de Roda de Ter; jo mateix; en Xavier Marina, de Blanes; i en Cyrus Parvine, Suïs de Mare catalana.  Tots ells amb una amplíssima experiència i grans resultats en curses d’Ultra resistència, destacant-ne entre d’altres, la Marathon des Sables, la Lybian Challenge, la Trans-Sahara, las 100 Milles de l’Himalaia, i un llarg etcètera.

Un queda impressionat quan pot compartir aquests esdeveniments amb esportistes tant bons i tant especialistes en una disciplina concreta.  Jo, com sempre, intento estar al meu lloc, amb la màxima dignitat possible, però entenent que mai puc plantejar-me el mateix rendiment o els mateixos objectius que aquestes màquines de triturar milles. Però aprendré molt amb tot aquest grupet, i segur que compartirem grans moments en aquesta experiència.

Tenim a dos mesos i mig vista una de les curses a peu per etapes més dures i extremes del món.  A part de la distància haurem de superar desnivells constants a la selva, un terreny relliscós i tupit de vegetació, una humitat relativa del 100% amb una calor brutal, anar tot el dia molls travessant rius, ser totalment autònoms, i compartir espai amb bestioles verinoses de mil tipus diferents.

Per això no només hem entrenat, si no que hem posat en comú tots els dubtes que tenim, per tal d’anar planificant al màxim la complexa logística d’aquesta aventura.

Una curiositat és que entre d’altres coses que vaig aprendre en aquest entrenament, és que a partir d’ara he d’entrenar sempre que pugui, corrent amb els peus molls… No esquivar més ni rierols ni basses, si no passar-hi sempre pel mig per tal d’anar preparant els peus per estar hores i hores ben empapats durant la cursa.